Necrològiques

Durant aquest mes s'han publicat en aquest blog moltíssimes entrades i s'han fet una bona pila de comentaris, així que ho consideraria un èxit, molts hi hem participat amb ganes per demostrar que els blogs no estan morts encara.

Tot això té una altra cara. La majoria de posts han estat fets per blogaires en actiu. També han aparegut blogaires intermitents i hem tingut oportunitat de tornar a llegir alguns de desapareguts del tot. Però en els 8 anys que porto per aquí he vist passar molta gent que m'hauria agradat que apareguessin a saludar i diguessin com els va, i que és altament improbable que apareguin. Alguns perquè ja eren molt lluny quan aquesta trobada va ser fixada, i d'altres perquè no hauran volgut. De totes maneres, vull tenir un record amb tots ells i m'he proposat com a mínim citar-los. Segur que me'n deixaré, així que espero que entre tots m'ajudareu a completar la llista de blogaire que un cop van ser molt actius però que van desaparèixer.

El meu record i afecte per tots.

iruNa, Tirai, Onyx, ^eMMa^, Llum, Perdedor, Candela, Alepsi, PD40, Efe, Anna Tarambana, Zinc Piritione, bluf, Boira, Musa, Clint, Trillina, Tals, Déjà Vie, Txell, Rosa, Yourwinterwish, SHADOW, Striper, Estrip, Esther, ÀnimaAlada, LluNa, NeoPoeta, Núria Aupí, Somiant la lluna, Petita Criatura, Núr, Fada, Sibereee, El tacte de les paraules, Xitus, Menta fresca, Eli, Cèlia, Guspira, Labruixoleta, Manuscrits, Nits, Menxu, Òscar, Myself, -assumpta-, Carina, Kweilan, _NuNs_, Met, Nimue, Sergi M. Rovira, Jordi Casanovas Angelet, Puji, P-CFACSBC2V, Sense caletre, Thera, Sànset i Utnoa, Cris, Ma-Poc, Angle, Luthien, Pluja, Plugim constant, Tu jo i l'Otis, Violette Moulin, Adbega, Filadora, Martulina Divina, Senyoreta Reykjavík, Maria (bestreta), Nona Mirona, Olguen Dalmasas, El Porquet, Leblansky, Ventafocs, Anna (color camaleó), Murga, Yáiza, Lalu, Marienkafer, MBosch, Finestreta, Formiga, Montse Lladó, Helena Arumi i Jordi Dorca.

La meva fada

Vicky de Clascà, "Bikimel". Foto: Sergi Palau

Vaig descobrir Bikimel, com la majoria de coses, per un seguit de casualitats (segur?) que em repetien el seu nom: ara una ressenya d'una revista, ara un programa de ràdio… Segurament jo ja estava especialment receptiu a una persona com ella, a la seva proposta artística. Em va acabar de decidir el fet de saber que havia tret un disc després d'una estada a Farrera, un petit llogarret de la Vall Ferrera que molts anys enrere ja havia visitat amb els pares. Llavors ja s'havia convertit en un poblet de "hippies neorurals", segons la gent de la contrada. Tenia una màgia especial, enlairat sobre uns vessants rocosos tallats damunt la vall.

En fi, que no m'ho vaig pensar dos cops i vaig comprar-me el cd: "Farrera. Can·Sons DO"

I vaig quedar meravellat per aquella veu tan especial, dolça i timbrada a voltes, més trencada d'altres, que, de tant en tant, s'enfilava en uns falsets delicadíssims. I aquelles músiques properes al pop més "indie", molt suggerents, gens previsibles. I unes lletres plenes de poesia, una poesia que jugava amb el cor i els sentiments, però també amarada de la contemplació del paisatge i dels sons d'aquelles muntanyes. Aquí teniu un petit tast: el video clip de la primera cançó que dóna també nom al disc: Farrera. Senzillament genial. No em digueu que -si només escolteu la música- no veieu el sol fonent-se rere les carenes, o que no trepitgeu les pedres vora el riu…

El disc està ple dels sons de la vall: el dels ocells, el repicar de les campanes, el so d'una tempesta o el de la pluja sobre les teulades, l'aigua del riu escolant-se, una mosca vironera… Són talls enmig de les cançons pròpiament dites, una mena de pausa on la veu de la Vicky recita mots i juga amb el seu so mentre descabdella pensaments, sensacions… Es pot sentir el disc saltant-se aquestes parts si voleu, però jo trobo que creen una atmosfera molt especial que li dóna un sentit complet. Trobareu cançons sobre un nen perdut, El nen del bosc, sobre el poder del riu, Llaurant la llera del Riu Vermell, sobre les llegendes ancestrals, Minairons. I també hi sentireu la complicitat dels habitants en una versió de taverna de l'Adéu clavell morenet. Fins i tot hi ha el meu estimat Roger Mas. En fi, un disc molt, molt especial.

Vaig quedar tan captivat que vaig buscar què més havia fet. Tenia un disc anterior: Stat Jònic (2010) . Deien que a Farrera…  havia optat per una modulació de la veu menys rockera i és veritat. A Stat Jònic apareix una Bikimel més dura, més contundent, de veu més estripada, que també m'agrada. Però ja hi ha l'embrió de Farrera en cançons com aquesta: L'espantaocells. Amb ella us deixo, esperant que us hagi captivat tant com a mi.

Ja estan ací...

--No, em tem que no és un virus-- va dir-me, amb posat greu, l'informàtic --La cosa és molt més greu: em sembla que el que et passa és allò que anomenem un blogtergeist....

--Un blogtergeist!? Què dimonis és, això!?

Llavors, i sense dir res, l'informàtic va recitar una breu i incomprensible invocació, va polsar simultàniament tres tecles que no vaig encertar a veure, i la pantalla de l'ordinador es va transformar, de sobte, en una visió terrorífica que encara m'esgarrifa quan la recorde: embrions repugnants d'entrades a penes esbossades, títols ridículs sense text als qual encapçalar, raonaments absurds, frases prometedores però horriblement mutilades, imatges desenfocades, haikus --o alguna cosa semblant-- que gelaven la sang en les venes... Tots ells se succeïen en la pantalla, atropellant-se uns a altres, en una escena digna del pitjor malson d'una ment malalta. No vaig poder resistir tant d'horror, i tapant-me els ulls amb les mans, vaig cridar...

--Prou!! --vaig dir-li-- Pel que més vulgues, para això, siga el que siga!!

--Això --em va dir l'informàtic-- són els espectres de totes les entrades fallides que has anat acumulant d'ençà que vas obrir el blog.

--Entrades fallides? -- vaig dir-- Però... Això no pot ser! Jo les esborre...!

--No --va replicar-me sense vacil·lar-- N'esborres algunes. Però moltes altres les conserves com a esborranys. I desar-lo com esborrany és, per a un post fallit, la pitjor de les condemnes: una entrada eliminada troba, finalment, la pau, descansa quan tu l'oblides. Però els esborranys no tenen aquesta sort. I, ho meresquen o no, són condemnats a una mena de purgatori que sovint es prolonga fins molt després que el propi blog del qual podrien haver formar part haja deixat d'existir. Un esborrany sap que les seues probabilitats de reviure són pràcticament inexistents, però tampoc no pot assolir el descans que representa la paperera de reciclatge. I de tant en tant, i sense que sapiguem encara per què, es rebel·len...

De sobte, una llàgrima em va rodolar per la galta... Era cert: deixant-les en aquell limbe incert i inhòspit, havia estat extremadament cruel amb aquelles entrades, Al cap i a la fi, jo mateix les havia creades, jo era el responsable de les seues horribles imperfeccions, i havia d'assumir-ne les conseqüències.

--I què puc fer?-- vaig preguntar amb un fil de veu.

L'informàtic va recitar una nova invocació, va tornar a polsar no sé quines tecles, i llavors va passar: els esborranys van començar a esclatar com espurnes, entre un soroll aterrador. "Aneu cap a la llum", repetia com una lletania l'informàtic mentre les malaguanyades entrades anaven esvaint-se en la pantalla entre espurneigs i espetecs. Després d'uns minuts que se'm van fer eterns, la pantalla va començar a recuperar el seu aspecte habituals, i la familiar interfície del blog va tornar a ocupar-la com si mai no hagués desaparegut. L'informàtic, amb un posat solemne, em va allargar el ratolí, i va dir unes paraules que mai no oblidaré:

--Ja està. Aquesta vegada ho he pogut resoldre. Però no sé què passarà a la pròxima: quan un blog esdevé un cementeri d'esborranys, poden passar aquestes coses, així que el més prudent és evitar-ho. Fer blogs pot semblar divertit, però els blogaires heu de saber que teniu una gran responsabilitat. El teu blog, tots els blogs, estan bastits sobre centenars, milers d'idees que mai van arribar a complir la finalitat amb que van ser concebudes, però que mereixen també tot el respecte perquè, d'alguna forma, és el seu sacrifici el que fa possible els blogs. Recorda-ho sempre.

I hauria de recordar-ho. A vegades, però, ho oblide...

LLIGADA AL VOSTRE CALIU

Fot. Àlida Guasch

Lligada a tu
amb claror de matinada.
El cor silent.

Des de Transparència no us oblido i em sento encara lligada al vostre caliu. 

MiNiS

Foto de na  Francesca

Ara que estem a punt de posar fi a aquesta trobada tan esperada, que estem contents amb tot el que hem compartit i que hem pogut conèixer a altres blocaires desconeguts fins ara,  vos vull parlar de les altres trobades,  les trobades cara a cara. 

Abans que finalitzés el 2014 vaig tenir l'oportunitat de fer reals dues mini-trobades:

- La primera, la retrobada amb l'Àngels Sargantana, després de dos llargs anys de moments molt delicats. Feia temps que ho desitjava però no arribava l'instant adient. Vam compartir paraules, records, silencis, aferradetes, nous somnis... va ser molt desitjada, intensa i especialment emotiva.

- La segona amb dos amics blocaires, na Francesca i l'Alfons. Na Francesca fou tan amable que va fer de "guia-taxi", podent gaudir dels nostres magnífics paisatges mallorquins. Un d'ells és el que surt en aquesta foto que vos deixo, en què ens trobem tots tres, feta per na Francesca... ella va tenir millor ull i va immortalitzar als paparazzis   ‾‿⁀

No tinc moltes experiències de trobades, però sí que vos puc dir que m'agradaria participar en una en què ens puguem reunir tots, o gairebé tots, tot i que sé que és un desig una mica complicat. Segur que -si posem una mica d'il·lusió i voluntat- ens en sortirem!!

AFERRADETES  i  SALUT!!

Foto pròpia

Si surt de dins, és bo

París, gener 2015. Photo by Deric

En una altra vida jo era ocell, per això ara em fa por volar, però volo perquè la meva necessitat de fugir és molt més gran que la por. I volo perquè vull viatjar, i viatjo perquè vull viure i visc perquè vull somiar i somio perquè vull escriure tot allò que he somiat, tot allò que no he viscut ni viuré mai.

Em vaig endinsar al món dels blogs fa poc més de 10 anys per aquesta mateixa necessitat i perquè llavors no podia viure si no era en els meus somnis perduts en la immensitat de la nit. La meva vida era gris, solitària, trista i, el pitjor de tot, anodina.

Quan més insubstancial era la meva vida, més necessitat d'escriure tenia i el blog va ser una via per treure els meus fantasmes interiors, una teràpia a la que la gent hi responia puntualment.

Avui tot això ha canviat. Fa cinc anys la meva vida va fer un gir de 180º, es va tornar apassionant, plena, i el blog va deixar de ser el substitut del psicoanalista per convertir-se en el recollidor dels altres escrits, els que m'omplen més: les novel·les. I les entrades es van anar espaiant en el temps, però mai han deixat d'estar presents, ni ho deixaran, li dec massa al blog, és com un amic que m'ha acompanyat en els moments més difícils.

Potser aquesta entrada no interessa a ningú, però mireu, què voleu que us digui, l'he tornat a fer servir per expressar el que sentia en aquest moment determinat. I era això. Un altre dia serà diferent. Ja m'ho va dir algú: el teu blog és molt heterogeni. Cert! Així sóc jo.

M'HE REPENSAT

                                     

Màxim tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme  mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.

Ui, ui, uix! Què dirà aquesta ara?

No sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions. Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses, terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida mateixa. La vida dins del nostre blog.

Compartim vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?

Compartir idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa.  Em sembla que mai se’n van arreplegar tants de junts  com aquí. És clar que allò que parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!

Tot plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més ben dit, el compartim.

El cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans, digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.

I sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No era tan greu, oi? Només resta el  comiat, que vull convertir en un Fins ara!,  però sobretot amb un Compartim!

Ens trobem en els comentaris!

Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així  també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog.