Brindis

Ara que el nadal fuig esperitat pels límits del calendari i amb ell la calidesa d'uns dies, on el jo fuig amb altres que feia temps no vèiem i ens oblidem una mica de qui som, ens anuncien una baixada de temperatures. Feia fred i tornarà a fer fred (em van avisar amics increïbles que havia d'abrigar-me i hauré de tapar-me per no tornar a marxar; prometo no fer-ho). Viu viu. Dono fe que viu. Ho demostra el fred que Viu passa quan ha d'enfrontar-se amb el món exterior. A fora fa fred i farà fred.

Espero que no baixin gaire les temperatures, si més no per poder ignorar la imbecil·litat i l'estupidesa amb què he de conviure, perdó, hem de conviure. Ho dic amb tendresa, si més no, amb la tendresa que requereix haver de suportar certes actituds mesquines. Parlo de governants i de no governants; de governats i de no governats. La imbecil·litat s'esmuny per tots els despatxos i tots els racons per apoderar-se de les ànimes més poc voluntarioses. Posseïts, doncs, per dimonis, Satanàs, el gran cabró, s'ha fet humà en forma d'imbècil. I els carrers, les oficines, les cases i els palaus en són plens. Està arribant la fi dels temps.

Procuro no ser posseït: contemplo, llegeixo, aprenc. Procuro veure en l'altre la meva semblança. Procuro, però amb això últim no sempre puc. La gran farsa: l'educació actual. Escric la frase sense verb, perquè per ser ni és.

Viu viu. Sent. Escolta. Viu veu. Tot ho dic amb un to de tendresa i melangia d'aquell temps que algú va dir que era millor... No sé, però no saber no significa ser imbècil, o almenys no ho crec. Melangia del temps de nadal que ha decidit marxar, com tot passa. Espero que passi la imbecil·litat, fa massa anys que ho espero. Viu beu moderadament; per això, mentrestant, tendre i melangiós, alçaré la copa de cava -una altra manera de passar el fred- per tots aquells i aquelles que resisteixen, per aquella gent bona, que és molta, moltíssima, més que els altres. Per sort. Per tothom, els que viviu: salut!