dimarts, 6 de gener de 2015

DONA I GOS



M’hi vaig fixar just quan sortia de casa. Jo tenia el cotxe aturat en un semàfor i em cridà l’atenció veure-la tan altiva i esvelta, amb les sabates de taló, un collaret de perles, l’ostentós abric de pèl d’algun pobre animal i la seva bossa Louis Vuitton. Res de particular si no hagués estat perquè amb l’altra mà aguantava la cadena que subjectava un gos petaner magre i esquifit, caminant desmanegat al seu davant. El gos duia un collar desproporcionat al seu coll que em recordà els antics esclaus capturats a l’Àfrica i portats a Amèrica. Es girava recelós i amb temença vers la dona que li anava dient: tira, tira!
Jo, que igual que sant Francesc d’Assís m’estimo els animals i no estic canonitzada perquè ja se sap que l’església catòlica té tracte de favor amb les dones, vaig sentir veritable llàstima per l’animaló i em va semblar que un gos tan petit, millor portar-lo a coll que d’aquella manera, i més si la seva mestressa mostrava una elegància i unes maneres tan sobrades i contraposades al quiso.
Passa sovint que, quan vas per la ciutat en cotxe, veus com els mateixos vianants et van avançant una vegada i una altra en cada semàfor on t’has hagut d’aturar. Aquest era el cas de la dona i el gos.
Al següent semàfor vaig veure pel retrovisor com m’abastaven i en directe com em rebassaven i em vaig haver de mirar dues vegades el meu rellotge-calendari perquè el gos semblava haver-se fet més gran i- vaig pensar- potser fa molt de temps que m’estic en aquest semàfor, anys potser. Però la dona no havia canviat tant. Sí que semblava més relaxada i menys tibada. La naturalesa és sàvia, vaig concloure, i sempre busca l’equilibri entre els oposats.

En la propera aturada, la situació era tan diferent que la meva teoria sobre la saviesa de la naturalesa i la recerca de l’equilibri s’havia desmuntat, perquè el gosset, aquell gos escanyolit i poca pena no només s’havia convertit en un gos elegant i arrogant com la mestressa, i havia augmentat de volum encara més i havia dreçat les orelles i la cua, sinó que la mestressa havia de fer esforços sobrehumans per poder-lo seguir. De fet, van passar tan de pressa pel costat del cotxe que vaig dubtar que fossin els mateixos, però la bossa horrorosa de Louis Vuitton amb els seus detallets kitch era la prova inconfusible que no m’enganyava.
Em vaig sentir tan encuriosida que vaig fer uns quants avançaments perillosos per no perdre’ls de vista, però tot va ser en va. Mai més no els vaig tornar a veure a la ciutat, ni en aquesta ni en cap altra. L’any passat però, quan tornava del Caixmir i, mentre esperava que el meu avió s’enlairés, em va semblar veure’ls córrer per la pista d’aterratge. El gos ja tenia l’alçada d’una persona. La dona, amb els talons trencats,  s’havia enxiquit tant que semblava ser ella qui, amb un collar de perles molt gran, que quasi l’escanyava,  lligat a la cadena, anava davant del gos. El gos duia una bossa Louis Vuitton penjada.
No sé perquè, vaig tornar a pensar en la naturalesa sàvia i també en la justícia social, que diuen que vetlla pels pobres i pels oprimits, ah! i també en el cel, on pel que he sentit a dir hi caben tots els gossos petaners i molt poques dones amb bossa Louis Vuitton.

Gos que no té res a veure amb el que esmento
Autèntica bossa Luís Vuitton, no tan gran com la del conte
       

47 comentaris:

  1. ben segur que si que al cel hi caben tots vull dir els gossos com els del teu conte , un conte molt reeixit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I això que no deus conèixer la meva Lila. No és petanera, però és bona com el pa. Gràcies, Elfreelang.

      Elimina
  2. Un conte molt divertit, real i surrealista com la vida mateixa... Potser s ho tenia ben merescut, la dona altiva, però finalment a la pista d'aterratge dels avions m'ha fet una mica de compassió... Qui sap si temps enllà les tornes es tornaran a girar... ;)

    Gràcies per la teva ficció i la teva salsa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aiii, massa bon cor tens, Carme! No sé pas de qui em devia venjar en aquest conte, però aquest tipus de dones em fan força repelús.

      Elimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. M. Roser6 gener de 2015, 19:53
    Teresa, veig que el primer propòsit que vas fer ( posts minis) , només fa sis dies que hem començat l'any i ja te l'has saltat... Els Reis, com que no els deus haver deixat manduca, se t'han endut la força de voluntat, he, he!
    Dona si que sovint hi ha colapses, però tanta estona com perquè mentre duren creixi el gos...
    Ai quina gràcia, veig que ha canviat la troca, el quisso es va tornar alt i arrogant amb bolso pijo i ella s'havia fet xica com el petaner...És un canvi que no coneixia, jo he sentit dit dir que els gossos i els amos , s'acaben assemblant...
    Com que comencem l'any amb humor, espero que continuem així!

    ResponElimina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ho intento, Roser, però no me n'acabo de sortir. Escolta'm. que aquest és més curt de l'habitual. Si us plau, que els petits progressos s'han de reconèixer.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Sí, una anada de bola de les meves, Sílvia. De les que se m'escapen de tant en tant.

      Elimina
  6. Només fa sis dies que ha començat la trobada i ja tens dos posts? Veig què vas per feina. Saps que el límit es 3, no?

    PD: La historia està bé

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis, Pons, m'hauria anat bé més endavant perquè des que he començat l'any que no faig res més que comentar i respondre comentaris. Amb molt de gust, per cert. Però bé, la providència, en aquesta cas disfressada de Carme Rosanes, ho ha volgut així.
      No pateixis, les normes escrites ja les he entès. Al cap i a la fi, dos o tres és la meva pauta de publicació mensual. No ho pot dir tothom així.
      Celebro que almenys estigui bé.

      Elimina
  7. Un anunci friqui, patrocinat per l'empresa Louis Vuitton, que tele sur va emetre per cap d'any.

    Salut i Bon Any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, que bo! Jo la bossa Loiuis Vuitton més aviat la relacionava amb el desaparegut Canal 9. Em sembla que la Rita ensenyava alguna bossa d'aquestes.

      Elimina
  8. Uaaaaaaaaau!!! plas, plas, plas (aplaudiments)

    Súper divertit, imaginatiu i... mmmmmmmm... pedagògic. Algunes persones potser agafaran por llegint-lo (i, llavors, potser reflexionaran i es tornaran millor persones) ;-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que sigui en bona hora, Assumpta. Ni que només serveixi per tracta millor els animals.

      Elimina
  9. Respostes
    1. Sí, podria ser la resposta-compensació a totes les injustícies, oi?

      Elimina
  10. Genial! Un conte que m'ha servit per tancar amb un somriure aquest dia de reis... Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, Ignasi. Jo també somreia quan el vaig escriure. Suposo que es nota, no?

      Elimina
  11. A mi també m'ha agradat aquest toc surrealista que ho deixa tot ben clar. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que queda més versemblant és el meu viatge al Caixmir, no McAbeu?

      Elimina
  12. No he pogut més que riure de valent al imaginar-me al gos. Bé per ell!!!
    Un conte molt divertit, m'ha encantat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, des que la meva filla té un gos, que també és meu, és clar, els gossets em motiven, ves!

      Elimina
  13. Moltes persones, segurament, es mereixeren això que li passa a la senyoreta del teu conte. Com no crec en el cel, no puc imaginar-lo, amb gossos o sense gossos, però tant se val. El missatge està clar com l'aigua.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, m'alegro que ens entenguem encara que siguem de diferents credos o sense credos. Algun dia, tothom hauria de fer-ho així.

      Elimina
  14. Un somriure primer i una bona rialla desprès... i l'acontentament subsegüent.. No sé, no he comprés si el gos era el seu mascle ... tot pot ser. Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Anton, doncs no t'ho sabria dir: li han dit conte surrealista. Jo crec que el seu mascle no, però qui sap si vaig estirar alguna cosa del subconscient i maleït sia! ara he quedat aquí ben retratada. Més del que m'és habitual.

      Elimina
  15. Molt bo el final, molta raó! Ara em penedeixo d'haver disfressat el meu gat de Lola Flores... Segur que li està escalfant el cap a St. Pere perquè no em deixi entrar quan em toqui!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els greuges es paguen, Roselles. S'hi ha de pensar abans. Potser ho podries compensar amb un altre gos, deixant-lo ser ell...

      Elimina
  16. Com diuen les benaurances: els humils seran exalçats.
    No coneixia el nom d'aquesta bossa. A la que mostres s'hi podria jugar a escacs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jugar-hi a escacs, posar-hi les peces a dins i fins i tot el parxís i l'oca i el monopoli hi cabrien. És una bossa gran d'aquestes que ens agraden a les dones per a desviar-nos la columna a poc a poc.

      Elimina
  17. Hola Teresa!
    Encara que de vegades ens costa creure que tot es posa al seu lloc, cal ser optimistes, i pensar que sí.
    Un plaer haver-te llegit, per primera vegada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un conte, Dafne. Jo em considero optimista, però ja fa temps que penso que no hi ha justícia: ni premi pels bons ni castig pels dolents. Ens veiem per aquí.

      Elimina
  18. Molt bo! Divertit i amb més d'una lectura. La veritat és que no hem costa imaginar el gos, el que tinc a casa també té l'autoestima pels núvols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí que és graciós i dóna per un conte. Que el teu gos tingui l'autoestima pels núvols. Els gossos són fidels, borden, ens estimen, alguns són mossegosos i més coses, però un gos amb autoestima alta... és que em fa riure molt. Loreto.

      Elimina
  19. El temps posa tot al seu lloc i en el cas que ens expliques era qüestió de temps ;)
    Molt divertit, Teresa!! ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que el gos hagi aprés alguna cosa i la història no s'hagi de repetir per tornar-lo a posar a lloc, no? La dona ja no sé si tindrà ànims per treure'n alguna conclusió.
      Gràcies, sa Lluna.

      Elimina
  20. Bon conte, Teresa! No t'hava llegit mai i has mantingut la tensió fins al final. Només que jo al gos petaner l'hagués fet més revolucionari: d'una estirada s'hauria escapat de la seva mestressa. Al cap i a la fi no hi tenia res a veure… No em facis cas, m'agrada pensar altres alternatives.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, està bé buscar altres finals, August. Però jo es veu que tenia ganes de fer-li pagar a la mestressa.
      M'alegro que t'hagi agradat.

      Elimina
  21. Realment divertit, jo ja veia el pobre gosset vestit i calçat! A qui se li va acudir que als gossos els feien falta vestits?

    Un gust conèixer els teus escrits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als mateixos que pentinen els gats, suposo: a algú que no tenia feina i sabia cosir. I tenia alguns draps per casa, Drapaire.
      Ens veiem per aquí.

      Elimina
  22. Dos posts i jo amb aquests pèls! A veure si m'hi poso...

    Lla meva gossa, la Taca, quan veu una bossa de Louis Vuitton, borda com una posseïda! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Feina feta no hi ha destorb, Montse.
      La Taca deu ser llesta, llesta. Les bosses del Vuitton són horroroses, sense ànims d'ofendre a qui li agradin.

      Elimina
  23. M'has donat un bon somriure de bon matí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs me n'alegro, a vegades ens fa falta.

      Elimina
  24. M'agrada el conte, imaginació i que ens pot portar a la reflexió. Encara que aquí pot ser ficció, els que nosaltres anomenem animals ens posen, més d'una vegada, a les persones al nostre lloc, i si amb humilitat sabem veure-ho ens diuen de ho vulgar que pot arribar a ser la raça humana.

    ResponElimina
  25. Qualsevol que no ens conegui i ens observi des de fora, quedarà molt sorprés de les cosetes que hem anat "perfeccionant" al llarg de la història, els humans. Els gossos, pobrets, ja fa temps que ens pateixen. No pas sempre. En general són estimats.

    ResponElimina