foto: Joan
Hivern endins, tanquem les portes i les finestres. No volem que la llum s'escapi i se'ns refredi el cor. Hivern endins, el vent de dalt amuntega les fulles i els records, tot desitjant que serveixin per fertilitzar el futur. Hivern endins, el sol baix en l'horitzó ens enlluerna sense fondre el fred. El fred. L'invisible fantasma que fa neteja i omple les cases de recordatoris. De memòria que el temps passa, inexorable, i ens convoca al voltant del foc. Ara, el foc és la llum de les pantalles que algun déu benèvol uneix amb la teranyina de les paraules, travessant l'èter del Cosmos. I els habitants dels espais íntims, potser amb una estufa a la vora, ens llancem amb avidesa a la conquesta de l'abraçada de l'altre, per foragitar la solitud de la fosca, per travessar la por de l'absència, i enraonar emocionadament, però serena. I ens preguntem que com ens ha anat, a la vida, que si encara som feliços, que quines esperances de futur ens guien, quins somnis. I veiem que som molts, encara, i que encara trenem camins per aquest espai compartit que és l'oasi de les paraules. I ens somriem.
Un escrit preciós, Joan. Reflecteix aquest nou foc: la pantalla que ens obre un món per descobrir, on trobar i retrobar amics, companys d'aquest hivern…
ResponEliminaUna abraçada!
Realment, la comunicació a través de les pantalles ens ajuda a trenar una mena de teixit de comunicació, una mena de sinapsis entre neurones, de vara a una mena d'intel·ligència planetaria. I encara que faci fred al defora, ens descobrim constantment.
EliminaUna eloqüent prosa poètica, Joan. Contradius el tòpic que l'ordinador augmenta la nostra solitud perquè aquests dies estem més acompanyats que mai i això em fa pensar en què en quedarà el primer de febrer: amistat, visites, esperança i, com a mínim, aquest oasi de les paraules.
ResponEliminaHola Teresa! Ens retrobem en l'èter. I si, a finals de mes ens quedaran moltes coses, moltes noves coneixences i el retrobament amb els amics de sempre que ens conhorten en aquest oasis.
EliminaLlegir-te sempre és somriure, Joan.
ResponEliminaSovint amb paraules ben diferents de les que utilitzaríem amb un veí o un conegut que trobem pel carrer, ens diem com estem, com ens van les coses, des d,un punt de vista diferent, des de dins de tot, des d'una intimitat que no forma part de la vida de cada dia, però sí d'aquest nostre àmbit.
No hi ets gaire sovint per la teva Habitació de la memòria, però cada cop que hi ets obres camins i somriures.
Molt contenta que siguis aquí, gràcies per venir!!!
Una abraçada ( que no falti)
És veritat, Carme, que no hi soc gaire sovint, últimament. Però l'enyor és constant. D'uns mesos ençà l'energia del cos és més escassa, però en les hores que puc, us vaig seguint encara que no se'm noti. Enyoro moltíssim l'activitat passada i estic convençut que la recobraré ben aviat. Mentrestant és un plaer veure que continues encara amb tota la força del cosmos per despertar als dorments. Gràcies!
EliminaAquí, a la catosfera, molta gent va plegant i també n'arriben de nous anem mantenint el caliu, però mentre la memòria no ens falli massa recordem els espais on ens agradava passejar i llegir i compartir. Us enyorem també, benvolguts dorments...
EliminaHo veus? Com t'ho fas, que sempre hi ets? Això em meravella i em tranquil·litza alhora. ;-)
EliminaJoan, ens presentes un hivern ple d'emocions amb aquesta bonica prosa poètica, que a mi m'agrada tant...Malgrat el fred, treus a passejar totes les emocions i les Il·lumines amb aquest fanalet, que ho omple tot de calidesa.
ResponEliminaM'agrada!
Trobo que l'hivern és procliu al recolliment, a endreçar-nos per dintre, i la tènue llum d'un fanal dels carrers dels afores sembla que ens hi inciti encara més.
EliminaPreciós, tendre, acollidor, somiador... envoltat de caliu com aquells contes a la vora del foc.
ResponEliminaAquest gener el fred passa de llarg d'aquesta trobada.
Si, realment en tot el que estic llegint en aquesta trobada, sembla que estiguem en una festa d'estiu, sota el terpe d'una parra, bevent i xerrant mentre els grills i les granotes hi posen un rerefons musical.
EliminaMolt evocador i molt encertat. Per un moment m'he imaginat ser al voltant de la llar de foc. La fotografia acompanya molt bé el text.
ResponEliminaI diuen que aquests dies encara ha de fer més fred! Però amb l'escalfor del foc de les pantalles no es nota pas. És bonic compartir tant de caliu!
EliminaFred i tendre alhora
ResponEliminaEls veïns dels pisos superiors sempre teniu una visió privilegiada de l'entorn i, sí, tinc els peus freds, però l'hivern em reclou i m'estova.
EliminaM'agrada molt la forma amb què parles del fred. A mi m'agrada el fred i l'hivern, i m'he sentit molt còmode llegint-te. Tinc sort de viure en un poble on no em falta la llar de foc, i mentre escric aquest comentari, sento la seva escalfor i el crepitar de la llenya seca menjada per les flames. Gràcies pel regal!
ResponEliminaNo ens coneixem però el teu escrit m'ha encantat, la llum de les pantalles com el foc que dóna caliu, i el caliu de les paraules... preciós :)
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaUn escrit molt poètic que escalfa fins i tot els peus.
ResponEliminaPel que fa a la fotografia t'he de dir que em sembla magnífica.
Deliciós, Joan!
M'ha agradat aquesta comparació entre la vora de foc i les pantalles que ens uneixen en aquest món virtual. Certament tant a l'una com a les altres hi podem trobar caliu.
ResponEliminael teu escrit és tan càlid com el foc que hi descrius..
ResponEliminam'agrada la teva veu!!
el teu escrit és tan càlid com el foc que hi descrius..
ResponEliminam'agrada la teva veu!!
precióooos!
la gent diu que es càlid? doncs a mi m'ha agafat fred :S serà el dia
ResponEliminaCom es pot descriure tan bé un estat d'ànim amb tan poques paraules.
ResponEliminaMagnífic!
Gràcies, ànims i records, Joan.
Entenc el caliu de trobar-te o retrobar-te amb altre, calmar el fred amb paraules, ressuscitar velles converses que en tots son fàcils i per tots diuen com s'escolta els neguits que es confessen... Que surti el sol de la troballa i recordi els beneficis que tenien els encontres. Anton.
ResponEliminaQuin escrit tan maco!!... Si gairebé em sembla que, apropant les mans a la pantalla, m'arribarà aquesta escalfor catosfèrica, reconstituent, plena de complicitats i de somriures... L'hivern és maco, però per l'alegria que fa quan trobes un espai calentó per refugiar-te! ;-))
ResponEliminaPer fer passar el fred.Brases al foc i proses al bloc.
ResponEliminaM'he equivocat de lloc i l'he anul·lat.
ResponEliminaUn relat preciós, íntim i real. Et felicito.
jo és que m'he quedat sense paraules .....brutal, delicat ,preciós , precís bellíssima descripció de sentiments
ResponEliminaPreciós. M'ha agradat molt, igual que m'agrada l'hivern que descrius.
ResponElimina"El fred. L'invisible fantasma que fa neteja i omple les cases de recordatoris. De memòria que el temps passa, inexorable, i ens convoca al voltant del foc"
ResponEliminaM'ha agradat molt, i va destacar aquestes paraules doncs recordo els dies infantils d'hivern, atapeïts davant d'una estufa o llar de foc i escoltant les històries de la família explicada pels majors mentre el gèlid aire, intentava colar-se per les escletxes de les portes i finestres.
Magnífic
Certament Joan, l'hivern pot ser molt llarg, tant com tot un any sencer dins del cor. Tan fred i trist que una pantalla et pot apropar l'escalf que necessita l'ànima per poder seguir bategant cada jorn. Però de vegades, la vida és agraïda i et permet conèixer, compartir i sentir. I sortosament, l'Univers es mostra canviant i aleshores, t'adones que sí que es pot ser feliç amb els companys de viatge del tren de les paraules, i també amb aquells qui tens a la vora, que no escriuen però que ens estimen!
ResponEliminaUn escrit molt encertat, amb el temps, amb el moment i amb tot el que podem arribar a sentir.
Sempre saps descriure el teu cosmos especial i m'encanta compartir-lo. I quina foto tan especial! Em transmet aquest cosmos hivernal en el pas del temps...
ResponElimina