M'aixeco del llit (text de la mortadel·la casolana)

Us afegeixo la seva foto del perfil que tenia

M'aixeco del llit. Miro el rellotge. Dos quarts i cinc de deu. Dos de gener d'un any que comença, penso. Baixo les escales de fusta i, de mica en mica, veig el menjador. Un cop a peu pla camino fins al fons, cap a finestra que dóna al jardí. Enretiro les cortines: Un dia esplèndid. A quina temperatura estem? Em fixo en el termòmetre de l'exterior: tres graus. Dos de gener de dos mil quinze, repeteix el meu cap. La Carme espera la teva aportació. Primer, el meu cafè amb llet barrejat amb el col·lagen de torn, les dues boletes d'oli de no sé què, mai me'n recordo; la pastilla per evitar aquella calor insofrible que patim la majoria de menopàusiques, la càpsula de vitamina B, alies la groga, i les dues restants de soja, les de color blanc. M'acabo el primer cafè amb llet amb tot el que l'acompanya. M'acosto el paquet de tabac d'embolicar, mal dit de liar, el paper, l'encenedor i els filtres. Encenc la primera cigarreta del dia i, entre calada i calada, em salta la mala consciencia: hauries d'escriure. Diria que l'ordinador està dins l'armari de l'habitació. Vinga, Mortadel·la, fes un puja i baixa, obres la motxilla, treus el portàtil, l'endolles i l'obres. Ara el ratolí, busques la revista per posar-la just a sota perquè aquest no s'entrebanqui i comences. Abans aquesta cerimònia la feies en un plis plas. No és veritat, no la feies. T'aixecaves del llit, miraves el rellotge per saber l'hora, baixaves les escales, enretiraves les cortines, et fixaves en la temperatura del termòmetre i, com un coet, et preparaves el primer cafè amb llet. Un cafè amb llet pelat. T'apropaves el paquet de tabac, l'obries i, sense la necessitat d'embolcallar res, encenies la primera cigarreta del dia. I, entre calada i calada, amb l'ordinador endollat, obert de bat a bat i damunt d'on sempre, d'aquesta santa taula, la del menjador, amb el ratolí apunt de solfa, t'asseies tal qual t'havies aixecat del llit i, l'única cosa que et dedicaves a fer, apart d'obrir la sessió, era a escriure. Mentida. El primer que feia era mirar les estadístiques de manera malaltissa. I com això tota la resta: llegia els comentaris que m'havien deixat, els responia i pensava en el contingut del text que volia publicar aquell dia. Un cop pensat i escrit, l'esporgava, el revisava, el reescrivia, el llegia i rellegia i començava un altre procés, la recerca de la imatge. I ara, desprès de tanta monserga, arribava el pitjor; la metralla de preguntes, les d'abans de publicar. Al cap d'un no res, feia un gest com el que acabo de fer ara, el d'estirar el braç esquerra endavant, com si el volgués allargar. De forma automàtica noto damunt la pell com llisca cap a munt la màniga del pijama, com si s'escurcés i, d'una manera suau i amable, em permet veure l'esfera del rellotge que duc al canell: dos quarts de dues. L'hora de plegar, de pensar en altres coses. En el dinar, la família, la casa, aquesta casa que tant m'estimo, en els amics, en els petits i grans plaers com és ara l'escriure, en els bons, que en són molts i, mals, pocs, records d'aquesta disciplina.

Que què enyoro? Res. El què podia enyorar ja ho tinc: a la Lagarto i a la Carme en persona. 

Em sento alleugerida.

Bon Any 2015.

Us desitjo el millor.

Tonets!

Mortadel·la Casolana