dilluns, 5 de gener de 2015

Heus aquí una vegada

Heus aquí una vegada...  -Un conte, un conte! la baba explicarà un conte.- 
Sí, un conte. Ara arraulida a la vora del foc i arrugada com una pansa, els del meu voltant ja no saben els anys que porto viscuts, les històries que he sentit explicar de gent que ja era molt vella quan jo amb prou feines caminava. 

-Va, seieu aquí a la voreta. Prop de l'escon i la llar. Heus aquí una vegada, que un fadrí enyorava son pare. Son pare havia marxat a la guerra i feia molts anys que no tornava. Els altres fadrins festejaven la seva mare i els malbarataven el patrimoni. Si la seva mare no es decidia aviat per tornar-se a casar perdrien bous i esquelles...

Fan uns ulls oberts com taronges. Són, crec, els fills dels meus besnéts, ja he perdut el compte. A casa em veuen com una mena de destorb, però encara faig alguna que altre feina, trec els pèsols de la seva beina amb uns dits arrugats i escolto mentre em faig l'adormida a la vora de la llar converses que sé que no voldrien ser sentides.

Baba, baba! no t'adormis! Explica'ns més contes.
Heus ací una vegada que...

Vam veure vi fins a embriagar-nos. La collita havia sigut molt bona i celebràvem que ja havíem acabat. Que tot el blat era al graner. Que el rebost era ple. Que no passaríem gana al fred hivern. Vam ballar en cercle i ens vam amagar entre la pinassa mentre ell em posseïa com si demà no existís.  Encara l'enyoro a les fredes nits de tramuntana. 

-Baba, un altre un altre. -No petitons, que és tard i vol ploure. Cap a dormir que demà hi ha molta feina. 
Marxen mentre em desitgen bona nit. Ara és la millor hora, la dels vells que no tenim son. Torro una mica de pa, una llenca de xulla i ho estovo dins d'un got de vi. Les hores es faran llargues, molt llargues. 

Vaig seguir-lo fins a l'altre punta de món. He vist la immensitat de la mar de color de vi. He conegut gent que tenia la pell més colrada que quan ens toca el sol i gent amb la pell blanca com la neu.  He voltat per tot el món. Llavors un bon dia, vam tornar altre cop al mas i al bosc i a una vida d'arrelar fort, molt endins. Roda el món i torna al born...

Recordeu, tota història comença amb heus aquí una vegada... fins i tot la meva.

44 comentaris:

  1. Una rondalla de la vora del foc, de les de veritat, d'una baba que ho havia corregut tot i ho sabia tot. Un plaer llegir-te Alyebard-

    Tota història comença així... i potser també acaba tornant al començament.

    Gràcies per venir... per explicar-nos una història autèntica, nova i antiga, com la pell de la baba...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per convidar-me i deixar-me un racó vora del foc per explicar històries.

      Elimina
  2. Encara ara recordo quan una àvia ens explicava contes a la vora del foc.
    Bon any, Alyebard

    ResponElimina
    Respostes
    1. És d'aquelles coses que no s'haurien de perdre mai. Bon any

      Elimina
  3. Les avies son el més els sers més meravellosos d'aquest mon. Recordo les histories de la meva, no eren vora el foc, però si entranyables con la de la baba del conte.

    ResponElimina
  4. Encara hi ha gent pel món rural que segueix explicant històries vora el foc. Són pocs i van desapareixent. Quan t'hi acostes sents aquesta olor de fumat que convida a asseure't i escoltar. Els contes que ens has explicat m'han fet arribar aquesta olor. Gràcies!

    ResponElimina
  5. Totes aquestes històries a la vora del foc ens recorden un món passat, on tot anava a plairet, com l'escudella feta per l'àvia, que desprenia aquella olor casolana.
    El teu post em recorda un temps inoblidable fumejat de tendresa.

    I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

      Elimina
  6. Que hi pot haver més entranyable que una àvia explicant contes als seus bes néts! Vora el foc o la terrassa, tan se val...I els ses records de viatges fantàstics fins que tornen al mas que és el seu niu...
    A la vora del foc fins i tot els gats escoltaven i més d'un si socarrimava el pel i sortia esperitat...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dels gestos més entranyables que conec igual que ensenyar cançons

      Elimina
  7. Heus aquí una trobada per al gener del 2015... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi havia una vegada uns que escrivien...

      Elimina
  8. Jo enyore molt la iaia i les seues germanes fadrines.

    M'he criat entre contes...

    Un plaer llegir-te.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deixis mai d'enyorar-les. Gràcies per passar-te

      Elimina
  9. Jo no recordo contes vora el foc però sí llargs vespres a la vora del foc sense fer res, només companyia. T'ha quedat un post molt tendre.

    ResponElimina
  10. Me'n recordo dels contes que t'explicaven...vet aquí una vegada ^-^.
    Sempre acabaven bé.

    ResponElimina
  11. A la vora del foc s'hi respira confort i màgia. A la vora del blog també.

    ResponElimina
  12. Com m'agrada la baba, amb la seva pell colrada i els seus contes, quanta emoció transmet!.
    I recorda ... que tots els contes comencen així.... però no tothom els explica com tu Alyebart.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, tinc molt camí encara per aprendre a explicar contes

      Elimina
  13. Mentre s'expliquen els contes i els records, aquests no desapareixen. Sort en tenim de les babes!

    (Jo no havia sentit mai "baba" per àvia, ni "xulla" per cansalada. Està bé aprendre coses noves)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són localismes que es perden de l'Empordà.Sort en tenim de les babes i àvies i padrines...

      Elimina
  14. heus aquí un bon conte per tornar al bloc i fer rodar el món

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, no hi ha llocs millors que la vora del foc.

      Elimina
  15. Quan siguem vells els de la meva generació ja no explicarem contes a la vora del foc, simplement passarem l'enllaç del vídeo del YouTube i ja està :P

    ResponElimina
  16. espero que aquesta que diu en pons no sigui l'unica manera de conectar amb els nets
    potser soms nosaltres qui podem evitar ho ...

    ...ja fa molts anys, a l'emporda una sargantana......
    (continuara...)

    ResponElimina
  17. fa un temps em vaig assabentar que l'ofici, professió o que carall, el ser contacontes era ben pagat... Això dels polítics se les saben totes... Seguir la seva estela,ens diria d'on surten i on van...Ara això del escó és un tresor, que hi ha cua per assolir-lo... Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet el millor escó és el de la llar de foc de casa. Sigui on sigui.

      Elimina
  18. Contes de tota la vida explicats per babes que perviuran sempre. Si a més a més, tenen la sort de ser immortalitzades en un blog com aquest, i les podem veure amb el pa torrat i la xulla estovats al got de vi, jo, Alyebard, ja no demanaria res més si fos una baba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també espero arribar a aquest moment ;)

      Elimina
  19. "Això era i no era ..."
    Així començaven molts de contes que ens explicava sa padrina Paula, envoltats a la taula camilla , escalfats pel braser i ben tapats amb les faldilles.
    Ben cert, quantes converses que sabien que no voldrien ser sentides!

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abraçades! I segur que eren plenes de "bubotes"

      Elimina
  20. A mi em deien: "vet aquí que una vegada...", però els que comencen per "heus aquí una vegada" també m'agraden. I aquest m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, els meus també començaven, a vegades, " vet aquí una vegada"

      Elimina
  21. Vaig néixer en un poble petit on en temps de la meva infància, pràcticament no hi havia llum, recordo les llargues i fredes nits d'hivern al voltant d'una estufa o una xemeneia escoltant contes, històries, anècdotes o mirant fotografies que els grans ens comentaven. Tot contribuïa perquè aprenguéssim a expressar-nos, ara a l'escola observo com cada vegada els alumnes tenen més dificultat per explicar que han fet en un dia, que han vist en un viatge, fins no són capaços d'explicar cap conte dels que coneixen. I els avis com han de bregar tot el dia amb ells, al final de la jornada no tenen cap gana d'explicar històries. Hi ha tantes coses que ens deixem en el camí i que empobreixen la nostra vida.
    M'ha encantat la forma d'explicar-el conte dins d'un altre conte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i cada cop ens empobrim més com a societat i com a poble.

      Elimina
  22. A mi també em deien "Vet aquí que una vegada..."

    Aquests avis i àvies que són sords com una campana, però que senten tantes coses! trapelles! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt, amb sort és com una segona infantessa

      Elimina
  23. I a tots. Gràcies per passar-vos i comentar. Una gran abraçada.

    ResponElimina