dimecres, 14 de gener del 2015



13, rue del percebe

Estimats blocaires,

caminem en paral·lel, immersos en un espai de diferent color per cadascú, un espai gran i sense forma que a mida que passa el temps va dibuixant un paisatge i situant els revolts on sempre ens agrada aturar-nos, a vegades la fem petar i d'altres tan sols fem de voyeurs i escoltem des del jardí estant..
quantes bones estones..
escriure, no deixa de ser intentar buscar un punt de trobada    
      
a vegades però, sempre hi ha d'haver un però.., em vull allunyar d'aquest món per tots els tics que a mi personalment em comporta, aquesta mena d'inèrcia que a vegades et clava davant la pantalla i que et resta temps d'altres activitats pel fet que potser requereixen més esforç o si més no un posar-s'hi.
i vaig i vinc entre blocs sí, o blocs no..
i voldria tant ser lliure com el vent, sempre..

just acabo d'escriure les ratlles a sobre d'aquesta, quan me n'adono que això és una part esbiaixada de la realitat, la d'un moment donat, si em plantés aquí.. si no escrivís res més.. no sentiria que el que he escrit és el reflexe del que sento ara mateix, aquests dies o potser sempre,

sentir comprèn massa, no és un lloc fix i a vegades es contradiu..

una abraçada veïns d'aquest 2.0, un espai que a mi sempre m'ha recordat el veïnat de "13, rue del percebe", la recordeu?


lolita lagarto
http://lolitalagarto.blogspot.com.es/


42 comentaris:

  1. Si això fos el 13 rue del percebe jo seria com el doctor que feia monstres :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. sí i una mica la portera també.... que estàs a tot arreu!:)

      Elimina
  2. Recordem l'escala estrafolària del 13 rue del Percebe, amb el sastre que s'equivocava de mides, els acreedors, el botiguer que amagava la balança, etc.
    Als blogs també hi ha de tot. Com a la resta del món.

    ResponElimina
  3. Quanta raó tens! Sempre movent-nos entre dues forces.

    ResponElimina
    Respostes
    1. in eternis Maijo!!
      i potser millor moure's que no restar quiet per sempre...:)

      Elimina
  4. Me'n recordo molt del 13 Rue del Percebe, era molt divertit...

    Si vas i vens dels blogs però de tant en tant sabem de tu...

    Jo de moment m'alegro de veure't per aquí i moltes gràcies per venir...

    ResponElimina
    Respostes
    1. al cap ia la fi tot al la vida és un anar i venir..
      i jo me n'alegro de ser-hi, gràcies per fer-ho possible!

      Elimina
  5. A la natura tot es mou i transforma, nosaltres som aprenents i protagonistes d' aquests canvis, i això passa també als nostres blocs.

    Salut, m'agrada veure't activa a la xarxa,

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies Montse!

      com deia Drexler nada se pierde todo se transforma...

      Elimina
  6. I tant, en aquest veïnat hi ha una mica de tot. Però això està bé, que sigui variat, que si tots diguéssim o féssim el mateix seria molt avorrit. De fet, ja ho som una mica d'endogàmics, però dinter d'això cadascú fa les seves coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. per sort encara no ha arribat l'era dels clons...
      o potser sí?
      :)

      Elimina
  7. M'identifico amb això que dius: "just acabo d'escriure les ratlles a sobre d'aquesta, quan me n'adono que això és una part esbiaixada de la realitat, la d'un moment donat…"
    Solc escriure a raig, sense massa premeditacions, fruit de les sensacions del moment. Tanmateix quan em rellegeixo em sorprenc i retrobo alhora…
    13, Rue del Percebe… quants records… tenim una edat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. i tant que tenim una edat! i pel que fa mi espero tindre-la molt i molt temps més je je!
      :)

      Elimina
  8. M'identifico amb el teu vaivé i les ànsies de llibertat.

    Signa:

    El botones Sacarino

    :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja deia jo que em recordaves algú...
      :)
      signa:
      Agamenona, la filla de l' l'Agamenón (el de igualico igualico que el defunto su aguelico)

      Elimina
  9. Una de les coses bones d'aquest món dels blogs és que podem ser-hi tan sovint (o tan poc) com ens convingui. Res d'obligacions, que d'aquestes ja en tenim prou al món "real".

    I tant que recordo la Rue del Percebe, un crack l'Ibañez.

    ResponElimina
    Respostes
    1. l'Ibañez un crack...
      però, tu creus que n'endevinaria gaires de les teves endevinalles??
      de crack il.lustrador a crack enigmàtic!
      :)

      Elimina
  10. Jo també faig això, anar i venir i de pas camino...Sovint la faig petar, però també m'agrada treure el nas als jardins de les cases veïnes i llegir sense ser vista, depèn del temps que tingui...
    Ah, jo si que recordo, 13 Rua del Percebe, quins temps!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. tot plegat això de l'espai virtual deu ser un anar i venir constant.. ningú no para quiet!
      :)

      Elimina
  11. Em quedo l'àtic... ja sé que era un "jetes" però em permet una mica més de llibertat...

    ResponElimina
  12. Sí, ja devem tenir una edat, August, si tots coneixem la rue del percebe. Jo crec que era més del TBO i el Pulgarcito. Em sona ROMPETECHOS, que era miop, pot ser?
    Lolita, et diria que pot ser tan lliure com tu vulguis, que trobo que queda bé, però si vas i vens, blog sí, blog no, vols i dols, segurament tens el cor dividit entre allò que t'agrada i allò que també t'agrada. El dia hauria de ser més llarg, ostres! quan hi ha tantes coses que et ve de gust fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, no sé què vols dir amb això de que queda bé..., potser estic espesa però no t'entenc..

      i sí, tan de bo el dia tingués moltes més hores!! i la vida més anys! i el cos ho aguantés dignament!
      :)

      Elimina
  13. Jo tb em sento del tot identificada... si llegeixo llibres no sóc al blog, si sóc al blog puc llegir menys... Vaig i vinc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja ens ho deien que no podem ser a tots els llocs alhora....mecatxis!
      :)

      Elimina
  14. Unes grans vinyetes, com un gran veïnat. I si, tots hem tingut aquesta sensació, de deixar de fer coses, xò per poc que podem, anem tornant. Alguna cosa tindrà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. segur que alguna cosa ha de tenir... si no no seríem ara mateix aquí!
      sí, un gran veinat!
      :)

      Elimina
  15. Els problemes poden venir quan hem de prendre'ns-ho com una obligació, aquests moments de dubte, fins i tot avorriment i no volem fallar, que ens fa crear-nos un compromís obligat que ens pot portar al final a un punt de no retorn. Potser en aquests moments delicats hauríem agafar aire fresc en altres llocs per poder tornar amb noves il·lusions

    ResponElimina
    Respostes
    1. l'aire fresc sempre va bé...
      i a la natura fa miracles!
      :)

      Elimina
  16. 13 rue del Percebe! Hehehe em feia moltíssima gràcia!... Potser sí que els blogs són una mica així... una mica bojos :-))

    Sentir es contradiu... moltíssimes vegades (crec jo)

    ResponElimina
    Respostes
    1. doncs, sí, hi estic d'acord, sentir es contradiu moltíssimes vegades!!
      :)

      Elimina
  17. D'obligacions tots en tenim massa! Crec que aquest espai és per divertir-se comunicant, per vessar-hi tot allò que ens fa mal o que ens fa somriure, per a moltes coses més, però mai ha de ser una obligació, perquè tots sabem les conseqüències de fer alguna cosa que no ens agrada.
    Gaudim-ne sempre!!
    Aferradetes ☺

    ResponElimina
  18. les obligacions.. quina cosa més antipàtica!
    és clar que aquest sempre serà un espai d'alguna manera triat

    A-ferraetes!

    ResponElimina
  19. Els veïns vénen i van..., com onades al mar...@):- :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. sí hi fant xip i xop, i a vegades fins i tot es mullen..
      :)

      Elimina
  20. venim anem lliurement com el vent que ens despentina o no....al capdavall potser el món aquest si és com la rue del percebe .....pel que percebem hehehe per esbojarrat, artístic, tendre, divertit o trist o encoratjador o visual o poetic prosaic virtual i real aquí som i aquí estem anat i venint
    abraçades mil

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree, a mi l'anar i venir com el vent em despentina sempre!!

      i sí, potser el món no és res més que una escla de veïns que van i venen i s'entenen i es desentenen i a vegades fins i tot fan alguna cosa que els fa sentir d'allò més bé!
      abraçades a tonelades! (ara no sé si tonelada és correcta o ha de ser tona! la rima sempre s'ha de prioritzar))

      Elimina
  21. Com diu el veí de dalt, els blogaires anem i venim... jo també ansio aquesta llibretat de què parles. I quan escric el darrer paràgraf d'un post, je penso que potser el primer ha quedat obsolet. I és que... potser, fins i tot en les ànsies de llibertat, ens acabem quedant encallats! De 13 rue del Percebe, em quedo amb un gat negre, diria que vivia a l'àtic, pot ser o em traeix la memòria?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, el gat negre i tant que vivia a l'àtic, o potser encara hi viu..:)

      i és ben cert que es ànsies de llibertat no han de defallir mai!

      Elimina