diumenge, 25 de gener de 2015

I el nostre sol no s'ha apagat

No ho tenia gens clar, que pogués arribar-hi. Quan la fada-padrina Carme ens va fer la insòlita i engrescadora proposta, a uns quants anys vista, de trobar-nos tots aquí el gener del 2015, vaig acceptar el repte més que res per no donar la nota, la nota discordant, podríem dir, i que tan bé se’ns dóna a les persones que tenim tendència a veure l’ampolla mig buida...
Però sense saber com ni perquè, ni molt menys per quin gloriós miracle, resulta que el meu bloc segueix actiu, i he pogut acudir a la cita. I quina alegria, haver-ho aconseguit!
Perquè passen tantes coses en set anys de vida blocaire...
Sí, set anys ja. El meu actual espai, el que alguns de vosaltres coneixeu, ja en té més de quatre, però el va precedir un altre Espai de Galionar  en una altra plataforma que va tancar i que em va obligar a canviar de casa.
Quantes experiències, en aquests anys...!
Amics virtuals i desvirtualitzats, persones indispensables ja a la meva vida, llaços d’amistat que duraran molt temps, algun desencontre, algun sentiment que ha anat més enllà de l’amistat, camí de retrobament amb persones que creia perdudes per sempre... Gent imprescindible per als bons moments i sobretot per als que no ho han estat tant, sempre algunes mans disposades a estirar ben fort i retornar-me a la superfície cada vegada que tocava fons... Dosis de positivisme impagables que he begut dels espais amics i que tant bé m’han fet; intercanvi de moltes experiències, el descobriment de grans poetes i magnífics relataires... Quanta vida, quantes vides que s’amaguen a dins d’un bloc, i quin goig descobrir-les...!
També moments de tristesa profunda. Quan alguna persona amiga se’n va i et deixa aquell buit tan immens... Va ser gràcies a l’escriptor Joan Carles Planells que em vaig engrescar a obrir el meu espai, i quan fa tres anys va decidir partir sense deixar-se ajudar més, perquè li feia massa mal la vida, vaig ser plenament conscient que no tot és virtual en el món blocaire, sinó que al darrere hi ha persones, persones ben reals. Una redundància sens dubte, però que em va dur a reflexionar sobre algunes qüestions que abans m’havien passat per alt...
El meu bloc vaig obrir-lo amb la intenció de recopilar i donar a conèixer una sèrie de relats que fins aleshores formaven part de llibres esparsos compartits amb d’altres aspirants a escriptors, o en reculls de premis literaris que no interessaven a ningú. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Aquests demanen textos força més curts, es basen en la cultura de la immediatesa. Així que n’he acabat publicant molt poques, de narracions, i m’he decantat força més per la poesia, que és la que m’ha dut més reconeixement a la xarxa, tot i no haver-me cregut mai especialment dotada per a aquest gènere. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que havien estat útils a algú, en definitiva. Diàleg interactiu entre gent de la catosfera, enriquiments mutus, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 7 anys ni sabia que existia...
Passen moltes coses a la vida de cadascú de nosaltres, en aquest període de temps. Canvia la vida o canviem nosaltres; les prioritats, les motivacions o les obligacions personals i familiars no són les mateixes, i no sempre és possible continuar amb el bloc actiu. També hi ha èpoques en què anímicament ens és impossible escriure. O que no hi ha cap idea que vulgui acudir a la nostra crida... En alguns moments aquest tema m’havia angoixat força, em semblava que m’havia de justificar si una setmana no podia acudir a la cita de publicar un post nou. Però amb el temps he aprés també a relativitzar-ho i a tenir clar que, per sobre de tot, el bloc ha de ser un espai d’esbarjo, d’entreteniment, de trobada i d’amistat, de plaer en definitiva, i mai pot convertir-se en una obligació que ens faci patir. Aquest aprenentatge és el que m’ha salvat en més d’una ocasió de no llançar la tovallola i tancar definitivament, de la qual cosa sens dubte m’hauria penedit...
El dia que escric aquest post, vigília de Reis, el meu espai ha arribat a la històrica xifra de 100.000 visites. Malauradament, no ha quedat constància de qui ha estat el visitant del número rodó per felicitar-lo o acompanyar-lo en el sentiment. I això em fa pensar en un altre tema: qui entra a llegir els nostres blocs? Un dels aspectes més curiosos i divertits és comprovar, gràcies a les estadístiques, quins han estat els posts més visitats, les paraules més escrites al cercador. He de dir que, en el meu cas, divergeixen força dels posts dels quals n’estic més satisfeta. “Vaques, vaques, vaques”, encapçala el rànquing amb un nombre sensacional de visites, seguit a poca distància pel post sobre Josep M. de Segarra i les seves Balades de Fra Rupert, però el que sobta és el nom amb el qual més l’han buscat: “Sagarra collons negres, grossos”. Un altre dels temes més buscats és “Els signes del zodíac”. Pels volts de Sant Jordi, és el post “Poema d’amor”, també intitulat “Voldria”, qui s’endu el rànquing de visites.  De fet, em sembla que ha estat uns dels poemes més plagiats de la xarxa, el més compartit en nombroses pàgines web no sempre indicant-ne l’autoria... Però té la seva gràcia pensar que algunes parelles d’adolescents (i potser no tant adolescents) es dediquen al noble art de regalar-se amor gràcies a alguna cosa que un dia vaig escriure...
Però jo també tinc els meus posts preferits, que no necessàriament han d’haver estat els més visitats; normalment guarden alguna història personal darrere que els fa importants:
“Novembre” me l’estimo molt. El poema amb què canto a la tardor, va ser escollit per formar part d’un llibre a l’escola El Barranquet, de Godella. Un reconeixement, aquest, que no oblidaré mai.
“En la mort deJoan Carles Planells”, el més tristíssim post que mai hauria volgut haver d’escriure. Gràcies a ell i als seus posteriors enllaços, molta gent del món de la ciència-ficció va poder assabentar-se de la notícia del seu traspàs.
“A una nova vida”, el poema que vaig dedicar al meu nét Magí en el seu naixement.
“El meu balcó”, amb una magnífica il·lustració de la Carme Rosanas, i que fa referència a una de les més grates experiències que he viscut gràcies al bloc: el retrobament amb una persona important amb qui feia molts anys que havia perdut el contacte.
“Hi ha bellesa en la tristesa?” i “Hi ha bellesa en la tristesa? (conclusions)”, on es va establir un riquíssim canvi d’impressions entre la gent amiga del bloc.
“No conec la pau”, un dels meus posts preferits, no tant pel poema sinó per la magnífica interpretació de la partitura de Schubert, de l’obra que es va fer famosa gràcies a Barry Lyndon.
“Parlaven del’amor”, un poema que porta a dintre moltes coses meves...
“Entre parèntesis”, perquè no tot ha de ser seriós en el blog d’una persona seriosa...
“Pentagrama”, on un petit poema que es va anar fent gran gràcies a l’aportació de moltes altres veus amigues...
I així podria anar seguint...
Dels molts espais amics que considero imprescindibles, ja em disculpareu si no n’esmento cap, per no ferir la sensibilitat d’aquells que em pogués deixar. Amb tot, n’hi ha un d’especialment important per a mi, de contingut marcadament poètic, d’una qualitat excepcional, l’autora del qual és una dona, i que ha estat el meu referent principal. És un espai que va néixer el primer trimestre del 2008, gairebé al mateix temps que  el meu. Passejar-se pels seus posts és com acudir a beure a una font d’aigua fresca, capaç de retornar la vida al més assedegat dels viatgers. Un bloc on les ones són flors, i les flors pensaments... La meva incondicional admiració per a aquest bloc i per al cor que hi batega a dins.
Una altra pregunta que em plantejo sovint: els blocaires qui som? Som realment la persona que els altres imaginen quan ens llegeixen? Allò que publiquem, principalment en els blocs de creació literària, podríem considerar-ho com a autobiogràfic? Vet-ho aquí potser un dels quids de la qüestió. El poeta sovint marca una distància entre el jo personal i el jo poètic, i només ell sap què pertany a cada parcel·la. No necessàriament allò que narrem ha de reflectir les nostres experiències reals, tot i que cada escriptor hi posa una bona part d’ell mateix, en la seva obra. Però tot i saber-ho, el cert és que la majoria de nosaltres donem per fet que allò que llegim es correspon a la realitat, i de vegades amb la millor intenció del món opinem, aconsellem, consolem, felicitem..., quan potser realment l’altra persona s’està sentint incomodada. És el preu que cal pagar quan s’escriu públicament, entre la realitat i la ficció, quan ens arrisquem a publicar segons quins temes que poden crear controvèrsia. Això no obstant, la intel·ligència, la intuïció i la sensibilitat de bona part dels receptors dels nostres posts minimitza aquesta possibilitat.
I bé, ja no m’enrotllo més. Amics, amigues blocaires, gràcies per haver-me fet un lloc entre vosaltres, gràcies per formar part de la meva vida! Endavant amb els vostres espais! I que no ens faltin mai arguments, creativitat o experiències per compartir, perquè l'única manera que conec per arribar a la gent a través de la paraula escrita és tenir alguna cosa per explicar... Si això existeix, la resta ja ve sola.

Que per molts anys, amics i amigues blocaires, ens puguem anar trobant i llegint. A tots, una immensa abraçada! 
Montse Galionar


45 comentaris:

  1. Un resum sensacional de la situació de, suposo, molts blogaires. És admirable la teva capacitat d'escriure la biografia del teu blog. Jo ja m'he perdut en el temps i l'espai. Reconforta trobar espais com el teu, arrecerats de la voràgine diària. Ens anirem retrobant i llegint.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Tampoc jo em puc permetre blogejar tant com voldria, en els darrers temps, però igual com li passa al teu, el meu espai encara respira... Continuarem llegint-nos!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Uf, quant de temps que ningú no em feia saltar les llàgrimes! I com que sóc de poques paraules no diré res més.
    M'alegre de retrobar-te sempre, també ací, en aquest Roda el món. Conec el teu blog des que no era aquest que tens ara sinó l'espai anterior i, curiosament, em vas "captar" pel nom que utilitzaves: "Galionar". Em va semblar d'una bellesa insuperable. I vaig seguir visitant el teu Espai. I, després, el teu blog actual, que ha esdevingut indispensable i on, a més, he pogut conéixer altres blogs i altres blocaires que ara visite habitualment. Vull dir-te també que entre les entrades que més recorde del teu blog figuren aquelles en què ens parles de les teues estades a Montserrat. Se'm transmet una certa pau de la muntanya. :)
    Abraçades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Són un honor per a mi les teves paraules, Novesflors, ja ho saps. Tampoc no diré res més.
      A voltes penso que el dia que em vaig inventar aquesta paraula que dóna nom al blog, "Galionar", vaig escriure el poema més encertat. Perquè a mi també m'agrada!
      Sí, el teu blog va ser un dels primers que em van fer conèixer, i qui ho va fer sabia el valor del regal que m'oferia... Tens molts bons amics, Novesflors.
      Gràcies per les teves paraules tan sentides, amiga, i una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Que el nostre sol no s'apagui o trigui molt en apagar-se, Montse.

    Gràcies per ser-hi i també per totes les teves reflexions... Que es llegeixen com una història, com si fos un conte. Un bon post ple de la teva sensibilitat i companyonia. Espero que hi hagi Espai de Galionar per molt temps, perquè no me'l deixo perdre mai.

    Una gran abraçada,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme, i jo també espero continuar molt temps entre vosaltres, perquè la teva, la vostra companyia és impagable. Malgrat les pauses que de tant en tant ens obliga a fer la vida, que sempre hi puguem tornar!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Galionar, tens una llarga història en el blog. Gràcies als enllaços que has inserit he pogut llegir les diferents versions de la vaca: la cega, la de la mala llet, la boja, etc. També altres posts que no coneixia, i alguns que sí que recordava, perquè ja ens visitàvem.
    100.000 visites (que ara deuen ser més) vol dir que tens un blog-seller.
    Endavant!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier. Això de la vaca té la seva història: es veu que cap a la primavera, algunes escoles o instituts treballen la poesia de Joan Maragall i la seva "vaca cega", i tinc multitud de visites cercades amb uns noms que seria per escriure una bona història... I de passada ja ho veus, s'hi van agrupar una bona colla de vaques més.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Montse, tinc una curta història en el mon bloguer i més curta entre vosaltres que us coneixeu de fa anys. Això no treu que m'hagi sentit plenament identificada amb la primera part del teu post i que em deixi pendents de llegir tots els enllaços que ens dones sobre les teves entrades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Teresa, gràcies per les teves paraules; suposo que els blocaires compartim experiències similars en alguns aspectes; sóm com una gran família amb interessos comuns.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Podria comentar moltes coses d'aquest post, però tu les has explicat perfectament i em sembla que compartim moltes sensacions de com concebre un blog, i com viure'l. Aquest món ens dóna més del que haguéssim pensat mai. Només comentaré una cosa del darrer fragment, i és que jo sóc el mateix que el blog, o que el blog és jo mateix. En el meu blog també hi ha ficció, però té una etiqueta pròpia, i no vol dir que la ficció de vegades no tingui pinzellades de realitat. Però no invento res en les altres etiquetes, no m'agrada mentir en la vida real, no veig per què hauria de fer-ho aquí.

    Bona repassada als teus posts, demostres que els tens afecte, són tots sortits del cor. Ha fet un gran post per aquesta trobada, però referit només a una cosa que dius al principi, no feia falta arribar fins aquí per poder-hi participar, si ja no hi fossis també t'hauríem reclamat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. Efectivament, crec que els blocaires en general tenim moltes coses per compartir i força interessos comuns...
      El tema del darrer fragment no es refereix als articles d'opinió, en els quals evidentment parlem del que som i com som, sinó a les narracions bàsicament i també una mica a la poesia. En els contes o narracions s'entèn que ens puguem inventar els personatges, i en la poesia queda tot com més confús, però també hi pot haver una distància entre el poema i qui l'escriu; amb els poemes també es poden explicar històries que no sempre són autobiografies. Era a això al que em referia. En el meu cas, ja molt abans que existissin els blogs em vaig trobar que els lectors es creien les meves narracions i m'identificaven amb alguns personatges, i això va generar algun equívoc. Per exemple, i a tall d'anècdota, quan es va publicar en un llibre un relat amb el tema de l'homosexualitat de fons, hi va haver dues dones lesbianes que molt educadament em van "tirar los tejos" convençudes que jo també havia de ser-ne...
      Però evidentment, quan fujo de la ficció, dels contes, relats i alguns poemes, tot el que escric és verídic.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Caram Montse una excel·lent reflexió sobre el món blocaire...I un bloc , el teu, que si no existís, s'hauria d' inventar, perquè és ple de dolçor, tendresa i sobretot, calma i serenor...
    No sabia que es podés saber la quantitat de persones que tenien l'amabilitat de visitar els nostres blocs, ara sento curiositat, investigaré quantes visites han tingut les meves petiteses...
    M'ha semblat entendre que fins i tot havies "lligat " per mitjà del bloc, ai, pillina!
    Montse, endavant, a veure si podem fer una altra trobada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, M. Roser, les teves paraules em superen. Moltíssimes gràcies!
      Sí, en les estadístiques es poden saber quantes persones visiten cada post i també quines paraules han escrit al cercador per entrar-hi. Hi ha situacions molt divertides!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Aquest espai de Galionar ens dóna caliu,
    la brasa no s'apaga mai
    i s'encén la flama cada dia.

    Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Montse. Esperem que la flama pugui mantenir-se encesa força temps més i que ens puguem anar trobant per aquests indrets.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Tot i no ser blocaire, si que m’enriquisc de la generositat dels que ho sou. La capacitat creativa i el fet de compartir eixes creacions en aquests espais, ens permet abocar-nos a les finestres que obriu per poder gaudir, aprendre i conéixer un món que abasta espais sense límits.
    No puc menys que estar ben agraïda al teu bloc perquè, a través d’ell he tingut la fortuna personal de poder conéixer no sols les teues creacions, sinó a tu. Hui puc donar fe que, a través del món virtual, pot generar-se el fet de l’amistat i el seu manteniment en estat pur.
    Gràcies, doncs, a tots els blocaires en general i a tu molt particularment, estimada Montse, per deixar-nos compartir els trossets de vida que vas deixant en forma de PARAULA tan bellament embastada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Amparo; en tot cas hauria de ser jo qui donés gràcies al blog per haver tingut la immensa sort d'arribar fins a tu, així com a altres persones que he conegut a través d'aquest mitjà, i a les quals mai m'hauria apropat de no ser per la PARAULA. L'enriquiment ha estat immens i l'estima ha anat creixent dia a dia.
      Una molt forta abraçada!

      Suprimeix
  10. He llegit el teu post, Montse, i he corregut a mirar el teu blog. M'ha encantat la sensibilitat que desprèn i, com que compartim el gust per la poesia, l'he enllaçat de seguida al meu per anar-te seguint.
    Com en Xexu, jo tampoc faig ficció del que dic - a no ser que ho expliciti en el text prèviament- o sigui que sóc el que escric al meu blog o almenys escric sobre com m'agradaria ser.
    Una abraçada Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, August. Jo faré el mateix amb el teu blog. La xarxa d'amics blocaires creix i creix, com en una abraçada amb molts braços alhora.
      Tal com ja li he respost a en Xexu, la ficció en el meu blog només es produeix en els relats i en alguns poemes, mai en els articles personals o d'opinió. Això ja no seria crear un personatge fictici sinó enganyar directament...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  11. Alguna vegada m'he fet també alguna d'aquestes preguntes que et fas al final del post. Suposo que les respostes seran diferents, tal com els blogaires som diferents però crec que sí que som més o menys com ens mostrem, almenys els que fa molt de temps que correm per aquí perquè dissimular permanentment ha de ser molt pesat. És cert, de totes maneres, que de vegades no ens mostrem al 100% però la part que ensenyem si que és real.
    L'altre tema és el de saber si la persona que et llegeix es pot sentir incomodada o no, aquest és més difícil. Si ja és complicat en la vida "real", molt més ho és en aquest món virtual, que també és real però on no ens veiem les cares. Aquest fet facilita, potser, això de opinar, aconsellar, consolar, felicitar... però també facilita que en alguns casos el "consell" estigui fet més pensant en l'aconsellador que en l'aconsellat. Per sort, com dius, els casos són mínims.
    M'ha agradat aquest post, on explicant el teu blog, també fas una gran reflexió sobre la blogosfera en general :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'agrada la teva manera de plantejar el tema, McAbeu; també en la resposta a en Xexu crec que responc globalment el que exposes en el teu punt de vista. Això no obstant, crec que més d'un blocaire es deu haver trobat en algun moment davant el dilema d'explicar o no segons quines coses per temor al que poden pensar els lectors... Ho dic perquè hi ha persones que s'han obert un segon o tercer blog, menys conegut, per sentir-se més lliures en allò que tenen necessitat de publicar... No és el meu cas, eh? que només tinc un blog i de vegades em falta temps per dedicar-li...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  12. m'agrada la teva reflexió tant real sobre aquest món i m'agrada sobretot, el teu espai... !!!
    una forta abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mercè. I a mi m'agrada molt el teu, amb les fantàstiques imatges i els poemes que les acompanyen.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  13. Boníssima reflexió! Fa molts anys, cap al 2006-2007, escrivia els meus posts en català i en castellà, perquè així em llegia més gent. Més endavant em va començar a fer mandra, ja hi havia els traductors. Però llavores vaig perdre tots, o gairebé tots els meus lectors que no podien llegir en català. A poc a poc, vaig anar perdent aquella empenta que en un principi em feia escriure gairebé diàriament. I ara puc dir que tinc el blog mig oblidat. Em sap greu, molt greu, però tampoc no faig res per reviure'l. Potser els blocaires som el que escrivim, o potser no. Però, en tot cas, el que escrivim sempre reflecteix el nostre estat d'ànim, encara que sigui a través de la ficció.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Montse, he vist que tens o has tingut una bona colla de blogs en tots aquests anys; recordo haver visitat especialment el de l'àvia primerenca quan jo també havia de ser-ne... Crec que amb els anys és normal que els espais vagin passant a un segon pla, ja que com tantes coses, depenen dels moments de la vida i les seves circumstàncies... Però malgrat tot, sempre quedarà l'enriquiment que ens han aportat i les amistats tan valuoses que hem conreat gràcies a ells...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  14. Ella mateix, aquí ens tracta com a PERSONES i per mi crec que és el màxim que vull per als altres i per a mi. L'engany, la falsedat arriba a veure's quan sigui i ve la decepció... crec que la seva sinceritat omple el cor i sempre en fa falta... Ès una companyia amb la que m'hi trobo bé i aquí resumeixo tot l'afecte que li tinc. Una abraçada en l'alegria i el que no és tant alegre de l'Anton.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Anton, possiblement aquesta companyia de què parles sigui un dels fonaments d'aquests llaços que s'han establert entre molts amics blocaires, i que ens fa de xarxa quan la caiguda podria ser massa perillosa... Em sento una privilegiada de comptar amb la teva amistat gràcies a aquesta finestra que ens uneix, anomenada BLOG.
      Una forta abraçada, Anton!

      Suprimeix
  15. Molt bo el teu post. Un bon relat i una referència a tenir present. M'ha agradat llegir-te i visitar el teu espai... Gràcies!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ignasi, celebro que t'hagi agradat. El meu problema és que m'enrotllo massa quan començo a escriure, així que el mèrit de qui arriba al final dels meus posts és enorme...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  16. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  17. Deu ni do la repassadeta que has fet a la teva carrera com a blocaire. Llàstima que a mi la poesia em deixa bastant fred.

    Això de mostrar els sentiments en llocs públics has de vigilar, ja sigui un blog o ja sigui a crits al mig d'un centre comercial. Amb la majoria de gent no passa res, perquè es bona gent, però n'hi ha d'altres amb mala fe o directament sense voler que poden fer mal.

    PD: Jo que em queixava dels posts-llençol de la Teresa xD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Que savi ets, Pons...! :) Tens moltíssima raó. Però vaja, sempre quedarà el dubte de quina part és real i quina de ficció, en els relats i poemes que pugui fer... I sí, en això dels posts-llençol també tens raó; sóc la primera de reconèixer que m'enrotllo massa. Doble mèrit, doncs, el vostre, si heu perseverat de llegir-me fins al punt final...!
      Vinga, una forta abraçada!

      Suprimeix
  18. Hem rodat a prop aquests darrers cinc anys, ens hem trobat sovint, Sempre la paraula amable, intuïtiva, còmplice m'atreveria a dir. Aqui hi ha molt bona gent, els seus escrits ho demostren; despullen al personatge i ens mostren la persona.
    Tu ets d'aquestes persones que, sense adonar-se'n, fan girar aquest petit món blocaire i que surti el sol cada dia.
    Jo he voltat poc, encara soc aqui i et dono les gràcies.

    Bona nit Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pere, ha estat un luxe exquisit haver pogut rodar a prop teu durant aquests anys, i m'agradaria que la teva presència no s'extinguís mai de la xarxa, així com tampoc la teva amistat... Jo potser formo part dels qui fan girar aquest món blocaire, però tu sens dubte ets el sol al voltant del qual girem per rebre el seu escalf...
      Moltíssimes gràcies, Pere, i una forta abraçada!

      Suprimeix
  19. Els blogs, com el món dóna moltes voltes. Jo també entro poc o tinc masses amics a la Xarxa i no puc veure o llegir tot el què m'agradaria. També em va semblar que havia de posar com "per força", ara ja sé que no . Ho agafo amb més calma. rec que escrivies des de "El meu mar" Les fotos precioses. Sempre que puc passejo a costat del mar o sobre les roques. Em fan recordar el què veig. Me'n alegro que estiguis tan satisfeta de les teves publicacions. Ja m'agradaria saber versificar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, M. Àntònia, per les teves paraules. Sens dubte hi ha força coincidències en les persones que tenim blog... No, "El meu mar" no és un blog meu, jo només en tinc un, però també adoro el mar.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  20. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  21. M'agrada aquesta trobada perquè em permet fer noves coneixences o tornar-me a fixar en blocs que alguna vegada ja havia visitat. Felicitats pels teu set anys (un número especial i màgic) La teva relació d'entrades m'ha encuriosit i, certament, "Vaques, vaques, vaques" és genial. Em meravella veure una cosa que he vist en el teu bloc i en d'altres: algú fa un poema i a partir d'aquest, altres persones en confeccionen de nous.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Consol; les vaques del meu post agraeixen les teves paraules! :) Sí, de vegades es dóna el cas que un poema en fa néixer d'altres; és bonic compartir versos entre amics...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  22. Montse, llegir el teu post m'ha permès conèixer-te una mica més, admirar-te i apreciar-te una mica més.
    Sempre m'agrada visitar el teu blog, perquè és acollidor i ple de bellesa. Et felicito per aquests set anys, que són molts anys i tota una mostra de perseverança.
    Desitjo que segueixes compartint amb tots nosaltres la bellesa de les teves paraules, dels teus sentiments.
    Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Glòria. També jo admiro la teva poesia i la delicadesa dels teus espais. Ja fa uns anys que caminem per camins semblants; et recordo de la Tardoral poètica a Can Cabeça Nou... I que per molts anys puguem continuar plegades el trajecte!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  23. ara quedaré malament perquè a sobre d'arribar un pel tard m'he quedat sense saber que dir-te.....has fet un grandíssim repàs i només puc dir que t'aplaudeixo amb totes dues mans i llargament per molts anys i blocs galionar!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Efre, de cap manera quedes malament; pitjor quedo jo, que fins avui no he pogut acabar de respondre els vostres comentaris... Moltíssimes gràcies per les teves paraules, i espero que ens anem trobant força més temps per aquests barris...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  24. Segurament m'he equivocat, Montse, però t'he deixat el comentari a l'altre blog... Ja el rescataràs.

    ResponSuprimeix