dijous, 29 de gener de 2015

Ja estan ací...





--No, em tem que no és un virus-- va dir-me, amb posat greu, l'informàtic --La cosa és molt més greu: em sembla que el que et passa és allò que anomenem un blogtergeist....

--Un blogtergeist!? Què dimonis és, això!?

Llavors, i sense dir res, l'informàtic va recitar una breu i incomprensible invocació, va polsar simultàniament tres tecles que no vaig encertar a veure, i la pantalla de l'ordinador es va transformar, de sobte, en una visió terrorífica que encara m'esgarrifa quan la recorde: embrions repugnants d'entrades a penes esbossades, títols ridículs sense text als qual encapçalar, raonaments absurds, frases prometedores però horriblement mutilades, imatges desenfocades, haikus --o alguna cosa semblant-- que gelaven la sang en les venes... Tots ells se succeïen en la pantalla, atropellant-se uns a altres, en una escena digna del pitjor malson d'una ment malalta. No vaig poder resistir tant d'horror, i tapant-me els ulls amb les mans, vaig cridar...

--Prou!! --vaig dir-li-- Pel que més vulgues, para això, siga el que siga!!

--Això --em va dir l'informàtic-- són els espectres de totes les entrades fallides que has anat acumulant d'ençà que vas obrir el blog.

--Entrades fallides? -- vaig dir-- Però... Això no pot ser! Jo les esborre...!

--No --va replicar-me sense vacil·lar-- N'esborres algunes. Però moltes altres les conserves com a esborranys. I desar-lo com esborrany és, per a un post fallit, la pitjor de les condemnes: una entrada eliminada troba, finalment, la pau, descansa quan tu l'oblides. Però els esborranys no tenen aquesta sort. I, ho meresquen o no, són condemnats a una mena de purgatori que sovint es prolonga fins molt després que el propi blog del qual podrien haver formar part haja deixat d'existir. Un esborrany sap que les seues probabilitats de reviure són pràcticament inexistents, però tampoc no pot assolir el descans que representa la paperera de reciclatge. I de tant en tant, i sense que sapiguem encara per què, es rebel·len...

De sobte, una llàgrima em va rodolar per la galta... Era cert: deixant-les en aquell limbe incert i inhòspit, havia estat extremadament cruel amb aquelles entrades, Al cap i a la fi, jo mateix les havia creades, jo era el responsable de les seues horribles imperfeccions, i havia d'assumir-ne les conseqüències.

--I què puc fer?-- vaig preguntar amb un fil de veu.

L'informàtic va recitar una nova invocació, va tornar a polsar no sé quines tecles, i llavors va passar: els esborranys van començar a esclatar com espurnes, entre un soroll aterrador. "Aneu cap a la llum", repetia com una lletania l'informàtic mentre les malaguanyades entrades anaven esvaint-se en la pantalla entre espurneigs i espetecs. Després d'uns minuts que se'm van fer eterns, la pantalla va començar a recuperar el seu aspecte habituals, i la familiar interfície del blog va tornar a ocupar-la com si mai no hagués desaparegut. L'informàtic, amb un posat solemne, em va allargar el ratolí, i va dir unes paraules que mai no oblidaré:

--Ja està. Aquesta vegada ho he pogut resoldre. Però no sé què passarà a la pròxima: quan un blog esdevé un cementeri d'esborranys, poden passar aquestes coses, així que el més prudent és evitar-ho. Fer blogs pot semblar divertit, però els blogaires heu de saber que teniu una gran responsabilitat. El teu blog, tots els blogs, estan bastits sobre centenars, milers d'idees que mai van arribar a complir la finalitat amb que van ser concebudes, però que mereixen també tot el respecte perquè, d'alguna forma, és el seu sacrifici el que fa possible els blogs. Recorda-ho sempre.

I hauria de recordar-ho. A vegades, però, ho oblide...



44 comentaris:

  1. Es cert. Moltes vegades comencem un post amb una idea al cap però al final surt una altra cosa. Aqtes idees fallides són l'embrió dels posts!! Bon relat, divertit però amb la capacitat de fer-nos reflexionar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Loreto! La veritat és que, al llarg de tota la trobada, he llegit entrades molt bones sobre els blogs i els blogaires, que m'han fet pensar bona cosa, i sobre coses bastant més serioses que aquesta. Però mira, tampoc era cosa de posar-se massa solemne, així que no em vaig poder resistir a escriure aquest destrellat (però sense descartar que algun dia caiga alguna cosa sobre epistemologia blogaire. I no és una amenaça ;) Salut!

      Elimina
  2. Els esborranys com a purgatori de posts! Tot plegat molt religiós. Fascinant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet pensar-hi, Joan: tens raó, hi ha una innegable relació entre parapsicologia i religió. Més enllà de l'exorcista, vull dir ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Ostres, una petita peli de terror...Prometo solemnement no tornar a guardar res als esborranys! Ara em poso a eliminar tot el què hi trobi, no fos cas que...
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho he fet, M. Roser, no fos cas que... Imagina que els esborranys, en lloc de manifestar-se en la pantalla, començaren a aparèixer-se en el blogroll dels blogs amics... Terror, no; el següent... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Ostres!!! Pobres esborranys o pobres idees fallides... Per sort s'han rebel·lat dins l'ordinador i no dins del cap. Perquè mentre et llegia, pensava que això que dius ens passa a tots, però d'idees fallides dins del cap, que pensava donar-los-hi sortida i després no la tenen, jo en tinc un munt... Ja veig el meu cap com el teu ordinador... Pobre de mi.

    Una història esgarrifosament ... divertida... Haurem de vigilar una mica més amb les idees i els posts que no van enlloc... Pobres, si ho paguen tan car...

    Hi reflexionarem profundament... Pero vigilarem de no fer-ne un post que quedi en esborrany...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Carme: d'idees que no arriben ni a la fase d'esborrany jo també en tinc unes quantes (açò d'anar pensant en el blog mentre viatge entre València i Alcoi es presta molt a això); i allò més curiós és què, en contra del que potser seria esperable, no totes elles desapareixen fàcilment, encara que em resistisca fins i tot a esbossar-les...

      En temporades, com aquesta, en què tinc un poc de temps per pensar però molt poc per escriure, la Línia de Wallace acaba convertint-se en un autèntic cementeri d'esborranys, entesos en un sentit ampli: de vegades, és només un títol o una frase per recordar-me una idea; però altres són coses un poc més (diguem-ne) elaborades... Creu-me: tinc alguns intents de haiku (i fins i tot de sonets, he de confessar) simplement terrorífics... Moltes gràcies com sempre i una abraçada!

      (Potser el que ens caldria és una mena de "Cementiri dels llibres oblidats", però per a esborranys...)


      Elimina
  5. Quin patir! Un bon relat. Sort que sembla acabar bé. No sé què va passar amb els pobres esborranys després de fer llumetes. Sort que mai deixo esborranys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M. Antònia! Van anar cap a la llum, però ja no sé res més ;) No descarte, però, que hi haja un Blogtergeist II (the other side)... En tot cas, no deixar esborranys és una bona opció per evitar mals majors; a veure si no se m'oblida... Salut!

      Elimina
  6. I quan aquest esborranys estan programats per anar a una gran trobada, la cosa es complica i encara avui els experts estant buscant explicacions al allau de comentaris que es produí durant tot el més de gener de l'any 2015; alguns teoritzen que fou degut a un efecte llunàtic, doncs quan analitzen el contengut dels missatges, descobreixen un esclat de passió enamoradissa que els porta a un estat de eufòria col·lectiva i pendents tot el dia de la pantalla, que és el seu univers d'evasió.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben vist, montse :) El mes de gener de 2015 la blogosfera va partir una convulsió còsmica, un segon big bang que mantindrà ocupades a generacions d'investigadors i estudiosos que tractaran d'esbrinar causes i efectes del fenòmen... I que a nosaltres ens ha carregat les piles d'una forma impressionant. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  7. si que en som de perillosos.....menys mal que encara no ens ha vingut la censura a picar-nos la cresta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només l'autocensura, Joan. Però en el meu cas, podria dir-se també "prudència" (o, si vols, "encara em queda una mica de trellat com per a no publicar una cosa com aquesta"... ;) Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  8. Igual com els zombies es van despertar la nit dels morts vivents,
    les idees fallides qualsevol nit es poden despertar i atacar-nos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I en el fons, ens ho mereixeríem, xavier; tothom sap que no s'han de construir cases sobre cementeris indis, ni blogs sobre cementeris d'esborranys... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  9. En serio passa això amb els esborranys? Doncs mira que jo actualment en tinc guardats 28. I estic totalment segur que com a mínim 25 arribaran a veure la llum del blog.
    Altra cosa son els “Pendents de revisió” D’aquests en tinc 119. Sembla que hauria de ser al revés però aquests tenen una mica menys de probabilitat que acabin publicats, tot i que ja estan acabats totalment a diferència dels esborranys. A veure, realment es molt possible que es publiquin però en un futur bastant més llunyà que els esborranys. Jo m’organitzo així, passa alguna cosa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'he dirigit als responsables de Blogger (adjuntant el teu escrit, per tindre més força) demanant-los que habiliten també l'opció "pendents de revisió" sota amenaça de passar-me'n a wordpress...

      Algun dia, la forma en què pons s'organitza els "esborranys" i els "pendents de revisió" serà objecte d'estudi (i d'admiració, òbviament) a les facultats de tot el món. De quina carrera? Ves a saber... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
    2. El que hauria de ser objecte d'estudi és el Pons i la seva capacitat de treball bloguer. És una màquina escrivint i no en té prou encara que a damunt s'organitza, fa números, comenta sense parar, respon sense respirar... i encara no ha perdut el cap.

      Elimina
    3. Totalment d'acord, Teresa. Cal una llicenciatura en ponsologia, i cal ja.

      Perdre el cap? no sé què vols dir... ;)

      Elimina
    4. Suposo que igual que passa amb tots les genis, seré recordat i estudiat tal com em mereixo quan ja l'hagi palmat. Si es que la palmo.

      Elimina
  10. Completament d'acord en el respecte degut a les idees fallides i els posts rebutjats, sense ells molts dels que sí han vist la llum no haurien aparegut mai. Anirem més en compte, a partir d'ara

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, McAbeu; d'alguna forma, és gràcies a elles que hi ha altres que poden viure, la qual cosa no deixa de ser una mena de selecció "natural"... Però amb el respecte degut ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  11. I què passa quan la virtualitat s'empassa comentaris i et deixa un missatge d'error? Només falta que, a més, et digui "Je suis desolé"! digues, tu ho saps, què passa amb els comentaris que pul·lulen per l'espai virtual? Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona pregunta, Montse: crec que li ho consultaré al meu exorcista-informàtic, perquè jo tampoc no ho veig gens clar... I si un dia, tots aquests comentaris "perduts" també se'ns rebel·laren? Seria el caos... Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  12. Una bona reflexió la d'Alfred i a més bonica i original. M'encanta, gràcies a les mini-històries que s'inventa, de tant en tant, m'empelta dinamisme i alegria. El bloc dóna alegries, però també obligacions i responsabilitats.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Motíssimes gràcies, Mercè :) Per sort, les alegries són infinitament majors que les obligacions i les responsabilitats; però no ens hem de descuidar ;) Una abraçada!

      Elimina
  13. Respostes
    1. Moltes gràcies. dissortat! Salut i endavant!

      Elimina
  14. Uiii petitons, quin destí més cruel!!
    Ens has fet pensar molt amb aquesta història, vaig a veure tot el que puc treure abans se'm rebel·lin. ;)

    Aferradetes! ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els esborranys --sobretot els de llarga durada són uns incompresos, lluna, i només volen un poc de reconeixement... ;) Millor tindre-ho en compte, que després se'n va un pressupost en exorcismes 2.0... Aferradetes i moltes gràcies!

      Elimina
  15. Quin ensurt! A qui se li acut deixar esborranys a la mà de la seva desventura! Pobres criatures, és que hi ha gent sense entranyes. Ai las!
    Quanta, quanta raó tens Alfred!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si! Ho confesse! No tinc perdó, em meresc el que m'ha passat, per insensible... Però no ho faré més, de veres ;)

      Salut i moltes gràcies, Consol! :)

      Elimina
  16. Has descrit el malson d'un bloguer, que podria ser el malson de tots els bloguers. Sort que vas ensopegar un bon mèdium-imformàtic, amb invocacions sanadores.
    És fotut quan et venen les idees i no tens el moment per plasmar-les. Jo m'hi poso molt i molt nerviosa. Diria que tinc mono d'escriure. No sé si et servirà el meu consell de bloguera novata: em nego a pensar en cap més història si la que tinc al cap no l'he pogut escriure, ni que sigui un petit esboç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Teresa! A mi també em passa una cosa així, però diria que no és conscient: quan se m'acut alguna cosa de la qual m'abelleix escriure, em quede bloquejat per a pensar en altres entrades, almenys fins que --com tu dius-- no la tinc almenys esbossada. El problema és que en general tinc poc temps per a poder desenvolupar moltes entrades que m'abelliria fer, i ahí és on ve el problema: esborranys i més esborranys... Sort dels mèdiums-informàtics, ja ho pots ben dir... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  17. Ja ho veus, Alfred, la que has provocat! Tothom a remenar els seus esborranys i esborrar-los immediatament… M'ha encantat el relat. Mereix estar el primer en la llista del nou gènere paranormal-blog tot i que els blogs ja són en si una cosa molt paranormal. I els bloguers ja no t'explico…
    Ara que has encetat el gènere, què tal un conte titulat: "En ocasiones leo blogs" o "Los otros… posts" o "El séptimo sentido" (el dels bloguers que saben quan publicar un post i quan no), o… Uff! m'està venint un cangueli que…
    Felicitats pel relat! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, August! Em tem que tens raó: açò de la blogosfera --bloguers inclosos-- té bastant de paranormal, en les seues múltiples manifestacions, i donaria per a una sèrie completa... Tot és posar-se, però les teues propostes, per començar, donen molt de joc: "en ocasiones leo blogs" m'encanta. I Jack Nicholson, en "El resplandor", escrivint a màquina una volta i una altra "All work and no play makes Jack a blogger boy"... Salut i una abraçada!

      Elimina
  18. brillant !insuperable! Alfred! boníssim! jo per si de cas mai deso els esborranys els esborro

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree :) Fas bé, ja veus que hi ha esborranys que tenen molt mal geni... Jo estic començant a donar-los eixida, no siga el cas... Una abraçada, salut!

      Elimina
  19. Molt bo Alfred! Ahir et vaig intentar enviar un comentari des del meu mòbil que em semblava enginyós però avui he comprovat que no es va penjar! I ara sóc incapaç de reproduir-lo... en tot cas he de dir que he rigut molt amb el teu post i m'he sentit molt malament de pensar en tots els meus moooolts esborranys que segueixen per allà... no sé, un dia vaig sentir una dona que parlava de com buidar els armaris de roba que tenim replens i començava dient que tot allò que no ens vam posar l'any passat ja ho podem treure de l'armari i donar-ho o llençar-ho perquè no ens ho tornarem a posar... no sé si és veritat però em sembla que hi pot haver un paral·lelisme amb els nostres esborranys del bloc que necessiten o bé sortir a la llum o acabar desapareixent del limbe on es troben...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que era molt enginyós, ignasi: com tot el món sap, la ment privilegiada dels biòlegs és una font inesgotable d'idees brillants. En canvi, és un misteri la seua resistència a comprendre el funcionament bàsic de certs aparells mòbils (i conste que parle d'experiències pròpies... ;)

      Tens raó: entre tindre un fons d'armari per si de cas, i acumular més i més roba (i esborranys) tot i la pràctica seguretat de què no els farem servir mai, ha d'haver un terme mig. Jo no l'he trobat encara, però m'hi aplique bona cosa... Potser caldria un contenidor específic per als esborranys; no sé, igual algun podria reciclar-se i tot... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  20. Quin relat més inquietants! Sort que no sóc gens aficionat a tenir esborranys. Els posts que escric, si es queden com a esborrany, només és momentàniament, fins que em va bé publicar-los, però dels més de 1100 posts que he publicat, no n'hi ha que s'hagin perdut. Potser algun ha estat esborrat sense veure la llum, pocs també, però no s'han quedat mai com a esborranys pels segles dels segles. Ara veig que aquest costum era del tot sa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més antic dels meus esborranys --acabe de comprovar-ho-- data de pocs dies després d'haver obert el blog, i per tant acaba d'assolir una edat de cinc anys, que per a un esborrany és una eternitat... Realment, no sé per què guarde certes coses que sé del cert que no van enlloc; supose que, en el fons, és bàsicament com el que diu ignasi de l'armari: mandra de fer neteja. Però és cert que, ara que tinc poc temps per escriure però bastant per pensar, posar algunes idees soltes com a esborranys em fa paper: crec que, malgrat tot, seguisc sent un ingenu que creu que, algun dia, fins i tot tindré temps per a ells... Salut i moltes gràcies!

      Elimina