dissabte, 24 de gener de 2015

un resum

Em sento molt malament quan arribo aquí i trobo tants amics que he deixat de visitar, i sento tot l'enyor dels comentaris compartits. Però aquell punt d'autoestima que tots tenim em reconforta quan llegeixo que molts em recordeu com una persona combativa. Ai, els sempre constants combats...
Passa que ara, el combat me l'ha donat la vida real i m'ha deixat òrfena de temps.

L'escola, la gran protagonista de la meva vida, m'ha posat enmig d'un gran projecte de renovació, d'aquells que s'empesquen per lluitar contra les mancances que es detecten... treball cooperatiu, equips de tasca bàsics fets a la manera d'atendre totes les capacitats i les intel·ligències, promoure la creativitat, les iniciatives personals i grupals, l'autogestió dels aprenentatges, molta educació emocional, treball per projectes interdisciplinars a tot drap... i molt control dels resultats, molta autoavaluació de la pròpia feina.
Què us diré, tot sona bé, i com que es tracta de que no només soni bé, faig/fem moltes i moltes hores de formació, dissabtes inclosos. La meva sensació personal és ambigua. Penso que hi ha coses que han de sortir de la pròpia inquietud i veig companys desesperats amb tanta feina. 

Resultats? Penso explicar-ho. Sí. M'hi posaré el blog, quan pugui. Hi ha coses molts interessants  que vull compartir.

D'altra banda la vida m'ha regalat/carregat  una situació que fa que la meva sogra, des del  llit, em digui "ets com la mare que no tinc" Així que anem molt molt cansats. Però li dec per tot el que va fer per mi i els meus fills i pel que me l'estimo.

 I amb tota la recança, deixo aquest raconet de la meva altra vida que tanta falta em fa...Repeteixo. Us enyoro molt.

19 comentaris:

  1. De vegades les intencions són unes i la vida ens porta cap una altra banda. No t'amoïnis per no poder arribar a tot arreu, que ningú pot fer-ho i ja publicaràs quan puguis. Com dius, tu no ens has oblidat i nosaltres tampoc a tu.

    ResponElimina
  2. recordar-te quasi el considero una obligació per mi, ara, com tu, certes coses em son vedades i les tinc marginades com el resseguir a pas calm molts blocs que estimo... però es una etapa que tinc molt present i si em refaig tornaré, mentre vaig seguint el meu periple marcat o no per el destí... Una abraçada del teu amic incondicional Anton.

    ResponElimina
  3. Justament aquests dies estic tenint converses sobre les prioritats de la vida. Sempre diem que no tenim temps per unes coses, però és senzillament que ja no són la nostra prioritat. De vegades perquè una altra distracció ens atrapa, i de vegades perquè les obligacions, que per força hem de tenir com a prioritats, ens impedeixen dedicar-hi temps. Sembla que tu estàs en aquest punt, però qui sap si en deixar algunes obligacions tornaràs a trobar forats pels blogs. Jo de moment dic que no tinc temps per altres coses, perquè no vull deixar els blogs. Cada cosa té el seu moment, suposo, encara que a mi ja em dura 8 anys la dèria.

    ResponElimina
  4. nosaltres també t'enyorem zel! res dona el primer és el primer i no podem estar per tot ....quan et vagi bé i puguis ja ens explicaràs al bloc ! ànims i amunt ! abraçades!

    ResponElimina
  5. Zel, M'alegra veure't en aquesta trobada, torna tan aviat com puguis, enyorem els teus posts vitals i combatius.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Lluitar sempre, per la família, per la societat, per un mateix, per les il·lusions.
    I les il·lusions compartides als blogs.

    ResponElimina
  7. Fer resums, fer pauses, fer un alt al camí per repensar, sospesar, replantejar... és molt necessari. No vull aquí donar-me-les de savi ni donar consells des de cap presumptuosa torre de marfil, però sí que vull parlar de l'experiència positiva que per a mi suposa -de vegades- posar en ordre les meves idees i vessar-les en el blog.
    Amb raó diem que la feina la fan els cansats. Són els que, com endevino ets tu, són a totes les batalles i a totes les festes. I manteniu el pal de paller ben amunt. He llegit les teves últimes entrades al teu blog i em semblen necessàries i oportunes.
    Ànims. I salut.

    ResponElimina
  8. Ja tornaràs i ja tornarem a llegir-nos, Zel. N'estic ben segura que sí!!!

    Moltes gràcies per haver vingut fins aquí malgrat les feines prioritàries que tens.

    Una abraçada i molts ànims per seguir treballant en tots els teus fronts.

    ResponElimina
  9. Quanta força encara! I com es nota que ets dels mestres de la vella escola, d'aquells que en van quedant pocs. Tot té el seu moment, però encara hi ets.

    ResponElimina
  10. Quanta força encara! I com es nota que ets dels mestres de la vella escola, d'aquells que en van quedant pocs. Tot té el seu moment, però encara hi ets.

    ResponElimina
  11. Està òrfena de temps és força dur...
    Veig que estàs atrafegada amb totes aquestes coses tan interessants que sembla que han de salvar l'educació d'aquest país, però jo demanaria a totes les persones que us esforceu (i em consta) per aconseguir aquesta millora, que de vegades les teories són meravelloses, però s'han de fer de manera que després sigui factible portar-les a la pràctica sense frustracions...Bona feina!
    Sort n'hi ha de mares i sogres(segones mares), que donen un cop de mà, es mereixen tot l'agraïment del món.

    ResponElimina
  12. Molta força Zel que realment veig que no tens temps per a distraccions. Però pensa que a vegades s'ha de poder treure una mica el cap de sota l'aigua per agafar aire i continuar sense ofegar-se. Ja tornaràs per aquest món i et podràs esplaiar!

    ResponElimina
  13. Ja saps on som, zel. Pel que expliques la feina que t,acapara tant de temps, serà fructifera per les generacions futures i això t,ha de donar molta satisfacció, però ja se de que parles, crec que tots ho sabem quan dius que no pots arribar a tot arreu on voldries.

    ResponElimina
  14. Que tinguis molta força i claredat, perquè la tasca que tens entre mans és molt i molt gran! I no tinguis recança per no seguir els blocs dels altres... la vida s'obre pas per on menys ens esperem...

    ResponElimina
  15. Que tinguis molta força i claredat, perquè la tasca que tens entre mans és molt i molt gran! I no tinguis recança per no seguir els blocs dels altres... la vida s'obre pas per on menys ens esperem...

    ResponElimina
  16. Jo també t'enyoro, Zel! i ara, un petit secret: jo ja estic, com aquell que diu, a punt de jubilació (d'aquí a dos anys, perquè no em deixen fer-ho abans, ja que em castiguen per haver estat autònoma durant quinze anys i m'he d'esperar a tenir-ne 63, no els importa que en porti 42 de treballats) però ara, justament ara, a punt de jubilar-me... estic descobrint l'Escola lliure, l'Escola viva. En saps res? Estic llegint i llegint, i compartint i compartint... ja saps: a qualsevol edat, aprendre, és una gratíssima experiència! Una forta abraçada!

    ResponElimina
  17. Mira que els tòpics diuen que la vida de mestre no es gaire cansada, però arribes tu i ens desmuntes els tòpics amb la teva tasca, m'hauré de buscar tòpics nous xD

    Ja veus que quan tinguis una estoneta i passis a saludar alguns de nosaltres encara continuem fent el ximple per aquí ;)

    ResponElimina
  18. Et felicito per la tasca que fas. També per dedicar-te a cuidar la familia. Però per experiència (no propia) crec que has de deixar un raconet per a tu mateixa i això t'ajudarà a ser més forta i feliç per cuidar als altres. Llàstima que has deixat el teu raconet. Sort que has tingut un moment per compartir aquí.

    ResponElimina