Les veus perquè vas perla vida amb els ulls ben oberts i amb la curiositat engegada... que segueixis veient escenes.
Per cert, que no sé si són els meus ulls, però el poema em costa de llegir, entre el blanc i negre de la imatge. Ens el podries copiar a sota? Gràcies!!!
L'única manera de veure coses interessants, és anar per la vida amb els ulls ben oberts, sense perdre'ns cap detall del què tenim a la vora... Aprendre a mirar, és aprendre a estimar! Jo, com la Carme, no he pogut llegir el poema i això que ho he intentat amb la lupa i tot en plan detectiu...
Passen moltes coses últimament i les emocions són a flor de pell. I en tot i tots, sempre hi donem un toc de quotidianeitat que mai saps on et durà però que tranquil·litza. I aquí estem tots dins la mateixa nau terra. Una abraçada a tothom!
Les escenes hi són i, com dius, n'hi ha de tota mena. Però la manera com les veiem (o simplement veure-les o no) depèn de cadascú de nosaltres.
ResponSuprimeixLes escenes visualitzen el teatre de la vida.
ResponSuprimeixLes veus perquè vas perla vida amb els ulls ben oberts i amb la curiositat engegada... que segueixis veient escenes.
ResponSuprimeixPer cert, que no sé si són els meus ulls, però el poema em costa de llegir, entre el blanc i negre de la imatge. Ens el podries copiar a sota? Gràcies!!!
Brutal el Bach elèctric!!
ResponSuprimeixEstic totalment d'acord!Una descoberta recent tot i que tingui un temps!
SuprimeixSi sabéssim tot el que amaga la sorra! Segur que també s'hi escolta el so de les onades.
ResponSuprimeixTot un món s'hi capbussa!
SuprimeixL'única manera de veure coses interessants, és anar per la vida amb els ulls ben oberts, sense perdre'ns cap detall del què tenim a la vora...
ResponSuprimeixAprendre a mirar, és aprendre a estimar!
Jo, com la Carme, no he pogut llegir el poema i això que ho he intentat amb la lupa i tot en plan detectiu...
Mirar encuriosida la vida! I les sorpreses venen soles...
SuprimeixESCENES D'ESTIU IV
ResponSuprimeixEl meu cor confitat d'arena
arrecera aigües nítides pel sol
i barreja els somriures dòcils
disparats amb canons de mar.
L'escuma saltironeja
sobre cossos daurats i astuts,
espargits per la sorra
com estrelles capbussant-se pel cel.
Uns peus esquitxen la mandra
i colpegen les roques de la por.
Només l'ombra d'una cadira trista
ens indica que la posta
s'està a punt d'iniciar.
Cèlia
L'autor ha suprimit aquest comentari.
SuprimeixPassen moltes coses últimament i les emocions són a flor de pell. I en tot i tots, sempre hi donem un toc de quotidianeitat que mai saps on et durà però que tranquil·litza. I aquí estem tots dins la mateixa nau terra. Una abraçada a tothom!
SuprimeixGràcies, Cèlia, pel poema! Profundes metàfores, que fan sentir i rumiar!
ResponSuprimeixMoltes gràcies Carme! Vivim una quotidianitat inquieta!
SuprimeixA mi també m'ha agradat, gràcies!
ResponSuprimeixMoltes gràcies a tu!
SuprimeixPreciós poema, m'encanten les estrelles que es capbussen pel cel...
ResponSuprimeixMoltes gràcies. De vegades simplement m'adono que viatgem en una nau terrestre...
SuprimeixMoltes gràcies pel poema.
ResponSuprimeixUna aferradeta.
Gràcies, Cèlia, pel poema, i molt contenta de tornar a saber de tu!
ResponSuprimeix