diumenge, 14 de gener de 2018

QUÈ ÉS EL TEMPS?


Què és el temps? Trajectòries aleatòries de petjades que deixem en el segment que ens toca viure i que les onades s'enduran amb elles com un tresor preuat, perquè són les coses que fem o deixem de fer com a humans i que conformen l'estructura íntima de l'univers. Ecos. Veus que et recorden que fa molt de temps, massa, que no exerceixes de blogger, i que no tens excusa. O si? Si, han passat coses. Han passat quiròfans. Han passat absències. Han passat casaments. Han passat canvis laborals. Canvis de situació. I ha passat (encara passa) país, molt de país. Però aquí estem, navegant a tota vela, amb energia, cap als horitzons que tenim al davant, els personals i els compartits. Els personals amb noves fites, ara més íntimes. Els compartits amb tota una República per acabar de bastir i posar inevitablement en marxa. Perquè inevitablement serà. I prou aviat. I, per això, amb ganes de reobrir la finestra de l'Habitació de la Memòria per compartir altra vegada històries, inventades o reals, sensacions, descobriments... Mentrestant, què és el temps? El temps som naltros i tot allò que fem per alimentar les onades. El temps és l'eco dels nostres passos, de les nostres veus, del batec dels nostres cors buscant amb ànsia aliment per al nostre esperit. El personal. El compartit. 

Rescato la memòria i la comparteixo. 

Una abraçada a tothom.

Joan

29 comentaris:

  1. M'agrada la imatge que has triat. És una metàfora del temps: les petjades que deixem en allò que s'esdevé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, éren petjades anònimes en una platja propera i m'ha semblat molt simbòlica.

      Suprimeix
  2. Jo no en diria excuses (perquè no cal excusar-nos de res si bloguegem més o menys que això no ha de ser mai una obligació) però segur que sí que hi ha motius que, més d'una vegada, ens impedeixen estar per aquí al ritme que ens agradaria. Per sort, també sabem trobar els motius per no acabar de marxar mai i tornar-hi encara que sigui més pausadament, m'alegro que aquest sigui el teu cas i que continuïs amb ganes de compartir la memòria i el temps en aquesta finestra ben oberta que són els blogs.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L averitat és que si que han passat coses i el temps se n'ha anat cap a altres... urgències, però la recança per bloguejar hi era i espero tornar a ser-hi perqè, com dèiem l'altre dia, un blog és un espai més reflexiu, menys atabalat que les altres xarxes, i convé anar pausant les coses de pant en tant.

      Suprimeix
    2. Bé, la veritat és que hi han hagut coses que m'han portat a esmerçar-hi temps i energia, però la recança de tornar al bloguejar sempre hi ha estat perquè, com dèiem l'altre dia, aquest és un espai més reflexiu, més pausat i, a la velocitat que van les coses, trobar petits meandres arrecerats per llegir pensaments d'altri és molt necessari.

      Suprimeix
    3. i com que les màquines de vegades enganyen, em pensava que havia esborrat sense voler la primera resposta i, ver per on, ara aparèixen les dues. No sé si riure o cridar. En fí!

      Suprimeix
  3. el cas és ser-hi... Els sacrificis no es conten, Tothom té els seus...anton.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi serem! Espero (espero) que amb una certa regularitat.

      Suprimeix
  4. doncs si Joan el temps som nosaltres , ben dit i ben escrit

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, sempre he pensat que, com deia el savi, som la mesura de totes les coses, al cap d'avall, ho percebem tot amb els nostres sentits, inclòs el pas del temps.

      Suprimeix
  5. M'has fet pensar en R Paniker que deia "Jo vaig amb el temps" per contraposar-ho a la sensació habitual del temps que passa.

    Mentre construim el temps i l'omplim de passes, de veus i de batecs, nosaltres sempre serem el temps.

    Gràcies per venir i espero amb candeletes veure com omples la teva habitació de la memòria de contes. Per molts anys!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Que bo que era el Pàniker! Aquesta me la faig meva. Quant a la resta... ho provaré! :-D

      Suprimeix
  6. La meva relació amb el temps és frenètica en aquest moment de la meva vida. Encara amb nens dependents que he de passejar amunt i avall, amb feines,feinetes i pseudofeines... Ja m'agradaria viure com el Pàniker, tal com diu la Carme, amb el temps. Fites personals? Fites compartides? Trampejar els temps, poc més... Salut, Joan!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aprofita el temps amb els nens que creixen a una velocitat inatrapable i, de sobte, surten a volar i et queden al sarró infinites coses pendents d'haver fet amb ells.

      Suprimeix
  7. Ho escrius molt bonic, l'eco de les passes, dels batecs.. me n'alegro que tornis a aquesta habitació blogaire, a veure si ens coneixem més.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies! Espero refer coneixences i fer-ne de noves, que és del que es tracta.

      Suprimeix
  8. és el teu aniversari no?
    PER MOLTS ANYS!!
    I si no, igualment per molts anys ;-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Nomenó! No em facis més vell del que ja sóc! Encara que ho sóc una miiica més que tu. :-D

      Suprimeix
  9. M'agrada molt aquesta descripció que has fet del temps, la trobo molt poètica...És clar el temps és el què vivim dia a dia i anem omplint de vida...Això de reobrir la finestra de la memòria, sovint és agradable de fer, sobretot si seleccionem allò que ens ha fet somriure o ser una mica feliços i compartir-ho amb els altres...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, la paraula clau és compartir, que és el que sempre ens ha fet avançar com a espècie. Compartir idees, sensacions, sentiments, imatges... Això és el camí.

      Suprimeix
  10. Mentre no se t'escapi! A mi, ara, el que més m'amoïna és que s'escoli amb coses o amb gent que no aportin cap "toquet" interessant a la vida! Petonet!!!

    ResponSuprimeix
  11. M'atreveixo a afegir com a resposta a la teva pregunta que el temps pot ser el teu millor amic o el pitjor enemic. Cal tenir cintura i saber-lo aprofitar i jugar amb ell perquè no se si hi ha res més efímer que el temps, ara hi és i ara ja ha passat... M'ha agradat molt aquesta entrada. M'agrada que tornis per a poder-te seguir.

    ResponSuprimeix
  12. 'Jo vaig amb el temps', deia en Paniker
    nosaltres som el temps....
    m'agrada moltíssim com descrius aquesta absència, que d'altra banda veig que molts faríem nostra... endavant!! :)

    ResponSuprimeix
  13. Penso que aquest temps, tan ben dit, poèticament per part teva, és la necessitat d'escriure i el relentir que la vida ens imposa. Volem plasmar-ho tot amb l'escriptura i no podem, la realitat ens aclapara. És aquell altre escrit " Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per cada cosa..." I el que diu la Laura, que ve a ser el que diu en Paniker " jugar amb el temps" " que ens porti". I ja ens farem grans! Temps de reflexió i de repòs, de recollir. Ara , les emocions ens porten,o no?

    ResponSuprimeix
  14. Tot són etapes a la vida i el temps, no deixa de ser el camí per realitzar-les.
    Sí, un dia, aviat, veurem els nostres somnis fets realitat i el groc deixarà de ser un color per reivindicar justícia.

    ResponSuprimeix
  15. És allò de treure temps d'on no n'hi ha i és això que hem fet aquests dies, compartir temps amb records.

    ResponSuprimeix
  16. Temps, a tothom ens falta temps, tant si estem jubilats com si estan en temps de treballar. Aquests temps són convulsos per a nosaltres. Encara que hi ha gent que està pitjor. Ens queda buscar l'alegria, la felicitat a dintre nosaltres o entre els nostres coneguts, i així omplir el poc temps que queda.
    La fotgrafia m'ha semblat curOosa, les emprentes són relleus crec, no enfonsades. Oi?

    ResponSuprimeix
  17. El que de debò importa, Joan, és que malgrat tot el que ens ha anat passant al llarg del temps, encara hi som! Aquesta bona iniciativa de la Carme ens ha servit per constatar-ho!

    ResponSuprimeix