UN PERSONATGE AL BLOC

DIÀLEG ENTRE CREADOR I CREAT ?

—Aquí em teniu, sóc un blogaire singular.

És clar, és clar! També em podia haver presentat com un home polièdric.

—Ah, només eren pensaments de qui em llegeix agafats al vol, disquisicions meves, elucubracions... Ho deia per la cara que feies, era una interpretació meva del teu gest.

—Un moment, que sigui singular no vol dir que jo sigui especial. La literatura en va plena de personatges així. Si vols afinar, li podem dir un home particular.

—Bé, si em preguntes per l’edat i ja estàs aventurant que en tinc més de cinquanta anys, s’està entrant en el reduccionisme. Què no es pot ser blogaire amb menys de vint anys? Tothom es pensa que un blogaire singular vesteix un jersei gastat, un paraigua amb alguna barnilla trencada, ulleres lleugerament caigudes, una bossa amb el kit d’emergència: llibreta, càmera de fotos, bolígraf... Tampoc la pregunta d’on sóc és innocent. Què et porta a pensar que sóc barceloní? Només cal que pensis que sóc d’ascendència jueva i, també, de família de comerciants viatjants i lletrats?

—Pots pensar que administrar un bloc és una fugida endavant o una cortina de fum que amaga condescendència amb vés a saber que. Potser esperes que cerqui el realisme màgic a la selva o tal vegada la calor enganxifosa que impregna la felicitat clandestina a ciutat. Tu, com tots els lectors, vols que sigui un personatge que es dóna a la bona vida, envoltat de música tropical a un decorat falsament paradisíac. També m’empenys a practicar tot allò que contravé les normes socials, que fa de la prohibició una paret de paper estripada aquí i allà. Em fas ser un personatge que domina l’escenari.

—Definitivament, no vols que sigui el discret botiguer de davant de casa teva ni la dependenta de perfums per a dones avorridament benestants.

—Ah, és clar! Mentre posava paraules als teus pensaments no m’havia concentrat en escoltar allò que deies, ben bé és això, que penses una cosa i gairebé dius el contrari. Ara dubtes entre decantar-te entre que el botiguer sigui un assassí en sèrie o un poeta que no pot viure del que escriu.

—Vols i dols. Desitges penetrar al darrer post i restes indecís al taulell de comentaris. L’anàlisi de l’article et porta a pensar que una part del personatge és real, experiències viscudes quan era infant o potser allò que no sabria expressar si no és per escrit.

 —No em preguntis des de quan sóc una peça que roda pel joc del món. Tampoc importa com vaig arribar. Des d’una butaca arraconada a la foscor o un lent ordinador obert a tot arreu, la teva decisió està presa. Mous els fils del personatge amb els teus dits.

Tries els blogs, com i quan vols, fas de la trobada virtual un món real que encara que amb un 

CONTROL  ALT  SUPRIMIR

resta viu com un arxiu temporal, sobrevivint al creador.