M'HE REPENSAT

                                     

Màxim tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme  mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.

Ui, ui, uix! Què dirà aquesta ara?

No sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions. Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses, terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida mateixa. La vida dins del nostre blog.

Compartim vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?

Compartir idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa.  Em sembla que mai se’n van arreplegar tants de junts  com aquí. És clar que allò que parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!

Tot plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més ben dit, el compartim.

El cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans, digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.

I sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No era tan greu, oi? Només resta el  comiat, que vull convertir en un Fins ara!,  però sobretot amb un Compartim!

Ens trobem en els comentaris!

Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així  també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog.