dijous, 22 de gener del 2015

I qui sóc jo? Y a què dedido el tiempo libre?


Quan vaig fer la primera entrada per aquest blog em va moure els sentiments que duia a dins, com em passa en moltes de les entrades del meu blog Mar i Cel.  Després de veure les presentacions que heu fet molts de vosaltres vaig pensar que potser havia fet el que no tocava però com que no hi havia instruccions en com havien de ser les entrades, tot valia. També vaig pensar que no em sé vendre gaire i que potser seria una bona manera el fer la presentació que el meu blog mereix, no? Doncs mira, avui, arrel d'algunes intervencions i com que encara tinc crèdit d'entrades, he decidit fer aquesta presentació.
El meu blog va néixer el 01/03/2008. Aviat farà 7 anys!!! Els meus motius els explico en la primera entrada. Els motius de mantenir-lo segueixen sent els mateixos, tot i que encara no tinc massa seguidors ni tampoc em preocupa massa. Puc dir que gràcies al blog he fet amics, virtuals i desvirtualitzats i n'estic orgullosa. No n'he fet mai massa campanya de marqueting perquè el blog forma part d'una meva doble vida i per tant ja em va bé així. 
En vaig obrir dos més, un en castellà, Casiopea 19,  per arribar a un altre públic i un de fotografies, Kékuriós!kamaku! , però em donaven massa feina i vaig haver de triar. Diguem que no estan actius més que estar morts. Sempre hi puc afegir coses, tot i que de moment, no. De moment, només aquests fill se m'ha fet gran. 
El vaig mantenint amb el ritme que em permeten les circumstàncies però espero que no mori abans que jo, mai se sap! L'important és no fer-se'n esclau i gaudir-ne tant com es pugui. 
Hi ha hagut moment en els que hi he estat molt enganxada, però jo amb els vicis també se ser prudent i retrobar el ritme adequat poc a poc. El propi blog ara és un bon amic, m'ajuda ens els moment en que necessito desfogar-me, m'ajuda a compartir penes, alegries, inquietuds. M'ajuda a estar en contacte amb moltes altres realitats amb les que hi pot haver distància física i mental, però és un lloc i un espai en el que m'hi trobo a gust. Avui mateix han fet una reflexió a la ràdio que m'ha semblat interessat: "És millor fer el camí amb un bon professional que no pensi com tu que amb algú que pensi com tu i que no sigui bon professional". I mira, és una mica això. No pensem igual en moltes coses els qui compartim moments aquí, però intercanviem postures amb respecte i criteri i som lliures de fer i desfer per aquestes contrades. Així que per poc que pugui aniré desbarrant per aquí i per allà, no vull pas haver d'esquarterar àvies com va proposar en Pons com alternativa, i estaré encantada de seguir-vos i de que em seguiu si us ve de gust. 
Per tots vosaltres, 
Laura T. Marcel.

40 comentaris:

  1. Crec que la teva manera de prendre't la vida i la xarxa s'assembla força a la meva. No cal estressar-se, tot ha de fluir i fer-se perquè un vol i li suposa algun benefici personal. En aquest sentit crec que la connexió als blogs i a la vida quotidiana es realimenten, i és bo que sigui així.
    I de tant en tant ens hi enganxem o ens n'allunyem, com les ones a la platja segons hi hagi temporal o la mar estigui en calma.
    Encantat d'haver-te conegut (una mica).

    ResponElimina
  2. Cadascú té el seu ritme i està bé que sigui així. Fins a la propera, Laura.

    ResponElimina
  3. Hi han tants matisos en aquesta distracció, que pot ser obsessiva o que ens disten... L'oportunitat de la xarxa ens salva potser de soledats que aquí es veuen acompanyades i un pot confrontar opinions, aprendre, estudiar, donar, cedir... i fins fer amistats om tenir repòs, inquietuds, alegries, confidències... // a mi m'ajuda a treure'm les pors i a la meva edat de 84 anys crec que he trobat un bon amic... que desitjo ho sigui per tots vosaltres. Si teniu un bloc no esteu sols...Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens molta raó. I és una alegria que sigui així com expliques. Gaudeix-ne per molts anys més d'aquesta distracció que tant aporta. Benvingut a casa.

      Elimina
  4. Jo també ho veig així, al bloc tu ets la que decideixes si vols entrar, quedar-te. marxar uns dies, abandonar.
    A mi m'agrada la sensació de caliu, que em dóna obrir el bloc, després de tot un dia de treball i trobar-te acompanyada i contenta de sentir una connexió especial que té un poder màgic.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, aquesta caloreta reconforta ara a l`hivern. Però fixa't que en aquests racons hi trobem caliu i també aire fresc. Hi ha confort per a totes les estacions de l'any! Què bé s'hi està!

      Elimina
  5. Ens anirem trobant, pel mar o pel cel, i pels blocs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si senyor! Anirem fent camí i seguint-nos des de ben a prop!

      Elimina
  6. Respostes
    1. Ei, veí! Se't troba a faltar!! Qui "nuna" en deus portar de cap?
      Una abraçada

      Elimina
  7. N'estic d'acord. L'única obligació que hauríem de tenir aquí és no convertir els blogs en una obligació. Triem el ritme que ens vagi més bé i endavant.

    ResponElimina
  8. Doncs això, a gaudir-ne tant com puguis i nosaltres el llegirem tant com podrem...

    Ens hem d'adaptar a les circumstàncies...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per ser-hi i per participar!!

      Elimina
    2. Les gràcies a tu per saber engrescar-nos en aquestes aventures!

      Elimina
  9. És curiós , m'estic adonant que molts blocs estan rondant la mitja dotzena d'anys. Durant aquest temps hem escrit moltes coses que ens han semblat interessants per compartir o d'altres que en el moment que les hem escrit ens feien feliços i també hem volgut que els altres si sentissin...
    El què és veritat és que hi ha tantes maneres de pensar com blocaires, i penso que això és bo, és la riquesa de la Catosfera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La diversitat sempre és enriquidora. L'amplitud de mires també. Tenim entre les mans una eina estupenda!

      Elimina
  10. Crec que la teva primera entrada va ser sincera i emotiva, Laura, com ho és aquesta, però ara ja sí, els que no et coneixiem et coneixem més bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final per molt que vesteixis les coses i per molta literatura que hi vulguis afegir, sempre traspua el com ets tu.

      Elimina
  11. A mi em fa molta llàstima quan tanca un blog, crec que són petits tresors i, a més, m'encanta que la llengua catalana sigui tan present en aquest àmbit...

    Ara bé, en quant al ritme, això sí que depèn de la situació i circumstàncies de cadascú en cada moment. Com diu en MAC, que és molt savi, l'única obligació que hauríem de tenir amb els blogs és no convertir-los en obligació ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi també són com a petits tresors i comparteixo aquest sentiment de pena davant la tancada d'un blog. I efectivament si en féssim una obligació perdria el sentit.

      Elimina
  12. La frase que cites és molt encertada, i a banda de ser bona per ser un bin professional, també ho és perquè amb criteris diversos sempre es pot avançar més, si se sap arribar a acords, és clar. Però dos que pensen igual sovint no veuen més enllà.

    Que el Mar i Cel visqui molts anys i nosaltres que ho puguem veure. I ho diu un amb qui algun cop t'has discutit, però amb qui també has estat més que d'acord en altres ocasions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que algú coincideixi amb tu en certs temes agrada però a mi discutir (en el bon sentit de la paraula) m'encanta. Entre el blanc i el negre hi ha una riquesa de grisos per a no acabar-se'ls.
      Quin avorriment pensar en tot igual que algú, no?

      Elimina
  13. Des de la cadena de blogs del 11 de setembre que et segueixo. Em tenia encuriosit conèixer la persona que tenia a continuació.

    PD: Veig que et va marcar això d’esquarterar àvies, no era res personal, eh? xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs hi ha corda per estona! Tens molt a descobrir encara. A mi m'encanta la teva gota àcida. Què seria d'un te sense el rajolí de llimona?

      Elimina
  14. M'ha agradat molt la teva presentació. I molt d'acord amb la idea de no convertir-nos en esclaus dels nostres blocs... De vegades tinc la sensació que estic obligat a escriure alguna cosa però per sort em sé aturar i no escriure sense més ni més... Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escriure per escriure pot portar a penedir-se del que hagi quedat escrit i no val la pena. Quan les coses et surten de dins el resultat sempre és més agraït. Ens llegim!

      Elimina
  15. Entenc el que vols dir amb enganxar-se al blog: les temporades --un poc com aquesta-- en què he tingut poc temps per dedicar-li, m'he arribat a sentir malament, encara que sovint no tenia res de trellat (ni tan sols planejat) per a escriure. I el mateix em passa quan no tinc temps per passar-me pels blogs amics: no sóc massa comentador, ho reconec; però rarament deixe passar una entrada sense llegir-la. Hauré de recuperar la prudència, doncs. Però no promet res...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí no s'ha de fitxar i per tant no es tracta de sentir-se malament quan no es pot escriure o no es pot llegir els altres blogs, sinó tot al contrari. Pensa-hi. La màquina a vegades no es pot forçar. Si passa això en lloc d'agobiar-se va bé allunyar-se'n. I esperar a que vinguin "tiempos mejores". Agafar aire, respirar profundament i trobar el moment. Pren-t'ho amb calma Alfred!

      Elimina
  16. Els blogs són per gaudir-los, no per patir-los. Cadascú al seu ritme, jo tb penso així. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobar l'equilibri no sempre és fàcil, però hi hem de posar seny i estar tanquils!

      Elimina
  17. Completament d'acord! Controlar l'addicció als blocs es clau per no fer-se'n esclau i quan això passa val més desconectar una temporades fins que les aigües tornin a bon port.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica de distància sempre ajuda a veure les coses d'una altra manera. Els extrems no són mai bons. Si això és el nostre espai "amic" ens hi hem de trobar bé.

      Elimina
  18. ho has dit molt bé i així ens ho has descrit ....bona manera de fer servir el bloc , el bloc està al nostre servei no a l'inrevés i que per molts anys el vulguis seguir actualitzant ! i encantada d'haver coincidit amb tu in person

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que les ganes no es perdin mai! Ens continuarem llegint i veient si es dona el cas. Una abraçada!

      Elimina
  19. A vegades ens hem sentit molt properes, encara que no ens hàgim conegut personalment, fins ara que tot és possible!!

    El ritme es porta com a millor convingui, crec que és la millor forma de gaudir del blog, com també de totes les altres acrividades que realitzem.

    Gràssis per ser-hi ... aferradetes!! ;)

    ResponElimina
  20. Penso que vaig veure els dos que no hi posses res, de moment. Jo tampoc sabia què posar i com la majoria que coneixia eren bons escriptors, vaig fer una entrada saludant i una altre escrivint una realitat. En la varietat està el gust, diuent.Estar aquí és un luxe que jo agraeixo molt.

    ResponElimina