dilluns, 12 de gener del 2015

Atzar i contingència: el camí cap a la llibertat?

Durant la meva etapa universitària vaig tenir un gran professor, en Xavier Ruiz, que em va ajudar a treure moltes benes dels ulls, jo que era tot puresa i innocència. Les seves classes de zoologia eren excitants perquè, lluny d'entrar en la dinàmica de les inacabables i tedioses llistes sobre taxonomia animal, ens introduïa de manera dinàmica i expectant a la comprensió del món animal a través de la seva història evolutiva. I de la gastronomia! Una de les seves frases cèlebres era "l'anatomia s'aprèn a la taula", i a tenor de la seva envergadura estomacal ens demostrava que, efectivament, havia practicat molt la seva prèdica. Malauradament, com sempre passa amb els bons, en Xavier va morir jove, pocs anys després que jo deixés la universitat. Vaig tenir sort d'haver coincidit amb ell durant aquell temps.
Stephen Jay Gould en un capítol dels Simpson

Stepehen Jay Gould va ser un famós paleontòleg i evolucionista novaiorquès. I un enorme divulgador. Escrivia una columna permanent a la Natural History Magazine i va publicar 22 llibres, 475 articles científics i 300 assaigs. Els títols dels seus llibres ja donen a entendre aquest esperit divulgatiu: "El pulgar del panda", "La sonrisa del flamenco", "Ocho cerditos", "Brontosaurus y la nalga del ministro" i una llarga llista de títols atractius. Tanta era la seva qualitat pedagògica que els seus llibres van entrar a les llistes dels més venuts als Estats Units, cosa que li va suposar rebre crítiques de part del sector científic i acadèmic com si les qualitats de gran investigador i divulgador no poguessin conviure en una mateixa persona! En Xavier ens havia donat a conèixer la seva obra i amb la gent amb què em movia formàvem una bona colla de frikis que idolatràvem l'amic Esteve, com l'anomenàvem entre nosaltres. Els seus llibres es van convertir en els meus livres de chevet que m'acompanyaven a tothora. Dissortadament, com tots els bons, també va morir prematurament. Llegir els seus treballs i empeltar-me de les seves idees va ser un important nodriment intel·lectual, gairebé vital, en aquells anys d'aprenent.

Atzar i contingència. Sort, casualitats i circumstàncies que poden tenir lloc o no. Va ser l'atzar qui em va situar a l'aula on impartia en Xavier. Hi havia altres professors, horaris, fins i tot facultats on estudiar biologia. Va ser la contingència, el fet que a en Xavier li vingués en gana explicar-nos els treballs d'en Gould qui va satisfer les meves necessitats intel·lectuals del moment. Podria haver passat o no. Però va passar. 

Atzar i contingència. Aquestes són les eines que, deia Gould, provoquen el canvi o evolució dels éssers vius. Podria citar els exemples que utilitzava Gould per explicar-les, com la pròpia desaparició dels dinosaures, però aquesta no pretén ser una entrada científica. Més aviat una reflexió pseudofilosòfica.

Les tesis de Gould, molt compartides dins el món evolucionista, tenen detractors en el mateix àmbit científic, o millor dit en el pseudocientífic, que creuen que darrera l'evolució hi ha una mà invisible, una intel·ligència superior que explica perquè les coses s'esdevenen com ho fan. Així, tot tindria un sentit, una direccionalitat. Un dels components que marca aquest corrent determinista és l'antropocentrisme que ens situa al centre de l'univers, de manera que tot el procés d'evolució humana tindria per finalitat arribar a ser els homes i les dones perfectes que som. Des del meu punt de vista tota una pretensió creure'ns el centre de res.

Fa uns dies vaig anar a petar a l'alberg de Sort. Potser el nom del municipi ja ens dona una pista de tot plegat. Allà vaig coincidir amb un sud-africà que s'està dos anys i mig recorrent 43.000 km en bicicleta, des de Sud-africà fins a Anglaterra passant per gairebé tots els països africans continentals, un bon grapat d'europeus i alguns d'Orient Proper. Va passar dos dies per Sort. No hi havia d'anar però no va trobar lloc per dormir al poble on volia. Jo estava allà per feina. Havia d'haver anat a casa d'uns amics però em va fallar la connexió i vaig acabar al mateix alberg. Els mateixos dos dies. Treballava fins que es feia fosc i duia un llibre de lectura per matar les hores fredes de la tarda pirinenca: l'autobiografia de Mandela, El largo camino hacia la libertad (2010). Mentre introduïa dades al portàtil, al menjador de l'alberg, vaig descuidar el llibre a la taula. En Ron, l'incansable ciclista, va veure la fotografia de Mandela a la portada. D'aquí va començar una conversa apassionant sobre la seva aventura.

Atzar i contingència. Quan vaig fer l'entrada sobre aquesta trobada al meu bloc, en XeXu em va fer un comentari sobre si les coses passen perquè han de passar, tot i que -intueixo que amb dubtes- ho va cloure amb un "ho deixarem en casualitat". Aquest dubte que vaig entreveure, i la invitació posterior que li vaig fer, és el que m'ha donat peu a escriure aquest apunt. Alguns amics i coneguts veuen i viuen la vida com si totes les coses que ens passen tinguessin una raó de ser. No hi puc estar d'acord. La meva introducció et pot ajudar a entendre perquè no. 

Si les coses passen perquè han de passar, on queda la meva llibertat? 

49 comentaris:

  1. No em puc imaginar una mà invisible que determini tots i cadascun dels nostres actes i que tots aquests ja estiguin previstos amb anterioritat. però potser és que tinc poca imaginació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sigui com sigui tenim alguna cosa en comú: o bé cap dels dos som capaços d'imaginar-nos-ho o bé és que tenim poca imaginació. Salut!

      Elimina
  2. He trobat molt interessant aquesta entrada, Ignasi, m'ha agradat molt el que expliques del teu professor i del "teu amic Esteve" i més encara per introduir aquest tema del que parles. Ho deixarem en casualitats, jo també ho dic com en XeXu. I tot i que tampoc tinc tanta imaginació com per pensar que hi ha una mà que ens va preparant les coses per aconseguir que actuem com ella vol o predisposa, reconec que a vegades m'ha generat dubtes, la insistència de la casualitat, per arribar-te a convèncer de fer això o allò.

    Un exemple molt tonto. Jo ara treballo en un lloc, i perquè això arribés a ser un fet, van caldre, tres casualitats, (en forma de trobades inesperades) tot inhaver-hi hagut una negativa meva per entre mig... Les casualitats em van dur un argument de pes per acceptar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets molt amable amb els comentaris. Quan vaig veure el to de les entrades anteriors vaig estar punt d'eliminar la meva i canviar-la, però al final vaig veure que podria ser interessant saber com ho viu la colla de blogaires que ens trobem aquí, tots tan diferents.

      És cert que hi ha un munt de vegades que ens trobem amb les casualitats i que, com diu la montse, després en fem una interpretació, buscant aquesta direccionalitat cartesiana tan racionalista que tenim, segurament per educació. Al final, però, només són el que són, casualitats...

      Elimina
  3. En cadascuna de les nostres decisions, s'hi intercalen factors casuístics que anomenem atzar. Després ens agrada interpreta el que ha passat, posant a prova la nostra consciencia objectiva i subjectiva.

    Felicitats! per aquest post que ens fa pensar i activar les neurones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord en què el que expliques és el que fem. El curiós és que no sé si en som conscients o no en volem ser. En tot cas estic convençut que hi ha gent que no s'ho planteja. Aleshores és quan es crea aquesta figura de mà directora, i la vida pren un sentit totalment diferent...

      Gràcies per les felicitacions!

      Elimina
  4. Atzar i coincidència. Moltes vegades ens fixem en totes les vegades que hi ha casualitats, però passem per alt totes aquelles vegades en les que no n’hi ha. Això del destí i que l’univers conspira no es per mi. Ni tan sols jo soc tan important com perquè l’univers estigui tan pendent de mi.

    PD: En Stepehen Jay Gould no queda gaire bé en aquest capítol dels Simpson. La Lisa li encarrega analitzar l’os del suposat àngel i no ho fa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. En llenguatge informàtic els zeros tenen tanta importància com els "uns"; en les ciències els resultats nuls són tan vàlids com els positius. Però a la vida hi donem més importància a les casualitats que a les no-casualitats. I no, no som tan importants a l'univers. En biologia sempre diem que aquest planeta no és el dels humans... és dels bacteris.

      PD: Has satisfet les meves expectatives. Sé molt bé quina és la teva valoració dels Simpson. Quan vaig veure aquesta vinyeta no vaig dubtar en posar-la al post per davant d'una foto que tenia d'en Gould i estava segur que no se't passaria per alt. Bingo!

      Elimina
  5. M'has fet pensar en un llibre que vaig llegir fa temps del Deepak Chopra, Sincro Destino. Molt interessant aquest post.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, tu m'has conduït a buscar qui és aquest Deepak Chopra... al final tots acabem aprenent uns dels altres. Pel que he trobat em sembla que ell no va en la mateixa línia del que jo plantejo aquí. Tanmateix, he vist que treballa amb temes de medicina alternativa i de la percepció del món a partir de la tradició hinduista, un món del que a occident estem molt allunyats -malgrat acostaments folklòrics- i del qual ens queda molt per aprendre. Gràcies pel comentari!

      Elimina
  6. He donat moltes voltes a aquest tema, i més, darrerament, ja que en parlava en ocasió de presentar el meu llibre, "Interseccions", en bona part una disquisició sobre què domina, si l'atzar o la necessitat, en els nostres actes quotidians. Per resumir-ho molt, crec en la llibertat que configura l'atzar en les nostres relacions individuals, i en la necessitat que governa els universals (és a dir, les combinacions que tendeixen a l'infinit).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que m'hauràs de donar unes quantes classes de filosofia per poder arribar a copsar el que proposes. Ja he dit que el meu post només era pseudofilosòfic... o sigui falsament filosòfic. Com diria Rubianes, "No doy para más, nen". ;-)

      Elimina
  7. No tinc dubtes, mal que em pesi he de donar novament la raó a en Pons perquè anava a dir alguna cosa així. Crec en les casualitats, i que les coses passen perquè d'alguna manera fomentem que passin. Sí, et vas trobar un paio molt interessant, que feia coses molt interessants i vau establir contacte d'una manera curiosa, a través d'un llibre. Alguns ho anomenaran destí. Jo no crec en això. Els millors exemples que et podria donar és que vas ensopegar amb aquest paio, però també podries haver conegut el sudafricà més avorrit de la història, i també s'hauria apropat a tu pel llibre. En segon lloc, un altre dia et deixaràs trada la Biografia de Fidel Castro i no et creuaràs amb cap cubà, ningú te'n dirà res, i senzillament no ens ho explicaràs, perquè haurà estat un vespre de feina solitari en un alberg. I per últim, collons, ja que llegies la biografia de Mandela, el que hagués estat la clau és que se t'aparegués el mateix Mandela per allà! La llet, tu. Bé, naturalment, el paio ja estava mort i hagués estat estrany, però i si passa? Destí? Casualitat? Com més espectacular i estrany és el que ens passa més sembla que sigui cosa del destí. Ho és la manera perfecta i genial en la que vam conèixer la nostra parella, què bonic! Però no és destí totes les parelles que no hem conegut i que potser serien infinitament més compatibles, però senzillament no eren allà. Perquè són destí les casualitats que passen, però no ho són les que no passen, senzillament no ens hi fixem.

    I si vols un altre dia parlem de multivers, segur que en Pons també s'hi apunta. Ah, per si no ho sabies, també sóc biòleg, bioquímic i l'única fe que professo és per la ciència (els llibres i Messi també...). Així que això de passar perquè havia de passar a mi... només per les tertúlies a l'hora de fer-se l'interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia lo de bioquímic, lo dels llibres i intuïa lo del Messi... un racionalista (excepte amb lo del Messi) capricorni, com un servidor.

      No et diré res que no hagi comentat abans al Pons (quin paio aquest, al final sempre acaba sortint enmig de les converses!). És interessant això que comentes de "la manera perfecta i genial en la que vam conèixer la nostra parella" i "de les que no hem conegut i que potser serien infinitament més compatibles". Qui més qui menys, parlo per mi com a mínim, tots tenim aquest tipus d'històries carregades de casualitats (hi he pensat molt en el meu cas) que ens han portat a trobar-nos amb la nostra parella "ideal" i "compatible". Suposo que és més còmode pensar en aquests termes que en els resultats nuls o zeros (les no-parelles) dels que parlava al comentari d'en Pons (un altre cop aquest paio!).

      Lo del cubà (o cubana, i torno a Rubianes) no crec que em passi, perquè no tinc gaire interès (i no dic que no sigui interessant) a llegir-me la vida d'en Castro. ;-p

      Lo del multivers mola, però no ho controlo. De moment la meva incursió en aquest món (en aquest univers hauria de dir?) s'ha limitat a empassar-me les cinc temporades de Fringe, però el tema promet...

      Elimina
    2. Mira que jo em vaig cansar a la tercera temporada...

      Et donaré la volta una altra vegada a la situació per anar desballestant això del destí. Diem que és destí com hem conegut la parella (per seguir amb l'exemple), però és l'únic destí que tenim i tendim a idealitzar-lo. Li trobem coses boniques de sota les pedres. Te'n recordes allò que vas dir i que resulta que pensàvem igual? Aaaaaiiii, que bonic. Ja, perquè això no et passa amb altres persones. Per aquesta regla de tres jo estaria enamoradíssim del Pons, perquè el malparit molts cops té raó i pensa com jo. I puc garantir i certificar que no és així. Tot el meu amor és per l'AhSe.

      Elimina
    3. Doncs no t'explico la cinquena... el Peter pren el protagonisme per davant l'Olivia (per cert, quina "guapura" més peculiar té aquesta noia!) o sigui que la temporada cau en picat...

      Això de coincidir tant amb el Pons ja és preocupant, ja... però la frase ha estat potent: "molts cops té raó i pensa com jo". En fi, seguirem bescanviant si pel camí no et talla el cap amb el lleig que li has fet amb l'AhSe...

      Elimina
    4. Sí, la frase no té el millor redactat que podria tenir, però m'hauries d'haver vist la circumstància en que l'he escrit. El post i la resposta l'he hagut d'anar llegint a trompicons perquè m'interrompien tota l'estona, un petit pollastre que s'ha muntat a la feina avui. Ja feia estona que volia haver marxat quan m'han deixat tranquil i he volgut contestar ràpidament abans de marxar, i al final no he repassat ni res el que deia. Ja m'he adonat que sonava estrany però pensava que ho passaries per alt... Volia dir que molts cops pensa com jo, i que per tant li he de donar la raó, naturalment.

      Elimina
    5. Per què en un post sobre les casualitats acabeu parlant més de mi que de qualsevol altre cosa? Tant us agrado? No cal que contesteu, està molt clar que si ^^

      Elimina
  8. Jo també em considero atzarista, és a dir, que tot plegat és producte d'un xurro còsmic: des de les característiques del nostre planeta fins a que el biofilm evolucionés cap a formes de vida superiors. Però també penso que l'univers és mental, una creació a mida de cada ésser conscient, al capdavall, depenem dels nostres sentits per interpretar-lo i, en aquesta línia, l'atzar pren cos i agafa sentit per a cada individu. Una mica quàntic, tot plegat.

    I, pel que fa als multiversos, és un tema molt interessant. Fa un temps vaig llegir una notícia en la qual uns investigadors explicaven que havien trobat una àrea de l'univers que podria correspondre a la zona de xoc del nostre univers amb un altre. Els veïns truquen a la porta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la reflexió. Què interessant la perspectiva que proposes de l'univers mental! Suposo que al capdavall és ben bé com dius, però ens en falta consciència. Són aquestes coses que de sobte hi caus quan les has tingut tota la vida al davant. Recordo un dia amb vint-i-tants anys que anava camí de la feina i sortia el sol sobre la ciutat d'Hospitalet. Creuava el pont que hi ha sobre la via del tren i vaig prendre consciència que el sol és l'estel que il·lumina i escalfa la terra. Jo que ja estava donant classes de ciències i tot just m'adonava en aquell moment...

      Elimina
  9. Ei nois, quin nivell! Ignasi, no et conec gens però has tingut l'encert de canviar el to de la majoria dels comentaris i fer-nos endinsar en un laberint pseudofilosòfic, com dius tu. No crec que sigui tan pseudo, al contrari, crec que hi ha moltes implicacions en tot el que proposes. Enhorabona.
    Estic d'acord amb el Pons en allò que sobrevalorem les "casualitats" que han suposat alguna cosa important en la nostra vida i, en canvi, no valorem -segurament perquè les desconeixem- el munt de vegades que hem estat a punt d'aconseguir una cosa diferent. És lògic. M'ha fet recordar que jo havia escrit un petit relat titulat "Quina casualitat!" que anava precisament en aquesta direcció. L'acabo de rellegir i no està gaire malament. Si m'animo algun dia el compartiré amb vosaltres. (L'hauria de revisar: encara parla de pessetes!!!)
    M'interessa el punt de vista de l'Eduard. No sé si hi té a veure, però m'ha fet pensar en el fet que he sentit a dir molts cops que, per exemple, a nivell còsmic, el fet que hagi aparegut la vida a la Terra es deu a un munt de, diguem, combinacions de factors positius que difícilment es podrien tornar a repetir. Per això diuen que potser no és tan possible que hi hagi vida -com la nostra- a d'altres llocs d'aquest univers. Si n'hi ha en d'altres universos, com apunta l'Ignasi, jo tampoc ho tinc gens clar. La física quàntica que entenc és el de les novel·les de Sònia Fernández Vidal -La porta dels tres panys- i els capítols de Fringe, que, com l'Ignasi, també m'he empassat.
    I per acabar us proposo encara un element nou: el concepte serendipitat, a mig camí de l'atzar i una certa "ment oberta" a d'altres coses que faria possible algunes conexions científiques. Busqueu el terme a la viquipedia, us sorprendrà. Jo, humilment, vaig fer un post en aquest sentit al meu blog Rapsòdia: http://august-rapsodia.blogspot.com.es/2014/12/casualitats-serendipitats-i-kenosis.html
    Hi barrejo massa coses, ho sé, però jo sóc així, serendipític per naturalesa.
    Per cert, que vaig fer servir com a exemple -malament- una pel·lícula romàntica (Serendipity) que, tot i que és una versió friqui del tema, a mi em va agradar molt. Al Pons, a qui encara no coneixia, li va faltar temps per a tirar-se'm a sobre -amb carinyo, eh?- acusant-me de massa encucrat. I segurament tenia raó, però hi ha dies que necessites el sucre directe a la vena.
    I paro perquè crec que m'allargo massa.
    M'encanta la poesia i al costat les discussions científico-filosòfiques, o sigui que, endavant amb el debat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August per les felicitacions, els comentaris, les reflexions, la documentació afegida i el to! Ja he dit abans que vaig tenir recança de deixar que aparegués aquest post després de veure el to dominant de la trobada dels primers deu dies. Sóc novell en aquest tipus de trobades i desconec el to, els límits i com que els administradors són tan permissius... finalment vaig optar per deixar-lo tal com el tenia previst i a veure què passava. I m'ha sobtat positivament veure els comentaris.

      Molt bo el teu post sobre la kenosis i la serendipitat. Encara no sé molt bé com pair-lo però em sembla interessant i ben explicat al teu bloc. Molts descobriments científics s'han produït com dius, amb una dosi d'atzar però amb unes condicions prèvies que han propiciat que tingués lloc i sense les quals difícilment s'hagués produït.

      Per cert, jo no he dit enlloc (crec) que hi hagi altres universos, i molt menys que hi hagi vida en ells. Ni tan sols sé si n'hi ha en altres planetes tot i que ho veig força probable. Segurament la confusió es deu a l'intercanvi multivers que he tingut amb el XeXu.

      Ara ja ens coneixem. Me n'alegro!

      PD: Em nego a què el Pons torni a aparèixer de forma indirecta en els comentaris al meu post! ;-p

      Elimina
  10. Ignasi, tenia ganes de llegir un post llarg teu, que ja vas dir que els hi feies, i que ha donat lloc a comentaris també llargs i interessants. No conec l'Stephen, però com a divulgador et felicito, perquè ens has explicat coses que no són per al gran públic, crec, i les has fet perfectament entenedores. Una experiència guapíssima, la de l'alberg de Sort. Per tot el que expliques la vida t'ha omplert d'altres experiències singulars. També pot ser que tu te n'hagis sabut adonar i valorar-les. No tothom en sap. Jo també em nego a creure en un destí que no es pugui modificar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa, per les teves generoses paraules. Em fa gràcia el que dius sobre les experiències singulars que jo hagi viscut. Singulars segur que ho són, però no més que ho poden ser les que viu la majoria de la gent. De vegades no són els fets en si sinó el com la perceps o vius. Crec que això ho he après de la meva companya, capaç de treure una història, un relat, una aventura de qualsevol fet aparentment insignificant. Amb els anys m'he contagiat d'aquesta manera de fer i ara em sembla normal ser jo qui en trec punta, això que tu en dius "adonar-se i valorar-les". La vida sembla més rica així, no?

      Elimina
  11. Compartim admiració per Gould, un dels meus referents en matèria de divulgació --curiosament, a l'alçada d'un dels seus "enemics" més aferrissats, Richard Dawkins. Després de llegir el teu post i els comentaris, crec que no afegiria res al que diu XeXu: tampoc jo no crec en causalitats, la qual cosa no lleva que em seguisca sorprenent de com poden ser, d'escaients, certes contingències... En tot cas, si hi ha tertúlia biològica, vegeu si m'aviseu, a veure si per una d'aquelles casualitats puc deixar-me caure ;)

    (Si no recorde malament, en l'episodi dels Simpson en qüestió també deixen a Gould com un poc "pessetero", no?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I lo bo que era llegir "El gen egoista"... Se li va anar la bola amb l'ateisme bel·ligerant publicitat als autobusos... espectacle lamentable! Quan vulguis lo de les tertúlies biològiques. De moment ja en som tres... i segur que en podem afegir d'altres!

      PD: No en tinc ni idea de què passa amb l'episodi dels Simpson. Mai no l'he vist. Només el vaig utilitzar d'esquer per en Pons. ;-D

      Elimina
  12. Doncs ja en som quatre.
    Particularment també crec en l'alzar, però de vegades es produeixen casualitats tan exagerades que et fan pensar.
    M'apunto a qualsevol tertúlia biològico-filosòfica, i encara més si té afegit un component gastronòmic, que això és molt català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, he escrit alzar...potser tindrà algun significat, l'error?

      Elimina
    2. Ja trigaves a venir a la festa... comptava amb tu. Suposo que hi podem afegir una bona copa de vi de les teves terres, oi? Les reflexions sempre són mes sucoses...

      Elimina
  13. Ei, nois, que aquesta tertúlia està agafant volada... També podem venir els que nonsom biòlolegs ni bioquímics??? Ni que sigui a escoltar-vos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo de la copa de vi és un bon esquer, oi? Avant, avant... benvinguts, passeu, passeu...

      Elimina
  14. L'atzar i la casualitad són presents en molts moments de les nostres vides, de la natura, en fi a tot arreu. Ara bé, el gènere humà va molt sovint a elles, perquè en el seu subconscient col·lectiu s'ha instal·lat la idea que és capaç de dominar tot el que passa al seu voltant, quan succeeix una cosa que no tenia previst ho atribueix a la casualitat, quan, potser, és simplement que som insignificants microbis dins de l'ordre o el caos universal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Insignificants microbis... ja ens agradaria! Gràcies per la reflexió

      Elimina
  15. El dibuix de SJ. Gould als Simpson i la primera frase citant en Xavi Ruiz ja he sabut que l'escrit era teu. Ja n'hem parlat altres cops d'això de l'atzar. Petites varioacions en les nostres coses o actuacions poden fer que la nostra vida sigui tan diferent... A vegades fa por mirar enrere i pensar què hauria passat si jo enlloc de Donosti hagués decidit anar a Santander de sortida de pràctiques d'invertebrats de 4t de carrera. Doncs el més possible és que els meus fills no existirien...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda a la trobada i benllegida! Tens raó... i si jo no hagués anat a Monfragüe... En fi, de fet és tan simple com que si l'espermatozou de torn no hagués arribat el primer els nostres fills serien uns altres...

      Elimina
    2. Per cert, ja et tenim fitxada per a la trobada biològica que s'està gestant per aquí dalt... ;-p

      Elimina
    3. Podeu comptar amb mi! Ja saps que jo em deplaço on sigui i més si la conversa agafa el caire que sembla que ha de tenir.

      Elimina
  16. Aquest bloc és tot un tractat filosòfic sobre la llibertat de l'ésser humà, entenc el què vols dir, si tenim un destí marcat, sembla que no podem triar i si no podem triar, no som lliures...Em sembla que em vaig embolicant, però si crec que la vida és plena de casualitats, com la de trobar un professor que et canvia la teva visió del món i et fa créixer com a persona...Et podia haver tocat una altra classe!
    M'ha fer molta gràcia això que l'anatomia s'aprèn a la taula, sobretot després d'aquestes festes, amb un bon capó a la taula i anar-lo esmicolant... Que si la cuixa, la "petxuga", ara una ala, la carcanada per rostar, el pedré , les potes tan gustoses...Una lliçó doblement bona d'anatomia!!! Bé pel mestre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, va ser ben bé així com ho expliques: anar esmicolant ara un pollastre, ara un mero, ara un escamarlà...

      Elimina
  17. Si m'haguessin dit els noms dels llibres, pot ser hauria estudiat biologia, no sabia del seu autor. Heu entrat al món de la filosofia, anys una mica oblidada, i ara el jovent sembla que que l'interessa. Preguntes amb respostes no concretes, en un món que vol tot amb exactitut. Què fa que pasi una cosa i no una altre? Has fet un relat que pot donar peu a moltes reflexions. Aquesta trobada és fantàstica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'atzar i la contingència, potser la necessitat, ens han acostat a tots 86 blocaires al voltant d'aquest bloc després de rodar pel món o pels móns, perquè sembla que cadascú de nosaltres es belluga en paràmetres diferents. Però ara hi som aquí, bescanviant imatges, paraules i pensaments. I sí, això és fantàstic! Gràcies pel comentari!

      Elimina
  18. Interessant... i susceptible de llargues converses carregades de raonaments i (evidentment) molts dubtes.
    By the way, Only the good die young (I Know), but this mean that you and I are not good?

    Billy Joel - Only The Good Die Young


    image





    Billy Joel - Only The Good Die Young
    Ver en youtu.be
    Vista previa por Yahoo

    ResponElimina
  19. Respostes
    1. Doncs sempre podem acompanyar aquestes converses d'un parell de birres... You and I we aren't good boys! ;-)

      Curiós el vídeo... Thanks man.

      Elimina
  20. M'he trobat moltes vegades amb l'atzar, al llarg de la vida. Em pregunto si deu ser fruit de la casualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona aquesta! La vida mateixa ja ho és de casualitat... Gràcies pel comentari.

      Elimina
  21. Vull creure que tenim certa llibertat sobre la nostra vida, o almenys llibertat per interpretar-la. Hi ha coses, però, que passen sense cap raó. Que una persona emmalalteixi i una altra no, no és just però que tots tinguem les mateixes possibilitats d'emmalaltir és just?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris. Això de la llibertat per interpretar-la em sembla clau: davant un mateixa situació no hi ha dues persones que responguin exactament igual, o la mateixa persona en dos moments diferents...

      No estic segur si t'entenc pel que fa a la segona part del comentari, doncs no crec que tots tinguem les mateixes possibilitats d'emmalaltir. Tenim condicionants genètics, ambientals, que fan que no sigui igual per a tots. Però en tot cas no, no és just. L'atzar no hi entén de justícia. Si fos just segurament ja no parlaríem d'atzar, no?

      Elimina