dissabte, 24 de gener de 2015

Trobada 2015



Recordo, quan vaig ser convidada a participar en la trobada del 2015, tot i que vaig dir de seguida que sí, que la primera pensada va ser que amb el temps que faltava a saber on seríem tots.
A més, feia molt poc que pràcticament havia plegat, que havia deixat el blog aparcat i no sabia molt bé que seria de la Rita.
Però, malgrat la meva total desvinculació del blog, i de que quan hi penso ara no sé d’on vaig arribar a treure tantes paraules per farcir tants apunts, quan ara posar-me davant de la pantalla en blanc i intentar omplir-la em costa tant, res pot fer-me oblidar de tantes i tantes coses, persones i experiències que m’ha regalat aquest món i de les que n’estic ben cofoia.
Com deia, ara no sabria per on posar-m’hi, tinc molt la sensació d’etapa passada i tancada. Molts hi sou, però molts dels de la meva època també heu desaparegut i a molts ni us conec, però si hagués de dir en poques paraules què en penso de tot això és que en tinc un magnífic record, un grapat d’afectes i algunes amistats boníssimes, amb les que de no ser per aquest món, mai m’hagués topat.

18 comentaris:

  1. Sí que fa temps, és cert, però recorde la teva illa roja, i m'alegre que hages acudit a aquesta crida.

    ResponSuprimeix
  2. Rita!!! M'alegro molt que hagis vingut fins aquí!!! I també que estiguis bé!

    Tens raó, a la vida hi ha etapes i poden ser de més curta o de més llarga durada. N'hi ha que ens allarguem per aquí... I tu vas esgotar-la més de rapidament. Sigui com sigui l'intercanvi amb la teva illa roja va ser ben enriquidor...

    Una abraçada, Rita!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un arriba a dalt del cim i als seus ulls se li presenta un gran pla... potser terra, pot ser mar... potser altres destins... Nostre camí segueix i els canvis que realitzem es indefectible per millorar... En el teu fer, com tots tenim una cosa la llibertat i això no ens la hem de deixar prendre per res... Darrere queda el record que com ombra ens segueix... i aquesta no la perdràs mai com tots nosaltres... És el llibre gran on hi apuntem tot el que fem... No es pot estripar per que som nosaltres mateixos... // Jo pintava fotos teves posant-hi trenet, paraules, en aquells temps no pintava tant com ara ... Ara, aquells trenets son en un llibre de paper... I la vida encara segueix, no perdem el pas i ens quedem parats sense saber que fer. Un bell record em portes. Anton.

      Suprimeix
  3. Encara que fa temps que no hi ets, et sento propera, com aquella amiga que perds de vista i quan tornes a veure-la, és com si fos ahir.

    M'alegra veure't.

    ResponSuprimeix
  4. Ui, no siguis pessimista , que així no faríem mai cap"plan" i t'ho diu una que no acostuma fer-ne, he, he...Jo no et coneixia, però m'ha fet gràcia, perquè la meva col·laboració en aquest bloc , és un conte que es diu, Les fantasies de la Rita i tu te'n dius...Però em sembla que tu, toques més de peus a terra!

    ResponSuprimeix
  5. saber que estàs fent el que vols ja diu molt de tu, si mai vols tornar a ser-hi segur que ho faràs. En tot cas encantats de tornar-te a veure

    ResponSuprimeix
  6. Jo no vaig conèixer el teu blog quan estava actiu, però t'he conegut a tu en alguna trobada, en les que sempre deixes clar el bon gust de boca que guardes d'aquella època. Llàstima que sentis que és una etapa acabada! Però a vegades ha de ser així:passar pàgina i acabar capítol. Malgrat tot encantada de saludar-te i de que hagis fet cap a aquesta tan particular trobada.

    ResponSuprimeix
  7. Rita, no ens coneixem perquè porto poc mes de dos anys en aquest mon, però em fixo en el que dius de tantes paraules i ara cap perquè jo sempre faig els post molt llargs i potser aquest abus algun dia el pagaré i em quedaré sense paraules.
    Penso que a la vida tot son etapes, unes curtes, altres llargues, unes s,acaben, altres poden tornar. El que tinc clar es que res no dura per sempre.

    ResponSuprimeix
  8. Les trobades a la blogosfera tenen algun component que les fa semblar molt properes.
    Rita, alguna vegada m'he capbussat a l'aigua de la platja de l'Illa Roja. A la sorra estava escrit que ens havíem de conèixer.

    ResponSuprimeix
  9. La vida ja és això, una sèrie d'etapes que van quedant enrere i que es tanquen per deixar pas a d'altres. Del nostre record, però, no acaben de marxar mai.

    ResponSuprimeix
  10. Per retrobar persones com tu s'ha fet aquesta trobada! M'alegra molt llegir-te, tot i que ja tenia assumit el que expliques. D'altres persones podem pensar que el temps se les ha menjat, que s'han anat avorrint progressivament, però amb tu tenia aquesta sensació de porta tancada, de cosa del passat. I ja veig que no m'equivoco. No t'instarem a tornar, doncs, però nosaltres també et recordarem amb l'afecte que mereixes. Gràcies per passar a saludar-nos, els 'de la teva època' que encara estem per aquí no podem evitar la llagrimeta.

    ResponSuprimeix
  11. No et conec, Rita, però m'ha agradat llegir-te i llegir els comentaris de tots els que et coneixen i que -segur- et troben a faltar. Això és molt bona senyal, de que has deixat empremta. Com ja ha dit algú tots passem per fases o èpoques, a algunes hi retornem i d'altres, senzillament, formen part del nostre pòsit vital i ens ajuden a tirar endavant.
    M'ha cridat l'atenció això de "ara no sé d’on vaig arribar a treure tantes paraules". Suposo que llavors tenies coses a dir o, sobretot, ganes de dir-les. No sempre dir coses és per força bo. Els silencis receptius són tant o més necessaris.
    I tant si tornes als blogs com si no et desitjo el millor. M'ha encantat conèixer-te, Rita.

    ResponSuprimeix
  12. Sóc dels que no ens coneixem i bastant novell dins la blogosfera. De fet, no tinc gens clar quan em durarà això, però estic veient que alguns dels principals fruits que en trec són amics que van i vénen i es passegen i amb qui comparteixo idees, llibres o música... i en aquests moments em satisfà. No sé què passarà més endavant però intento viure el dia a dia i si ara em tira per aquí doncs perfecte... i el dia que em tiri cap a una altra banda doncs perfecte també, no? M'ha agradat llegir-te!

    ResponSuprimeix
  13. Llegir-vos m'ha fet sentir pessigolles a la panxa, m'heu portat molts bons records. Gairebé m’he emocionat...

    Després de 4 anys fora, tornar a saber de la noves flors, de la Carme, del Xexu, de la Montse, del Joan Gasull, d'en rebaixes ha estat molt agradable i conèixer nous companys -perquè sempre em consideraré blocaire- també.

    Als “vells” us diré que a vegades encara veig una cosa o en llegeixo una altra i penso en algun de vosaltres, en part ja us porto dintre, i als nous us diré que ho gaudiu al màxim i que no defugiu res del que us passi per aquí perquè tot és bo.

    Una immensa abraçada!

    ResponSuprimeix
  14. Rita, jo no t'he llegit, però el que és cert, és que a tots ens desvetlla en el seu moment una necessitat de tenir un blog. Després la vida gira, i de vegades ens allunyem, però malgrat tot, ara hi som.

    ResponSuprimeix
  15. Em sento afortunada d'haver-te conegut com a Rita i també com a la Rita de la vida real. Molt afortunada! Gràcies per venir! Petonets! Que sàpigues, a més a més, que quan passem navegant per davant de la "nostra" Illa Roja, sempre penso en tu, invariablement.

    ResponSuprimeix
  16. Una veritable llàstima no coneixet quan encara estaves activa. I més llàstima es que tu no em coneguessis a mi :P

    Si mai vols tornar ja ho veus que sola no estaràs, això sí, hauràs de fer col·legues nous ;)

    ResponSuprimeix
  17. Llàstima que vas deixar aquest món, que tants records bons et donen. Ara has tornat. Serà sols un dia?

    ResponSuprimeix