Ja estan ací...

--No, em tem que no és un virus-- va dir-me, amb posat greu, l'informàtic --La cosa és molt més greu: em sembla que el que et passa és allò que anomenem un blogtergeist....

--Un blogtergeist!? Què dimonis és, això!?

Llavors, i sense dir res, l'informàtic va recitar una breu i incomprensible invocació, va polsar simultàniament tres tecles que no vaig encertar a veure, i la pantalla de l'ordinador es va transformar, de sobte, en una visió terrorífica que encara m'esgarrifa quan la recorde: embrions repugnants d'entrades a penes esbossades, títols ridículs sense text als qual encapçalar, raonaments absurds, frases prometedores però horriblement mutilades, imatges desenfocades, haikus --o alguna cosa semblant-- que gelaven la sang en les venes... Tots ells se succeïen en la pantalla, atropellant-se uns a altres, en una escena digna del pitjor malson d'una ment malalta. No vaig poder resistir tant d'horror, i tapant-me els ulls amb les mans, vaig cridar...

--Prou!! --vaig dir-li-- Pel que més vulgues, para això, siga el que siga!!

--Això --em va dir l'informàtic-- són els espectres de totes les entrades fallides que has anat acumulant d'ençà que vas obrir el blog.

--Entrades fallides? -- vaig dir-- Però... Això no pot ser! Jo les esborre...!

--No --va replicar-me sense vacil·lar-- N'esborres algunes. Però moltes altres les conserves com a esborranys. I desar-lo com esborrany és, per a un post fallit, la pitjor de les condemnes: una entrada eliminada troba, finalment, la pau, descansa quan tu l'oblides. Però els esborranys no tenen aquesta sort. I, ho meresquen o no, són condemnats a una mena de purgatori que sovint es prolonga fins molt després que el propi blog del qual podrien haver formar part haja deixat d'existir. Un esborrany sap que les seues probabilitats de reviure són pràcticament inexistents, però tampoc no pot assolir el descans que representa la paperera de reciclatge. I de tant en tant, i sense que sapiguem encara per què, es rebel·len...

De sobte, una llàgrima em va rodolar per la galta... Era cert: deixant-les en aquell limbe incert i inhòspit, havia estat extremadament cruel amb aquelles entrades, Al cap i a la fi, jo mateix les havia creades, jo era el responsable de les seues horribles imperfeccions, i havia d'assumir-ne les conseqüències.

--I què puc fer?-- vaig preguntar amb un fil de veu.

L'informàtic va recitar una nova invocació, va tornar a polsar no sé quines tecles, i llavors va passar: els esborranys van començar a esclatar com espurnes, entre un soroll aterrador. "Aneu cap a la llum", repetia com una lletania l'informàtic mentre les malaguanyades entrades anaven esvaint-se en la pantalla entre espurneigs i espetecs. Després d'uns minuts que se'm van fer eterns, la pantalla va començar a recuperar el seu aspecte habituals, i la familiar interfície del blog va tornar a ocupar-la com si mai no hagués desaparegut. L'informàtic, amb un posat solemne, em va allargar el ratolí, i va dir unes paraules que mai no oblidaré:

--Ja està. Aquesta vegada ho he pogut resoldre. Però no sé què passarà a la pròxima: quan un blog esdevé un cementeri d'esborranys, poden passar aquestes coses, així que el més prudent és evitar-ho. Fer blogs pot semblar divertit, però els blogaires heu de saber que teniu una gran responsabilitat. El teu blog, tots els blogs, estan bastits sobre centenars, milers d'idees que mai van arribar a complir la finalitat amb que van ser concebudes, però que mereixen també tot el respecte perquè, d'alguna forma, és el seu sacrifici el que fa possible els blogs. Recorda-ho sempre.

I hauria de recordar-ho. A vegades, però, ho oblide...