Crec que aquesta manifestació o cita en RODA EL MON I TORNA AL BLOC de la generosa Carme de tants blocaires serveix també per ensenyar les nostres arts, quefers, anhels, il·lusions?... En el meu post del dia dos ja vist, heu pogut entrar una miquetona als escrits, els meus trenets i solcs de ruc i a les pintures, de manera minsa però si una mostra del que és el meu entreteniment per seguir endavant,als meus 84 anys apartant les pors que tots tenim i no caure en el pou del no retorn.
Aquest que us presento ara és sobre la meva bogeria sobre la PERSONA. El grau de persona cau al parlar de dona i home. La lluita és constant. A mort i no ho sembla. Esclavitud en un i altre sexe imposada... Violacions de drets... Un caldo de cultiu que no pot portar la pau. La supremacia d'un sobre l'altre... Etc.
Al morir el meu pare als meus 3 anys la conseqüència va dur-me a que la dona entrés en el meu àmbit si no hi era ja,i fins em manés, dirigís, pensés per mi,..La dona em va criar. Per molt que amaguessin ho sabia tot d'ella, les escoltava davant i d'amagatons.... La seva forma d'enfocar la seva vida. el conservar l'espècie, els fills...Els seus anhels. Els seus sacrificis. Vaig viure de petit una guerra amb la por que la mare la poden matar... i això crema,,,Que ha estat quasi davant del fusell... que en la casa on vivíem( nostra) l'home, el militar sigui l'amo.... Que et vulgui cremar casa i la encenen per que el segueixis en seva retirada quan marxa i, indefensa,la dona tingui que fer d'home,,,fins apagar el foc, tot dones i dos vells... mentre els dejectes riuen... que t'ho robin tot, vi, oli, ametlles, tot per ells i res seu es per a tu,,, que no tinguis poder sobre res... Que en la llar de foc , germans i mare en un racó i els homes en el seu saló escalfant-se i tu arraconat...com si fossis un buscall que tiraran al foc i els calentejarà... Clar, infant de pocs anys l'escenari que viu queda imprès en el subconscient...i estima a la mare i amb ella a la dona...Desprès va compassant a mesura que creix, les diferències... veu que home i dona no son iguals i no s'entenen en molts cops... I neix l'idea d'igualtat... Primer voldria que siguin PERSONES, abans que la sexualitat i altres factors els malmetin i vol defensar dins d'aquest mar aquesta premissa que porta dins... que no se la vol deixar robar... per què porta la gran veritat humana : ABANS QUE RES SOM PERSONES AMB ELS MATEIXOS DRETS.
I aquí ve el meu trenet llegit o recitat... En la presentació al poble d'un llibre -LA DONA PAGESA de la guerra civil fins als anys 60.- de la Teresa Castelló i Bou... vaig escriure el que segueix. volia defensar com a PERSONA a la dona, aquell ser que admiro i he procurat considerar-la sempre a l'altura màxima i defensar drets i obligacions com a propis. Aquí el teniu si us ve de gust : VEU I ESCRIT...
.jpg)
http://sala-delectura.blogspot.com.es/search/label/Anton
HOMENATGE A LA MARIA,
LA DONA PAGESA
DE
LA RIBERA D’EBRE
Escrit d’Anton Fortuño Sas.- T.E. – 18-
2-14
..........................
Ai,
Maria, pagesa de la Ribera
on
l’Ebre posa son crit i sa calma,
tu,
menudeta de físic,
ets
piràmide que s’alça
estimant
el teu terral,,,
D’ell n’ets tu
la seva ànima !!
Ressorgires
de cruel guerra
naixent com bomba que esclata
impregnant-ne
dins teu cos
l’arrel
del terral sent-ne esclava.
Et
feren la cara rodona
per
que rellisqués tota llàgrima
i
et taparen pits i cuixes
per
que no exaltessis la pinassa.
Havies
de ser perfecta, sensible,
senzilla,
baixant sempre la cara
davant mirar d’innoble sàtir
que
volia menjar carn a la brasa
i,
tu patint, esclatant-te la pitrera
havent
d’estimar qui et denigrava.
Sempre
prop de les campanes
resant
rosaris agenollada
sacrificant
esperit, ment i cos
o
en series endimoniada...
Si
volies butlla de verge,
mantellina
fins tapar-ne la cara
i
arrossegar-te per altars i sagristia
com
corderet que mai bala.
En
festes majors vestit nou
a
veure si l’amor amb tu balla
i
quan sardana o la jota et mira
ta
gràcia per molts ulls innata
et
regires com baldufa excelsa
que
sap que partida guanya.
Però
quan aquell noi que tu busques
davant
de tothom al ball t’abraça,
ai,
Maria, no abandonis el teu cos
si
no vols ser rebutjada
pel
mirar d’enveja que relliga
i
pot fer-te desgraciada.
De
treball, submergida fins a colzes
hores
i hores d’inhumana surriagada...
La
cabassola d’olives pleneta
amb
dolor a esquena, genolls i cama
i
les mans que no s’encantin
amb
bon grapat que l’amo mal paga...
Al
cap la desca de roba ben neta
que
han de lluir els fills i el cap de casa.
Munyir
cabres que volen arramblar-te...!
Calder
ple per gallina que ou dava
i
esmolar-te els dits collint herba per conills
que
per festes posarien cuixa i llom a taula.
Et
cuidaves de tot, de tot... Teu alè no s’arrua.
La
família menja recapte i cassolada de
fama.
I
cuidar vells!! això si, treure ferums de pesta mala.
I
sempre tu, amb febre, ser-ne l’escarràs
de casa.
Valenta...
Sense repòs... Moure, moure, moure...
A
casa i al tros et desfàs... Mai cansada... !!!
Ai,
Maria, si això és ser dona de la Ribera
que
ens prengui avui mateix la riuada
per
que varem sortir d’una guerra
i
ara pau i amor no arriba... Tu, sempre esclava.
Esclava
de tot quan t’envolta...
De
ta carn que ser-ne lliure demana
Esclava i submisa ,callant teus deliris
davall
de l’home que mana.
Qui et tracta
com persona ?
Tu,
a la cuina i al tros, ells a taula
de
jocs, de divertiment, de decidir
el
present i futur de teva casa.
L’amo
sempre contra i sobre tu
per
que sols val sa paraula
i
quan del salador cau el tocino
tu
poses pau i amor quan en manca.
I
tens la bassa d’oli ben guarnida
i
la carícia fas... dins renega la ràbia !!
Esclava...!!!
A obeir a vells i joves,
ser-ne
esposa, mare i criada...
Esclava
...!!! Callant al dia dia
i
socorre a tots quan faci falta...
Esclava...
!! Esperant que tot canviï
i
et tractin com persona lliure
que
teva vida puguis escriure
i
lliurar-te per sempre de ser Esclava.
Un
dia vindrà, Maria la pagesa
que
siguis la PERSONA digna
que
tes entranyes amb fe, demana...
Avui
el segle corre com esperitat
i
ja som als anys seixanta.
Podràs
treure’t tot l’engorroniment
i
a l’urna posaràs teva paraula
i
decidir el present i el futur
tombant
la truita ben tombada
igualant-te
a germà, fill, avi i marit
lliurant-te
del greuge que et mata...
Llençaràs ta vesta de vestimenta
i
amb cos nu anar a la platja
i
ser-ne amb amor i pau
la
primera llibertària.
Un
dia vindrà, pagesa Maria,
que
seràs TU l’ama de Casa
assolint
grau de PERSONA
i
podràs triar ser Dona
que
de la sexualitat guanya
i
treballar per l’humanitat
parint
el fill que ton ser clama.
Manant
sempre del cos i esperit...
Sent lliure,
lliure, lliure...!!! Maria estimada.
Un gran homenatge a la dona pagesa en particular i a totes les dones en general. Tens raó, abans que tot som persones i en això no hi té res a veure el sexe.
ResponEliminaFelicitats, ANTON, pels teus trenets i per les teves pintures sempre genials.
és cosa de tots, amic... tots ens mereixem el millor...ser el que som dins nostre. anton.
EliminaEn primer lloc persones, en segon lloc iguals, en tercer lloc lliures, tots uns i altres.
ResponEliminaNo ens hem de cansat mai d'imaginar i de pensar i de crear aquesta utopia de pau i amor que sempre sura en tots els teus versos... Tant en els petis àmbits com en els grans...
Gràcies, Anton!!!
pau, amor, llibertat, si, vivim en l'abstracte de les paraules, potser per això és la poesia per a dir que es pot viure per a elles...encara que prevegis el fracàs... Gràcies pel que fas com a persona-dona per a molts i el que m'has ajudat, ajudes i ajudaràs a tants com l'Anton ... les dones teniu uns privilegis als que l'home encara no ha descobert el seu valor... valdria la pena que baixés escalons i enlairés a la seva companya... Anton.
EliminaM'encanten aqtes aquarel.les :)
ResponEliminaUn aprenent que aprèn a fer una cosa que li agrada saben les seves pròpies limitacions...Hi han coses que no moren per que nosaltres les fem viure. Gràcies per les teves paraules. Anton.
EliminaOstres Anton, m'has deixat sense paraules! Un homenatge fantàstic a les dones pageses, penso que l'indret és igual... "i estima a la mare i amb ella a la dona"... " i neix la idea d'igualtat"...Pensa que t'he escoltat amb un silenci respectuós i m'he quedat quieta, com enganxada a la cadira, fins la última lletra d'aquest poema, ple de sentiment i llegit amb tota l'ànima...
ResponEliminaAnton, com a dona amb avantpassats pagesos, tens tot el meu respecte!
Moltes gràcies!
crec que em va sortir un homenatge al que he viscut una mica fort... No en sé més, però estic content d'haver-ho fet aquí al poble i aquí en aquest foro, per que crec que de vegades s'ha de fer anar el fuet més e`tic, moral, espiritual que físic... i a qui va dirigit és una persona i que jo he viscut en que era anorreada... avui hi ha diferència dels temps en que jo en parlo, però falta molt i molt... jo ja poc puc fer... però intento com deia fer anar el fuet... Gràcies, amiga M.. Roser... Anton.
EliminaUnes vides sacrificades i anònimes que pocs cops reben els homenatges que mereixen.
ResponEliminaAques n'és un, sens dubte.
Era el recull de parla de les experiències viscudes de trenta dones de la Ribera...però jo ho havia viscut tot el que deien amb el complement de l'autora explicant...M'ha semblat interessant fer-ho palès aquí.gràcies per les paraules de reconeixement. Anton.
EliminaAquest trenet fa via,
ResponEliminaarrossegant un vagó,
carregat de vida.
Gràcies! per tanta tendresa.
Em trec el barret, sense paraules!!!
ResponEliminaMontserrat Masip Miró.- Gracies , Anton per les teves pintures i els teus poemes , ja q formen part de la meva vida sense ells els dies no tenen la mateixa llum , tu ets un esclat de joia i màgia . Enhorabona per la bona feina m'encanta .
ResponEliminaai Anton quin geni i gran persona estàs fet! per molts anys et puguem admirar les teves pintures i les teves poesies
ResponEliminaTots portem la nostra motxilla, carregada amb les nostres vivències, que ens han fet com som. A tu veig que t'han curtit prou, però també és lícit agrair el que toca i fer homenatge al que i al qui davant les dificultats ens ha donat la mà. Les teves paraules i les teves aquarel·les són plens d'emotivitat i de tendresa.
ResponEliminaBoniques aquarel·les i poesia... La història, la lluita diària. Salut!
ResponEliminaBoniques aquarel·les i poesia... La història, la lluita diària. Salut!
ResponEliminaAquest clam a la dona, a la força de la lluita.
ResponEliminaSentir en la pròpia veu la poesia, fa que sigui més emotiva.
Que bonic seria un món lliure, i igual per a tots.
Aquest camí que traces, Anton, és realment una lliçó de vida pels que venim al darrere. No perdis aquesta il·lusió pintada i recitada, com la que avui has compartit!
La guerra, Maria!!!
Rebaixes, feia molt de temps que no et llegia. Ara si. Als comentaris que vas deixant, i ara, en aquest post magnífic. Recordo les teves pintures, les teves paraules i, sobretot, el que vas patir... i com em va afectar. Des del meu mar, una fortíssima abraçada (d'aquelles que els castellans en diuen "un achuchón")
ResponEliminaEls temps que home i dona tenien drets diferents van quedant enrrere, potser encara no del tot enrrere en el temps, però si que queden en les ments endarrerides i atraçades, crec que ja falta menys per igualtat.
ResponEliminaAnton, ara veig que el meu comentari d'ahir no ha sortit. Em sembla que deia una cosa així:
ResponEliminaGràcies per aquesta aportació inestimable, i gràcies per aquesta sensibilitat. Els teus desitjos s'han complert. No per tothom, però hem fet un pas de gegant. Seguirem treballant.
Parles de la Ribera d'Ebre. Jo hi tinc relació amb la Ribera.
Jo també pinto, sóc bastant gran però tu em passes. Has viscut anys dolents, amb guerra, has vist molta pena i dolor. Des del meu món de dona et dono les gràcies per les teves paraules. Ets, a part de pintor, un bon escriptor. Potser un dia arribarem a ser iguals, encara que la hi ha gent que és molt diferent i no per millor. Cosa que és una gran pena. Penso que abans entraba a llegir el teu blog. Ara quasi no tinc temps de veure'l, com els de la majoria que escriviu. Estic menys a la xarxa i més enganxada a pintors. Et felicito
ResponEliminaDe persona a persona i amb la llibertat que disposo, et felicito i agraeixo aquest bell homenatge.
ResponEliminaM'he quedat quieta, escoltant mentre llegia, i una corrent de força m'ha envaït tot el cos, de cap a peus.
Moltíssimes gràssis, Anton!
Aferradetes! :)