dissabte, 17 de gener de 2015

GUSTAVO


Quasi a punt de finalitzar una guàrdia avorrida de 14 hores, quan ja el cos està cansat pel simple vici d'estar-ho, quan ja sembla que no ha de passar res, quan les bromes entre els companys són més fàcils de fer… és en eixe moment quan una veu desencadena el caos amb un crit: “Tràfic a REA(nimació)!”

Per acostumats que estiguem, la descàrrega d'adrenalina segueix produint-se igual. Ens dirigim, tots vestidets de blanc, al llit 1 de la sala de Reanimació, amb certa pressa, però més o menys de forma ordenada. Arriba el personal de blau de l'ambulància, transportant una llitera amb un cos immòbil i descamisat sobre ella. Un d’ells està practicant-li massatge cardíac a l'accidentat -Paco val molt-. Jo prenc el relleu.

El cos d'un home jove passa, quasi sense adonar-me, de la llitera al llit. Jo seguisc amb el massatge. Els auxiliars i zeladors tallen la roba, que forma una figura exacta del seu propietari, just sota ell, com si fora una segona pell que ja no necessitara. Arriben ordres des dels diferents llocs on estan els metges. Tot està preparat per a intubar al jove, i jo seguisc amb el massatge cardíac. Han pogut monitorizar-lo mentre el despullaven, una companya li ha agafat una via i hi ha un AMBU cobrint la seua boca per a proporcionar aire de manera artificial als seus pulmons. En el monitor es reflecteix la ventilació i el ritme cardíac, el ritme que jo li estic donant amb el massatge, perquè jo, seguisc massatgejant. Els moviments dels meus braços són ràpids, intentant que la sang continue arribant al seu cervell.

S'ha produït la mort clínica, però no la mort biològica. Es pot revertir, pense. El desfibril·lador està preparat. Em fan mal els braços i tremole. Tot el que succeeix al voltant passa com en una pel·lícula, i no és una frase feta, realment és així en moments com aquests. Ho veig, ho escolte, però sembla com si no tinguera a veure amb mi, com si jo no estiguera allí. Mire la seua cara per primera vegada. No és més que un xiquet gran –algú ha dit que només té 23 anys. “Segueix, segueix, segueix…!” Em diu el metge que està en la capçalera del llit disposat a intubar quan se li donen un parell de descàrregues al xicot. Em prepare per a retirar-me i per a percebre la lleugera aroma de carn cremada a la que encara no estic acostumat. “Preparats?” torna a dir el metge.

Darrere de mi escolte el so del desfibril·lador, però a la meua esquerra, als peus del llit, veig la figura vestida de color lila del intensivista, dient amb veu neutra i el seu accent sud-americà: “Ya lleva más de 20 minutos así, me dijo Ramón –un altre metge de l’equip-. ¿Para qué queréis intentar resucitarlo? Será como un vegetal…” Són paraules que em cauen com a lloses de marbre, però jo seguisc amb el massatge cardíac. “Deixem-ho” diu el metge que dirigeix la maniobra des de la capçalera del llit, però jo seguisc no puc parar i seguisc intentant que aquell cor bategue per ell mateix. “Deixa-ho, para ja…! S’ha acabat!” Lentament disminuïsc el ritme i em detinc. El seu cor, sota les seues costelles, trencades algunes pel massatge cardíac, deixa de bategar sota les meues mans, lentament. La seua pell és suau i encara càlida. En pocs segons, deixen d'escoltar-se les xiuletades discontínues en el monitor, per a deixar pas a una xiuletada contínua. La línia de la vida es veu ara recta, eterna, només amb algun petit moviment que recorda que fa uns minuts va haver-hi activitat en eixe múscul vigorós.

M'aparte, furiós, cansat, decebut per no haver pogut fer res més. Així se senten tots al meu al voltant, supose. Sempre és igual. Sempre ens queda eixa sensació. Se'ns nota en la cara, i fem pocs comentaris o cap. Aquell cos tan jove, tan aparentment ple de vida, es torna xicotet sota la meua mirada. No hi ha ni un hematoma desfigurant la seua pell bronzejada. Només sagna –i no molt-, una ferida, la que li ha produït la mort, amagada sota el seu negre cabell. “Hora?” Pregunta el metge. “21:55”, contesta algú. “Causa de la mort: Traumatisme cranioencefàlic”. No vaig poder controlar la llàgrima que encara em delata mentre escric. El seu nom era Gustavo i tenia 23 anys. Però aquesta no és la història de Gustavo. La seua història no la sé, solament sé que va acabar aquell dia, i el com i el per què. Aquesta història és una xicoteta part de la meua història...



29 comentaris:

  1. Ha de ser impactant aquesta experiència (o aquestes experiències) penso que l'has explicat molt bé. I quan dius al final "el seu nom era Gustavo i tenia 23 anys" crec que ens transmets aquest final d,una manera contundent. Mai no podrem sentir el que tu sents, però ens ho podrm imaginar prou bé.

    Gràcies per compartir aquesta història. Gràcies per venir dissortat...

    ResponSuprimeix
  2. Una història molt ben explicada i suposo que molt més quotidiana del què voldríem...Ha de ser terrible veure com se'ns escapa una vida entre les mans i no poder fer-hi res. Suposo que un mai si acostuma tot i que amb el temps, potser ja no afecta tant. Sort en tenim de persones com vosaltres!!! Gràcies.

    ResponSuprimeix
  3. Hi ha feines que no les pots deixar al lloc de treball i marxar cap a casa tan tranquil...

    ResponSuprimeix
  4. Molt colpidor! Tinc família i amics metges i infermers que han viscut negres nits d'urgència. Mai me les havien mostrat tan despullades com ho has fet tu. De fet, sempre he vist que no en volien parlar quan havien passat una mala nit, intentant oblidar, sense aconseguir-ho, frustrats i decebuts... Gent amb molta fortalesa...

    ResponSuprimeix
  5. M,agradaria desitjar.te que la teva vida tingues poques histories d,aquestes, però si aquesta es la teva professió, seria un desig una mica inútil. No deu ser fàcil, però hauràs de posar distancia per fer,te resistent, sino patiràs molt.

    ResponSuprimeix
  6. Lo cierto que uno no se acostumbra a este momento, se hizo todo lo posible e incluso más por aquello de que siempre hay la esperanza de volver a la vida.
    Debe de ser un trabajo duro sentimentalmente de vivir.
    Un abrazo y me ha gustado mucho como lo has explicado.

    ResponSuprimeix
  7. Com d'altres ja han dit, expliques molt bé -com una pel·lícula, que dius tu- això que has viscut. Ha de ser terrible veure com se t'escapa una vida entre les mans… Com la Teresa, crec que, els que feu aquestes feines, per a ser eficaços i no acabar destrossats, heu de posar-hi distància, però imagino que no ha de ser fàcil.I a sobre t'ho emportes tot cap a casa. Espero que també, de tant en tant t'emportis la felicitat d'haver resolt bé altres situacions. Gràcies per compartir-ho.

    ResponSuprimeix
  8. Aquest relat està molt ben explicat i et fa viure la situació des de les emocions. Ha de ser impactant tenir aquesta experiència.

    ResponSuprimeix
  9. Un relat molt colpidor, expliques molt bé aquesta sensació de que malgrat fer tot el que pots, resulta que tot el que pots no és prou. S'ha d'acceptar però segur que és impossible acostumar-s'hi.

    ResponSuprimeix
  10. Benvolgut dissortat, aquest post d'un realisme colpejador, ens fa visualitzar la lluita entre la vida i la mort en precari equilibre. Viure aquesta experiència deu ser molt dur i alhora alliçonador.

    Salut!

    ResponSuprimeix
  11. Aun después de muchos años, ese momento hiela la sangre...Y luego, hablar con la familia...Es un trago que sigo sintiendo amargo....

    Saludos. Y a seguir adelante.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El hablar con la familia tb debe ser un trago, efectivamente, tanto en el caso de la muerte como en el caso de un diagnóstico duro. Por desgracia he vivido hace unos meses ese hablar con la família, desde la posición de familia. Maldecí al médico que nos dijo, con una frialdad espeluznante lo que había y lo que podría venir. Casi no me lo creí. Cuando fueron viniendo las cosas, tal y como él nos adelantó, a pesar de que otros médicos lo endulzaron después, lo entendí de otra manera. Vuestro trabajo es GRANDE!

      Suprimeix
    2. Depende y mucho de como ves la vida Laura T Marcel, me refiero al personal sanitario. Algunos se curte y "saforizan" el corazón. Otros lo vemos siempre desde el lado del paciente. Tengo presente siempre que dar una mala noticia es terrible, digas como lo digas. Y nunca se sabe como empezar...

      Saludos.

      Suprimeix
  12. L'homenatge al Gustavo ja està fet. I ben fet!
    Aquest relat en el Roda al món és també un homenatge a tu!
    Ànims i força. I gràcies, moltes gràcies, pel que feu pels demés.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I en gran part ha estat per tu. Una forta abraçada, amiga meua.

      Suprimeix
  13. impactant el que ens has escrit i regalat, impactant i real ,,,lluitar cada dia amb la mort i de vegades guanyar-la i altres perdre .....admiro profundament la tasca dels metges i tots el professionals de la salut !

    ResponSuprimeix
  14. Tota una experiènci això de perdre algú literalment en les teves mans. Realment espero no haver de patir-ho.

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies a tots pels comentaris. Ara sóc molt més fort.

    Salut!

    ResponSuprimeix
  16. Si és un relat inventat, és tan real que fa posar la pell de gallina. Si és cert, envejo la teva enteresa i et dono ànims per continuar endavant amb la teva feina. Gent ben preparada com tu és la que es necessita!

    ResponSuprimeix
  17. És molt difícil per no dir completament impossible tenir sang freda en aquests moments. No ha de ser gens fàcil haver d'acceptar que tota la feina no ha servit de res, encara que pensis que ho has fet tot.
    Una història crua i real molt ben explicada.

    Salut!

    ResponSuprimeix
  18. M'he quedat mut. Per tot, pel relat, per la intensitat d'aquest, per la història... És una sotragada absoluta, colossal.
    Fins aviat.

    ResponSuprimeix
  19. Co...i. Jo la vaig patir socorrent uns accidentats (no es veien perquè van caure a la cuneta). Un es va morir mentre esperàvem l'ambulància.

    Molt colpidor. Molt necessari per entendre com ho feu.

    Gràcies.

    ResponSuprimeix
  20. Un relat que no m'és estrany. En tinc uns quants que encara ara recordo. Et desitjo que les properes guàrdies siguin més bones que aquesta.

    ResponSuprimeix
  21. He llegit els comentaris i he vist que expliques que és una història ben certa... De fet, així ho he sentit tota l'estona mentre la llegia. És impressionant, i tan ben explicat que em semblava que ho estava veient, des d'una segona fila.

    Un final ben trist, però una feina meravellosa i admirable que, segur, en moltíssimes ocasions dóna els resultats positius que espereu

    ResponSuprimeix
  22. Aquest fet que relates et deu deixar molt tocat, però vull imaginar, també, quan en aquest últim moment desesperant aconsegueixes que la persona torni a la vida, llavors la felicitat i la satisfacció han de ser immenses.

    ResponSuprimeix
  23. Gràcies per ser com ets i per fer el que fas! El món, i sobretot, el meu món, és millor si tu hi ets!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu per estar ahi, encara que siga de tant en tant i quan les obligacions ens ho permeten.

      ;-)

      Suprimeix