dimarts, 27 de gener de 2015

QUAN (allavontes a l'Urgell)


Quan vaig començar el bloc encara treballava a la Segarra. Els nens anaven a escola a Verdú. La crisi no ens havia afectat tant. No teníem gos. No sabia posar música al bloc. No coneixia el 75% de la gent que ara són amics/blocaires. Tampoc havia après a recitar a Sudanell, ni a escriure a Lo Càntich, ni a confegir qualitats de vida al Xercavins. Tenia un sofà blau ple de retrets. Una amiga encara era viva. Els meus veïns em saludaven perquè hi eren. No havia posat cap rètol reivindicatiu en què el missatge fos tan clar.

(....  unes quantes raons més....i cafès... i pastes....)

M'alegra haver començat un bloc. Conèixer gent. Escriure i buidar el pap. Servir d'inspiració. Ser la pera o la cantireta o ambdues. M'alegra haver-vos trobat.

Gràcies per ser-hi. I per ajudar-me a fer camí.

39 comentaris:

  1. Gràcies per ser-hi, a tu també i per organitzar tardorals poètiques a Verdú i per escriure coses que ens espavilen les neurones... I per fer-nos somriure tan sovint...

    Crec que la cantireta sempre durà la pera enganxada i no se'n podrà/voldrà alliberar mai...

    Abraçades

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que hi ha dies que sóc ben ruc. Però és com la pera, que duu la cueta enganxada.
      :-)

      Elimina
  2. La Segarra, en tinc molts bons records d'aquesta terra tan àrida...A la tardor color sorrenc, a l'hivern freda i emboirada, a la primavera planures de verds lluents i a l'estiu daurada fins que els camps de rostoll tornen al seu color sorrenc...I la seva gent, noble i arrelada a la terra!
    Gràcies per ser segarrenca!

    ResponElimina
  3. Allavontes! eres tu? la que treies el cap enmig de la boira.

    Bona nit i contenta de trobar-te.

    ResponElimina
  4. Montse, ens has posat en endevinalla allò que quasi tothom posa en el currículum. Has fet tantes coses inestimables en aquest temps que no me'n faig a la idea de quan vas començar el blog. Ja sé que hi ha qui té més informació que jo.
    Saps què? Al meu poble ni allavontes, ni llavors, ni aleshores, sinó allavorens.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,

      el dia 6 de febrer farà 6 anys i mig. Però puc anar posant coses, o tu remenar, que no tanca la cantireta ni per dormir ;-)

      Abraçada ben propera!

      Elimina
  5. Es confirma el que sospitava, un blog et canvia la vida. A part que la vida també va canviant al marge del blog. Canvis en general. En general sembla que lo que aporten els blogs a la gent es positiu. Guai ^^

    ResponElimina
  6. Sens dubte molts d'aquests canvis que ens porta la vida no tenen res a veure amb el fet de tenir blog o no tenir-ne però amb el blog es poden compartir i per tant viure d'una altra manera. Per això ens agrada formar part de la colla dels blogaires. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi escriure m'ha ajudat a treure penes grans que si no escrivia se m'enquistaven. Quan hem operat el Lluc, o s'han mort els avis, o ens han comès una injustícia, si no ho penjava se'm corsecava al pap.

      Ara ja som família!

      Elimina
  7. Mira, m'agrada aquest post... perquè l'entenc! Està molt bé aquest exercici, què passava a les nostres vides quan vam obrir el blog. En el meu cas fa prop de 8 anys, així que imagina. Per exemple... encara tenia un 2 al davant en la casella de l'edat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no, ja vaig començar amb el 4 al davant. Però ara ja sé posar música, i abans ni una trista foto amb peu!

      Elimina
  8. Jo també he canviat molt des de quan vaig començar el primer bloc. A millor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets més guapa i sàvia. I jo t'he conegut.

      :-)

      Elimina
  9. Cantireta, encantat de conèixer-te! Segarrenca de mena, pel que veig. Jo sóc del Bages però sempre m'ha captivat aquesta terra vostra. Al twitter sempre retuitejo els d'una colla de la Segarra que envien unes fotos precioses @tribusegarra Al final, m'han mig adoptat i tot.
    Tornant a tu, si la Carme diu que celebres trobades poétiques hem de fer negocis, que a mi això de la poesia em tira moltíssim (ja ho deveu haver vost alguns). Et dec una visita al blog, que encara no he fet (la feina se m'acumula).
    I sí, com diu el McAbeu, potser el blog no canvia del tot la vida però sobretot ajuda a compartir-la, que ja és una manera de començar a millorar-la.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. August,

      content de que ens toquem per les vores ;-) També hi sóc, al Twitter, mos fem amics?

      passa pel bloc, t'agradarà (ai, quanta modèstia) I sí, fem quatre versos plegats, que dóna vida a la vida... t'escric.

      petons!

      Elimina
  10. Ai Cantireta, que no sé com retornar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dient "Hola...!", com estàs, nena?

      I somrient de saber que vols.

      Elimina
  11. De vegades un blog pot fer més companyia que un animal de companyia! La xarxa té aquestes coses...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva gossa no sap escriure. Jo sí. prefereixo lo bloc, vaja.

      ;-D

      Elimina
  12. Allavontes encara no ens coneixíem. Sin embargu ara no ens podem deixar. Vamos! que ens necessitem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ais, Xavi, que tinc tantes ganes de conéixe't que me fan cama les figues....

      (m'ambarbusso, també)

      ;-)*

      Elimina
  13. En pots estar contenta, tens un bloc preciós, ple de detalls, de poesia, d'art... Parles de canvis, de coses que perdem i de les coses noves que anem trobant en el camí. Els canvis sempre ens ofereixen alguna nova oportunitat, tan sols cal veure-la.
    M'agrada el teu mapa, formem part del nostre paisatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol, preciosa,

      me fas feliç llegint això que me dediques.

      Un petonarro!!

      Elimina
  14. Respostes
    1. Vós també!!

      Un altre petonarro comtal ( i com cal) :-)

      Elimina
  15. Conec força bé les terres de què parles i rodalies... Verdú, Tàrrega, Maldà, Belianes... hi passo força hores allà mirant ocells i passejant pels seus camps... bona terra, bona gent, bon paisatge... un bon lloc on fer-se gran, segur... M'ha agradat conèixer-te i la presentació que has fet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'ha agradat que siguis una part de la terra que estimo.

      Una abraçada!

      Elimina
  16. Tens un blog especial: de vegades no l'entenc, d'altres em fa riure... Sempre que el veig, hi entro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, nena... ets un solet. Jo tampoc m'entenc gaire, però escriure em va bé: trec la pena i l'airejo, escampo l'alegria i us l'envio.

      Un petó ben fort!

      Elimina
  17. Ja veus, Cantireta... coincidim en Lo Cantich (vaig fer-hi dos o tres editorials, quan era presidenta de l'ARC)... i em sembla que totes dues coneixem la Iruna (o no ets la mateixa Cantireta? diria que si, veritat?) Forta abraçada des del meu mr!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse... el meu despiste antològic me diu que Iruna no me sona... Però si tu me dius que sí, m'ho crec.

      Abraçada ben forta des de terra endins!

      Elimina
  18. ai, aquest teclat! (i aquests dits!) voia dir des del meu MAR!!!

    ResponElimina
  19. Et vull agrair tot el que ens aportes i la teva manera de compartir.
    Gràssis nina i per molts d'anys més!

    Aferradetes ✿

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nena, des que et conec que una flameta al cor s'encén quan et llegeixo. I mira que ha fet calor, i fred, i calor... i la flama és tossuda!!

      Besets!

      Elimina
  20. Jo no sé fer moltes de les coses que dius, però més igual. Aquí contacto amb gent que porta bones vibracions. Espero que la crisis no et sigui dura, que hagis remuntat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antònia,

      jo l'espifio sovint, i no serveixo de gaire bon exemple en alguns casos (de Matemàtiques, per exemple, no en sé gens). Escriure va bé, compartir és bo, i si et contesten i a més treuen l'entrellat d'on ens hem posat.... meravellós.

      Rep una abraçada (maldestra, però forta) ;-)

      Elimina