divendres, 23 de gener de 2015

PERSONA.- aquarel·la


Crec que aquesta manifestació o cita en RODA EL MON I TORNA AL BLOC de la generosa Carme de tants blocaires serveix també per ensenyar les nostres arts, quefers, anhels, il·lusions?...  En el meu post del dia dos ja vist, heu pogut entrar una miquetona als escrits, els meus trenets i solcs de ruc i a les pintures, de manera minsa però si una mostra del que és el meu entreteniment per seguir endavant,als meus 84 anys apartant les pors que tots tenim i no caure en el pou del no retorn.
Aquest que us presento ara és sobre la meva  bogeria sobre la PERSONA. El grau de persona cau al parlar de dona i home. La lluita és constant. A mort i no ho sembla. Esclavitud en un i altre sexe imposada... Violacions de drets... Un caldo de cultiu que no pot portar la pau. La supremacia d'un sobre l'altre... Etc.
Al morir el meu pare als meus 3 anys la conseqüència va dur-me a que la dona entrés en el meu àmbit si no hi era ja,i fins em manés, dirigís, pensés per mi,..La dona em va criar. Per molt que amaguessin ho sabia tot d'ella, les escoltava davant i d'amagatons.... La seva forma d'enfocar la seva vida. el conservar l'espècie, els fills...Els seus anhels. Els seus sacrificis. Vaig viure de petit una guerra amb la por que la mare la poden matar... i això crema,,,Que ha estat quasi davant del fusell... que en la casa on vivíem( nostra) l'home, el militar sigui l'amo.... Que et vulgui cremar casa i la encenen per que el segueixis en seva retirada quan marxa i, indefensa,la dona tingui que fer d'home,,,fins apagar el foc, tot dones i dos vells...  mentre els dejectes riuen... que t'ho robin tot, vi, oli, ametlles, tot per ells i res seu es per a tu,,, que no tinguis poder sobre res... Que en la llar de foc , germans i mare en un racó i els homes en el seu saló escalfant-se i tu arraconat...com si fossis un buscall que tiraran al foc i els calentejarà... Clar, infant de pocs anys l'escenari que viu queda imprès en el subconscient...i estima a la mare i amb ella a la dona...Desprès va compassant a mesura que creix, les diferències... veu que home i dona  no son iguals i no s'entenen en molts cops... I neix l'idea d'igualtat...  Primer voldria que siguin PERSONES, abans que la sexualitat i altres factors els malmetin i vol defensar dins d'aquest mar aquesta premissa que porta dins...  que no se la vol deixar robar... per què porta la gran veritat humana : ABANS QUE RES SOM PERSONES AMB ELS MATEIXOS DRETS.
I aquí ve el meu trenet llegit o recitat... En la presentació al poble d'un llibre -LA DONA PAGESA de la guerra civil fins als anys 60.- de la Teresa Castelló i Bou... vaig escriure el que segueix. volia defensar com a PERSONA a la dona, aquell ser que admiro i he procurat considerar-la sempre a l'altura màxima i defensar drets i obligacions com a propis. Aquí el teniu si us ve de gust : VEU I ESCRIT...



http://sala-delectura.blogspot.com.es/search/label/Anton
HOMENATGE A LA MARIA,
LA DONA PAGESA 
DE  LA  RIBERA D’EBRE
Escrit d’Anton Fortuño Sas.- T.E. – 18- 2-14
..........................
Ai, Maria, pagesa de la Ribera
on l’Ebre posa son crit i sa calma,
tu, menudeta de físic,
ets piràmide que s’alça
estimant el  teu terral,,,
D’ell n’ets tu la seva ànima !!
Ressorgires de cruel guerra
naixent  com bomba que esclata
impregnant-ne dins teu cos
l’arrel del terral sent-ne esclava.
Et feren la cara rodona
per que rellisqués tota llàgrima
i et taparen pits i cuixes
per que no exaltessis la pinassa.
Havies de ser perfecta, sensible,
senzilla, baixant sempre la cara
davant  mirar d’innoble sàtir
que volia menjar carn a la brasa
i, tu patint, esclatant-te la pitrera
havent d’estimar qui et denigrava.
Sempre prop de les campanes
resant rosaris agenollada
sacrificant esperit, ment i cos
o en series endimoniada...
Si volies butlla de verge,
mantellina fins tapar-ne la cara
i arrossegar-te per altars i sagristia
com corderet que mai bala.
En festes majors vestit nou
a veure si l’amor amb tu balla
i quan sardana o la jota  et mira
ta gràcia per molts ulls innata
et regires com baldufa  excelsa
que sap que partida guanya.
Però quan aquell noi que tu busques
davant de tothom al ball t’abraça,
ai, Maria, no abandonis el teu cos
si no vols ser rebutjada
pel mirar d’enveja que relliga
i pot fer-te desgraciada.
De treball, submergida fins a colzes
hores i hores d’inhumana surriagada...
La cabassola d’olives pleneta
amb dolor a esquena, genolls i cama
i les mans que no s’encantin
amb bon grapat que l’amo mal paga...
Al cap la desca de roba  ben neta
que han de lluir els fills i el cap de casa.
Munyir cabres que volen arramblar-te...!
Calder ple per gallina que ou dava
i esmolar-te els dits collint herba per conills
que per festes posarien cuixa i llom a taula.
Et cuidaves de tot, de tot... Teu alè no s’arrua.
La família menja recapte i cassolada  de fama.
I cuidar vells!! això si, treure ferums de pesta mala.
I sempre  tu, amb febre, ser-ne l’escarràs de casa.
Valenta... Sense repòs... Moure, moure, moure...
A casa i al tros et desfàs... Mai cansada... !!!
Ai, Maria, si això és ser dona de la Ribera
que ens prengui avui mateix la riuada
per que varem sortir d’una guerra
i ara pau i amor no arriba... Tu, sempre esclava.
Esclava de tot quan t’envolta...
De ta carn que ser-ne lliure demana
Esclava  i submisa ,callant teus deliris
davall de l’home que mana.
Qui et tracta com persona ?
Tu, a la cuina i al tros, ells a taula
de jocs, de divertiment, de  decidir
el present i futur  de teva casa.
L’amo sempre contra i sobre tu
per que sols val sa paraula
i quan del salador cau el tocino
tu poses pau i amor  quan en manca.
I tens la bassa d’oli ben guarnida
i la carícia fas... dins renega la ràbia !!
Esclava...!!! A obeir a vells i joves,
ser-ne esposa, mare i criada...
Esclava ...!!! Callant al dia dia
i socorre a tots quan faci falta...
Esclava... !! Esperant que tot canviï
i et tractin com persona lliure
que teva vida puguis escriure
i lliurar-te per sempre de ser Esclava.
Un dia vindrà, Maria la pagesa
que siguis la PERSONA digna
que tes entranyes amb fe, demana...
Avui el segle corre com esperitat
i ja som als anys seixanta.
Podràs treure’t tot l’engorroniment
i a l’urna posaràs teva paraula
i decidir el present i el futur
tombant la truita ben tombada
igualant-te a germà, fill, avi i marit
lliurant-te del greuge que et mata...
Llençaràs  ta vesta de vestimenta
i amb cos nu anar a la platja
i ser-ne amb amor i pau
la primera llibertària.
Un dia vindrà, pagesa Maria,
que seràs TU l’ama de Casa
assolint grau de  PERSONA
i podràs triar ser Dona
que de la sexualitat guanya
i treballar per l’humanitat
parint el fill que ton ser clama.
Manant sempre del cos i esperit...
Sent lliure, lliure, lliure...!!! Maria estimada.




23 comentaris:

  1. Un gran homenatge a la dona pagesa en particular i a totes les dones en general. Tens raó, abans que tot som persones i en això no hi té res a veure el sexe.
    Felicitats, ANTON, pels teus trenets i per les teves pintures sempre genials.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. és cosa de tots, amic... tots ens mereixem el millor...ser el que som dins nostre. anton.

      Suprimeix
  2. En primer lloc persones, en segon lloc iguals, en tercer lloc lliures, tots uns i altres.

    No ens hem de cansat mai d'imaginar i de pensar i de crear aquesta utopia de pau i amor que sempre sura en tots els teus versos... Tant en els petis àmbits com en els grans...

    Gràcies, Anton!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. pau, amor, llibertat, si, vivim en l'abstracte de les paraules, potser per això és la poesia per a dir que es pot viure per a elles...encara que prevegis el fracàs... Gràcies pel que fas com a persona-dona per a molts i el que m'has ajudat, ajudes i ajudaràs a tants com l'Anton ... les dones teniu uns privilegis als que l'home encara no ha descobert el seu valor... valdria la pena que baixés escalons i enlairés a la seva companya... Anton.

      Suprimeix
  3. Respostes
    1. Un aprenent que aprèn a fer una cosa que li agrada saben les seves pròpies limitacions...Hi han coses que no moren per que nosaltres les fem viure. Gràcies per les teves paraules. Anton.

      Suprimeix
  4. Ostres Anton, m'has deixat sense paraules! Un homenatge fantàstic a les dones pageses, penso que l'indret és igual... "i estima a la mare i amb ella a la dona"... " i neix la idea d'igualtat"...Pensa que t'he escoltat amb un silenci respectuós i m'he quedat quieta, com enganxada a la cadira, fins la última lletra d'aquest poema, ple de sentiment i llegit amb tota l'ànima...
    Anton, com a dona amb avantpassats pagesos, tens tot el meu respecte!
    Moltes gràcies!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. crec que em va sortir un homenatge al que he viscut una mica fort... No en sé més, però estic content d'haver-ho fet aquí al poble i aquí en aquest foro, per que crec que de vegades s'ha de fer anar el fuet més e`tic, moral, espiritual que físic... i a qui va dirigit és una persona i que jo he viscut en que era anorreada... avui hi ha diferència dels temps en que jo en parlo, però falta molt i molt... jo ja poc puc fer... però intento com deia fer anar el fuet... Gràcies, amiga M.. Roser... Anton.

      Suprimeix
  5. Unes vides sacrificades i anònimes que pocs cops reben els homenatges que mereixen.
    Aques n'és un, sens dubte.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Era el recull de parla de les experiències viscudes de trenta dones de la Ribera...però jo ho havia viscut tot el que deien amb el complement de l'autora explicant...M'ha semblat interessant fer-ho palès aquí.gràcies per les paraules de reconeixement. Anton.

      Suprimeix
  6. Aquest trenet fa via,
    arrossegant un vagó,
    carregat de vida.

    Gràcies! per tanta tendresa.

    ResponSuprimeix
  7. Em trec el barret, sense paraules!!!

    ResponSuprimeix
  8. Montserrat Masip Miró.- Gracies , Anton per les teves pintures i els teus poemes , ja q formen part de la meva vida sense ells els dies no tenen la mateixa llum , tu ets un esclat de joia i màgia . Enhorabona per la bona feina m'encanta .

    ResponSuprimeix
  9. ai Anton quin geni i gran persona estàs fet! per molts anys et puguem admirar les teves pintures i les teves poesies

    ResponSuprimeix
  10. Tots portem la nostra motxilla, carregada amb les nostres vivències, que ens han fet com som. A tu veig que t'han curtit prou, però també és lícit agrair el que toca i fer homenatge al que i al qui davant les dificultats ens ha donat la mà. Les teves paraules i les teves aquarel·les són plens d'emotivitat i de tendresa.

    ResponSuprimeix
  11. Boniques aquarel·les i poesia... La història, la lluita diària. Salut!

    ResponSuprimeix
  12. Boniques aquarel·les i poesia... La història, la lluita diària. Salut!

    ResponSuprimeix
  13. Aquest clam a la dona, a la força de la lluita.
    Sentir en la pròpia veu la poesia, fa que sigui més emotiva.
    Que bonic seria un món lliure, i igual per a tots.
    Aquest camí que traces, Anton, és realment una lliçó de vida pels que venim al darrere. No perdis aquesta il·lusió pintada i recitada, com la que avui has compartit!
    La guerra, Maria!!!

    ResponSuprimeix
  14. Rebaixes, feia molt de temps que no et llegia. Ara si. Als comentaris que vas deixant, i ara, en aquest post magnífic. Recordo les teves pintures, les teves paraules i, sobretot, el que vas patir... i com em va afectar. Des del meu mar, una fortíssima abraçada (d'aquelles que els castellans en diuen "un achuchón")

    ResponSuprimeix
  15. Els temps que home i dona tenien drets diferents van quedant enrrere, potser encara no del tot enrrere en el temps, però si que queden en les ments endarrerides i atraçades, crec que ja falta menys per igualtat.

    ResponSuprimeix
  16. Anton, ara veig que el meu comentari d'ahir no ha sortit. Em sembla que deia una cosa així:
    Gràcies per aquesta aportació inestimable, i gràcies per aquesta sensibilitat. Els teus desitjos s'han complert. No per tothom, però hem fet un pas de gegant. Seguirem treballant.
    Parles de la Ribera d'Ebre. Jo hi tinc relació amb la Ribera.

    ResponSuprimeix
  17. Jo també pinto, sóc bastant gran però tu em passes. Has viscut anys dolents, amb guerra, has vist molta pena i dolor. Des del meu món de dona et dono les gràcies per les teves paraules. Ets, a part de pintor, un bon escriptor. Potser un dia arribarem a ser iguals, encara que la hi ha gent que és molt diferent i no per millor. Cosa que és una gran pena. Penso que abans entraba a llegir el teu blog. Ara quasi no tinc temps de veure'l, com els de la majoria que escriviu. Estic menys a la xarxa i més enganxada a pintors. Et felicito

    ResponSuprimeix
  18. De persona a persona i amb la llibertat que disposo, et felicito i agraeixo aquest bell homenatge.
    M'he quedat quieta, escoltant mentre llegia, i una corrent de força m'ha envaït tot el cos, de cap a peus.
    Moltíssimes gràssis, Anton!

    Aferradetes! :)

    ResponSuprimeix