dijous, 8 de gener de 2015

Recordant

Si penso en el que vaig sentir quan es va proposar la trobada, només recordo: ostres que lluny, han de passar molts dies amb les seves nits abans no arribi la trobada. Però ja des de un primer moment vaig dir que si, perquè sempre m’hi he trobat bé en aquest món que podria semblar irreal, però que en el fons té molt d’un mateix.
Ha passat el temps, he fet el camí i continuo amb la mateixa fermesa, encara que potser he perdut constància i sentit del humor. Perdre algú tant proper el passat Setembre m’ha canviat, ho veig i qui em coneix també ho ha de notar, però recuperar aquella ironia  que tant m’agrada, em costa, molt més del que em pensava.
Tinc ganes de tornar a ser el mateix, perquè de fet és com realment sóc, però haig d’esperar que es faci realitat allò que tothom diu, que el temps ho torna tot a lloc.

Encara que sigui en moments baixos, bona trobada i que no falti un apunt a les nostres vides. Tant de bo quan es publiqui aquest, ja no tingui sentit.

57 comentaris:

  1. Encara que sembli mentida el temps ho acostuma a curar tot.
    Bona trobada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. més que en la curació penso en la acceptació i recordar tot allò que va ser bo.

      Elimina
  2. Jo discrepo i sempre hi insistiré, el temps no cura res si nosaltres no hi posem mitjans. I potser no et conec tan bé, però sí que crec saber que ets un paio amb un parell de pebrots i que no t'arrugues fàcilment. Algunes atzagaiades ens deixen tocats, però la força acaba tornant. Per mi segueix sent un plaer poder-te llegir, si no amb la mateixa constància i ironia (per ara), sí amb la mateixa fermesa i determinació. No ens faltis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La idea es continuar, sempre hi he estat bé i ara potser més que mai m'ha tret de moltes cabòries i poc a poc intentem tornar les coses a lloc.

      Elimina
  3. Ara ha fet tres anys i mig que jo vaig passar pel mateix sotrac que expliques i, encara que les coses no acaben de tornar al seu lloc per molt temps que passi, et puc dir per la meva experiència que sí que és veritat que t'hi adaptes i que la vida continua. Segur que a tu, et passarà el mateix també. Ànims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molta gent diu el que tu ara m'expliques, sé que serà així perquè són multituds que han passat per el mateix i qui més qui menys va encaminat tard o d'hora a viure-ho

      Elimina
  4. Admiro la teva valentia, respectant el teu dolor, t'envio una forta abraçada.

    Gràcies, per fer-me riure amb els teus 69 carregats d'ironia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, tornarem a ser com varem ser o aprendrem a conviure-hi si més no.

      Elimina
  5. Les coses mai poden ser iguals quan et falta algú important, però sí que és cert que el temps ajuda moltíssim a adaptar-nos a la nova situació al mateix temps que seguim recordant als que ja no hi són.

    Pel comentari d'en MAC dedueixo el que t'ha passat... A mi em va passar fa 9 anys i mig i, moltes vegades, encara em sembla que hi puc parlar... I la de vegades que hi somio, amb uns somnis que podrien ser situacions perfectament reals i, quan em desperto, penso que m'agrada ser conscient que ell segueix al nostre costat ;-)

    Una gran abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són moltes les coses que t'ho recorden dia a dia, però de vegades ja veig les coses com hauria de veure-les sempre.

      Elimina
  6. Estic a mitges en acord i a mitges en desacord amb la qüestió del temps que apunteu tu, la Maria i en XeXu. D'acord amb en XeXu que hi hem de posar mitjants, però d'acord amb tu i la Maria que per més mitjans que hi posem, necessitem el temps. No hi ha cap mitjà que sigui immediat per superar una pèrdua i el temps ajuda i fa que l'esforç que fem de superació, pugui donar el fruit de tirar endavant i de recuperar la nostra manera de viure i de veure el món.

    Estic convençuda que els mitjans els hi poses, Joan , per tant ens cal confiar en el temps... Jo també hi confio.

    Et seguim llegint i seguim gaudint amb el que ens expliques, que és diferent? Potser sí, però no per això menys garbí.

    Moltíssimes gràcies per ser aquí, per haver-t'hi apuntat des del primer dia i per superar els obstacles. També ens fem companyia compartint aquests pensaments i sentiments. Un agraïment per voler-los compartir.

    Una gran abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies també a vosaltres he passat moltes hores entretingut, hores que ajuden a anar paint tot el dol i que moltes vegades uns petits instants et donen corda per uns dies.
      Som valents i continuarem.

      Elimina
  7. Bé Joan, ens coneixem poc, però la paraula pèrdua ja diu molt de les teves circumstàncies. Dona't temps, no t'exigeixis el que tenies abans perquè, inevitablement, la teva vida ha canviat. Jo sí que penso que el pas del temps ho atenua, però hi hem de posar de la nostra part, a poc a poc, sense agobiar-se. Molt ànims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et creus fins que et passa i t'adones que abans les coses sortien esporàdiques i que ara els hi costa molt més. El temps, el nostre gran amic que al mateix temps ens destrueix.

      Elimina
  8. Ostres, l'he llegit i fins al final no he pensat que era teu. El que més admiro de tu és aquest sentit de l'humor que molt poques persones tenen tan afinat ni el comparteixen amb tanta generositat. Una abraçada i ànim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els ànims hi són i els atiem perquè no vinguin a menys, en gran part gràcies a tots vosaltres.

      Elimina
  9. No et preocupis Joan, quan la vida et dóna algun revés, també de mica en mica t'ajuda a recuperar, encara que sigui una miqueta, la normalitat...De totes maneres, segurament que d 'ençà de la convocatòria, diria que més o menys tots hem canviat. I sembla que va ser ahir!!!
    Que el temps vagi espaiant, els moments baixos :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre tots tirarem endavant, les ganes hi són i el dia a dia ajuda a ser conscient del canvi. Gràcies per ser-hi

      Elimina
  10. Ara "ens toca ballar aquest ball" com diu la meva sogra.
    A vosaltres us va tocar el dia 11, a casa el 27.
    Es difícil encarar-té al buit que els que falten ens omplien. Només puc confiar que el temps em torni ajudar a classificar les emocions i donar més valor als moments de goig que vam viure junts, que a la recança de no tenir-los al meu costat, com fa quatre anys quan ens va deixar la mare.
    Potser hauríem de tenir més present que tots tenim data de caducitat. Ens pendríem la vida d'un altre manera?
    Ànim i endavant.

    ResponElimina
  11. hem de ballar encara que la música no sigui que voldrien escoltar, però hem de mirar de no perdre massa temps, que no en tenim massa i de vegades s'acaba de cop

    ResponElimina
  12. Joan, ignoro del tot a qui has perdut i, per una experiència pròpia, et puc dir que el temps ho atenua, però no ho cura. Però cal posar energia positiva per tirar endavant... la ferida es tanca, i cicatritza, i permet tornar a somriure, al principi, i a riure amb ganes després. i a viure a poc a poquet primer, i a tornar a ser trepidant més endavant. Una abraçada forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El passat 11 de setembre de sobte ens va deixar la meva mare, 75 anys avui en dia són pocs, massa pocs. Ho anem paint, però costa i són moltes les coses que t'hi fan pensar.
      Tirarem endavant, no hi ha altre camí.

      Elimina
  13. Joan, no sabia res de la teva pèrdua, feia temps que no entrava a casa teva.., però en llegir-te aquests darrers dies, en els teus escrits he vist reflectit clarament un estat d'ànim molt diferent a l'habitual, espero de veritat que els ànims poc a poc tornin a trobar el lloc de sempre..
    una abraçada molt gran,

    ResponElimina
    Respostes
    1. confio que tornarà tot al seu lloc, el famós temps que tot ens ho pren farà la seva feina.

      Elimina
  14. Podria signar jo aquest text teu. Em sento exactament igual com tu expliques, després també de la meva pèrdua. Jo també em sento amb ganes de tornar a ser com era, però també em noto canviada. Totes les reflexions que les circumstàncies m'han portat a fer i les sensacions viscudes amb tot això m'han fet donar un pas a un estadi que no havia tastat i que ja no té marxa enrere. Però està clar que no m'hi quedaré ancorada en això i tu tampoc. Temps al temps. La vida segueix i l'hem de viure des del propi tren, no des de l'estació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que ens expliquem res oi? sabem de què parlem i tots dos sabem que tirarem endavant per més que costi, una abraçada

      Elimina
  15. El temps sol ajuda a que tinguem més temps... és a dir. Més temps per a integrar allò que ha passat, per acceptar la nova situació i saber que nosaltres som molt més que un cos. El nostre camp vital va més enllà.

    Anims Joan!! Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. el fet és que vull estar millor i poso ganes, però senzillament no surt i riure costa més que abans.

      Elimina
  16. Per moments comla lectura d'aquest post, pagava la pena d'apuntar-se aquesta iniciativa. No sóc una persona massa activa en aquest e-món, mai no ho he estat, però avui em sento acompanyat, ni que sigui indirectament, i m'he emocionat amb la solidaritat que ha estat capaç de crear aquesta trobada. El temps és un concepte molt relatiu Joan, massa i tot. Les coses mai poden tornar al seu lloc per temps que passi però suposo i espero que tirin endavant amb una altra mirada, diferent però de ben segur més sàvia. Gràcies per ser-hi a tots però avui sobretot a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per coses que ens passin no podem tancar totes les portes, hem de ser-hi i en el fons hi som perquè en tenim ganes.

      Elimina
  17. Costa tornar a ser el que eres, però poc a poc, dia a dia es va aconseguint ( t'ho diu qui fa tres anys i mig que ho intenta i encara de vegades torna al forat negre del que vol sortir)
    El que no podem fer es rendir-nos. Tornarem a ser els que eren ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em crec la veu de l'experiència, gràcies per ser-hi

      Elimina
  18. És inevitable que si vivim anys, haguem de conviure amb l'absència dels sers estimats que ens deixen. Quan ens toca de prop és dolorós. Els primer temps el dolor és molt gran. A mesura que passen els mesos sembla que es fa més suportable, però alehores creix l'enyorament.
    Ànims Joan, el vent et retornarà el teu tarannà, i encara que no oblidaràs mai la mare, tornarà la felicitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són d'aquelles coses que tot i saber-les no les acabem d'acceptar mai, però espero aprendre a viure amb elles i que el record ens reconforti.

      Elimina
  19. Em sap greu haver posat tristor en una trobada com aquesta, però la veritat és que com sempre faig, vaig escriure el que sentia en aquell moment i de passada volia fer saber a tots el perquè del canvi tant sobtat en la meva manera de ser.
    MOLTES GRÀCIES A TOTS PER SER-HI, SOU MÉS IMPORTANTS DEL QUE US PENSEU.

    ResponElimina
  20. El temps ajuda, com dius, però el replantajament de qui ets, (qui eres ja és passat), ajudarà a reprendre un nou camí, sol o no, et farà conèixe't més i tornaràs com a persona plena, pensa en el què més t'agrada i t'ajudarà a pujar. Pensa que els records sempre queden, i han de pesar més els agradables. Endinsat i renèix. Ànim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que serà així. no hi ha cap més camí que anar endavant. Una abraçada

      Elimina
  21. Els que hem passat per pèrdues molt importants sabem que el temps fa. Al principi la sensació de pèrdua és tan palès que penses que mai més seràs el mateix. Després aquesta sensació va deixant pas als records positius, a la presència encoratjadora, a sentir que et diu, no se com, que segueixis endavant, que cal viure i et fa arribar a la conclusió que aquesta persona estimada que t'ha deixat el que vol és saber-te feliç i que continua vivint a través de tu.
    Ànims Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes vegades he aconsellat això mateix a altres persones, el que és més difícil es fer-ho possible un cop et trobes en situació de protagonista. Gracies pels ànims, sempre ven bé

      Elimina
  22. em sap greu Joan per temps que passi no ens acostumem del tot mai a viure amb una buit, amb una absència, el temps ho amoroseix i el dolor va minvant ....gracies per ser aquí !una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. segur que amb temps les coses s'acaben acceptant millor, la nostra vida com la de qui ens envolta és volàtil i no ens hi acabem d'acostumar

      Elimina
  23. Anims Joan i gràcies per continuar essent-hi

    ResponElimina
  24. Una abraçada, Joan! No sé pas si et poden reconfortar paraules d'una estranya. De les pèrdues no se n'escapa ningú, però l'acompanyament no et farà cap mal. S'ha de tirar endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. de totes les persones és agradable sentir unes paraules de confort, gràcies

      Elimina
  25. Espero que la trobada i deixa anar els sentiments també siguin oxigen, com l'humor també ho és per tirar endavant

    ResponElimina
  26. En aquest any hem estat uns quants als que ens ha "tocat" aquest moment mai desitjat. L'acceptació del que ha passat es fa costosa, però de poc a poc van sorgint els bonics records que van guarint l'angoixa de no tenir-los aquí, malgrat que mai van estar tan a prop.
    Som part d'elles, per tant segueixen amb nosaltres, en cada gest, en cada paraula, fins i tot quan no diem res.

    Aferradetes ben aferrades i a caminar. ✿

    ResponElimina
    Respostes
    1. sempre penso que ells no voldria que jo estés així, però fer-ho és altre cosa. Veuré la llum, segur. Gràcies lluneta

      Elimina
  27. Ànims, Joan. Amb els anys hem de fer més memòria i tenim més coses per recordar i per enyorar

    ResponElimina
  28. I aquí t'acompanyem!!!! Per poc a poc, anar recuperant aquesta ironia i sentit de l'humor! petonets!!!

    ResponElimina