dilluns, 19 de gener de 2015

VIURE UN MATÍ


La cala és petita, d’un cantó a l’altre trenquen les ones i retornen, es troben al bell mig i s’enlairen, foses ja, en una abraçada indestructible. Per uns segons, és una piràmide humida de sal i escuma, i en un instant, es transforma en una altra ona irregular que retorna cap a un cantó de la petita platja, xoca contra les altres més fortes, que envejoses, volen anar al bell mig de la cala i, també, abraçar-se.
Quan el sol bat sobre les roques mullades, ens mostra els seus colors intensos. On toca quasi sempre el mar, la roca té uns colors més negrosos, sobre tot a la petita balma que s’ha format quan la mar està en calma. Més amunt, una roca irregularment foradada del mateix color.  Si pugem la mirada, un color entre negre i verdós rectilini s’alterna amb un groc blanquinós i, després, forma vetes sense definir de colors terra i ocres. La roca ja deixa la verticalitat i es transforma en un pendent pronunciat, més llis, que va disminuint conforme puja cap els apartaments. En aquesta roca ja hi ha uns petits matolls que arrelen en poca terra i s’agafen als forats i escletxetes. No volen ser arrencats pel vent que quasi sempre hi bufa. Més enllà, ja hi ha pins molt verds que guarden paral·lelisme amb la roca, com un trampolí cap a mar. La natura els fa conservar l’estètica.
Tots els colors canvien quan els núvols gruixuts i grisos comencen a tapar el sol. Tot es fa més igual, més gris blavós. El vent es fa més fort.  
Pujo cap a llevant per la rugosa roca perforada, irregular i quasi blanquinosa. A sota, ran de mar, queden vestigis d’una petita cantera romana, avui plena d’aigua pels batecs del mar, la poca herba i els petits matolls verds m’ajuden a caminar.
Més amunt vaig, més sento el vent. La roca que encara va pujant em protegeix. Del sud, cau una pluja intermitent salada que coincideix amb l’embat d’alguna de les fortes ones contra el penya-segat, a cada xoc, fan escapar una flaire de frescor i humitat dolça, plena de sal.  
Asseguda en un esglaó de la roca, puc contemplar l’espectacle on l’escuma de cada ona s’enlaira més o menys, segons on bat contra la roca. Fa formes diverses, com una cortina salada blanca que capritxosa s’escampa, ara forma un ventall, ara un sortidor, i ara el vent l’empeny lluny, ben amunt cap a les cases . Una lluita perpètua on sempre la mar guanya, i va transformant, a poc a poc,  la roca en petites partícules de diferents colors, que es barregen amb restes de cloïsses desgastades que la mar  també ha modificat.
Espectacle repetit però sempre nou.
Asseguda encara, sento de tant en tant un tremolor acompanyat d’un soroll somort sota la roca. Sensació estranya i plaent alhora, que em fa sentir part de la natura.
La roca és molt extensa, és segura,  però el fort batec d’alguna onada la torna a fer ressonar. Sembla que el mar, avui, vol fer sentir encara més la seva existència i el seu poder. Les sensacions repetides, del soroll i tremolor que vénen de sota al xocar les ones, i del plugim que a vegades m’atrapa, em fa aixecar i retornar al món del temps.
Abans de donar l’esquena, per acomiadar-me, poso la vista a la petita platja, que avui, més petita encara, és plena d’escuma que va i ve amb rapidesa.
Torna a brillar el sol, els colors tornen a ser forts: mar, roques, plantes. Tot ben contrastat. Sols el vent no es veu, però el sento mesclat amb la fúria del mar.
Per la roca i després pel sender ample que voreja la mar, pujo amunt i començo el retorn a casa. Ara el vent em porta l'olor de pi mullat.
Brillen les verdes fulles dels  marges arbustius, que protegeixen les cases, com si fossin mullades, però no ho són, és la sal que va quedant a sobre acariciant-les. Les fulles se senten orgulloses: també són vives i salades com la mar, com jo...
Encara estic vora mar i ja sento recança. M’emporto la salabror al llavis.

Onades, roques, cel, núvols i vent molt fort em fan viure la LLEVANTADA.

39 comentaris:

  1. Caram M Antònia! M'has fet sentir el mar des de la meva tauleta on cada matí obro la finestra a aquest món. Quina descripció més detallada, plena de matisos, que ben ordenada… Es nota que ets una pintora excel·lent perquè primer has sabut observar al teu voltant amb tot luxe de detalls. El quadre que hi acompanya també és molt suggeridor…
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels elogis. L'aquarel·la és com un esbós feta de memòria. Practicant arribaré, suposo...

      Elimina
  2. No podria dir gaire mès del que diu l'August. Una descripció pictòrica, detallada i que ens fa veure tot el que expliques a través dels teus ulls, de les teves paraules, de la teva pintura.

    Moltes gràcies i una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, és que va ser molt bonic, com ho és tot a la natura.

      Elimina
  3. Ei! Família, cliqueu sobre la imatge per fer-la més gran. És molt bonica!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, però no és la cala que he dit, és més cap a Torredembarr, o ho vol ser, ja que, com he dit a l'August, ho vaig fer de memòria.

      Elimina
  4. "retornar al món del temps". Una frase inspiradíssima! Espectacles com el que tan detalladament i acuradament s'expliquen aquí ens fan abstraure per uns instants de la força constant i permanent del temps, de la indefectible successió dels esdeveniments que anomenem temps. El combat entre mar i roca, l'erosió inexorable del mar sobre la terra, té el seu temps, certament, però des de la nostra contemplació admirada sembla atemporal: sabem que el que veiem ha estat igual des d'una era tan remota que no guarda memòria del pas dels humans, i seguirà més enllà que les construccions que hi hem interposat i nosaltres mateixos hàgim desaparegut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, és que sempre m'admira aquesta lluita dels elements. És com a nosaltres que les vivències ens van canviant de mica en mica. Tot és igual i tot és diferent.

      Elimina
  5. Una pintura molt maca amb un text que no es queda enrere. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tu ho dius m'ho crec, ja que en saps molt d'escriure.

      Elimina
  6. Màgic! Aquest matí d'excursió sense sortir de casa, tot contemplar la mar des de la muntanya.
    Felicitats, una descripció esplèndida amb tocs pictòrics d'aquest paisatge meravellós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, us imito. Jo a vegades visc la muntanya a travers de vosaltres.

      Elimina
  7. Veritablement vas viure un matí. I nosaltres també.

    ResponElimina
  8. perquè es hivern que sinó em vindrien ganes d'anar a la platja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si puc hi vaig cada dia, ja saps pots venir.

      Elimina
  9. Ens has acostat al teu mar, al vent que bufa, a les onades abraçant les roques amb intensitat ... no només amb la teva magnífica descripció, també ens regales una meravellosa pintura. Gràssis per compartir-ho!!

    Aferradetes salades!! ☺

    ResponElimina
  10. El pinzell s'ha transformat en ploma....La bellesa del espai el reivindiques amb teves paraules ... Un caminar de goig sortint i entrant com ones que s'esberlen davant de la teva precisa mirada... Mar, roca, botxa, pi, espuma, sal, humitat, i el ressò d'una peuada segura entrant en la paraula...// En bona paret has penjat la teva pintura... Una delícia mirar-la. Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vosaltres escriviu molt bé, i així vaig aprenent. Encara que no poso res al blog, ja que teniu mollts comentaris. Gràcies per les teves paraules

      Elimina
  11. Respostes
    1. La mar t'espera sempre per quan vulguis acariciar-la i que et retorni la teva estimació.

      Elimina
  12. Obro la finestra de l'habitació i m'apareix el Montseny amb tota la seva plenitud. Obro la meva finestra virtual i em regales amb un tros de mar que m'entra per tots els sentits...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. La teva finestra també la voldria jo. És que ho vull tot! I tot no pot ser...

      Elimina
  13. M.Antònia, un retall de mar embravit que ens fas gaudir amb tots els sentits. No obstant m'han arribat el de la vista - quin havia de ser sinó? - i el del tacte com cap altre. La pintura absolutament fidel a les paraules. O és al revés?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé. Però les sensacions em van durar uns dies en que vaig pintar algunes aquarel·les i vaig haver d'escriure-ho

      Elimina
  14. He tancat els ulls i totes aquestes emocions que t'inspira el mar , explicades
    amb aquesta preciosa prosa poètica, s'han fet realitat davant meu, com en un immens quadre, i he sentit sobre la pell, els efectes de la llevantada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari. Em va durar dies, a mi, la sensació viscuda.

      Elimina
  15. si tanco els ulls,
    quasi sento la salabror a la pell....
    gràcies per regalar-nos el mar, immens, tot!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Estic contenta d'haver-te fet arribar aquesta sensació.

      Elimina
  16. bresada per les ones i arraulida entre els teus mots m'hi estaria una bona temporada a recer d'aquest bellíssima cala

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva entrada. La bellesa de la natura ho pot tot

      Elimina
  17. Caram, he de reconèixer que jo sóc molt més de muntanya que no pas de mar, però la teva descripció és magnífica... molt, molt maca :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. També m'agrada la muntanya, aquí tenim un petit record de la muntanya prop de mar. No tan esplendorosa com al nord, però també val.

      Elimina
  18. No estic acostumada a la poesia, m'ha costat... però trobo que és un text preciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sé escriure poemes com molts d'aquest bloc saben fer, però gràcies a una professora de llengua castellana que vaig tenir un parell d'anys, em va ensenyar una mica de posar paraules a un text.

      Elimina
  19. Com es va desenvolupant la descripció, sembla que es va pintant el quadre, que s'enriqueix amb els sentiments narrats.
    M'ha encantat el text i la pintura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. L'aquarel·la és petita i la vaig fer després de fer-ne unes grans, amb la imatge del què havia viscut. El relat el tenia que fer quan estava sobre la roca, però no tenia paper.

      Elimina