Propostes diverses recordatoris i Relats conjunts - Soir bleu

Hola, amics de Roda el món i torna al blog,  us en recordeu de la nostra trobada virtual del mes de gener 2015?  Doncs com aquell que res ja fa dos anys.

I us en recordeu de la trobada presencial del mes de maig 2015?
Doncs el dia d'una trobada poètica a Torelló, també amb una bona colla de blocaires, vam parlar de fer una altra sortida, com la del maig 2015.
La farem al 2018? vam dir primer... però seguidament vam decidir fer-ne una el 2017,  amb l'excusa de preparar la del 2018.
O sigui tres convocatòries:

MAIG 2017  (presencial)
GENER 2018  (virtual, en aquest blog,  tot el mes)
MAIG 2018  (presencial)

Aquest post, que havia de ser, tot just, per recordar que ja només falta un any per a la propera trobada virtual del 2018, al mateix temps servirà per participar als relats conjunts.... és que....

M'ha fet molta gràcia la proposta de l'Elfreelang de fer 100 aportacions als relats conjunts.
Fa uns quants anyets això hagués estat bufar i fer ampolles, ara és més complicat, perquè tot això està mol apagat.
Però ho hem d'intentar. Us animeu? Feu difusió de la idea?  Endavant!!!!

Aquesta va ser una trobada blocaire molt especial. 
Era un vespre blau, a la vora del mar i el romanticisme surava el l'aire.
Va ser un maig càlid i agradable i tothom estava content. Ens vam conèixer o reconèixer amb alegria i ganes d'estar junts. Les converses es multiplicaven i les amistats de temps es consolidaven.  I algun amor començava, i algun altre es retrobava. Tothom tenia interès en comunicar-se bé. Tothom?  No, tothom no, sempre hi ha algú que no vol ser reconegut i se les empesca totes per a poder-hi ser, sense prendre cap risc.

Inspirat en el personatge més o menys conegut, del clown silenciós, a vegades provocador, el blocaire desconegut, es va disfressar de clown. I va fer acte de presència tota la nit, sense dir ni paraula. Segur que estava esperant, que algú li preguntés com era que anava vestit així, per donar la seva precisa resposta.  Però els blocaires, respectuosos de mena, no van dir res. Ni tan sols li van insistir preguntant qui era en realitat.  Sabien que no ho diria.  Estaven convençuts que seria algun d'aquells joves que no s'ensenyaven mai en públic... però quin d'ells?

Quan la nit havia acabat, i tothom anava marxant cap a casa seva, amb la mirada plena dels somriures i dels jocs i de les bromes fetes, volien acomiadar-se del noi vestit de clown, amb afecte, encara que no sabessin qui era. El noi va rebutjar qualsevol mostra d'amistat o de carinyo i en veure que ja marxaven, lentament, va anar a seure a la taula del costat amb altres nous desconeguts...

M'HE REPENSAT

                                     

Màxim tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme  mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.

Ui, ui, uix! Què dirà aquesta ara?

No sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions. Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses, terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida mateixa. La vida dins del nostre blog.

Compartim vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?

Compartir idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa.  Em sembla que mai se’n van arreplegar tants de junts  com aquí. És clar que allò que parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!

Tot plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més ben dit, el compartim.

El cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans, digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.

I sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No era tan greu, oi? Només resta el  comiat, que vull convertir en un Fins ara!,  però sobretot amb un Compartim!

Ens trobem en els comentaris!

Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així  també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog.