Fa temps que vaig fer l’entrada del post i ara que us llegeixo me n’adono que vaig oblidar felicitar-vos per aquest any que comencem plegats. De fet, el
diàleg forma part dels blocs, així que faig un afegitó i em dirigeixo a
tots els que estem avui en aquesta trobada: Celebro estar entre vosaltres, en
aquest camí que hem escollit lliurement (hauria de ser sempre així). Compartim
quelcom més que paraules i pinzellades -en el meu cas-, compartim valors i sentiments, i la generositat ens uneix.
No sé pas què se’n farà del meu bloc, com no sé què em resta
per viure -la incertesa és com un núvol espès-, però em satisfà les coneixences que m’ha aportat
aquest món. Gràcies.
 |
|
Morfina, directa a la vena.
El somni s’injecta
amb nom de dona grega.
Morfeu, descansa.
............
Troba'm aquí
Perquè no és veritat que tot cessarà.
No, veuràs: cessarem tu i jo,
cessarem ambdós, partirem,
i aquest avui que ens fa compartir
aquesta remorosa xarxa.
Però no cessarà
l'entrellat de veus i d'anhels,
i els intricats fils que l'ordeixen.
Perviurà, sí, almenys això.
I encara més:
potser restarà un tornaveu,
un rastre, per feble i lleu que sigui,
una mena de remota ressonància
de les paraules desesperades i clares
que hem anat escampant
aquí mateix.
Aquí, on em trobaràs,
on t'espero
pacient, dúctil,
partícula de l'etern.
|
diumenge, 11 de gener del 2015
Morfeu, descansa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Em sembla que pocs ho sabem que passarà amb el nostre blog quan ja no correm per aquí...de totes maneres llarga vida als blogs! M'agrada la teva pintura.
ResponEliminaLlarga vida als blocs, mentre existeixin els somnis, ni que siguin de plastilina...
EliminaSalutacions, Maria.
Cap de nosaltres podem saber què serà dels nostres blogs, tot pot canviar en un moment. Però el que ens han aportat estarà sempre amb nosaltres.
ResponEliminaSalutacions, Xexu.
EliminaNo m'amoïna que se'n farà del meu blog, prefereixo més gaudir-lo dia a dia.
ResponEliminaNo cal preocupar-se, només faltaria!
EliminaHi ha una bloguera que diu que els blogs són com els fills, té força raó, hehe... Esperem que puguem gaudir molt temps més de les teves pinzellades!
ResponEliminaGràcies, Sílvia!
EliminaEl blog (o bloc, no sé pas quina és la forma correcta) és allà on ens deixem anar com a éssers creatius. Té raó la teva amiga.
Igualment, dels teus relats!
Mai se'm havia acudit, però llegint-te he pensat, que el bloc guarda un granet de la nostra experiència de vida, i per tal de preservar-lo en podríem fer donació.
ResponEliminaSalut!
Crec que no cal fer donació de res. Una vegada publiques al bloc ja és un regal. Malauradament hi ha gent que se n'aprofita de la generositat de tots els que estem aquí.
EliminaSalutacions.
mai se sap , la incertesa ens acompanya i això és la sal de la vida i també dels blocs
ResponEliminaÉs així mateix, Elfreelang!
EliminaQue la incertesa ens acompanyi sense perdre l'esperança "perquè tot està per fer i tot és possible" com deia el poeta.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari, Consol. Tenim molt per donar, la incertesa aviva l'esperança.
EliminaQue serà dels blogs... no ho sé pas, jo tampoc, però suposo que no gran cosa... l'important és gaudir-los i aprofitar-los mentre hi som.
ResponEliminaNo és pas el primer cop que ho sento així, però crec que és el primer que t'ho dic: m'encanten les teves espirals....
Gràcies, Carme. No sé si ho has dit mai exactament com ho dius ara, però aquests comentaris no fan mai mal si es repeteixen.
EliminaT'agraeixo també la teva feina dinamitzadora, positivant la blocosfera.
Una abraçada.
No vaig arribar a temps a la crida, però permeteu-me aquest profund i lúcid apunt de la sempre lluminosa Maijo per fer un comentari que és una celebració com la que ella hi deixa:
ResponEliminaTroba'm aquí.
Perquè no és veritat que tot cessarà.
No, veuràs: cessarem tu i jo,
cessarem ambdós, partirem,
i aquest avui que ens fa compartir
aquesta remorosa xarxa.
Però no cessarà
l'entrellat de veus i d'anhels,
i els intricats fils que l'ordeixen.
Perviurà, sí, almenys això.
I encara més:
potser restarà un tornaveu,
un rastre, per feble i lleu que sigui,
una mena de remota ressonància
de les paraules desesperades i clares
que hem anat escampant
aquí mateix.
Aquí, on em trobaràs,
on t'espero
pacient, dúctil,
partícula de l'etern.
Eduard, han passat 10 dies, però encara en queden 20, si vols ser-hi encara hi ets a temps i només has de fer que dir-ho.
EliminaBé de ser-hi, ja hi ets en els comentaris i en un poema preciós com el que ens has deixat, vull dir com a autor. Només em cal una adreça i serem 86... Cap problema.
Fantàstic, Eduard! Aplaudiments pel teu poema i el teu acompanyament en aquest món. Tu, sempre tan generós amb els teus comentaris! I com diu la Carme, 86 és un bon número.
EliminaUna abraçada.
Un poema preciós amb el qual estic absolutament d'acord.
EliminaDoncs bé, Carme, m'encantarà participar, si trobo inspiració! Què he de dir-te?
EliminaI moltes gràcies, maijo i novesflors, un plaer sempre trobar-vos aquí!
Doncs, ja hi ets, Eduard!!! Benvingut!!! Ens has pescat a mig camí, però ens has atrapat amb facilitat...
EliminaEl meu sogre diu sempre una poesia:
ResponElimina"Y cuando al fin el sol vuelva a brillar
de que pasé por el mundo
quién se acordarà?"
Jo sempre li dic que em preocupa més què puc fer ara que estic viu amb la gent que convisc. Si em recorden demà… la veritat és que no em treu gens la son.
El mateix penso dels blogs. Com la Carme, crec que hem de gaudir-ne mentre puguem. I potser sí que "restarà un tornaveu, un rastre, per fleble i lleu que sigui…" en algú que torni a llegir les nostres paraules. Benvingut sia!
No havia caigut mai en la relació morfina-morfeu. M'encanta!
Salut maijo!
Encantada de conèixer-te, August! Ets molt amable amb el teu comentari. La dita del teu sogre és molt sàvia.
EliminaEl futur dels blogs... Què sabem!!! El meu agonitza, i l'altre, el d'heràldica, té un final anunciat, i serà quan publique l'escut d'armes de l'últim cavaller de la Taula Redona. Després, ja no sé què passarà. El més important és el que amb ells hem aconseguit en el seu moment.
ResponEliminaBon Any!
Bon any, dissortat! Tot té un temps, i hi ha un temps per a cada cosa.
EliminaGràcies per les teves pinzellades i les teves paraules!
ResponEliminaIgnasi, tot un plaer saludar-te. Gràcies a tu!
EliminaCom ja han dit altres, mentre duren els nostres blogs els gaudirem. Al teu sempre fa goig entrar.
ResponEliminaI al teu també, Novesflors! Una abraçada.
EliminaTambé compartim sensibilitats...De moment en gaudim dels bolcs, mentre ens hi passegem i fem nous amics virtuals, el futur? El temps ho dirà.
ResponEliminaQue tinguis un any ple de moments feliços.
M. Roser, ara per ara estic encantada de ser on sóc. El bloc és una petita finestra de l'ànima que hi ha al darrere. M'agraden les teves petiteses i la música amb la qual les acompanyes.
EliminaFelicitat també per a tu!
El futur es va fent en una mil·lèsima de segon, s'ha de gaudir perquè deixa de ser-ho encara molt més aviat.
ResponEliminaDe moment, aquí i ara, ens satisfà trobar-nos amb blocaires que no coneixíem i dels quals podem aprendre sempre.
Salut i molt bon any!! ☺
Salut i felicitat, sa lluna! D'això es tracta, oi? Aprendre, gaudir, compartir... Ha estat una molt bona iniciativa, aquesta trobada!
EliminaM'alegra haver conegut el què fas. La teva creativitat és extraordinaria. A sobre escrius. Què més es pot desitjar? Bona trobada aquesta!
ResponEliminaSalut i la nevera plena? ;-) Gràcies, M- Antònia! Aquesta trobada se'm fa molt interessant. Descobrir aquest ventall de bloguers és tot un regal. El teu do i la teva actitud em semblen genials. D'una manera o d'una altra, la creativitat ens uneix. M'agraden els teus colors!
EliminaM'agrada veure els teus dibuixos.Veure'ls i viure'ls! Ptonets Maijo!
ResponEliminaEts molt sensible, Alba. Sé que vius la llum i el color, és fàcil sintonitzar amb tu!
EliminaLa incertesa sempre ens acompanya per això cal gaudir el moment
ResponEliminaQue millor manera que compartint el nostre món interior a través dels blogs. Jo, "avui he vist" noves mirades.
Eliminano ens hem plantejat mai fer testament sobre el bloc, potser que si el deixem a algú per tal de que almenys el tanqui amb dignitat.
ResponEliminaNo és fàcil, Joan. Un blog és essència, ànima... Quan la persona ja no hi és, el blog deixa de ser. Jo mateixa, compartia un blog amb un gran amic, que ara ja no hi és. No em ve bé tancar-lo, però tampoc sé com continuar-lo sense ell. Com es tanca amb dignitat?
EliminaM'agrada com escrius.
De vegades encara entro a la pàgina musical d'un bon amic que ens va deixar fa quatre anys... i allà miro i remiro les seves fotografies, rellegeixo els comentaris, i senzillament, el recordo. Alguna vegada m'he plantejat esborrar el meu blog, donat que cada vegada hi vaig menys, però sempre acabo pensant que, potser, quan jo no hi sigui, algú em vindrà a veure ia rellegir els meus posts (ostres, això queda molt trist, no volia pas posar-me sublim!) Sigui com sigui, m'has fe reflexionar. Gràcies!
ResponEliminaNo em poses trista, Montse. La vida i la mort es complementen, formen part de la nostra naturalesa. La nostra obra de vida ens fa presents en el record dels vius.
EliminaFa cosa d'un any va morir una amiga meva, la família no va voler donar de baixa la seva pàgina de facebook, avui encara surt publicat, de quan en quan, el seu nom amb el "m'agrada" de la pàgina "Facundo, los placeres de este mundo". Sembla una broma macabra.
Només vull afegir que el que té de bo aquest món dels blogs, és justament això, la comunicació i l'acompanyament, fent-nos reflexionar sobre la vida, la necessitat imperiosa de viure en l'Ara. I la valentia d'afrontar la mort, perquè també hi és present en l'Ara.
Tu estàs ben viva, Montse! Les teves imatges i relats et delaten. Felicitats.
Què se'n farà, què se'n farà? Ningú no ho sap. Encara que la xarxa sembla més fràgil que un llibre de paper, potser d'aquí dos mil anys encara ens llegiran el blog, com es llegeixen els clàssics. De moment, nosaltres els gaudim i això és el que compta.
ResponEliminaI millor no saber-ho! Crec que amb els anys les prioritats van canviant. Quan cumpleixi 80 anys els explicaré als meus néts, que vaig ser bloguera, si ho recordo, i que ens vam trobar el gener de 2015 per celebrar i reivindicar-nos com a bloguers lliures.
EliminaEm sembla que la bloguera que diu que els blogs són com fills sóc jo! El teu és molt bell.
ResponEliminaHelena, doncs tu ja ets família nombrosa! Llegir el nom de "Helena Bonals" per a mi és sinònim de sensibilitat.
EliminaUna abraçada.
Com s'ha dit els blogs són com els fills, arriba el dia que marxen però sempre hi són. Podem deixar d'escriure i de llegir però romandran en el temps per a altres i per al moment que nosaltres mateixos vulguem tornar, a més si ho eliminem del tot encara ens quedarà el record dels amics que ens hem anat trobant en el camí del nostre camí blocaire
ResponEliminaTens raó, Alfonso, el camí dels blogs forma part del camí de la vida.
EliminaT'he llegit al teu blog i et felicito per aquest nou amor amb el que comences la vida del 2015.
Mai m'ha passat pel cap fer alguna mena de còpia de seguretat del que hi ha al meu blog... Suposo que això és perquè sóc plenament conscient que no hi ha res d'una qualitat excel·lent ;-))
ResponEliminaMmmmm... com em sentiria si Blogger, de cop, ho tanqués tot?... La de hores de la meva vida que hi he deixat... ostres, ostres... ara em faràs pensar i tot i, amb el refredat que tinc i les hores que són... ;-))
Jo també ho he pensat alguna vegada, Assumpta! :-) Però he acabat pensant que el que compta és el que porto a dintre i encara ha de sortir.
EliminaCrec que soc dels pocs que sabrà que passarà amb el bloc quan ja no hi sigui. El donaré a la ciència, i l’exhibiran en un museu com a peça antropològica.
ResponEliminaSegur que tindrà un lloc d'honor.
Elimina