Màxim
tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb
les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança
d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.
Ui,
ui, uix! Què dirà aquesta ara?
No
sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser
monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots
els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El
ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions.
Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses,
terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic
que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida
mateixa. La vida dins del nostre blog.
Compartim
vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És
igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds
comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el
temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?
Compartir
idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns
grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa. Em sembla que mai se’n van arreplegar tants
de junts com aquí. És clar que allò que
parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!
Tot
plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu
que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més
ben dit, el compartim.
El
cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que
segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un
moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans,
digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat
que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.
I
sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No
era tan greu, oi? Només resta el comiat,
que vull convertir en un Fins ara!, però
sobretot amb un Compartim!
Ens
trobem en els comentaris!
 |
| Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog. |
