dilluns, 29 de gener de 2018

El meu balcó ha rodat el món i ha tornat al bloc

Hola, estimada família blocaire! Per a aquesta nova trobada virtual m'ha fet il·lusió recuperar un post del 2011, ben important per a mi i que també va ser publicat en un altre blog ja desaparegut de la Carme Rosanas, Maira la blocaire. I és que la història que hi explico fa realitat allò de “Volta el món i torna al Born”, o en el nostre cas, “Volta el món i torna al Bloc”, que és el que ara ens ocupa. L’he enllaçat  a l’entrada original del 2011 per si us voleu entretenir a llegir els interessants comentaris que alguns de vosaltres hi vàreu deixar, i que van enriquir considerablement el text original.  

EL MEU BALCÓ
El meu balcó d'infantesa (el de les plantes) 
El mateix balcó, a través de la mirada de la Carme Rosanas
Hi havia una vegada una noia molt jove i molt tímida, de 13 anys, que s’estava moltes hores asseguda al balcó de casa seva. Hi llegia, hi brodava, hi escrivia, però sobretot guaitava el carrer per si hi veia un xicot de 16 anys que cada dia hi passava, de vegades dalt d’una moto, de vegades caminant... Quan això esdevenia, el cor li bategava amb força i tots dos es creuaven les mirades. N’estava enamorada. Per a la noia era el xicot més atractiu del món...
Gairebé 40 anys després de no saber res l’un de l’altre, gràcies a una iniciativa blocaire (la publicació del llibre Poems&blogs poetes a la xarxa, el 2010), aquella noia i aquell noi han tornat a trobar-se. Durant aquest temps tots dos han esdevingut poetes sense saber que l'altre també n'era. No són els mateixos, ni en queda res dels sentiments d’antany... Però l’amistat, una mica de complicitat i un bri de tendresa són tresors molt importants que han germinat de nou i que ara conreen, i que no haurien estat possibles de no haver existit el món virtual dels blocs. A ell el coneixen com a Onatge, i ella es fa dir Galionar.
M’agradaria, amb aquestes paraules, fer un petit homenatge a les interessantíssimes reflexions a què la Carme Rosanas ens convida a través de l’espai de la Maira, sobre les relacions virtuals. Ja sé que no s’adiuen estrictament a cap dels temes que ella proposa, però potser en certa manera els engloba una mica a tots.
El poema me’l va escriure, 40 anys després, el xicot que als 16 anys passava caminant o en moto pel meu carrer i amb qui ens creuàvem les mirades...

ENTRE CEPS I VINYES
Entre ceps i vinyes
potser enyores
el teu mar i
la plaça de la Vila,
la rambla i els
noms dels carrers.

No serveix mirar enrere.
Vivim sempre endavant
amb el poema de viure
embarcat en el nostre
vaixell de paper...

Potser les hores de soledat
han fet un rosari de solitud.

Guardes records en almívar,
però sempre, massa o poc sucre...

Sota del teu cel de dona
sempre hi ha estrelles noves,
i galàxies per recordar...

Al capdavall potser
només som els records
a la nostra sang
amb el cor que
batega el pressent.

El teu balcó
d’infància i de naixença
ja no és el teu balcó.
Però el sant del teu carrer
sempre estarà en el
teu testament de present.

Potser no enyores res
de tot el què dic,
i ets pràctica, i tot
és l’ara i aquí.

És igual, el poema
del passat ja està escrit.
Però quan reposes
al cim de la muntanya
escoltes l’eco de la cançó
del passat, l’escoltes
i ressona dintre teu...

A la teva platja
-la que vas deixar-
encara hi ha testaments
sense promesa,
petxines obertes,
i un horitzó sense timó.

Potser les gavines
et duen la brisa
de la il·lusió,
potser...

Carles V. (Onatge)

26 comentaris:

  1. Una història molt bonica que es reviu a diferents èpoques en el temps i cada cop pren una nova mirada. Excel·lent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Consol. Una història que sense la presència dels blogs a les nostres vides mai hauria estat possible. Una mostra més de com poden arribar a ser d'importants...

      Suprimeix
  2. No coneixia aquest post -llavors encara no sabia res de tu- i m'ha semblat molt bonic, inclòs el poema que l'acompanya. La vida ens por.ta a llocs inconeguts i té atzars que no podem ni esperar. M'agrada que a tu t'hagi reservat el d'aquesta retrobada.
    Una abraçada, Montse!
    (ara miraré per Vila cap amunt, a veure si trobo el teu balcó)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, August, de vegades l'atzar ens porta regals bonics i insospitats. El que explico va succeir el 2010, just quan acabava de néixer el meu primer nét. Qui s'ho hauria imaginat, 40 anys abans...
      Ah, i per si un dia vols mirar el balcó, que ara pertany a unes altres persones, el trobaràs just davant la biblioteca Joan Oliva, tocant a la plaça de la Vila: C/ Sant Gervasi 90, 2n pis.

      Suprimeix
  3. Tot el poema és molt bo, Montse, et van fer una bona dedicatòria. Aquesta estrofa és com un mirall:
    "Al capdavall potser
    només som els records
    a la nostra sang
    amb el cor que
    batega el present."
    La cançó del Llach ens transporta als records dels que parla el poema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Xavier, en Carles sempre té paraules en forma de vers per a totes les ocasions. Com bé dius, aquesta estrofa és tot un tractat de vida...
      Gràcies al món dels blogs, algú que havia perdut en l'horitzó dels anys ara és un amic imprescindible per afrontar l'edat de la vellesa. L'amistat sempre més enllà de l'amor. No podrem mai deixar d'estimar-lo, doncs, aquest món blocaire!

      Suprimeix
  4. Una història molt maca que demostra allò que hem dit tantes vegades que, quan parlem del món dels blogs, la virtualitat és molt i molt real. :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sense cap dubte, Mc! Les persones que hi ha darrere els blogs som molt i molt reals! Sense cap dubte!

      Suprimeix
  5. Caram tu, aquesta mena de casualitats vitals ens fan pensar en que el destí ha d'existir, encara que no sigui així. És realment una història molt maca que ens omple de tendresa, i que és impossible que no arrenqui un somriure. Haver-se recuperat després de tant temps és un goig, encara que el context sigui un altre i molt diferent, però què importa?

    T'he d'agrair també que recordis la Maira, quines grans estones passàvem reflexionant allà en aquella casa, donant voltes a moltes coses que ens importaven. Un altre gran èxit de la factoria Rosanas, que no deixa mai de sorprendre'ns i meravellar-nos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. Sé que aquesta és una història d'aquelles en què la realitat supera la ficció. Va ser molt emocionant el retrobament, molt emotiu. I va donar pas a una amistat plena de complicitats que és molt grata de viure ja complerts els 60 anys, quan la nostra mirada envers el món ja no és la mateixa de quan érem joves... I tot gràcies als blogs!

      Suprimeix
  6. Gràcies al món virtual aquesta història és d'un realisme màgic sorprenent.
    El poema és d'una tendresa que enamora.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Montse! Sí, sóc conscient d'haver tingut una sort enorme que em passés tot això. Si m'hagués volgut inventar una història semblant, segur que m'hauria quedat curta!

      Suprimeix
  7. Montse, ara, amb aqusts post m'has fet pensar-sentir moltes coses, les relacionades amb el mateix post i d'altres sobre la desaparició del blog de la Maira.

    En primer lloc, quina sort que aquets post el compartissis als dos blogs, perquè així no s'ha perdut! I estic encantada de tornar a compartir aquests records.

    En segon lloc m'adono que haver esborrat el blog de la Maira va ser un error i que no em pertanyia només a mi. Hi havia uns motius, però aquests motius van desencadenar un impuls potent, un clic i esborrat. Com deia la meva mare "Déu nos en guard d'un ja està fet". Hi van haver uns blocaires amics que d'una manera molt amable i comprensiva em van fer veure que havia esborrat moltes coses que no em pertanyien. Tenien raó i em va saber greu de seguida.

    I en tercer lloc i com a més important, gaudir d'aquest bell post que demostra la màgia dels blogs o de les xarxes en general i que recorda uns temps que vam viure molt intensament, en aquest àmbit. Recordo aquella trobada a Vilafranca, dels del poems&blogs, on jo hi vaig ser casualment, perquè no havia participat a poems&blogs, però malgrat tot hi era.

    Quins temps aquells d'il·lusions, de noves coneixences, d'emocions...

    Quasi que canviaria el títol: Roda el món i torna a les emocions.

    Gràcies per venir, per ser-hi, per participar, per compartir. Una abraçada, Montse,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, m'agrada: podria ben bé canviar-se el títol: Roda el món i torna a les emocions! Jo també el recordo amb una mica de nostàlgia tot aquell temps passat tan intens; no només pel retrobament amb el Carles, del qual en vas ser privilegiada testimoni (tot i que ens vas veure tan ben avinguts que et vas pensar que érem parella, hehehe), sinó perquè realment el grup de blocaires vam viure experiències molt intenses, algunes agradables i d'altres de molt poc, a través de la xarxa... Va valdre la pena tot plegat, però ja forma part d'un temps que hem deixat enrere...
      Quant al blog de la Maira, de res serveix ara penedir-se de la seva desaparició; vas ser conseqüent amb el que pensaves en aquell moment, no cal donar-hi més voltes... El present ja ens portarà noves ocasions per als debats, si és que així ho desitgem.
      Gràcies per totes les teves iniciatives, bonica!

      Suprimeix
  8. Més punts pels blogs, que ens retornen amics! Quina història tan bonica i poètica!
    Continuem.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Teresa, continuem! Els blogs ens han donat l'oportunitat d'acostar-nos a persones meravelloses i fer bones amistats; llarga vida doncs per als nostres espais!

      Suprimeix
  9. Quina història tan tendre que ens expliques! M'agrada veure que encara hi ha màgia en aquest món i que, encara que pensem que no, sempre pot aparèixer i tocar-nos.
    Aferradetes dolcetes!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Així és, Lluneta; de vegades quan ho creiem tot perdut sorgeix aquesta màgia que ens fa reviure de nou... Això sí, es presenta quan ella vol, no pas quan nosaltres voldríem...

      Suprimeix
  10. Caram, el món és molt petit...Quina història més maca que has viscut Montse, són d'aquelles que s'expliquen als nets i que mai s'obliden. Per cert jo també vaig conèixer el Carles aquell dia de la trobada poètica a Vilafranca...
    M'ha agradat molt el poema i aquest final
    Potser les gavines
    et duen la brisa
    de la il·lusió,
    potser...

    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, de vegades la realitat supera la ficció, i així va ser aquella vegada! Una experiència molt grata que no hauria estat possible sense la presència dels blocs a les nostres vides. Així doncs, llarga vida als blocaires i als nostres espais!

      Suprimeix
  11. Que bonic tot! La història i el poema. M'acabes d'obrir un parèntesi feliç en l'escalforeta de l'estudi. Allò que dius, goita! Si val la pena existir! I la trobada de Vilafranca la recordo, jo anava d'acompanyant de la meva companya. Com passa el temps!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Me n'alegro, Joan, d'haver contribuït a un parèntesi de felicitat! Jo d'aquell dia recordo la Cèlia, fins i tot ens vam dedicar el llibre, però em temo que a tu no... Però sé que hi eres. Sé que encara que ens passem molt de temps sense publicar res, sempre hi serem!

      Suprimeix
  12. Realment bonica la història i profund el poema. Curiós trobar-se amb els anys amb amors platònics! Però clar, el temps no té marxa enrere...

    ResponSuprimeix
  13. Quins records tan bonics, Montse! M'agrada comprovar que parles de persones que reconec, a través dels blogs, i en el cas de Carme personalment. I em ve al cap que abans, en l'època en què vas escriure aquest post, jo et coneixia només com Galionar, i ara hem avançat, ja et conec també com Montse. Meravella em sembla, de veritat, tot el que això significa. Abraçades.

    ResponSuprimeix
  14. Records compartits. No sabia tampoc qui era Galiomar, encra que a vegades l'havia llegit. No us conec a la majoria i de quan parleu, tampoc coneixia a la Carme. Ara si he reconegut el seu dibuix d'ordinador.

    ResponSuprimeix
  15. Hello Everybody,
    My name is Mrs Sharon Sim. I live in Singapore and i am a happy woman today? and i told my self that any lender that rescue my family from our poor situation, i will refer any person that is looking for loan to him, he gave me happiness to me and my family, i was in need of a loan of $250,000.00 to start my life all over as i am a single mother with 3 kids I met this honest and GOD fearing man loan lender that help me with a loan of $250,000.00 SG. Dollar, he is a GOD fearing man, if you are in need of loan and you will pay back the loan please contact him tell him that is Mrs Sharon, that refer you to him. contact Dr Purva Pius, call/whats-App Contact Number +918929509036 via email:(urgentloan22@gmail.com) Thank you.

    ResponSuprimeix