dijous, 8 de gener de 2015

Regal de Reis



En Pol i en Martí es troben a l’entrada de l’institut, sempre arriben deu minuts abans expressament; així, asseguts al pedrís, poden parlar una estona abans d’entrar. Des de l’any passat que no es veuen i tots dos tenen ganes de comentar les festes de Nadal.
—Ei, tio! Què t’han portat els reis? —comença en Pol mentre espera l’encaixada d’en Martí que s’acosta amb un casc nou de trinca penjat al braç.
—Uau, per flipar! Un iphone 6 plus, una taula de surf al·lucinant, un pulsòmetre Garmin, aquest casc nou i més collonades. Mira, mira… —es treu de la butxaca el mòbil i li posa davant dels morros triomfant.
—Ostres, que guapo, quina passada! Val més que el silenciïs abans no te’l requisin com l’última vegada.
—Esclar, tio, el tinc en mode avió, zuuum! —li pica l’ullet i li clava una tustada— I tu què, Pol?
—Jo, què de què?
—Que què t’han dut els putos reis!
—Ah, no gaire cosa, uns mitjons i… —abaixa la mirada i li assenyala les vambes.
—I ja està? Que rancis, no?
—I un blog.
—Un què?
—Un blog d’internet. És com una pàgina web on s’hi poden escriure coses.
—Ja sé què és un puto blog! —fa en Martí burleta i li clava un cop de puny fluix al braç—. Vaia pal, no?! S’hi pot jugar?
—No, és només per escriure, penjar-hi fotos, música, com un bloc de notes però per internet i el pot llegir tothom.
—Ah, ja, quin avorriment! I qui t’ha regalat aquesta merda?
—Una amiga.
—Uah, tens nòvia? —s’esvera en Martí, que bada els ulls i la boca— Ui, ui, ui… Això sí que és un bon regal!
—No és la meva nòvia, ja m’agradaria… Sap que m’agrada escriure i em va enviar una invitació al blog per gmail on em deia que era un regal de Reis perquè fes realitat el meu somni —li explica emocionat mentre es posa vermell com un pigot.
—Collons, tio! Menys somnis i més realitats. Tu segueix-li el joc i tira-li la canya pel blog aquest. Escriu-li poemes friquis dels teus i llavors, pim pam, quan la tinguis ben enxoxada te la tires —en Martí mou els braços i flexiona les cames frenèticament mentre es mossega els llavis amb cara de plaer.
—Tio, com ets! A mi m’agrada el blog, ja hi he escrit un poema.
—Bah, ets més raro! L’any passat el llibre, ara el blog… Cada cop pitjor, col·lega! Vols que quedem a la tarda i t’ensenyo la taula de surf? Mola que t’hi cagues potes avall de guapa!
—Sí, ok, passaré per casa teva! —es xoquen la mà i entren cap a dins.
Mentre caminen cap a la classe i en Martí li explica la farra que vol muntar el cap de setmana, en Pol sent una vibració a la butxaca de la jaqueta i es recorda que no ha silenciat el mòbil. Hi fa una ullada ràpida abans de parar-lo i llegeix: Comentari nou sobre «2015 raons per estimar-te». Sònia ha deixat un comentari nou al vostre missatge: «És preciós, Pol. Llegir-te és un regal. Gràcies!». Uf, la Sònia, ella sí que és un regal, li agrada tot d’ella. Bé, tot no. Es mira en Martí que camina com si ballés un rap: és una llàstima que tingui un germà tan imbècil. 


46 comentaris:

  1. M'encanta el teu conte, Sílvia. He obert el blog drl Roda el món i no recordava de qui era el post que sortia avui. Però llegint sense mirar, m'he deixat atrapar pel teu conte, sentint-me en un paisatge conegut, en unes enocions que ja em portaven cap a tu. La nostra escriptora de contes preferida.

    Mentre parlen aquest parell de bordegassos, no podia evitar de prendre partit, aquesta opció cada vegada es fa més potent i al final sorprenent i Provocant el somriure. Regalar un blog, quina bona idea!!! I si a sobre és perquè t'escrigui poemes bonics és un doble regal...

    Visca el Pol, Visca la Sònia, Visca el seu blog!!! Gairebé em fas venir ganes de buscar-lo... Aquest blog.

    Un aplaudiment!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest bloc també és un regal teu i de tots per a tots! Estic molt contenta de poder-hi ser.

      Suprimeix
  2. Com es diu el blog? Pol's blog? xD Participa a la trobada o què? No el veig com a contribuïdor, es una llàstima, tot i que escrigui poemes potser em podia arribar a caure mig bé sobretot pel fet d'odiar conjuntament la gent com en Martí.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em sembla que es fa dir Pol007, li haurem de parar els peus!

      Suprimeix
  3. Aquest regal no té preu, els pots fer arribar cada dia a la persona estimada i compartir emocions.

    Salut! i un post de regal per cadascú.

    ResponSuprimeix
  4. M'ha agradat molt el teu conte!! Una passada!! L'antagonisme dels dos xicots es reflexa molt bé, no obstant imagine una molt bona relació entre ells, malgrat la profunditat del Pol i la superficialitat del Martí. Això de regalar un blog és molt original, i és ben cert que la Carme ens ha regalat aquest blog per a poder escriure de nou, sobretot a aquells que bàsicament no ho fem ja.

    Salut Silvia i un plaer llegir-te!

    ResponSuprimeix
  5. A mi m'ha passat com a la Carme. Normalment intento llegir els posts sense mirar qui els escriu i aquest mica en mica m'ha portat a tu.
    Ets genial escrivint, et fas tan propera... realment crec que tens un do. No canvïis mai.
    Plas, plas, plas ets una de les meves preferides. Petonets.

    ResponSuprimeix
  6. Hi ha regals que es poden comprar i d'altres que no tenen preu, en Pol ho sap en Martí encara no.

    ResponSuprimeix
  7. Sílvia, em crec el que diu la Sònia: segur que el poema del Pol és preciós.
    Com el teu conte.

    ResponSuprimeix
  8. És un conte que dibuixa somriures murris, còmplices, dolços.

    Moltes gràcies per portar-lo fins aquí. ;)*

    ResponSuprimeix
  9. Suposo que hem de reaprendre que els regals no només s'han de valorar pel cost econòmic que tenen. La crisi hi ha ajudat, però encara ens falta força camí a recórrer

    ResponSuprimeix
  10. Supose que si jo fos adolescent, m'hi veuria reflectit.
    Bon relat.

    ResponSuprimeix
  11. M'agrada en Pol, em recorda molt a mi a la seva edat...
    Un conte preciós, Silvia.

    ResponSuprimeix
  12. Ja te l'havia llegit, però "la felicitat és el desig de repetir"!

    ResponSuprimeix
  13. Hahahaha què bo! M'encanta el final!... Si és que, per amor, fins i tot es poden aguantar germans fantasmes com en Martí...

    A mi també m'han portat mitjons hehehe...

    ResponSuprimeix
  14. Magnífic conte! Què bé que ens deixa als blogaire, el Pol és sensible, intel·ligent, assenyat, i en canvi el Martí, que no sap ni què és un blog, és un tarambana. Molt bo aquest final també, un bon gir a la situació. Ben triada aquesta història per venir a parar a la trobada blogaire.

    ResponSuprimeix
  15. Bonic regal i bonic relat. Un plaer llegir-te.

    M'identifico amb en Pol... a mi els reis també m'han passat unes vambes :)

    Un petó.

    ResponSuprimeix
  16. Doncs jo, el trobo un regal de Reis fantàstic !!....com el relat !! ; )
    Bon Any !!

    ResponSuprimeix
  17. Be amb els cunyats no està escrit que t'hi hagis de portar de maravella no?

    ResponSuprimeix
  18. Ostres... com us ho feu alguns per desenvolupar tan bé els relats? M'ha agradat molt!

    ResponSuprimeix
  19. Si quan era adolescent haguessin existit, ja no els blogs, sinó els ordinadors! Ens havíem d'aconformar en escriure els poemes en fulls rebregats de paper, una mica per lligar també, eh?

    ResponSuprimeix
  20. Molt bé, Sílvia. M'encanta la història, l'argot jove que fas servir i la sorpreseta final. Em sembla que hi ha molts Martí i pocs Pol en aquesta societat nostra. Si sabessin com de bé li ha funcionat al Pol, la primera entrada al blog, tan interessats que estan tots en el tema, potser alguns més ho provarien., És clar que primer haurien de tenir alguna inquietud per escriure.

    ResponSuprimeix
  21. me sento tornar a l'ai...dolescència :-)

    ResponSuprimeix
  22. Imbècil i repelén en Martí, és clar que la culpa que li hagin comprat tantes coses no és pas seva..Així han creat aquest petit monstre!
    És ben curiós que dos germans siguin tan diferents, ja que la Sònia es veu una noia molt sensible... Si el Martí sabés l'innocent rotllet que es porten el
    seu amic i la seva germana, li marxarien els fums i la fatxendaria, de cop!
    Ben real!
    :)

    ResponSuprimeix
  23. Un molt bon regal per obrir-se i combatre l'ensopiment, fa sentir vibracions.

    ResponSuprimeix
  24. M'ha encantat, moltes gràcies per aquest regal , el que ens has fet als blogaires que rodem pel món i tornem al blog, encara que sigui a intermitències (o hauria de dir intermitentment?)

    ResponSuprimeix
  25. Molt bona aquesta història i força propera a la realitat, amb un bona reflexió implicita interessant. A veure si els Pols comencen a guanyar als Martins. Ja veiem on ens està portant el consumisme i el materialisme. Sempre ens quedarà el Pol de torn.

    ResponSuprimeix
  26. M'agrada llegir-te Sílvia! :)

    El conte és molt bonic, tan debó puguessim apreciar molt més allò no tant material.... però em temo que vivim en una societat on això és gairebé impossible!

    Espero que tot et vagi molt bé!!! Ptonets!

    ResponSuprimeix
  27. Bonic conte. Va pel que deia un altre blogaire. Els que no entenen ni volen, pitjor per ells.

    ResponSuprimeix
  28. M'he vist a l'insti, eh? Molt bona idea, regalar un blog i regalar un post on es regala un blog... benvingut, Pol!

    ResponSuprimeix
  29. Doncs a mi d'alguna manera em van a regalar el bloc en català: toparesileslletres, i el veure la primera entrada publicada em va fer molta il·lusió.
    Molt bonic el conte Silvia

    ResponSuprimeix
  30. tens fusta d'escriptora Sílvia, sempre t'ho dic, escrius magníficament i aquest conte és un fidel reflex !

    ResponSuprimeix
  31. Aqts futurs cunyats es complementen: m'agraden tots dos! I el conte, també.

    ResponSuprimeix
  32. Encantada com sempre de llegir-te. Una abraçada, Silvia.

    ResponSuprimeix
  33. Sílvia, gràcies al teu blog descobreixo aquest altre amb un munt de regals. La comunitat bloguera és més viva i intensa que mai. Aquest conte és un lícit homenatge als moments màgics en què hi coincidim.

    ResponSuprimeix
  34. Em sento identificada amb aquest noi, el meu també va ser un gran regal ;)
    M'encanta com ho dius, ja ho saps oi? ☺

    ResponSuprimeix
  35. De fet, no se sap ben bé on respondre, però, sempre a la cua, ho faig aquí, desitjant-te tota la imaginació, observació i energia possibles per anar enfilant contes.
    Bon any literari, que els Reis són generosos.

    ResponSuprimeix
  36. És bestial com et poses al cervell d'un adolescent. El seu vocabulari, la seva gestualitat, els seus interessos!

    ResponSuprimeix