dissabte, 17 de gener de 2015

UN PERSONATGE AL BLOC



DIÀLEG ENTRE CREADOR I CREAT ?


Aquí em teniu, sóc un blogaire singular.
És clar, és clar! També em podia haver presentat com un home polièdric.
—Ah, només eren pensaments de qui em llegeix agafats al vol, disquisicions meves, elucubracions... Ho deia per la cara que feies, era una interpretació meva del teu gest.
—Un moment, que sigui singular no vol dir que jo sigui especial. La literatura en va plena de personatges així. Si vols afinar, li podem dir un home particular.
—Bé, si em preguntes per l’edat i ja estàs aventurant que en tinc més de cinquanta anys, s’està entrant en el reduccionisme. Què no es pot ser blogaire amb menys de vint anys? Tothom es pensa que un blogaire singular vesteix un jersei gastat, un paraigua amb alguna barnilla trencada, ulleres lleugerament caigudes, una bossa amb el kit d’emergència: llibreta, càmera de fotos, bolígraf... Tampoc la pregunta d’on sóc és innocent. Què et porta a pensar que sóc barceloní? Només cal que pensis que sóc d’ascendència jueva i, també, de família de comerciants viatjants i lletrats?
—Pots pensar que administrar un bloc és una fugida endavant o una cortina de fum que amaga condescendència amb vés a saber que. Potser esperes que cerqui el realisme màgic a la selva o tal vegada la calor enganxifosa que impregna la felicitat clandestina a ciutat. Tu, com tots els lectors, vols que sigui un personatge que es dóna a la bona vida, envoltat de música tropical a un decorat falsament paradisíac. També m’empenys a practicar tot allò que contravé les normes socials, que fa de la prohibició una paret de paper estripada aquí i allà. Em fas ser un personatge que domina l’escenari.
—Definitivament, no vols que sigui el discret botiguer de davant de casa teva ni la dependenta de perfums per a dones avorridament benestants.
—Ah, és clar! Mentre posava paraules als teus pensaments no m’havia concentrat en escoltar allò que deies, ben bé és això, que penses una cosa i gairebé dius el contrari. Ara dubtes entre decantar-te entre que el botiguer sigui un assassí en sèrie o un poeta que no pot viure del que escriu.
—Vols i dols. Desitges penetrar al darrer post i restes indecís al taulell de comentaris. L’anàlisi de l’article et porta a pensar que una part del personatge és real, experiències viscudes quan era infant o potser allò que no sabria expressar si no és per escrit.
 —No em preguntis des de quan sóc una peça que roda pel joc del món. Tampoc importa com vaig arribar. Des d’una butaca arraconada a la foscor o un lent ordinador obert a tot arreu, la teva decisió està presa. Mous els fils del personatge amb els teus dits.
Tries els blogs, com i quan vols, fas de la trobada virtual un món real que encara que amb un 

CONTROL  ALT  SUPRIMIR

resta viu com un arxiu temporal, sobrevivint al creador.

47 comentaris:

  1. Caram, explicat així sembla una mica terrorífic i tot, això dels blogs.
    Tots ens imaginem als altres com voldríem que fòssin, segurament una trobada presencial ens decebria. Sort que tenim les virtuals com aquesta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els blogs sempre diuen moltes coses de nosaltres, tot i que el format ajuda la imaginació a envolar-se. No cal que tot sigui previsible i mecànic, oi?

      Elimina
  2. EL BLOG,PER MI UNA TERAPIA...UNA FOTUDA TERAPIA...SEMPRE VURTUAL,EL "TAN DE JUST"...UN REALISMA SENSA REMEI...MILLOR IMAGINAR...

    ResponElimina
  3. Podem imaginar moltes cares darrera d'un post. Fins i tot si hem vist el perfil, una sola imatge ens pot portar a moltes persones diferents. Potser ens imaginem la que ens agradaria que hi hagués a l'altre costat… La que necessitem.
    No massa diferent del que passa en la "realitat", només que cara a cara el llenguatge no verbal i un munt de detalls ens traeixen. O ens enganyen: fora de la xarxa els prejudicis també treballen!

    En fi, Rafel, siguis com siguis, benvingut a la trobada!

    ResponElimina
  4. Acabo de donar un cop d'ull al teu web "Cendres del passat". Veig que tens també un alè poètic, cosa que ens apropa una mica més.
    Felicitats pels teus escrits. Per cert, tenim una amiga -coneguda- comuna: la Marta Pérez! Coses de la xarxa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August, a la xarxa descobrim també complicitats en comú. Records a la Marta.

      Elimina
  5. Darrera els blocs hi ha una pila de lletraferits, carregats de realisme màgic.

    Salut i bona lletra.

    ResponElimina
  6. Crec que hi ha una fraseque et defineix prou bé... Com autor, com a personatge i com al que vulguis ser...

    "Un personatge que domina l'escenari"

    Hi ha algunes altres dades teves que ja les tinc...

    Gràcies per venir!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme. Has impulsat un escenari de primera per a una increïble polifonia de veus i personatges.

      Elimina
  7. Jo no et volia preguntar res Rafel, però m'hi he repensat, un blocaire és una persona singular (?) .Després de rellegir el teu bloc, he entès perquè parles del realisme màgic! I tens raó tries els blocs com i quan vols...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tos els que ens hem llançat ala piscina dels blogs tenim alguna cosa de singular, a vegades és el personatge el que pren vida i fa el que vol, potser això seria el realisme màgic.

      Elimina
  8. Una mica difícil de seguir aquest diàleg, però sempre he pensat que si coneguéssim tothom que està a l'altre cantó de la pantalla, perdrien molta part de la gràcia. Això d'ensenyar sempre la nostra millor cara, fins i tot quan expliquem coses dolentes, fa que oblidem que els blogaires som persones normals que pixen i caguen, per dir-ho clarament. Persones qualssevol i, perquè no, venedors de perfum o botiguers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal oblidar que, a part de la singularitat que qualsevol lector ens vulgui atribuir, a la sala de màquines dels blocs hi ha tot de persones normals.

      Elimina
    2. m'ha fet gràcia això... "a la sala de màquines dels blocs hi ha tot de persones normals." ;-))

      Quantes persones amb les que ens creuem pel carrer, i que mai ho diríem, tenen un blog.
      Per exemple, jo. Segur que si em veus: Senyora de mitjana edat, cabell gris, lleugerament passadeta de pes, sortint de comprar del mercadona, caminant a vegades amb dificultat per l'artritis... hehehe... No crec que ningú em fes bloguera :-DD

      Elimina
  9. I si els blogaires som només a la xarxa virtual, i en realitat no existim?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo diria que no sempre estem en la mateixa postura que a l'avatar. Pensem i existim, oi?

      Elimina
  10. Ostres! Em fareu penedir d,haver proposat una trobada no virtual. Però potser si que teniu raó, que tot i obrir l,anima en el que escrivim, sempre ensenyem la nostra millor cara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No n'estic segur que mostrem la nostra millor cara darrera el bloc. Tinc la sensació que ens despullem força, però potser és que innocentment penso que la majoria de blocaires (blogaires?) som com mostren els nostres escrits i les nostres imatges. Potser a les primeres cites, com a l'enamorament, intentem ensenyar només una de les nostres cares, però amb els mesos acaba sortint el que hi ha darrere, no?

      Elimina
    2. No els facis gaire cas... Ensenyarem igualment la nostra millor cara en una trobada no virtual.

      Que pixem i caguem ... No és cap descobriment, oi?

      I existir... Existim... Jo n'he conegut molts... I no som tan diferents de com semblem, fetes un parell d'excepcions... I encara divertides... I gens, gens traumàtiques...

      Elimina
    3. D aquesta llista d'autors, dels d'aquest blog, com a mínim com a mínim n'existeixen 44... Els he vist... ;) són gent normalíssima i encantadora...

      Elimina
    4. Una trobada no virtual seria ideal, però a mi segur que em queda lluny, de tota manera si es convoca, no sé, igual ho puc arreglar hehehe

      Salut!!

      Elimina
    5. Al contrari Teresa, ha estat una iniciativa molt bona. Si els blogs ajuden les persones en positiu, benvinguts siguin,

      Elimina
    6. Ignasi, ja vaig dir en el meu primer post el mateix que tu, que ens despullem en el que escrivim, però el XeXu, com a bloguer experimentat, m'ha fet reflexionar sobre aquesta cara que, potser sense intenció nostra, els altres ens veuen, i que a la millor en un cara a cara decepciona. Amb tot, jo m'arriscaria.

      Elimina
    7. Carme, per això que dius i per altres coses que has dit, jo dic que m'arrisco.
      I no tinc cap plus per conjugar el verb dir, però ara ha anat així.

      Elimina
    8. Segur que sí, Dissortat, sempre es pot fer a la frontera i que no sigui un dia que estiguis de guàrdia.

      Elimina
    9. A veure si prospera, Rafel. Almenys aquesta destil·la energia positiva.

      Elimina
  11. Tots el blogaires som "singulars" i, alhora, no ho som tant per ser "diferents", amb les excepcions que calguin és clar. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ser creadors d'un blog ja dóna singularitat, però l'intercanvi entre blogaires és enriquidor.

      Elimina
  12. per un moment m'he vist dins matrix .....o en un llibre d'Ionesco , rafel un bon personatge! en el bon sentit de la mot , gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades escrivim el que vol el creador o el que vol el lector? Un cop obrim la porta al personatge se'ns cola a casa i la feina és nostra per controlar quin rostre nostre mostra,

      Elimina
  13. Es clar, un blocaire podría ser qualsevol que trobes pel carrer. Aparement pot semblar una persona normal, però resulta que no, resulta que la fornera es en realitat una blocaire! Quina sopressa!

    PD: Jo si que soc especial, jo no surto mai d'un bunker a dotzenes de metres sota terra on em dedico a desenvolupar projectes classificats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo m'havia pensat que el "bunker" era a l'obrador de la fornera i diàriament anava amassant casos que la xarxa distribuïa.

      Elimina
  14. Records d'una blogaire de més de cinquanta anys (bastants més de cinquanta), no sé si singular o no. A més, ja ens coneixem! Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Records des de Can Fanga cap el teu mar.

      Elimina
  15. Doncs jo no sé si sóc singular o no, si el meu blog mostra el meu jo o es cola algun altre personatge, però del que sí estic segura és que està fet amb el cor, com tots imagino.
    Tampoc em fa por una trobada no virtual, ans al contrari, tant de bo pogués anar a totes les que es fan. ;)

    Aferradetes, Rafel!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que ser singulars, som al blog una singularitat que ens surt del cor.
      També, com tu dius, sí que estaria bé fer trobades no virtuals

      Elimina
  16. jo soc bruixa, o això diuen els meus blocs, serveix com a singularitat? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bruixeta que fa mel és una singularitat, oi? ;)

      Elimina
  17. Quan escrivim, en gairebé tots els escrits, penso que en algun punt hi ha alguna cosa de nosaltres, de vegades intento posar cara més coneguda a algú que escriu i també als que em llegeixen, sobretot quan en les estadístiques veig algunes visites de llocs exòtics.
    Home una mica d'especials si tenim, sinó que fem pujant posts o fent comentaris quan els altres dormen o estan de festa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que hi ha alguna cosa de nosaltres, encara que tingui un vessant més literari.
      Abans, quan no sabia que els posts es podien programar em pensava que la gent no dormia, :)

      Elimina
  18. Quasi mai m'he fet una idea del que està darrera del blog. Potser per falta de temps? Sols una vegada que vaig pensar que era un home petit pels seus dibuixos. Quan el vaig conèixer era alt i ample. Li vaig dir com l'havia imaginat i vàrem riure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És divertit això d'imaginar-se de vegades com és el que hi ha darrere del blog.

      Elimina
  19. Hi ha qui s'amaga darrere un blog, no vol perdre la seva intimitat; parla de banalitats o potser de coses que l'amoïnen; parla de coses que passen a tercers o són les seves pròpies. O potser es mostra tal com és, sense recels, plora i riu; viatja i roman a casa... Som el que volem ser darrere un blog. Per alguns ha estat el nostre racó expiatori, on hem deixat anar càrregues i potser el sacrifici ha estat per aquells qui els ha tocat llegir, o han volgut fer-ho.
    A mi les incerteses no m'agraden. Ho poso fàcil, imatges reals per tal que la imaginació no em desfiguri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt d'acord amb tu Dafne, com els alumnes voldrien, persones reals al davant.

      Elimina