GUSTAVO

Quasi a punt de finalitzar una guàrdia avorrida de 14 hores, quan ja el cos està cansat pel simple vici d'estar-ho, quan ja sembla que no ha de passar res, quan les bromes entre els companys són més fàcils de fer… és en eixe moment quan una veu desencadena el caos amb un crit: “Tràfic a REA(nimació)!”

Per acostumats que estiguem, la descàrrega d'adrenalina segueix produint-se igual. Ens dirigim, tots vestidets de blanc, al llit 1 de la sala de Reanimació, amb certa pressa, però més o menys de forma ordenada. Arriba el personal de blau de l'ambulància, transportant una llitera amb un cos immòbil i descamisat sobre ella. Un d’ells està practicant-li massatge cardíac a l'accidentat -Paco val molt-. Jo prenc el relleu.

El cos d'un home jove passa, quasi sense adonar-me, de la llitera al llit. Jo seguisc amb el massatge. Els auxiliars i zeladors tallen la roba, que forma una figura exacta del seu propietari, just sota ell, com si fora una segona pell que ja no necessitara. Arriben ordres des dels diferents llocs on estan els metges. Tot està preparat per a intubar al jove, i jo seguisc amb el massatge cardíac. Han pogut monitorizar-lo mentre el despullaven, una companya li ha agafat una via i hi ha un AMBU cobrint la seua boca per a proporcionar aire de manera artificial als seus pulmons. En el monitor es reflecteix la ventilació i el ritme cardíac, el ritme que jo li estic donant amb el massatge, perquè jo, seguisc massatgejant. Els moviments dels meus braços són ràpids, intentant que la sang continue arribant al seu cervell.

S'ha produït la mort clínica, però no la mort biològica. Es pot revertir, pense. El desfibril·lador està preparat. Em fan mal els braços i tremole. Tot el que succeeix al voltant passa com en una pel·lícula, i no és una frase feta, realment és així en moments com aquests. Ho veig, ho escolte, però sembla com si no tinguera a veure amb mi, com si jo no estiguera allí. Mire la seua cara per primera vegada. No és més que un xiquet gran –algú ha dit que només té 23 anys. “Segueix, segueix, segueix…!” Em diu el metge que està en la capçalera del llit disposat a intubar quan se li donen un parell de descàrregues al xicot. Em prepare per a retirar-me i per a percebre la lleugera aroma de carn cremada a la que encara no estic acostumat. “Preparats?” torna a dir el metge.

Darrere de mi escolte el so del desfibril·lador, però a la meua esquerra, als peus del llit, veig la figura vestida de color lila del intensivista, dient amb veu neutra i el seu accent sud-americà: “Ya lleva más de 20 minutos así, me dijo Ramón –un altre metge de l’equip-. ¿Para qué queréis intentar resucitarlo? Será como un vegetal…” Són paraules que em cauen com a lloses de marbre, però jo seguisc amb el massatge cardíac. “Deixem-ho” diu el metge que dirigeix la maniobra des de la capçalera del llit, però jo seguisc no puc parar i seguisc intentant que aquell cor bategue per ell mateix. “Deixa-ho, para ja…! S’ha acabat!” Lentament disminuïsc el ritme i em detinc. El seu cor, sota les seues costelles, trencades algunes pel massatge cardíac, deixa de bategar sota les meues mans, lentament. La seua pell és suau i encara càlida. En pocs segons, deixen d'escoltar-se les xiuletades discontínues en el monitor, per a deixar pas a una xiuletada contínua. La línia de la vida es veu ara recta, eterna, només amb algun petit moviment que recorda que fa uns minuts va haver-hi activitat en eixe múscul vigorós.

M'aparte, furiós, cansat, decebut per no haver pogut fer res més. Així se senten tots al meu al voltant, supose. Sempre és igual. Sempre ens queda eixa sensació. Se'ns nota en la cara, i fem pocs comentaris o cap. Aquell cos tan jove, tan aparentment ple de vida, es torna xicotet sota la meua mirada. No hi ha ni un hematoma desfigurant la seua pell bronzejada. Només sagna –i no molt-, una ferida, la que li ha produït la mort, amagada sota el seu negre cabell. “Hora?” Pregunta el metge. “21:55”, contesta algú. “Causa de la mort: Traumatisme cranioencefàlic”. No vaig poder controlar la llàgrima que encara em delata mentre escric. El seu nom era Gustavo i tenia 23 anys. Però aquesta no és la història de Gustavo. La seua història no la sé, solament sé que va acabar aquell dia, i el com i el per què. Aquesta història és una xicoteta part de la meua història...