dimarts, 6 de gener del 2015

coses que potser no canviaran

Pels que no em coneixeu i pels que coneixen una mica l' esperit d'aquesta "drapaire" faré un balanç del que ha passat en aquests 2 anys des de l'inici d'aquella eixelabrada proposta. (Vaig escriure al blog, tot el que volia deixar enrere abans de posar el 5 al davant de les espelmes en el pastís d'aniversari) .
Malgrat les esperances de canviar alguns aspectes de la meva vida i els esforços (ni ha que no depenen només de mi... pobre innocent! ...)
- Ssssht.....
Si, si, ja ser que alguns em dirien que TOT depèn de mi. Però quan la situació familiar és tant entremada no és fàcil modificar- la.
En fi, que continuo sent "fujitsu" , temperamental (metereologicament parlant, o sia que si el dia es lleva gris, els meus ànims els trobareu sota les pedres)  i el "Pepito  Grillo" contínua recordant- me el que hauria de deixar enrere, treure el geni i no ser tant p.c. (políticament correcte) .
Els meus trapezis, les meves cervicals s 'han convertit en els millors amics de les mans de la fisioterapeuta. Són com les piles "duracel" no es cansen mai (de fer la guitza ). Els "teleles"  han estat substituïts per una opressió al pit des de que he allunyat el gluten de la meva vida. I diria que molts dels posts que vaig penjar estarien de rabiosa actualitat ara que estic a punt de posar el 2 darrera el 5 (ei, que no és broma, el 27 ja és oficial ).
Coses que no canviaran, o potser si, quan em posi seriosament a practicar el meu admirat Qi Gong o recuperi el ioga.
- Ai, "Pepito"  que vols callar una estoneta?

P.D. No cal que busqueu els posts. Quan en vaig fer 50 els vaig eliminar, per començar la nova dècada  sense cap llast, he,he....
A la propera una entrada més seriosa...

44 comentaris:

  1. Me'n recordo molt i molt bé d'aquella mena de marxa enrere que feies en els teus posts... I tant que sí, l'empenta i les ganes de superació... I nosaltres intentant ser -hi, per recolzar-te en la distància dels blogs.

    No és cert que tot depèn de tu. No és cert que tot depèn de nosaltres mateixos. Hi ha coses que no. Moltes coses que no. L'únic que sempre depèn de nosaltres és la manera de prendre'ns-ho.

    Jo també he començat a fer Qi Gong... Ara, a veure la constància...

    Deixa'm una estona el teu Pepito, a veure si em poso les piles.

    Està be deixar tota mena de llast enrere...

    Gràcies per venir, Montse, una alegria "veure't". Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Je, je per fugir dels tòpics, els meus propòsits els faig a partir del dia 27 quan realment per a mi comença un nou any. Però reconec que molts d' ells són utopíes. Una de les quals es posar en pràctica el que vaig aprendre en els meus anys en que SI assistia a classes de ioga i taichi qi gong. Però més o menys estic en la mateixa situació que tu en aquest tema.
      No crec que necessitis el meu "Pepito " Carme. Tu ets molt "ordenada" .
      Un plaer està entre vosaltres.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Sílvia ara no em passejo gairebé mai per la catosfera, però espero que continuïs amb els teus relats, realment bons ! Molt bons !
      Una abraçada.

      Elimina
  3. deixar anar el llast pot ser una bona manera d'avançar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest era el propòsit Elfreelang. La realitat.... però sempre endavant això si.

      Elimina
  4. Hola Montse, no et conec però la "confiança" de la xarxa em permet dir-te dues coses:

    una, que, com bé diu la Carme, no tot depèn de nosaltres mateixos. És una idea que ens han venut, suposo que amb bona intenció, però que al capdavall fa mal quan constatem que no ho controlem tot. És important aprendre a deixar fluir les coses i acceptar que nosaltres no som superhomes i superdones. És un descans! Això no vol dir deixar de lluitar. Se'n diu resiliència.
    Dos. Jo aquest gener (el 23) hi posaré el 3 darrera el 5, o sigui que podem celebrar l'aniversari junts a la xarxa. I aprofitar per deixar anar tots els llasts possibles i agafar embranzida nova per bufar les espelmes amb energia.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T' he de donar la raó August, tenim moltes coses apreses que ens les "han venut " en fi de bé, jo també ho crec, i les conseqüències per restablir l'ordre de la realitat a vegades no són senzilles.
      A veure si me'n recordo el dia 23 de passar pel teu blog i ajudar-té a bufar les espelmes !
      Un plaer conèixer nova gent.

      Elimina
  5. Si els blocs es fan vells, es normal que la gent que els escriu també. Som una comunitat "amb experiencia" :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira ara m' has fet sentir el pes de l'experiència. 😝

      Sempre m' ha agradat el punt de sàtira dels teus escrits.😃

      Gràcies pel teu granet, una abraçada.

      Elimina
  6. es llast o son moments?
    ufff..jo no se si podria
    ara em quedo amb ganes de ullar el teu blog, casum !!

    i es ben cert que no podem canviar algunes coses, pero si la manera com afrontar-les

    petons de sargantana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et refereixes a esborrar els post, he de reconèixer que si fos ara pot ser...
      Inclòs la manera d'enfocar les coses necessita el seu aprenentatge, aquí sóc.
      Una abraçada.

      Elimina
  7. Em sembla que vaig començar a seguir-te després de tot això que expliques, i he de dir que no sé què comentaves abans, però el que comentes un cop fets els 50 no sempre ho entenc. Però t'ha de servir a tu, ha de tenir la utilitat que tu li donis, i amb això n'hi ha prou. Per quan el proper canvi? Qui sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un canvi radical ja no l'espero. Espero aprendre amb el temps a tornar -me més sàvia. (En experiència a l' hora de conduir certes situacions )
      Bé, mica a mica, amb perseverança i en companyia d' en "Pepito grillo"... (aquesta inevitable consciència!!!).

      XeXu ara la que no ho entenc sóc jo. Els comentaris que no entens... són en referència a aquest post, o als comentaris en general ?


      Elimina
  8. Hola Montse, un número de més o de menys al pastís d'aniversari, fa canviar ben poques coses, de vegades cap, perquè com molt bé dius, són moltes les que no depenen només de nosaltres o de la situació familiar...
    Una cosa ben diferent és l'actitdud positiva ho negativa que tinguem davant la vida, que en aquest cas si que és cosa nostra...

    A veure el pobre Pepito també te dret a expressar-se llirament, he, he, mentre no faci gaire fressa , és clar.
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets un sol Roser i els teus comentaris sempre me'ls estimo molt. Tens tota la raó, l' únic que podem intentar canviar és la manera de veure les coses. Que no sempre és fàcil!
      Una abraçada, la vols ? Pertonets

      Elimina
  9. La natura amb els seus canvis constants, evoluciona. Nosaltres també necessitem adaptar-no a la transformació per poder sobreviure.

    Salut! Res ni ningú resisteix el desgast del temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I és una sort, que TOT tingui data de caducitat. Si no imagina 't. :-p.
      Si cal adaptar -nos al pas del temps... i com diu l' August resiliéncia (quina paraula més "divertida " no creus ? Acabo de descubrir- la !

      Una abraçada Montse i gràcies per ser aquí.

      Elimina
  10. O sigui, que si tot depèn de nosaltres... jo no tinc feina perquè no vull... El meu marit és un autònom angoixat perquè li dóna la gana i si fa anys que no ens en sortim és "culpa" nostra?... Si, home!! Només faltaria!!

    Ostres, tu... et vas "carregar" un blog!! Què fort!! :-DD

    M'ha entrat un atac de masoquisme i com unes ganes de desfer-me del meu hehehe... és que jo justament el proper divendres farà tres setmanes que en vaig fer 52... Hauria de destruir tots els posts anterior als 50? :-)

    Veus. jo tampoc tinc calers per pagar-me cap curset d'aquesta cosa "Txi-kung" que feu la Carme i tu... però no és culpa meva. Ja m'agradaria a mi tenir-ne! :-((

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, que jo aprofito el poquet Txi-kung que vaig aprendre fa anys, el refresco amb vídeos i me'l faig a casa... Hi ha uns videos d'automassatges de txi-kun tan ben explicats i poc a poc, que són genials. D'exercicis que no són massatges també, falta la constància., només.

      Jo també he destruït algun blog de tant en tant... Ara en recordo dos, el de la Maira i un que tenia pretensions de novel·la o història llarga...
      Però no cal quecens prenguis com a exemple, potser ja no ho farem mai més.

      Elimina
    2. Assumpta, Assumpta... pobre de tu que tanquis cap blog, que faríem sense... OSTRES ! si jo només coneixia el blog de l' Assumpta, el petit bloc de l' Assumpta i TOT FET A MA. Com us ho feu per portar tants blocs ? Sou els meus herois!!!.

      Doncs mira resulta que temps era temps, si m' havien fet creure que jo podia canviar- ho tot. I el més trist de tot, que el que tenia era el resultat del que jo feia, ufff. Per sort, temps era temps... Ara estic intentant aprendre a desaprendre :).
      Ah! i a casa com el teu home també som uns autònoms angoixats , i tampoc tinc diners per pagar -me les classes de Qi Gong. Com la Carme tiraré del que vaig aprendre i dels vídeos del you tube.
      Però tinc salud i uns fills, i al Ramon i al meu pare i molta gent a qui estimar i que m' estima. Què més puc demanar important ? ;-)

      Ei ! Et confesso que a vegades em sap greu haver fet aquesta bogeria.

      Elimina
  11. Als 50 cal fer tabula rasa? Ostres, quina por... em queda ben poc i només fa tres anys que he estrenat el meu bloc...

    ResponElimina
  12. Els aniversaris rodons tenen un no sé què que ens fan rumiar més del compte, per sort només n'hi ha un cada deu anys. ;-D

    Tot i la broma, vull dir que sempre està bé l'actitud de deixar enrere allò que no ens agrada de la nostra vida i intentar millorar. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre en positiu, com ha de ser !.
      Una abraçada Mac (McAbeu)
      Perquè sempre penso en tu com a Mac ?

      Elimina
  13. Un plaer conèixer a la drapaire de mots. No, no tot depèn de nosaltres i t'ho dic per experiència... a vegades les situacions ens poden, però poc a poc hem de deixar enrere tot allò que ens angoixa i treure el nas.
    Als cinquanta fem net? ai mare que només em queda un any.... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no cal ser tant dràstica. He he. Només val la pena intentar posar solució al que et fa mal :-).
      Una abraçada.

      Elimina
  14. El més important és poder anar sumant, sentir-te ben viva, i fer allò que et plagui i et faci gaudir de cada instant.
    No sempre estem igual, les emocions, els dies grisos, les llàgrimes, les rialles, les intoleràncies. El més important lluitar per vèncer, no pas per ésser vençuts.
    Una abraçada i "avanti"!!!!
    BON ANY!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre "avanti ", amb sol, pluja o neu. Rialles o llàgrimes sempre endavant!
      Una abraçada i bon any a tu també.

      Elimina
  15. Que valenta, esborrar un blog ha de fer pena... Però val la pena si ajuda a sentir-se millor. Per estar bé, el que calgui!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valenta no Loreto, més aviat forasenyada, inconscient, esbojarrada, per no posar altres adjectius
      M' agrada molt conèixer gent, un plaer.

      Elimina
  16. Estic amb el que diu l'August: que tot depén de nosaltres mateixos és una idea amb bona intenció. Només per ser positiva trobo que ja és bona, però no és pas real. Hi ha moments de la vida que tu decideixes, però la major part, decideixen per tu i poca cosa hi tens a dir. Tot allò on ens apuntalem fort per estar bé: família, treball, salut, amor, amics importants...ens pot canviar la vida si ens falla o simplement si canvia. Potser l'important és no rendir-se i intentar mantenir ni que sigui en uns mínims allò que realment sí que depén de nosaltres. Jo, als cinquanta no em vaig proposar res; els propòsits no em funcionen, però a poc a poc vaig anar descobrint, ja era hora! què volia fer a la vida.
    Una abraçada, Drapaire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M' anima pensar que encara soc a temps per fer descobertes importants. Jo també espero trobar el meu propi camí en certs aspectes.
      Una abraçada Teresa i gràcies per les vostres opinions.

      Elimina
  17. No sé perquè em sona això de políticament correcte, ni que ara ets amunt i com faci mal temps baixes en picat ... També em sona el 27, tot i que en el meu cas hi haurà un 7 darrera el 5 i això ja fa pensar molt!! ;)
    Malgrat tot, crec que estem pastades així i que difícilment es pot canviar.

    Salut i molta força,nina!
    Bessets ensucrats ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho veus clar oi sa lluna? Serà qüestió d'acceptar el que no es pot canviar i canviar el que si es pot canviar.

      M'agraden molt els teus bessets ensucrats. Que tinguis els 357 dies que resten ben dolços, encara que una mi a de "salsa picant " tampoc fa mal,he he. :D.

      Elimina
  18. Bon any! Aquesta frase feta que diem a tort i a dret cada 365 dies durant un més aproximadament. Quan realment sents que és dita amb bon cor, és afalagadora. BON ANY PER A TU TAMBÉ (des del cor, encara que no ens coneixem)

    ResponElimina
  19. Si en tens 52 vol dir que encara et resten 8 anys per estar a la millor dècada de la vida. A mi només em resten 5 mesos per entrar al 6... Diuen que encara són millors!!

    ResponElimina
  20. Em sembla que en som un grapat que passem dels cinquanta. Jo ho intento superar obrint, almenys, un blog cada any que faig. :)

    ResponElimina
  21. Jo em col·loco en el grup del Xavier Pujol (Ei Xavier em sembla que ens portem dies!) I m'adono que per molts anys que complim sempre ens estarem donant cops de cap, quan creiem que ho sabem tots tornem a ensopegar i a ser tan innocents com quan érem petits o joves d'anys. La meva experiència em diu que confiem molt en nosaltres mateixos i quan sorgeixen les dificultats són molt necessàries les ajudes, de vegades en intentar-lo sols l'únic que fem és enfonsar-nos més.
    Encantat de llegir-te i endavant

    ResponElimina
  22. Si comencem a parlar de números, me'n vaig, ehhhh? :D

    Ioga... i quiropràxia. Va de meravella per cervicals i tot tipus de material enamort del fisio!

    No et coneixia, però m'ha agradat llegir-te! Gràcies per ser aquí!

    ResponElimina
  23. Als 50 al voltant dels quins estem molts ja comencem a estar cotnats però precisament per això hem de buscar la manera d'encarar el que ve amb el cap ben alt i la cara al vent, que quan bufa també té els seus efectes terapèutics. Molts ànims i endavant les atxes!

    ResponElimina