dimecres, 28 de gener de 2015

M'HE REPENSAT



                                     

Màxim tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme  mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.

Ui, ui, uix! Què dirà aquesta ara?

No sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions. Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses, terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida mateixa. La vida dins del nostre blog.

Compartim vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?

Compartir idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa.  Em sembla que mai se’n van arreplegar tants de junts  com aquí. És clar que allò que parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!

Tot plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més ben dit, el compartim.

El cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans, digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.

I sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No era tan greu, oi? Només resta el  comiat, que vull convertir en un Fins ara!,  però sobretot amb un Compartim!

Ens trobem en els comentaris!


Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així  també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog.



37 comentaris:

  1. Tens raó! No entrar als blogs, a fer-ho gairebé diàriament, perquè hi ha una necessitat latent, de comentar, o senzillament de donar una ullada al què es fa en aquest blog tan especial.
    EN-RI-QUI-DO-RÍS-SIM al 100%!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ves quines coses, Dafne! El dia que en publiquen un de meu i no vaig poder entrar. No vegis quin mono que em va agafar. vaig a desquitar-me. Molt ben sil·labejat!

      Suprimeix
  2. I tant que sil·labejo el teu superlatiu, EN-RI-QUI-DO-RÍS-SIM, perquè, inventat o no, defineix perfectament el que està sent l'experiència que ens aporta aquest blog. Feia temps que a la catosfera no es veia tanta activitat participativa.

    Pel que fa a l'addicció, la meva experiència em diu que l'efervescència inicial (que et fa seguir més blogs dels que realment pots) baixa amb el temps però és molt difícil que desapareguin les ganes de bloguejar, una vegada hi has entrat costa sortir-ne (no és una amenaça, eh! :-DDD)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. S'agraeix la sinceritat, McAbeu, per això preguntava. Hauré de trobar algun fil d'Ariadna per si no me'n puc sortir. Si és que vull, és clar.

      Suprimeix
  3. Teresa, tu ho has dit: un adjectiu superlatiu. Insuperable:
    EN-RI-QUI-DO-RIS-SI-SI-SI-SI-SI-SI-SI-SÍÍÍÍÍ-SSIM,
    Una abraçada que es multiplica per 86

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glubs! Xavier, l'abraçada multitudinàriua quasi m'aixafa.
      Diria que ets del SI-SI-SI-SI-SI-SI, no? No per res,eh?

      Suprimeix
  4. De tota manera, jo que abans dels blogs voltava pels xats, segur que hi ha alternatives als comentaris dels blogs més dinàmiques i facilitadores del diàleg. No mai com una taula rodona! Però ara toca estar aquí i compartir aquest mes

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, jo que sóc de reacció lenta, aquí m'ho puc pensar millor. I si tot i pensant-ho, de tant en tant encara parlo massa, no m'imagino en un xat. Però bé, no hi tanco la porta, Victor.

      Suprimeix
  5. A veure si em surt: EN-RI-QUI-DO-RÍS-SIM!!! SÍ, Totalment d'acord en tot el que expliques. M'agrada aquesta imatge de la trobada de "filòsofs" o la idea de Congrés. Els grecs en dien ÀGORA, a la plaça on es trobaven i compartien els seus pensaments, feien les seves transaccions, en resum COMPARTIEN (un verb també per a sil·labejar o deletrejar: C - O - M - P - A - R - T - I - R.
    Jo no sóc nou en això dels blogs però reconec que em mantenia molt dins de la meva closca. La trobada m'ha fet descobrir un món nou (bé, de fet, 86 -per als de lletres, Pons, vuitanta-sis). I ara que he sortit al carrer ja no tinc ganes de recloure'm. Potser la febre d'aquests dies baixarà. De fet gairebé és necessari si vull sobreviure a aquest ritme -també tinc vida fora de la xarxa- però estic convençut que he teixit uns lligams que miraré de mantenir.
    Com dius tu, Teresa, "ens trobem en els comentaris".
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també, August. Tenia un blog, però poca vida bloguera, encara que més que alguns bloguers que conec. No parlo de cap d'aquest blog. I trobo que aquesta relació és molt gratificant. A mi m'encanta escriure entrades al blog, però sense aquesta interacció, ja sigui amb altres blogs o a través de comentaris de particulars, escriure no deixa de ser el que ha estat tota la vida: un acte en solitud.
      C-O-M-P-A-R-T-I-R va de bracet amb EN-RI-QUI-DO-RIS-SIM.

      Suprimeix
  6. Per cert, Teresa, preciosa la foto d'aquests geranis escapant-se entre els barrots buscant la llum… Un blog pot ser també un balcó obert al carrer, al sol i la serena, als passavolants, als ocells que hi passen en vol rasant, a les finestres dels veïns, als balcons del costat...

    ResponSuprimeix
  7. La petjada d'aquesta trobada, traspassa la pantalla i arriba al cor blocaire i queda guardada per sempre, cap apagada digital podrà esborrar del nostre dic dur aquestes vivències.

    Salut!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Molt bona imatge, Montse! Veig la petjada, la pantalla i el cor. Això ja no ens ho pren ningú.
      Una abraçada.

      Suprimeix
  8. M'agrada com escrius, d'una manera àgil, desenfadada, com si realment tinguessis una conversa amb el lector. Aquesta trobada ha resultat un bon lloc per fer noves coneixences. Fins aviat, Teresa.
    Ah! també m'agrada aquest balcó, per sortir a regar els geranis i xerrar una mica amb la veïna.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Consol. Ja et pots imaginar que quan vaig obrir el blog no sabia des d'on parlar, potser la intenció era més literària, però de mica en mica, podria dir que he anat trobant la meva veu, vaja, una veu on m'hi sento còmoda i és la de dir-li alguna cosa directament al lector. Crec que l'oralitat guanya a la veu literària.
      La veritat és que la casa és la del poble, un convent de monges buit que un dia d'aquests ens caurà al damunt. Mentrestant tinc converses transcendentals amb els geranis.

      Suprimeix
  9. Estic molt d'acord amb el segon paràgraf del Mc, quan t'agafa la febre blocaire segueixes i comentes més blogs dels que pots, ben bé com una adicció, peró mica en mica et vas regulant i....quan notes que et tirna a faltar marxa, n'in entes alguna com aquesta o com el Blog Via que dóna vidilla una temporada més i així anem fent... Entre períodes de calma i d'altres d'estrès total... :D

    Però l' EN - RI - QUI - DO - RÍS - SIM no me'l vull oblidar perquè en la intenció d,aquest blog ja hi havia aquesta paraula amagada, també i sobretot la de COMPARTIR.

    Havia de ser retrobadaamb vells amics i ha estat bàsicament trobada de nous amics. No em molesta gens aquest canvi de rumb... Les coses van com van i flueixen a la seva manera...

    Tornarem a la normalitat en uns dies i ens coneixerem una mica més.

    Moltes gràcies , Teresa, m'ha encantat la teva valoració del nostre mes de trobada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, Carme, si he tret la paraula amagada vol dir que sense parlar-me'n he entés la teva intenció i això em fa molt contenta.
      Jo sóc la que t'ha d'agrair que em convidessis a aquesta trobada. M'ho he passat molt bé, he aprés molt, de blogs i més, i potser el millor és aquesta relació de poder parlar amb cada bloguer i comentar-li o contestar-li de tu a tu. Tot això m'hauria perdut si no hi hagués participat.
      Una abraçada i a veure si l'altra trobada prospera.

      Suprimeix
  10. Estic molt d'acord amb el què dius en aquest post, ja que aquest bloc , és la diversitat, pura i dura...Així que m'apunto a silabejar, en- ri- qui-do-ris-simmm!
    I amb tanta feinada, no t'oblidis de regar els geranis...
    Petonets, Teresa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eh que sí, Roser? El tema blog és la base, però cadascú escriu del que vol i això ho fa... ho dic? en-ri-qui-do-rís-sim. Algú li hauria de posar música, no?
      Aviat toca podar-los els geranis. No és pas d'ara la foto, és de l'estiu.
      Petons.

      Suprimeix
  11. Tens fama de fer posts llargs... em sembla que ho vas dir tu mateixa, no? Aquí t'has moderat, però has fet un post molt agradable. Jo no et puc ajudar gaire amb això de l'addicció perquè, com saps, també sóc força novell en aquest món blocaire. Suposo que a partir de la setmana que ve baixaré una mica la meva intensitat perquè s'acaba la trobada, però em passa una mica com a tu que si abans en seguia uns quants ara no sé com m'ho faré... acabo de tornar de veure el barça, hauria d'anar a dormir que m'aixeco d'aquí a sis hores i estic a l'ordinador enganxat escrivint-te... i em plau.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, Ignasi, som germans en l'arribada a aquest món bloguer i aquest mes ha estat intens de no donar l'abast. La veritat, després de comentar un parell o tres de blogs cada dia i contestar els vint-i-tants comentaris dels tres posts meus, em veig amb cor de fer mitja dotzena de comentaris cada dia, com bufar i fer ampolles, però ja ho veurem.
      És que tornant de veure el Barça guanyador, segur que pot més l'optimisme i l'eufòria que la son, però vaja, sis hores les hauries de dormir, eh?

      Suprimeix
  12. T'ha passat igual que a mi! Jo només en volia fer dos, però al final ja veus, no t'haig d'explicar res ;)

    Estic d'acord amb la parauleta, com era? EN - RI - QUI - PONS - ÍS - SIM? ^^

    Vigila amb lo dels blogs, es una droga dura, hi ha clíniques de desintoxicació on hi van personalitats famoses per treure's aquest vici tan addictiu.

    PD: Per cert, per a qui el peu de foto se li hagi allargat per sobre la barra lateral del blog com m'ha passat a mi i vulgui saber com acaba la frase: "nosaltres rescatem la nostra a través del blog"

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pons, no hi ha comentari teu que no em faci somriure, a vegades riure i tot, fixa't. T'ho gires tot cap a tu per estar al centre, però ho fas així sense que es noti. Vaja, crec que un elefant des de tant amunt no ho notaria pas.
      De fet, quan preguntava això d'enganxar-se als blogs, pensava en tu. En tu que segur que em donaries la resposta, vull dir.
      No m'hauria de justificar, però ho faré: tot el que dic és de bon rotllo, estic encantada.
      Jo m'havia d'allargar en alguna cosa. Si no pot ser en el post, en el peu de foto. I no m'has dit si t'agrada...

      Suprimeix
    2. No cal patir per la addicció dels blogs, no et matarà pas. Com a mínim directament.

      Que si que m’agrada...

      Suprimeix
  13. jo només n'he fet un, perquè sou tots uns xerraires!!!! I si: és una droga. Una droga de la qual é difícil escapar-se! Gràcies pels geranis, gràcies per la paraula compartida, que no repetiré... o si? En-ri-qui-dor-íssim! (crec que he de fer un repàs de comptar síl·labes, vet-ho aquí)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, dona. Ja que només n'has fet un , almenys la paraula l'havies de sil·labejar i ja ho has fet. I tens raó, som uns xerraires descontrolats que no sabem parar. Però això... diuen que és molt sa, no?

      Suprimeix
  14. Quina raó tens i que ben exposada. Vaig corrents per poder respondre a tots després de llegir-vos. Avui he començat per l'últim publicat i no aconsegueixo acabar. Ja ho he dit moltes vegades que m'agradaria tenir temps per poder veure-ho tot.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És un gran sprint, M. Antònia, i els que ben just érem a la línia de sortida no estem entrenats. Es tracta d'acabar la cursa i després qualsevol esforç serà més fàcil. Això penso, potser sóc molt optimista., però segur que si ho preguntem als bloguers "professionals" ens dirien que sí.

      Suprimeix
  15. Mem si em surt ... EN~RI~QUI~DO~RÍS~SIM i molt ehhh! ;)
    M'agrada com escrius i això em portarà a fer més hores extres, però no et creguis que em sàpiga gens de greu, estaré encantada de llegir-te.

    Una droga? ... doncs sí, com tot el que ens enganxa, la vida mateixa n'és una, oi? ☺
    Aferradetes, nina! ✿ (no té res a veure amb els teus geranis)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també dic que les meves rondes pels blogs augmentaran vertiginosament. Espero que no em desbordin i després necessiti una desintoxicació. Aferradetes, lluneta.

      Suprimeix
  16. m'agrada molt el que has escrit i com ho has escrit i sobretot el verb inventat!

    ResponSuprimeix
  17. Gràcies, Elfree. Una entrada més de comiat, nostàlgia i esperança. A aquestes alçades de la trobada, no em sembla agosarat dir que tots ens sentim una mica així.

    ResponSuprimeix
  18. Com a un antic programa de TV·, La vida en un xip, els blogs són espais i finestres per compartir. Potser també li'n podríem anomenar: La vida en un blog

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El Quim Puyal sempre ha estat un avançat al seu temps. Deu fer trenta anys de "La vida en un xip" i ja ens estava anunciant. Ara podrien dedicar un programa a aquest blog. No crec que tingui precedents i els que no ho coneixen s'ho estan perdent. Tot i que participar-hi és la gràcia, no?

      Suprimeix