Jo em vaig embolicar a col·laborar i
col·laboro, que caram!
La promotora d'aquest invent em va presentar
com a "blocaire discret que vol passar sense fer-se notar gaire" i no
es va equivocar… massa. Discret no seria l'adjectiu que em definiria, jo diria
més aviat tastaolletes (si tingués el dia optimista), o inconstant (si el tingués
realista). No m'agrada fer-me notar, això sí que és cert, però em vaig deixar
un blog "obert", la Carme el va trobar i ara fins i tot em gràcia això
de tenir mitja dotzena de seguidors però no m'acabo d'integrar en aquesta gran
colla d'amics hiperactius; diria que tiro a insociable.
El meu primer blog (per si no ho heu notat, jo
sóc partidari de dir blog i no bloc que em sona massa a llibreta) el vaig tancar precisament el dia que vaig
detectar que hi havia hagut un visitant! Parlo de la prehistòria, diria que de
l'any 2003 o potser abans. Aleshores això era una novetat i jo treballava amb
gent molt més jove que semblava encantada amb l'invent. Anava veient el que
feien i en vaig aprendre prou com per provar de tenir blog propi tot i que no
ho vaig dir a ningú. No en queda ni rastre. Va tancar el servidor, s'havia de
migrar, jo ja no treballava amb aquell personal de tanta empenta i em va fer
mandra haver d'explicar que tenia un blog.
Vaig provar mitja dotzena de servidors; vaig
obrir una pila, però una pila, pila, de blogs gairebé de "post únic",
fins que vaig trobar això de Blogger que em va semblar prou senzill i assessorat
per un parell d'incondicionals vaig tenir una època molt i molt fructífera.
M'ho
passava pipa!
Vaig abandonar aquell blog quan em vaig adonar
que començava a assemblar-se massa a la secció de necrològiques del diari…
El "Mira tu, un blog!"el vaig
recuperar perquè em feia gràcia seguir algunes iniciatives que veia que sortien
d'altres blogs, tot plegat tampoc no ho veia ningú, i jo em distreia fins que em
va trobar la Carme i si bé primer em vaig espantar i vaig pensar tancar i
barrar, després vaig pensar que potser seria bo per a mi sortir una mica de la
closca (no gaire, no ens enganyéssim) i fer una mica de vida e-social.
I fins aquí explico que es tractava de
col·laborar i no pas d'escriure l'autobiografia
Moltes gràcies per haver-me convidat i, si no
us fa res, m'entorno al meu ostracisme habitual com a mínim fins que en McAbeu
pengi un altre dels seus enigmes, o en Xexu expliqui "aventis" de les
seves, o m'agafi un atac d'inspiració.
Home, no ens ho facis això! Ja sabem que no et canviarem, ni ho pretenem, però tant de bo participessis més de la catos, perquè crec que tens coses a dir. Però bé, les teves aparicions esporàdiques, encara que pel que dius planes en l'ambient constantment, seran sempre benvingudes.
ResponEliminaPer cert, ja que et presentes en societat aquí, ja saps que és possible que rebis alguna que altra visita inesperada més, oi? No t'espantis tu ara! Venen en so de pau.
(Tinc tanta pràctica a comentar que després d'escriure una parrafada enorme se m'ha esborrat i encara no sé perquè. Ho torno a provar. Deia....)
EliminaUi, si precisament m'heu canviat moltíssim! Men faig un tip de voltar per la blogosfera però sempre m'ha fet l'efecte que no tinc massa a dir, vull dir per iniciativa pròpia. De vegades sóc capaç de seguir una conversa començada però d'aquí a començar jo... compta que a la "vida real" em passa el mateix.
Ja no m'espanten les visites, més aviat em sorprenen perquè em temo que tinc un dels blogs més avorrits del món però les coses són com són i jo m'hi diverteixo.
Gràcies per comentar-me Xexu!
Tu manes, ens ho has dit molt clar. Saps que casa nostra sempre està oberta,
ResponEliminaper si et ve de gust entrar.
Salut!
Ep, Montse! Que em penso que has llegit més del que he dit.
EliminaCom li deia al Xexu, m'heu canviat molt i la porta ja no la tinc tancada, el problema és que a dins no hi ha massa res.
Gràcies sobretot pel teu "Fons d'armari".
No sé.. M'estava plantejant fer un màster per a crear blocs d'enigmes i emular en Mc, perquè sembla que això et motiva...
ResponEliminaBromes a part. Jo estava segura que al final t'agradaria tenir mitja dotzena de seguidors... A qui no li agrada una mica de conversa?
Com diu en XeXu, ja sabem que no et canviarem, però ens agradaria que seguissis publicant de tant en tant... Bé si no és demanar massa a un tastaolletes.
Moltes gràcies per haver vingut, super-gràcies, en aquest cas, per venir a fer vida e-social, encara que això no sigui gaire el teu tarannà.
Si tens una quants seguidors més a partir d'ara, tornarà a ser "culpa" meva. Si no fos que seria fer una mica l'hipòcrita et diria que em sap greu... Però com que no crec que et molestin gaire, la veritat és que no me'n sap.
Una e-abraçada, jo rai!!!
Noia, que hi vols fer, els enigmes aquests em fan molta gràcia. Si en fas un blog tindràs un pesat com a seguidor incondicional.
EliminaI sí, tot, però tot, tot, és culpa teva. No sé si mai et podré perdonar ;)
Entenc les teves reserves. A tots ens agrada tenir el control de la gent que "entra a casa nostra", és normal. El que té de bo la xarxa és que sempre pots mantenir-te en silenci si no tens ganes d'establir cap relació. Benvingut, però, a aquesta "àgora" bloguera (o blocaire), que, com diu en Xexu, és en so de pau.
ResponEliminaSaps? el teu post m'ha fet buscar l'origen de la paraula ostracisme i és ben curiós. Encara que crec que el teu ostracisme és d'una altra mena -més aviat en diria "recés" (de refugi, aixopluc, reclusió voluntària)- sies benvingut i perdona'ns si, de tant en tant et venim a veure. Prometem no fer soroll, només mirarem des de la finestra…
Ostracisme= http://ca.wikipedia.org/wiki/Ostracisme
Gràcies, August, per aquest enllaç, el poso de nou perquè es pugui clicar directament, (si no et fa res que et torni a agafar el relleu de repel·lència) m'ha encantat saber de què ve aquesta paraula i també estic contenta que l'ostracisme d'en Jo rai sigui voluntari i no gens forçat pels e-conciutadans.
EliminaOstracisme
Sempre és tot un honor que em rellevis en alguna cosa...
EliminaEl que no deixa de tenir gràcia és que a mi em sembli normal tafanejar tot el que tinc a l'abast i m'estrany que algú em tafanegi a mi. Potser m'ho hauré de fer mirar per algú que hi entengui...
EliminaEl meu ostracisme no és tan diferent de l'ostracisme grec, el que passa és que el meu és autoimposat per raons que ara no venen al cas però potser seria exagerat considerar-me com un perill social ara que hi penso...
En fi, molt agraït per l'enllaç i pel comentari.
Al món dels blogs hi cabem tots. Jo tinc un amic que fa quatre anys que en va obrir un però que mai l'ha volgut fer públic, no sé si encara hi escriu però fa temps em va dir que per deixar-lo llegir a algú l'havia de tenir "complet" (no em preguntis a què es referia perquè no m'ho va explicar). Per altra banda, sé que visita sovint el meu blog, perquè de vegades em comenta alguna cosa dels enigmes, però amb una única excepció (i com anònim) mai m'hi ha deixat cap comentari. Amb això vull dir que cadascú és com és i que no hi ha cap mal en això. Publica quan vulguis, passa pel XAREL-10 quan et vingui de gust i tant de bo puguem compartir aquest espai virtual (i real) molt de temps més.
ResponEliminaComprenc el teu amic McAbeu, deu ser de la meva corda...
EliminaNo entenc massa que deu voler dir un blog "complet" però, ves a saber, potser és de tipus temàtic i té els temes limitats, noi, hi ha tantes maneres de ser com persones. T'aviso però, que als de la meva 'promoció' de vegades ens costa distingir entre blog i web. Ves que no en sigui un.
Certament, tant de bo continuem veient-nos per aquí una temporada ben llarga.
Gràcies per la teva infinita paciència!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn amic jubilat ara, fa anys em confessava que havia de distribuir les hores del dia per poder acomplir amb tot... dormir, que és necessari, treball dedicat a l'empresa ineludible, i el temps que li quedava per a ell era tant minse que tenia una agenda en la que hi entrava ( una mena de bloc , en temps que tot això no es coneixia ) tot els seus anhels que no podia acomplir... Tots ens hem de muntar les prioritats dels nostres temps complementaris i tirar endavant on podem, més que volem... Bon dia. Anton.
ResponEliminaBon dia Anton!
EliminaGràcies per ser millor company que jo i comentar el meu escrit cosa que, i m'avergonyeix admetre-ho, jo no he fet mai amb cap de les teves obres d'art escrites o pintades, de les quals són un gran admirador. Ets un artista en tots els sentits! El muntatge de prioritats també és un art per al qual jo no he tingut mai traça.
hi ha moltes i diverses maneres de bloguejar de comentar de llegir i de viure ....cadascú és ben lliure de fer i desfer amb el seu bloc igual que amb la seva vida , jo celebro llegir en aquest trobada tantes i tantes converses!
ResponEliminaJo també celebro el retrobament en aquest espai de gent a la qual havia seguit el blog i que un bon dia va desaparèixer gairebé del tot, per exemple... ;)
EliminaNomés per aquesta idea a la Carme li hauríem de fer un monument!
Gràcies!
Cadascú amb els seus encerts, els seus desencerts o les seves "rareses" compartides, ha anat fent gran aquest born de blogs.
ResponEliminaBen mirat, trobo que les "rareses" són del més normal en aquest món!
EliminaSalut i gràcies!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDoncs jo no et coneixia.
ResponEliminaI m'ha agradat el que he llegit.
Me l'apunto per visites futures, però no el tanquis.^-^
Dona el que és estrany és que em coneixi algú!
EliminaNo tanco, no, però ja veuràs que tampoc treballo (ni escric ni faig plastilina ;) )
Encantat de saludar-te!
Acabo de passar per casa teva i t'he deixat un comentari...Com diu el Xavier, cadascú amb les seves rareses( uns més que altres, ho dic per mi! ) compartides, anem fent i desfent camí...Sempre que som optimistes tirem endavant, en cas contrari, potser ens encallem...L'entrada del teu blog em fa somriure!
ResponEliminaSi ha servit perquè somriguésis, m'acaba de compensar la mala estona que vaig passar després d'acceptar la invitació a aquesta trobada!
ResponEliminaLa veritat és que jo m'entretinc amb els blogs perquè em fan molta companyia. Està bé saber que no estas tan sol com et semblava.
Gràcies M. Roser!
Bé, vinc de casa teva i a excepció de l'aranyeta que no m'ha fet cap pena encara no que tingui ni tela, la resta m'ha semblat gratament visitable, per tant si no et fa res mi aniré passant, a veure si t'animem una mica entre tots!
ResponEliminaA mi si que em fa pena l'aranya!
EliminaAnimat ja ho estic, ja... però d'aquí a canviar els meus hàbits comunicadors hi ha un bon tros.
Gràcies pel meu comentari de part meva i de l'aranya també.
Tens raó amb això de la confusió entre bloc i web. Precisament un blig mai no s,arriba a completar mentre esta obert.
ResponEliminaBe, jo sempre dic que una de les millors qualitats del bloc es la llibertat que dona a qui l administra, per tant, sense excuses, tothom ho fa com vol. A mi em sembla que si has seguit aquest, en veure tota aquesta varietat, hauràs recuperat les ganes de mantenir.lo actiu, però com deia, la teva llibertat primer.
La veritat és que un blog dona poca feina (i ami encara menys!) comparat amb una web, però a partir d'una certa edat entenc que la confusió és inevitable. Per als que havíem fet servir el "paper secant" els canvis en la comunicació han estat, i em temo que encara seran si continuem respirant, una mica difícils de seguir.
EliminaLa meva llibertat primer, però de bracet amb la teva!
Gràcies
Bé, doncs ja has tingut el teu dia de glòria. Content?
ResponEliminaBàsicament agraït (i sobretot a tu)!
EliminaFins ara!
Jo tampoc et coneixia, però m'he alegrat de llegir-te i de saber de la teva existència. A més, el que expliques sobre el teu bloc m'ajuda a tranquil·litzar-me pel que fa a la meva no-perserverança en omplir el meu. Gràcies!
ResponEliminaNo tanquis... fes plastilina, pinta, fes macramé...però que no es tanquin els bloGs! (jo també faig servir bloG)
ResponEliminaUna abraçada.
Mira, la sort és que sóc un desastre de talla XXXXXL per a les manualitats altrament estic segur que no tindria blog.
EliminaDiria que sóm més blogaires que blocaires, oi?
;)
Veig que en mica en mica vas superant aquesta timidesa e-social, crec que es bo. Quan ja siguis molt valent fins hi tot podries passar pel meu blog, que al cap i a la fi allà no mosseguem a ningú. Bé, tinc l'ahse que potser et mossega, però son mossegades virtuals, no fan tan de mal com les reals, tot es qüestió de provar-ho ;)
ResponEliminaPel teu blog hi passo des que els casos típics tenien tres xifres però no he dit mai ni piu, ho reconec, en part perquè em fa mooooooolta por l'ahse aquesta però en realitat perquè, per molt que em diverteixis, em descol·loques!
ResponEliminaAgraïments pseudoinfinits,
En serio?! 3 xifres i prou? Fa molt d'això! En aquella època pràcticament només comentava l'ahse! Em feien falta comentaristes!
EliminaHola fugitiu tímid. No et conec però me'n alegro que estiguis aquí. Elquè no entenc massa és el què dius de semblar " a la secció de necrològiques del diari…" Al blog pots posar coses alegres, el què t'agradi, Deixar les tristeses, ja que venen soles, no cal portar-les. Com tu he pensat que agafar com una obligació de pujar coses, és angoixant. Ara m'ho agafo amb més tranquilitat, fins i tot no entro a la xarxa i veig que no passa res. E món continua.
ResponEliminaHola M. Antònia!
EliminaNo sóc fugitiu, només tímid...
Això de les necrològiques va ser perquè vaig començar una temporada (que es va allargar massa per al meu gust) durant la qual la meva vida social consistia bàsicament en anar d'un funeral a un altre o en tenir remordiments per no haver pogut anar a algun. Coses que solen passar quan es té una certa edat...
Dos de cada tres posts que escrivia eren in memoriam i, la veritat és que em va començar a fer una certa basarda.
I tens raó, el món continua tot i que de vegades costi una mica trobar-li el sentit a tot plegat.
Gràcies per ser-hi, jo també m'alegro de que siguem aquí.