dissabte, 27 de gener de 2018

60 ANYS!! 🎂

Els fets no deixen d'existir només perquè siguin ignorats
Thomas Henry Huxley

Se li va trencar el fil d'unió entre els sentiments i les paraules. Embolcallada en un món fosc que no la deixava expressar tot el que li estava passant. Des que van tancar l'empresa, els obstacles anaven apareixent un darrere l'altre com lloses aclaparadores. La seva situació va passar de suportable a ser crítica en molt poc temps.
De cop, totes les persones que tenia al seu voltant van desaparèixer. Ni de coneguts, ni d'amics, ni tan sols de la familia va obtenir comprensió ni ajuda ...
Cada vegada que iniciava la pujada pel carrer cap al menjador social, un tremolor recorria el seu cos i se li tancava l'estómac ... o era el cor que deixava de bategar? Van passar mesos i la sensació era la mateixa del primer dia. Es diluïen les idees, acceptava tot com venia, sense discutir res (ni si era poc, ni si no era bo, ni si...), per si li treien l'única ajuda que havia aconseguit. No entenia ni com, ni quan, ni el perquè del que vivia. Vella per trobar feina, massa jove per a jubilar-se.  Es trobava en aquests buits legals que no tenen sortida i que es perden entre la hipocresia i la deshumanització.
Els atemptats a Catalunya, la situació política, les injustícies judicials, anaven produint-li un gran dolor, enfonsant-la més en el silenci. Només li quedava la fotografia, l'únic mitjà per poder parlar sense paraules i així ho va fer, imatges que per si soles mostraven tot allò que no podia dir i que tant costava de trobar la llum.
Traspuava dolor i silenci.

Em fa molt feliç retrobar-vos un altre cop. Gràcies, Carme!

35 comentaris:

  1. Un relat corprenedor que ens fa ben present una situació que es repeteix molt (massa) sovint a la nostra societat i que, com molt bé diu l'encertada citació que l'encapçala, existeix tot i que procurem ignorar-ho. Tal com estan les coses, cap de nosaltres (els que hem de treballar per guanyar-nos la vida) pot assegurar que no li tocarà a ell. Està clar, doncs, que no és un relat de ficció perquè el que explica és ben real, només desitjo que no sigui autobiogràfic i que no en siguis tu la protagonista directa.

    Ah, entenc pel títol del post que avui és el teu aniversari, així que PER MOLTS ANYS!! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se't pot capgirar la vida en qüestió d'un minut, en tots els sentits, salut, treball, afectes ... i moltes vegades no depèn de tu. Tot i ser una persona empàtica, altruista, comprensible, fins que no ho vius en primera persona, és complicat posar-se en la pell del que ho està passant.
      Ara ho sé i ho visc.
      Moltes gràcies, Mac!!
      Aferradetes.

      Elimina
  2. Una bona oportunitat per saludar-te Paula. I si fas 60 anys, amb doble motiu. Per molts anys!!
    Particularment també estic content de llegir-te, encara que sigui en una història no gaire animada, la que publiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi ha sigut un plaer aquesta trobada. No tinc massa oportunitats de passar pels blogs i així us puc veure a tots plegats.
      Seixanta tots de cop m'han semblat avui, però el més important és que encara hi som.
      Gràcies, Xavier!
      Aferradetes dolcetes.

      Elimina
  3. Bon dia, Paula! Un relat que per desgràcia expresa una realitat que molts viuen i no hem volem ser gaire conscients del tot, per la impotència que això provoca. Tot i que és la realitat de molts i tots ens hi podem trobar un moment o altre, si ja no és així... Aquest món necessita un canvi de rumb urgent perqué la direcció que ja ha agafat fa temps és totalment errònea i provoca més desigualtat social que mai. L'amargor que molts viuen en silenci, s'hauria de convertir en un crit de protesta per les seves injustíces. Obviament, quan t'hi trobes, l'últim en el que pots pensar, és en protestar perqué tan sols pots tenir força per sobreviure... Però jo confio que algún dia, ho veurem...
    Malgrat això, avui és un dia especial per a tu. És el teu aniversari i sigui quina sigui la teva situació, et desitjo un feliç dia i, no deixis de somiar, perqué sense somnis no pots avançar... El món està dominat pels "realistes", pels "economistes", pels "sense escrúpols"... Però els idealistes (encara que són mal vistos) són els que al final fan els grans canvis dins la Història. Espero que el meu comentari hagi estat encertat i no t'hagi molestat.
    Molts d'anys, nina meva!
    Des de les terres hostils del Nord-Est de Catalunya (altrament dit, Baix Empordà) et desitjo que s'et compleixin els teus somnis, no els ha de deixar de banda.
    Una aferrada i un petonàs d'aniversari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com bé dius, has de reservar les teves energies per sobreviure dia a dia. No les pots malgastar discutint per coses que saps perfectament que no es solucionaran. No estan en la pell de qui ho pateix. És molt més fàcil que et donin un copet a l'esquena o que es donin la volta per no veure't.
      Somiar no està al meu abast ara, tot i que de tant en tant, algun somni guaita...
      Gràcies, Xavier!
      Aferradetes, amic meu.

      Elimina
  4. Hola lluneta. Si l'encerto que tinguis una feliç i nova volta solar!! La història que expliques és tan dura com real. Ja al 1923 el bluesista Jimmy Cox cantava que ningú s'enrecorda de tu quan les coses et van malament. Però afegia que quan es tornen a encarrilar tothom vol ser el teu millor amic. En fi, la condició humana. T'adjunto aquest enllaç a la cançó que va popularitzar anys més tard Eric Clapton. Malgrat la lletra, gaudeix-la. Aferradetes! https://youtu.be/Kvq-L3WoBTg

    ResponElimina
    Respostes
    1. Repetim i pensem allò que quan vius situacions dolentes és quan saps qui són els teus amics, això quan las situacions no són massa crítiques. Mai havia pensat trobar-me sola en una situació com aquesta. Tampoc havia pensat mai que realment qui t'ajuda (si tens aquesta sort), és realment aquell que no et coneix de res, o que t'havia vist quan compraves el pa al seu negoci. Cert que si trobes aquestes persones gairebé no t'ho creus, perqué no tenen cap vincle amb tu i tanmateix et donen un cop de mà i sents una immensa gratitut.
      Gràcies per deixar-me gaudir una estona de la música que, avui per avui, és de les poques coses que em donen vida.
      Aferradetes, Ignasi.

      Elimina
  5. En aquest camí d'incertesa hem de continuar fent maleses per fer saber que encara hi som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seria molt més fàcil que tots anéssim amb el cor a la mà, no creus?
      Gràcies, Montse!
      Aferradetes pacífiques.

      Elimina
  6. Per molts anys, Paula!!! Moltes gràcies per venir a trobar-nos. M'alegro de "veure't" i de llegir-te.

    Una història que arriba endins i que colpeix pel realisme que té i el sentiment que transmet.

    Aferradetes dolces, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són temps difícils, Carme. Sé que no només per a mi. De vegades cal prioritzar, no per manca de temps, ni per ganes. De vegades és que no pots encara que vulguis.
      M'alegro de ser-hi i de trobar-vos. Aquests dies m'heu fet passar bones estones i això és bo.
      Gràcies, preciosa!
      Aferradetes dolcetes.

      Elimina
  7. Hola Lluneta, em sembla que aquesta trista història és la de molta gent... És una pena, però quan les coses van maldades, no cal esperar massa l'ajuda de la gent, per sort sempre hi ha excepcions, és clar!
    Fas 60 anys ? Dons per molts més anys bonica i co ha dit algun comentarista, no deixis de somniar, que aquesta és una bona dècada( l'experiència, noia), i segur que algun somni es farà realitat.
    Molts petonets, Paula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que aquestes paraules teves es facin realitat. És clar que necessito somnis, que busco una mica de llum i que, possiblement, un moment o l'altre ho trobaré.
      60, sí, són moltes vivències juntes.
      Gràcies, Roser!
      Petonets de bona nit.

      Elimina
  8. Per molts anys, lluneta. Contenta de retrobar-te i de llegir-te. Una història real i colpidora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una història real i fa mal d'empassar.
      Gràcies, nina!
      Aferradetes.

      Elimina
  9. Espero que no siguis pas tu, la del relat. En tot cas, per molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament jo i moltíssims més.
      Moltes gràcies, Joan!
      Aferradetes.

      Elimina
  10. Per molts anys Paula!Hi ha moments difícils, de solitud i de trobar-nos en una mena de cul de sac. No sé...jo que he voltat per algun pou sense motiu aparent, el cas que expliques em sembla tan dolorós i complicat. Però, l'expressió i la recepció, l'anar més enllà amb la mirada, la teva càmera, és una manera d'aferrar-te al teu món i comunicar-te amb aquests amics de lluny. La lluna és la mateixa per tots.
    Petons i 60 bons desitjos.

    ResponElimina
  11. La mateixa natura de l'home fa que cerquis una escapada quan ho passes malament, potser això és realment el que fa mantenir-te viu.
    Sortosament la lluna és per a tots.
    Aferradetes i moltes gràcies, Teresa.

    ResponElimina
  12. Moltes felicitats lluneta, sempre estem en el punt de mira de la vida, de vegades l'enfocament és borrós i cal la serenitat d'enfocar-ho a ma, amb calma i serenitat.
    Ser valents és el que ens fa i manté forts. Un petonàs wapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, hi ha coses que per molt que vulguis veure-les clares sempre es presenten tèrboles.
      Moltíssimes gràcies, Joan!
      Aferradetes dolcetes.

      Elimina
  13. Contenta de tornar a llegir-te, Lluneta. Moltes felicitats per la nova dècada que estrenes i ànims en aquests moments delicats. A tots ens pot passar que de sobte se'ns capgiri la vida i necessitem ajuda; és dur però no hem de perdre mai la dignitat ni deixar de ser nosaltres... Espero que a poc a poc es resolgui la teva situació.
    Una forta abraçada, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La situació és complicada i és cert, tot va passant molt lentament...massa.
      Gràcies pels ànims i pel bons desitjos!
      Aferradetes. Montse.

      Elimina
  14. Que bé tornar-te a llegir, però tot això que expliques no m'agrada gens. Espero que sigui un relat només, però em sembla que hi ha molta veritat darrere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que explico no agrada a ningú, ho sé bé, i si ho passes menys.
      Moltes gràcies, Xexu!
      Salut!!

      Elimina
  15. Has fet un relat real. I avui encara estem dintre d'un interrogant, el fil segueix trencat. Tinguem esperrança d'un futur millor

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades costa molt mantindre l'esperança, però quan no tens res més, cal aferrar-se a ella.
      Aferradetes!

      Elimina
  16. Doncs que la fotografia hi sigui! La bellesa a través d'ella portarà bones noves! Segur!!!
    Molts petons!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, moltes felicitats!!!!

      Elimina
    2. Aprens moltes coses a través de la càmera, coses que abans ni t'imaginaves.
      Gràcies, nina!
      Aferradetes!

      Elimina
  17. tard però et felicito per molts anys sa lluna i el post emotiu i punyent
    aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps el que penso d'arribar tard, si arribes no és tard.
      Gràcies, preciosa!
      Aferradetes!

      Elimina
  18. Lluna,

    No sabia res del que t'havia passat fins a llegir aquesta entrada. Coi...
    Espero que el temps vulgui córrer per a que tu trobis sortida a tots els problemes que passes.

    Petons ben grans, i abraçades sinceres, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse!
      Salut i força.
      Aferradetes.

      Elimina