Avui, últim dia del 2014,
allò que per alguns era un Shangri-la
tímid, discret i poc esmentat,
ha esdevingut el recer del plor escàs
en aquell costum de poble i vestigi,
on som coneguts pel recer de teula i pedra
abans que per la pell que habitem.
Un home prudent, de nom antic, de posat seriós,
ha trobat la mort a l'entrada del cor amic,
allà on el destí va decidir que fóra bo
hostatjar-se
fins que el cos digués prou.
Arribàrem a la cantonada entre la vida pròpia
i la que se'ns deixa en préstec mentre fem via,
i diguérem que no teníem argent ni mirra
per a fer el traspàs dels 21 grams.
L'or del finat
- l'obra i el que obre, la gana,
l'art, l'apòstol dels desnonats -
no arriba. Ni la riba tampoc
al riu del lament que ens esquinça.
Jo, en les últimes hores d'aquest any,
recordo com era viure
combinant vergonyosament
les lletres de la paraula "dignitat".
Ostres. Aquí parlem de desaparició de blogs, però tu parles de persones. No el coneixia en Lambert, em sap greu haver-lo de conèixer per això.
ResponEliminaJo estic molt sensible amb el tema perquè tamé m'ha tocat d'aprop. Del teu poema n'interpreto un final complicat, la paraula dignitat marca una barrera en el que hauria de ser el final definitiu tot i que a vegades no arriba en aquell moment. La vida és complicada i la mort també. Moltes reflexions al respecte m'han portat les circumstàncies, però com tu dius han de venir moments més alegres i positius. Una abraçada.
ResponEliminaUn record per en Lambert expressat en un poema.
ResponEliminaSona el seu nom com un lament: Lambert.
Lamento la pèrdua
ResponEliminaPerò espero amb ganes l'entrada més alegre ^^
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQuan algú estimat ens deixa l'últim dia de l'any,
Eliminala nit del cap d'any es vesteix de dol,
tenyint la festa de dolor.
Una abraçada d'acompanyament.
"un home prudent, de nom antic i posat seriós..."
ResponEliminarecorda'l sempre així, amb tendresa, que visqui en el teu cor
més enllà del dol
sense paraules, rep una abraçada
entrem en el sot del plor, l'angoixa no perdona,la pena no aclareix l'instant...tot fluctua en vers una vida que no la tenim com la voldríem i ens desfem en misèries de paraules que sol ens porten al record... No tenim el lligam de veure, no saben on és ara el que teníem a vora i ens sentíem complaguts de presència... // el pèndul va al lloc quan toca i la força humana es veu estèril de cap compliment de pactes anteriors per molt que l'estima reclami el deute... Anton.
ResponEliminaUna pèrdua sempre és dolorosa, l'hem d'acceptar com millor podem. Aquest sentit poema que ens ofereixes és una bonica manera de mantenir el record. Una abraçada de suport.
ResponEliminaUn poema per deixar constància del sentiment de pèrdua, és una cosa molt bonica. Sempre hi ha un dolor inevitable. Mantenir el record a vegades consola, a vegades no.
ResponEliminaUna abraçada, cantireta.
Sempre la pèrdua d'algun ésser estimat ens deixa el regust amarg; però cal pensar en tot allò que ens han deixat d'herència en el nostre cor; totes les estones compartides, rialles, plors o silencis, en alguns casos.
ResponEliminaAmb ells anem fent via... I sabem que en algun punt del trajecte ens retrobarem. Una abraçada i malgrat aquesta partença, desitjo que el somriure s'instal·la a casa en molts moments d'aquest 2015.
El teu amic estarà satisfet de aquest comiat i allà on estigui sentira la calor del teu amor.
ResponEliminaÉs extraordinari com recrees noves metàfores encara sobre el vell tema. i quin altre tema hi ha més vell que la mort, més absolut, irrebatible?
ResponEliminaI què podem dir? Un lament per Lambert, que jo crec que sí arriba al riu de la vida, el que transcorre i no s'atura per molt que alcem el clam de la pèrdua.
Oh, perdó. queda el tema de l'amor, doncs. O la vida.
La mort, quasi mai és digna...
ResponEliminaPreciós, Cantireta.
ResponEliminaMolt bonic. Molt honrat deu estar, on sigui que hi sigui, el teu amic.
ResponEliminaLa mort un amic sempre ens omple de tristesa... Caminem amb "la vida pròpia i la que se'ns deixa"...
ResponEliminaTan de bo tots podéssim viure i morir dignament. Ho sento, Montse.
Que quan arribem a la cantonada sigui arribar i moldre i no haguem de pensar en la dignitat perquè la trobem a faltar.
ResponEliminaHe entrat al teu blog, Montse. M'ha encantat.
Gràcies!! :-)*
EliminaSé de que parles, no és fàcil passar aquest moment tot i que sabem que tots hi arribarem un dia. Un dia que ens sembla etern però que sempre és més aviat del que voldríem i tot injust.
ResponEliminaAquest any passat m'han deixat mumarona i dos amics i se'm fa molt complicat aprendre a viure sense ells.
Una aferradeta molt afectuosa, nina
A TOTS,
ResponEliminaEl nostre amic està ingressat. Aquesta pèrdua li ha passat una factura tremenda. Jo pregunto per ell, el meu marit fa cafès amb la seva muller, i entre tots al poble mirem de fer caliu.
Gràcies. Si vaig paint, serà un conte llarg, tragicòmic, i ben real.
Una abraçada fortíssima a cadascun de valtres.
Bé, no tots els posts han de ser flors i violes. Això són els blogs: moments diferents, sentiments, sensacions... Trobo que has fet molt bé de portar aquí aquest record, encara que sigui trist.
ResponEliminaostres cantireta quin greu! espero que tot es vagi amorosint amb el pas del temps i les ferides es facin més petites i més suportables
ResponElimina