dissabte, 31 de gener de 2015

Un dia volaré lluny...

Ara mateix  (les 14,41 del dia 26 de gener de 2015), he entrat a llegir comentaris, encara no estava preparada per escriure-us, i m'he trobat amb el darrer comentari de la Carme: s'acaba el mes! 

I, de cop, així, sense pensar-ho gaire, he sentit la necessitat d'escriure. Perquè s'acaba el mes i perquè avui és...

Vint-i-sis de gener, un dia emblemàtic per mi, ja que el meu nét gran, en Martí, el primer nét, ha fet set anys.

El set és un número màgic. O potser tots els números són màgics?

Set anys és el que diuen alguns psicòlegs que dura una relació amorosa: al cap de set anys - diuen- comencen a assecar-se les relacions; l'un ja coneix l'altra (o l'altre), gairebé de manera "total". Perquè també he sentit a dir, o he llegit, o m'han explicat (i no sé si m'ho he acabat de creure) al cap de set anys, ja ens han canviat totes les nostres cèl·lules. Ja som diferents, ja no conservem res del que vam ser ara fa set anys. És científic, aquest postulat? O només és l'excusa que necessitem per dir-nos a nosaltres mateixos que hem canviat?

Jo canvio, tu canvies, tots canviem! Canviem maneres de fer, maneres de pensar, fins i tot maneres de sentir, el que - diu la Psicologia- no canvia mai, és la nostra estructura de personalitat. És veritat? És mentida? És una excusa per continuar vivint i justificant el que fem (o el que no fem?)

M'alegra moltíssim poder participar en aquest blog comunitari, perquè em proporciona la possibilitat de tornar a comunicar, de tornar a veure, de tornar a llegir, de tornar a sentir, tantes i tantes emocions, tants i tants sentiments, tant i tant plaer com havia anat acumulant en els primers anys de "blogger", de blogaire, de blocaire!

Per això, Des Del Meu Mar  us dic: Benvinguts de nou, tots plegats, a la meva vida. Aquí estic. El meu blog, actualment, és una casa mig buida (o mig plena), la qual cosa no vol dir que no hi vagi de tant en tant, per endreçar, per treure la pols, per obrir les finestres i deixar-hi entrar una mica d'aire pur...

Em vaig "comprar" una altra caseta, en un indret que és diferent; que no és ni millor ni pitjor, però que no em resta tant de temps (d'aquest poc temps lliure que tinc- o que no tinc- per fer allò que m'agrada). No és que no faci el que m'agrada, sempre ho procuro, però molts cops, sense saber per què, acabo fent una obligació d'allò que, en un principi, pensava que havia de ser una devoció. No us passa? I llavors, el que em ve de gust, és deixar d'estar subjecte a tot: necessito espai, necessito volar, necessito aire. El nou vell indret es diu facebook. Pel que us dic: no em pren tant de temps, d'aquest temps que necessito cada vegada més, com l'aire que respiro. Temps per deslliurar-me de lligams, de compromisos, de tot...

Vull ser lliure!

En tots els sentits.

Malgrat tot el que dic, les meves relacions personals, hagin o no canviat les meves cèl·lules, són aquí, amb mi, al meu costat, per poder-vos dir a tots plegats que us desitjo que s'acompleixin els vostres desitjos, col·lectius o individuals. I per enviar-vos, virtualment, ja que entenc que personalment és molt difícil, una forta abraçada, i petons de tots els colors!

I una cançó que sempre m'ha agradat, que és un resum del que vull: volar lluny!


52 comentaris:

  1. Convertir en una obligació el que hauria de ser una devoció sí que passa però hem d'intentar que no passi. Per això, trobo que has fet molt bé.

    Jo continuo preferint els blogs però mai se m'acudiria parlar malament del Facebook que també té coses ben bones. I si a tu et serveix per poder disposar de més temps i ser més lliure, benvingut sigui!!

    ResponElimina
  2. Des del punt de vista "del cor", jo també prefereixo els blogs. Però des d'un punt de vista pragmàtic, és allò que facebook (i també twitter) et permeten "descarregar" la ment en una sola frase, sense haver-te de treballar el post. I això, que entenc que és de persona que no té ganes de "posar-s'hi", en aquests moments, em permet posar-me a fer altres coses que, això que dic, en aquest moment, són prioritàries, per mi. Sense deixar la xarxa, però inrtentant que no m'esclavitzi. Gràcies per comentar, McAbeu, un petó!

    ResponElimina
  3. Entenc perfectament aquesta necessitat teva de deslligar-te de coses que t'esclavitzen. De vegades, com tu dius, una cosa que comences ambmolta il·lusió pot acabar esdevenint una obligació. La vida dóna tombs (cada dia un, la Terra) i per tant no hem de sentir-nos forçats a mantenir vells costums només perquè són vells.
    Gaudeix del teu temps, que així podràs fer gaudir els que t'envolten.
    I si, de tant en tant ens trobem per la xarxa, doncs ens saludarem i compartirem alguna cosa.
    Una abraçada, Montse! I felicitats pel teu nét! (el 7 és el meu número de tota la vida).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August, el temps és or, diuen, i deu ser veritat! :)

      Elimina
  4. O sigui que prefereixes el Facebook, d'acord... prenc nota... no passa res... sense cap rancor...

    Per cert, saps que a mi també m'agrada el 7? Pel meu nick no ho haguessis dit mai, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahahaha, pons007, el teu nick em recorda més allò de Pons, James Pons! ;) no tens facebook, tu?

      I no és que el prefereixi, és que és còmode, i arriba un moment en què la comoditat és mitja vida, també ho diuen...

      Elimina
    2. tinc facebook, però hi tinc relativament poca activitat

      Elimina
  5. Bé, al llarg de la vida hi ha èpoques en les quals tens més temps per a unes coses o per a altres. Es bo anar canviant també, evolucionar i aprendre sempre, i... ostres 7 anys i bye bye love?? també m'agrada pensar que les relacions poden evolucionar i qui sap...
    Bones reflexions Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi no només m'agrada pensar que les relacions poden evolucionar, sinó que ho estic comprovant! Jo reflectia el que diuen els psicòlegs (bé, ep! "alguns" psicòlegs!

      Gràcies per ser aquí, Ada! petó!

      Elimina
  6. Viure com cal hauria de ser això precisament, fer en tot moment allò que ens faci sentir bé, amb nosaltres mateixos i amb els altres. Ja sabem que no és així a la realitat, però també és cert que moltes vegades ens creem les nostres pròpies presons. El temps que ens esclavitza sempre, tant quan no ens queda com quan ens sobra.

    Nina, esper que et puguis sentir lliure a cada passa que donis.
    Aferradetes i salut!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Salut també per tu, Sa lluna (un nick preciós, per cert) Intentem no esclavitzar-nos! Una aferradeta (és correcta, aquesta expressió, o seria més correcte dir, simplement, "aferradeta", sense article?)

      Elimina
    3. Doncs com sempre utilitzo el plural, aferradetes, sense article. No sé si és o no correcte, així ho dic jo ;)

      Elimina
  7. Deixa'm dir-te que t'entenc, perquè jo també estic força "out": em falta temps o no sé organizar-me...I com que no tinc face sé que em perdi forces coses...però vaja...
    El que et volia dir és que se't troba a faltar...
    Muàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja, tinc una tieta molt gran, que cada dia entra al blog, a veure si he escrit alguna cosa. Quan porto massa dies sense dir res (com ara) em truca i em diu "Nena, fora mandra, que ja necessito llegir-te!" em fa gràcia i em sento afalagada.

      Si, jo també us trobo a faltar, no et pensis, però pot més el sentiment de "no obligació" (o la mandra)... A una bona mandra, un bon bastó, he sentit a dir molts cops (ara no recordo si aquesta dita li he llegit mai, al Victor Pàmies, ja li ho preguntaré).

      Una forta abraçada, fanalet!

      Elimina
  8. Montse, m'agrada que vulguis volar, a mi també m'agrada volar i no em farien tan mal els peus si voles una mica mes, i et desitjo unes volades genials, però ara que no em sent ningú et confessaré que crec que de les teves volades sempre tornaràs. Sempre acabes tornant, en una mesura o altra. Em puc equivocar, és cert i no sé si realment el Facebook pot allunyar-te definitivament dels blogs i com que jo no en tinc, no ho sé veure.

    Però com que crec que tornaràs ... Doncs et faig una abraçada i et dic fins sempre, fins aviat!

    I moltes gràcies per haver vingut, m'has fet feliç.

    Si voles molt lluny i trigues a tornar, t'esperem d'aquí tres anys, aquí, al Vola el món i torna al blog... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. (va participar al calendari d'Advent... hehehe... no està tot perdut)

      Elimina
    2. Carme, Assumpta, no escric, però us llegeixo i us segueixo i us tinc sempre mb mi! Que quedi constància a les actes!

      A mi també em fa feliç participar, aquí, amb vosaltres!

      Abraçada per totes dues (una per cada una, ep!)

      Elimina
  9. Hola "Montse-Arare" (en el meu cap sempre et dic així hehehe)!

    Ui, ja sé que s'han de respectar totes les opcions, però jo mai abandonaria un blog pel Feisbuc. No en volia tenir... no m'agradava el que veia (sense conèixer-lo) però finalment em van convèncer que podria ser una bona eina per mirar de vendre alguna coseta... (del meu petit Blog d'Artesania) i ho vaig provar. No tan sols no em va ajudar a fer ni una sola venda sinó que el meu nivell d'estrés va pujar tant que el vaig tancar. Va viure cosa de mig any o així. No m'agradava trobar allí tot el que tothom hi volia penjar... si una de les persones a les que clicava com "amigues" posaven "al seu feisbuc" una crítica al Barça (per posar un exemple ben innocent) allí quedava, al MEU feisbuc... No, no. El blog és molt més personal... però també amb el gran avantatge dels comentaris, és clar... que no cal deixar sempre un "m'agrada" o "no m'agrada" per sortir del pas...

    Aaaaai... hehehe... què poc respectuosa estic sent amb la teva opció, perdona! :-))) és que a mi em va agradar tan poc... però bé, que sé que el món dels blogs encara el tens una mica al cor... i és que, els que seguim (i fem) el blog CALENDARI D'ADVENT vàrem poder gaudir de la teva participació allí amb un preciós post reflexió, ple de records personals i sensacions sobre el Nadal... per tant, ja saps, els blogs t'esperen, no els deixis del tot... ells mai no ho farien :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deixar-vos? MAI! :) i a tu també et trobo pel twitter, la qual cosa m'alegra molt!

      També m'ha passat una cosa (ara que no ens sent ningú), que em vaig bolcar molt en la il·lusió col·lectiva de la idea de la independència, vaig començar a "polititzar" el blog, sense adonar-me'n, i ara estic passant per una fase d'electroencefalograma pla. No pel meu, sinó pel dels que, "des de dalt", ens haurien de continuar alimentant la il·lusió (que no he perdut). El que he perdut és la confiança... i, desencantada com estava, i portant força temps desvetllant sentiments al respecte, em va semblar que qualsevol altra cosa que expliqués, ja saps, filosofies de cuina d'aquelles meves, no interessaria ningú. I això, més la mandrota, més la no obligació, em van anar portant a on sóc ara: en terra de ningú.

      Del facebook només m'agrada la immediatesa, igual que del twitter. Del blog m'agrada tot! Així doncs... deixar-vos? MAI!

      Petonets!

      Elimina
    2. Per cert, t'he explicat mai, el per què d'Arare? Per si no ho he fet, aquí va: quan vaig entrar al món d'internet, jo, com en Víctor Pàmies (crec que va ser ell qui ho va dir) vaig acabar dintre el món blogaire, però vaig començar al món del xat. Allà, el dia que configurava "una cosa" que es deia mIRC (sóc antiga de veritat) se'm demanava un nick. Primer, vaig havevr d'assabentar-me de què coi era un nick. En aquella època, el meu fill petit mirava uns dibuixets a la tele, que es deien Dr. Slump i l'illa del Pingüí, on sortia un personatge que em feia gràcia (sense que en realitat en tingués massa, de gràcia, però a mi me'n faia, ves...) Aquest personatge es deia Arale, però pronunciaven "Arare". I vaig escollir aquest nick, i un altre, que era el nom del veler que teníem. L'altre nick era "Swing". A final va imperr Arare. I vaig estar així anys i anys, amb aquest nick, fins que vaig ser àvia i vaig entendre que "ja no tenia edat" de ser "Arare"... i em vaig deixar de tenyir els cabells i vaig començar a ser la Montse. Potser havien passat més de set anys (potser, no: segur) i les meves cèl·lules ja eren totes diferents :)

      Molts petonets!!!

      Elimina
    3. Ostres, el mIRC! Jo em sembla que era de una mica després! Com hem avançat des d'aleshores!

      Elimina
    4. Avui, a les memòries del Dr. Broggi he llegit això de que cada "x" anys hem renovat totes les cèl·lules i som uns altres (tot i que només físicament, doncs tenim els mateixos records de la vida passada al cervell) ;-))

      Elimina
    5. Veus, Víctor, com sóc una antiga? El mIRC ja ni deu funcionar! jo no l'utilitzo des del 2004iés que, com tot, el xat em va acabar cansant. Hi vaig fer un munt d'amics, però. Vaig tenir sort, perquè no vaig tenir cap mala experiència. Tot han estat bona gent, amb alguns dels quals encara em vevig de tant en tant (presencialment). I si, hem avançat moltíssim!, però hem d'anar més amb compte, ara, aquella innocència ja no hi és!

      Elimina
    6. Assumpta, per sort, només és físicament, això de la renovació cel·lular. T'imagines què seria de nosaltres sense records? I és que el cervell és savi!

      Elimina
  10. amb la casa mig buida o mig plena sempre ve de gust llegir´te quan hi apareixes per endreçar o treure la pols o fer un post...veig que a tu també t'ha passat això de les obligacions i devocions dic també no pas per mi sinó per altres posts que he llegit aquí en aquesta trobada ....a mi per sort no em passa , no em sento obligada pel bloc al contrari per a mi és una finestra a un món diferent on ningú ni res m'obliga a ser-hi i m'agrada, cada persona un món, entenc el que dius ....ara el facebook a mi no em fa el pes i no en tinc ....t'enyorem Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree!!! anava a dir "tornaré", però això ja ho sabeu! Que no me'n vaig, que no me'n vaig. Que, si, que ja hi vaig! faig els deures de francès i hi vaig, t'ho prometo! Un mega-petó!

      Elimina
  11. Amb imaginació i ganes de ser-hi. aquest dies de gener tots hem fet possible poder volar lluny.

    Gràcies a tothom.

    ResponElimina
  12. montse (sense Arare), :) tots ho hem fet possible, i això és un magnífic regal! Volarem lluny, i tant que ho farem! Gràcies, a tu, també!

    ResponElimina
  13. Set anys no són res. Si haguéssim mudat tant, semblaríem més aviat llangardaixos :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica llangardaixos sí que ho som, si! :D

      Elimina
  14. Montse, no sé què dir-te. Tot internet, com ara el telèfon sembla que et deixa ser més lliure. Però, a vegades, nosaltres ens fem una mica esclaus d'aquests medis. Més angoixa crec el Face, tan ràpid que no tens temps de veure totes les entrades, ni tots els amics. Aquí t'ho agafes més en calma al teu ritme, quan et va bé., encara que també tot el què publiquen no ho pots veure. De totes maneres cada persona pot volar per on vol. Com tu jo volo pels dos llocs i em nego tenir-ho al telèfon. Prefereixo volar passejant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Antònia, el tema, per mi, és que al Face hi entro quan vull (ja, ja sé que al blog també) i no m'interessa tant com els blogs. Amb els blogs m'hi puc passar hores i hores, perquè en general, els blogaires sou molt bons! (literàriament parlant). Hi ha molt més bons articles - digues-li posts- als blogs que en segons quin tipus de premsa! Llavors, quan estava tant endinsada al blog, em passava hores llegint, comentant, escrivint, buscant imatges adients, cançons, etc. És una grandíssima experiència, i molt bona, com l'etapa dels xats. Però amb els blogs no tinc aturador, és com una droga; en canvi, al FB hi faig una ullada ràpida i escric la meva parida, si em ve de gust, i si no, no. I surto sense sentirme "culpable" de no haver llegit tal o qual blog. NO sé si et dec haver convençut, hahahaha! Gràcies per venir. Un petonet.

      Elimina
    2. De convençuda ja ho estava. Els Blogs, són verdaders Blocs fets amb més cura i millors. Com jo pinto, molts dels meus contactes posen a FB les seves obres. Quan ho posen al blog, molts s'entretenen a fer comentaris llargs que poc tenen a veure amb la tècnica de la pintura. llavors no m'agaden tant. Els que escriviu, el blog és més adient, crec. Quan vull pintar no tinc temps de posar-me al ordinador i em perdo a molts de vosaltres que abans hi tenia més contacte. Tot és enriquidor , però veig que no sóc la única que em manca temps per entrar més. Cosa que em consola. També veig que amb tu estem d'acord

      Elimina
  15. Montse, des del meu mar m'he mirat el teu i no m'ha semblat una casa mig buida. Segurament que abans hi escrivies més sovint, però per mi, que sóc quinzenal, la teva freqüència no és pas escassa. El que hi escrius m'agrada, així que me'l quedo per llegir-te quan hi vagis a endreçar i obrir les finestres.
    A mi també m'agrada el facebook, per la facilitat d'ús i perquè pots fer la repassada ràpidament, però per allargar-me i per visitar els amics, prefereixo el blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs molt benvinguda al meu mar, Teresa, la cosa serà mútua! i també et buscaré pel fb. Com diu Sa lluna (al seu post), aferradetes! M'ha encantat, aquesta paraula)

      Elimina
  16. Jo també m'he obert un compte de facebook i, què vols que et digui, m'estressa encara més, perquè allí passen les coses una darrera l'altra, com la vida mateixa i quan fa dies que no hi vas fa l'efecte que t'has perdut mitja vida i al final dius: saps què? avui fa vent i els arbres se sacsegen de mala manera i et poses de cara al vent i et recarregues d'energia, com volent dir que calma, que tot flueix al ritme de cadascú i tot, per petit que sigui, suma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'estressis, home! ;) A mi també m'agrada més posar-me de cara al vent i recarregar energia a l'aire lliure, ep! així que estic amb tu. Al blog puc prendre el ritme que vulgui, si. Però a poc a poc, si no t'hi dediques, al blog, la gent es va acostumant a la teva absència i ja no ve. I els blogs s'alimenten moltíssim dels comentaris, que són enriquidors per ells mateixos (i pels blogaires que hi ha al darrere, esclar). Un petó sense estrés! ;)

      Elimina
  17. Jo també m'he obert un compte de facebook i, què vols que et digui, m'estressa encara més, perquè allí passen les coses una darrera l'altra, com la vida mateixa i quan fa dies que no hi vas fa l'efecte que t'has perdut mitja vida i al final dius: saps què? avui fa vent i els arbres se sacsegen de mala manera i et poses de cara al vent i et recarregues d'energia, com volent dir que calma, que tot flueix al ritme de cadascú i tot, per petit que sigui, suma.

    ResponElimina
  18. Jo diria que tots canviem uns més que altres i penso que dir el contrari és una excusa, com suggereixes tu pel què fem o deixem de fer...
    És curiós però la caseta que tu et vas comprar , a mi m'atabala i per això gairebé mai i trec el nas...El bloc em dóna més llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M.Roser, doncs, com encapçala aquest preciosíssim blog... roda el món i torna al blog! Hi torno, hi torno sovint, ara mateix estic molt engrescada, aquesta tarda ja he tornat a fer un post! Aviat reemprendré les visites! Forta abraçada, guapa!

      Elimina
  19. Tot el que expliques és com una metàfora del "roda el món i torna al blog"... m'ha agradat i he gaudit de la cançó. A mi també m'agrada volar lluny, sovint sense límits... Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volar sense límits, hmmm, sona genial! Em fa l'efecte que tots els que hem vingut a aquesta trobada ho estem fent, una miqueta: ens estem deixant anar sense fixar normes. Una mica anàrquic, tot plegat, però amb aires de llibertat de la bona! Un petó!

      Elimina
    2. Per cert, ignasi, el teu blog em sembla ben interessant! hi tornaré amb calma.

      Elimina
  20. I que bé que ho expliques!

    A mi també em passa que a vegades no li puc donar el caliu que voldria al bloc, però com és la casa d'un mateix mentre estiguis còmode i tinguis les portes obertes en aquest cas per compartir amb els altres doncs aquesta és la màgia dels blocs, en un petit arxiu digital de què està passant per les nostres vides o no necessàriament.

    Enhorabona per aquest 7è aniversari!

    Salut i a volar!

    ResponElimina
  21. Toni, acabo de passar pel teu blog. Quina passada, en Bruc!!!! - i dit això- un dia m'entretindré una mica a veure com es fa això d'unificar blogs, tot i que comentes que hi ha algunes coses que es perden... interessant, el post! I és que és cert: hi ha màgia, als blogs, pots compartir des d'una anècdota personal a una informació valuosa, des d'una cançó, a la recomanació d'un llibre... fer amics... és genial, genial! Gràcies per comentar i que superis bé la crisi dels 40, hahaha... hi ha vida, després dels 40 (i dels 50) i... Petonets!

    ResponElimina
  22. Des del moment que proclames: vull ser lliure, ja has fet el primer pas per ser-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs aquí estic, lliurement!i molt content. Petonets blaus des del meu mar blau!

      Elimina
  23. Això de les relacions no ho sé, jo crec que dependrà de cadascú i de cada relació. En alguns casos, 7 anys pot ser una eternitat, quantes parelles hi arriben!? Però es tracta d'evolucionar, d'estimar d'altres maneres i no pensar que tot ha de ser com al principi. Ah, i això de les cèl·lules sí que és veritat, o això m'han dit sempre, però que canviïn les cèl·lules no vol dir que canviem nosaltres, bé que els records es mantenen. De totes maneres, molt bones les teves reflexions.

    Ah, jo sóc anti-facebook, sempre en parlo malament. Només per captar l'atenció de tanta gent ja em sembla una mala cosa, encara que després m'enganxo a altres i tampoc no em queixo tant...

    ResponElimina
  24. Xexu... i el twitter? ÔÔ

    Per sort, les cèl·lules canvien, però es mantenen els records!

    ResponElimina