divendres, 2 de gener del 2015

ESTIMATS BLOGUERS



Estimats bloguers,

Primer de tot l’agraïment a la incansable Carme Rosanas , que amb les seves iniciatives ens fa créixer a tots i no només com a bloguers. Ara mateix ens apleguem aquí, crec que som vuitanta-u fins avui, una bona colla que tenim en comú, a part de la bogeria d’escriure, la seva conseqüència més immediata, que és despullar-nos generosament l’ànima, alguns més ràpid i d’altres més lentament. Ja se sap que en tocant a despullar-se, cadascú té el seu ritme.

Segon. Crec que la blogosfera és un terreny on s’hi aboca molt de talent “amagat” i només som uns pocs privilegiats els que, cercant o de rebot, el trobem i en podem gaudir.

Vaig conèixer la Carme i alguns de vosaltres l’any 2013, a través del BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA , la via catalana dels bloguers, creat per poder fer la nostra personal aportació al procés, a través dels posts que hi vam penjar. Sense adonar-me’n m’he anat quedant amb uns quants que per mi ja sou imprescindibles: els blogs, els bloguers i el que compartim. El temps em limita i no puc arribar a tot arreu, però aprofitaré aquesta trobada, ja que ho tinc tan fàcil, per ampliar la meva llista d’imprescindibles. Per cert, per quan una trobada no virtual amb encaixades i abraçades? Me’n moro de ganes. És perillós? Ho dic pel tòpic de les cites a cegues i aquesta és, a més, multitudinària. Però no ho seria pas a cegues. No hi ha manera millor per conèixer l’anima (avui la tinc amb l'ànima) d’algú, que llegint els seus escrits, no un, sinó bastants, com és el cas.

Bé, jo a banda del blog Salsa-ficció, en tinc un altre que vaig obrir per promocionar el llibre de relats que em vaig autopublicar. És el Viatges insòlits... i el vaig engegar fa dos anys, quatre mesos després d’obrir  Salsa-ficció. Riureu si us dic que vaig haver d’obrir un altre blog perquè no vaig ser capaç de crear una pàgina nova en el que ja tenia? Ves, era una novata aleshores! No gaire més que ara, però. Algú em va recomanar que m’obrís un blog per promocionar el llibre i ara mateix, quina paradoxa! trobo més gratificant escriure al blog que escriure un llibre. Amb tot, ho he tornat a provar amb una novel·la que ja tinc enviada. Ara només falta que em contestin. Fàcil! Ja no hi penjo res en el blog de Viatges... però no és un cadàver, Pons007, va per tu; en tot cas va ser una mort anunciada. Un cop acomplerta la seva funció, s’ha quedat en una pestanya del blog, ara sí, com a testimoni de les vicissituds que pateix un escriptor novell des que comença a escriure fins que fa arribar el llibre al lector, quan tot el procés passa per les seves mans. És divertit, no us penseu!

També participo en un altre blog d’un col·lectiu literari del qual formo part. El col·lectiu ja té sis anys, però el blog és més jove i només fa mig any que ha agafat embranzida. Es diu mots.en.cru.     Amb els companys de mots.en.cru fem lectures dramatitzades dels nostres escrits i també hem fet algunes publicacions en paper. Fa tres anys que anem per la quarta, que ja comença a ser un mite. De fet, fa honor al seu contingut, ja que d’això va: mites clàssics actualitzats, disfressats i pervertits.

Aquesta és la meva modesta activitat a la blogosfera. Comparada amb la d’alguns de vosaltres és ínfima, però, com ja veieu, jo no m’hi poso per poc. Per exemple, quan he començat aquest post – potser li hauria de dir postàs? – he escrit: “Ja sé de quin peu coixejo, així que intentaré ser breu”. Evidentment, ho acabo de suprimir. Dispenseu el rotllo, sóc incorregible. En el proper, intentaré ajustar-me al cànon. Us ho prometo.

La trobada la podem fer aquí, entre castanyers centenaris

O millor aquí, que estarem més amples.

54 comentaris:

  1. La Teresa i els seus posts-llençols! Quan comença a escriure no para fins que ho ha dit tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat Pons, encara tinc molts llençols jo. Sóc d'aquelles que es feien l'aixovar des que aprenien a cosir fins que es casaven. I em vaig casar tard. O sigui, que em faré pesada.

      Elimina
  2. No sabia que tenies altres blogs! Espero que la novel·la arribi a veure la llum, Teresa. Llegir-te sempre és un plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sílvia, un de cadàver, com diu el Pons, un de col·lectiu que administra una amiga, i el salsa-ficció que és, era, el més actiu. Em sembla que aquest més li passarà la mà per la cara aquest. Un plaer les teves paraules.

      Elimina
  3. L'ànima no es pot adaptar als cànons i està molt bé que sigui així. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys que en alguna cosa siguem lliures, no?
      Vaig a mirar si m'has amagat molt l'ànima que porta el meu nom, McAbeu.

      Elimina
  4. El confessionari està obert... aprofitem l'oferta per conèixer mon... assegudets davant les tecles...a contar les nostres històries... i vertaderes, Teresa, no paris que buidar l'enjub del cap quan plouen les idees es queden i no es sobreeix ... i desprès ja ve el moment que salta als dits, tecles i al paper digital... Tots tenim els nostres fers i afers... a cuidar el jardí que faci goig i les flors ens donaran cent per u... Fins un altre ratet...Duch...esa. Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel tractament, Anton. M'has recordat quan m'ho deien les amigues, de petita. No havia tingut l'honor des d'aleshores. És un confessonari molt original; molts cops quan ens acabem de confessar hi hauríem de tornar per infringir el vuitè manament.

      Elimina
  5. Vaja, Teresa, quanta activitat! No importa que els teus posts no siguen curts, fan goig de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins ara sempre he anat reduint, Novesflors, i mira com queden. No m'animis que és perillós!

      Elimina
  6. Hola Teresa Duch! Els castanyers em tempten. Fa molts anys vaig tenir una sensació paranormal enmig d'uns castanyers revellits de Farena (em parlaven) i des d'aleshores els trobo màgics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan! Quina alegria trobar-te! "La Conca és un indret extraordinari que forja persones amb caràcter" vas dir per presentar-me i em vaig sentir amb tant de caràcter que les cames van deixar de tremolar-me. També vas dir "pares i mares de l'Alt Camp convertits en estàtues de gel". Espero que ja t'hagis recuperat. Ho dius de veritat això dels castanyers o m'estàs picant l'ullet pel meu relat "Els arbres saben el secret"? És que si ja som dos que ens parlen els castanyers, vol dir que això comença a animar-se. Parlant d'animació, per quan les plebiscitàries? Una abraçada.

      Elimina
  7. No ens coneixem em penso, però mai és tard no? Rodarem al món i tornarem al blog

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de que no ens coneixem...No ens hem dit res, però segur que ens tenim vistos en els llocs del bloguers amics comuns. Però com tu dius, mai és tard, i jo m'apropio de l'eslogan i dic, ara és l'hora. Ens trobem al teu, Joan.

      Elimina
  8. Jo tampoc sabia que tenirs tants blogs... Ens els haurem de mirar, però potser haura de ser pel febrer, perquè aquest gener no donarem l'abast a llegir-nos per aquí.

    A mi m'agrada molt llegir-te Teresa! Et despulles amb aquest punt d'humor sempre que enamora.

    Gràcies per venir.

    La trobada real i no virtual... Doncs només es tracta de posar-s'hi i muntar-la. Perillosa? Jo penso que gens... Ens coneixem prou bé. He conegut personalment molts blocaires i crec que són molt, molt poquets els que no eren com semblaven...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, alimento el teclat amb un suplement d'endorfines. Ja puc tenir problemes, que és tocar les tecles i animar-me. Segur que penso en els receptors de l'estriptees.
      Doncs si t'animes jo t'ajudo en el que sigui. La primavera és un bon temps. Ja tens el meu correu.

      Elimina
    2. Ei! Doncs sí...(faig tard, he escrit a sota primer). A la primavera faig un aplec de poetes a Verdú. Pro jo sé conduir... i una calçotada?

      Som-hi!! :-)*

      Elimina
  9. Apa Teresa , tu et promociones super-bé he, he...Una mica més i ens expliques la teva vida i miracles! M'adono que començo l'any nou amb bon humor i penso que deu ser bo, a veure si continua així.
    Jo, si hem de fer una trobada, millor en aquest camp tan verd, que podrem jugar a fet i amagar i tot!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei Roser, que tu tot això ja ho sabies a menys... a menys que no et llegissis el llençol que et vaig enviar per mail.
      Ara em podria justificar dient que era imprescindible per explicar la meva experiència a la catosfera, però no, en realitat és una sofisticada operació de marqueting per promocionar el meu nou llibre del qual, oh Déu meu! em vaig oblidar de posar el títol.
      Petonàs.

      Elimina
  10. En aquestes trobades sempre descobreixes gent nova. ^-^Ara el ritme és impressionat. Em trec el barret.^-^

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una de les parts bones, Maria, descobrir gent nova. L'altra part bona és que et descobreixin a tu. Vigila amb el barret que ara a l'hivern van molt buscats. Ens veiem al teu blog.

      Elimina
  11. És el primer cop que trec el cap a un post teu Teresa, però m'agrada aquesta oportunitat de conèixer gent nova. No serà pas l'última vegada, això si tal i com diu la Carme, millor pel febrer. Contentíssima de conèixe't.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, doncs, si ets Drapaire, jo sempre en tinc per donar. Quan acabo d'escriure sempre me'n sobren, però no et pensis pas que són de rebuig, eh? Pots passar quan vulguis i allà em trobaràs, a mi i als mots. Jo també estic encantada de conèixer amics bojos per escriure i contents que els llegeixin. Ens veiem al teu post, sempre rodant.

      Elimina
  12. M'agrada, aquest ritme sorprenent des del matí fins al vespre.

    Endavant! farem una gran bola, ningú és pot aturar.






    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, és que amb les músiques recomanades al post de Novesflors, les paraules ballen i el ritme és imparable. Guai la bola que roda pel món. Haurem de vigilar quan torni, que serà descomunal.

      Elimina
  13. Crec que tampoc ens coneixem, però després del teu post una mica més sé de tu, el que s'haurà d'ampliar quan tingui un momentet. ;)

    La trobada real em fa molta il·lusió, a veure si ho organitzem perquè hi puguem assistir molts (tots seria un miracle!).

    Aferradetes i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah bé, això volia llegir!. El meu suggeriment anava de debò, a veure si ens animem.
      Com que no em retrato prou sempre, aquí he detallat el meu currículum bloguer que és bastant escàs, comparat amb segons quins, però si serveix per conèixe'ns millor, ja n'hi ha prou. Bon any també per tu, Sa lluna.

      Elimina
    2. Teresa, jo sóc de 70 km endins, de Verdú. Proposo conéixe'ns i fer un cafè.

      Ah...jo també escric llargues cartes als amics... pro al bloc no gaire, perquè me canso.

      Des d'avui et segueixo.

      Abraçades des de la Segarra-Urgell. :-)

      Elimina
    3. Hola Cantireta, un encert el teu nom essent de Verdú. Tu i jo no estem tan lluny. Encara que visc a Tarragona, sóc de la Conca i hi vaig molt sovint; quan hi sóc només ens deuen separar uns trenta km. si hi arriba, així que no serà difícil fer aquest cafè. La trobada poètica em sona. No deu ser la primera, no? Bé, digue'ns-ho quan ens hi atansem. Una abraçada.

      Elimina
  14. Carai, Teresa, no et deus quedar mai sense paraules! Ha estat un plaer llegir-te. Bona entrada d'any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seré dona morta el dia que m'hi quedi, Maijo, perquè - i ara podria dir allò de les paraules són la meva vida, però no arriba a tant, la veritat - les paraules m'ajuden a viure. Millor que la nostra vida no depengui mai d'una cosa sola o d'una persona sola, és massa arriscat. Bon any també per tu!

      Elimina
  15. Hola Teresa, m'agrada conèixer-te en aquest post riu, ple d'activitats. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha ha, Pilar, aquesta me l'apunto: post riu. I em dóna ales perquè els rius desemboquen en rius i finalment en mars. Una abraçada.

      Elimina
  16. Existia un cànon de limitació d'espai? No en tenia ni idea! A mi m'agrada que la gent s'expressi... i no em fa mandra llegir-los. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no hi ha límit d'espai, Ignasi.. Les normes estan posades acla barra lateral i no n'hi ha cap més.

      Elimina
    2. És bo de saber-ho, Ignasi. Encara que no ho sembli, tinc un cert complexe de fer els posts tan llargs, sobretot veient els dels altres bloguers. Quan vaig obrir el blog, una amiga bloguera d'anys em va recomanar que no hi pengés llençols al blog, precisament per això, perquè podia fer més mandra de llegir-los, i crec que a segons qui li pot passar. Però penso que he d'escriure el que em surt de dins i si és llarg, és llarg. Un dia... un dia potser n'escric un de curtet, ves!

      Elimina
    3. Em passa exactament el mateix. Amics, coneguts i saludats que es belluguen més per l'àmbit del Facebook o del Twitter troben que els posts dels blogs en general -i els meus en particular- són massa llargs i que no arriben a la gent. Tan pis pour eux! penso jo. A mi em surt el que em surt i va molt en funció del meu estat d'ànim o de com vull explicar-me. Si als de 140 caràcters els fa pal llegir-me doncs que no ho facin... cap problema!

      Elimina
  17. Aquesta trobada pot suposar per a tots, en major o menor mesura, el coneixement de noves veus, a descobrir blogs abans no visitats, en fi trobar-nos amb nous companys d'aquesta il·lusionant passió d'escriure.
    M'ha agradat llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Alfonso, jo també ho penso. Aquella atzarosa - que no carregosa - feina d'anar buscant una mica a cegues els blogs que t'agraden, aquí té el recolzament de tenir-ne 85 d'aplegats i que a més a més, hi entres i t'hi sents com de la família. Segur que pel fet de ser aquí, tenim alguna cosa més en comú que la bogeria d'escriure. Ens veiem al teu post!

      Elimina
  18. Un plaer conèixer gracies aquesta trobada, Tresa ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que ens havíem fet algun comentari en el Blog-Via, Bruixeta, però només devia quedar en això. Ara ho arreglem, val?

      Elimina
  19. No crec que coneixí en persona a ningú de vosaltres. També tinc dos blocs ja que no sé crear pàgines, ni tinc temps de mirar-ho. A veure si algun dia ens trobem com dius, si no a costat dels arbres centenaris a un lloc que sigui equidistant per a tothom. Una salutació

    ResponElimina
  20. A veure si podem, M. Antònia, estaria bé. Te'n veig uns quants de blogs, però sembla que el més pròpiament teu és Els meus colors,no? . Són unes aquareles precioses; ens les hauríem perdut si no hagués estat per la genial idea de la Carme. He vist alguna relació amb Torredembarra, pot ser? Jo visc a Tarragona.

    ResponElimina
  21. Hola Teresa! Jo no et coneixia... potser fa cosa d'un any que he deixat de ser molt activa al món blogaire, però aquesta trobada s'ho valia..... :) Aniré a tafanejar pels teus blogs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé, Alba. Aquest bon dia, o bona nit, vol dir que tens més solera que jo en el món dels blogs. Jo hi era bastant desconeguda. Seràs benvinguda quan hi treguis el nas.

      Elimina
  22. Bona presentació! Ens veiem per aquí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tindrem tot un mes per trobar-nos-hi. Està molt bé, sobretot per a mi, que aquesta trobada ve a ser la primera.

      Elimina
  23. Mira què bé! Una catosfèrica sortida del BLOG-VIA PER LA INDEPENDÈNCIA! (Gran Blog, sí senyora! hehehe) per això a mi sí que el teu nom em resulta conegut ;-))

    M'he mort amb això del cànon de limitació d'espai perquè si algú és incapaç de fer posts breus sóc jo. Menys mal que he llegit als comentaris que això de la limitació d'espai era un temor teu i no una realitat :-))

    Qui vulgui fer telegrames, que faci telegrames... jo també necessito espai! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alleuja saber-ho, Assumpta, això dels posts teus no breus. Ja se m'està fonent el complex de llençol-post.
      Sí, entre tu i la Carme em vau explicar com ho havia de fer per participar al Blog-Via. Estava ben perduda.
      Ens veiem aquest mes per aquí.

      Elimina
  24. Que hagis arribat a aquest cercle tot just l'any passat demostra que la catosfera no és tan morta! Us en recordeu quan parlàvem d'esferes? Llopasfera, Penedesfera, Ebresfera... Tendíem a fer cercles per tot! Fins que, és clar, vam arribar a la quadratura del cercle i tot plegat se'n va anar una mica en orris! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara sí que em sorprens, Victor. A mi em sembla que hagi descobert la sopa d'all amb aquest blog col·lectiu i tu em parles quasi, quasi, d'unes absoltes a la catosfera. M'hauré d'endinsar en la història de la catosfera per acabar-ho d'entendre, però així a simple vista i per una nouvinguda, la veig ben viva, eh?

      Elimina
    2. I és clar que sí!! :-))

      Un hurra pels blogs en català!! ;-))

      Elimina
  25. tinc la sensacio que si aixo fos com els telegrames i es pagues per lletres...estariem arruinades !!!
    pero hi ha res mes delicios que jugar amb elles i donar-lis vida i sentit?

    una abraçada

    ResponElimina
  26. Sí, alguns, algunes ja s'haurien arruinat en els primers sis posts. Per sort és de franc pels que ho escrivim, pels que ho llegeixen i pels que es miren les fotos. Som desinteressats i generosos, qui ho pot posar en dubte? Una abraçada, Sargantana.

    ResponElimina