divendres, 5 de gener del 2018

***

no acabo d'entendre, jo, que quan escric ho faig de manera que els meus dits llisquen pel teclat amb un deix absurd; això de vegades o, d'altres vegades, amb la intensitat i llefiscositat d'un vòmit sanguinolent. Les paraules creixen, es deixondeixen buscant, àvidament, una oïda i un enteniment on refugiar-se de tanta solitud o estupidesa, perquè de vegades hom no sap què és què, ni qui busca què.
Fa temps que em qüestiono que en aquests convulsos temps en què la gent no dorm gaire, i en què el poble es preocupa, surt als carrers, reivindica la sagrada llibertat... L'art va per d'altres camins i es perd en l'estupidesa del temps, tot i que vol ser clàssic i universal. No sé qui és, si l'art o la gent que pretén crear-lo,  qui es perd... Potser jo mateix em perdo en la meva solitud i en aquestes lletres. Tant se val! He de dir que no dormo gaire, que els temps ja no són agradables, que la vida i la història són molt interessants i que la bellesa... Ah, la bellesa! Pretenen que la bellesa sigui forma sense ànima. Si l'art pretén ser absurd des de l'essència, que m'avisin, que jo plego. I si algú em diu que és el divertimento humanista li diré que plegui, que l'humanisme comprèn la humanitat.
Vull dir que poc m'interessa ja tot, i si no hagués estat que la Carme, tan gentilment, m'hagués convidat a escriure quan feia tant de temps que no ho feia en un bloc, ni ho hagués fet. Aprofito, però, Carme, per agrair-te el record i per saludar-vos, a tothom, entranyablement, des del record i l'enyor.

14 comentaris:

  1. El primer que m'ha vingut al cap és que potser el que ens convé a tots és dormir una mica més i, sobretot, una mica millor... però no em facis cas que jo no n'entenc. Ben retrobat! ;-)

    ResponElimina
  2. Cada any de la nostra vida ha de ser millor que l'anterior.
    En tot cas ho intentem.

    ResponElimina
  3. Doncs jo he gaudit escoltant la música que toquen les teves paraules escrites, li diguis art, absurd o vòmit sanguinolent. Salut!

    ResponElimina
  4. Aquesta trobada està pensada per recuperar gent que ja no hi és, i que probablement ja no hi tornarà a ser. Però com a mínim, tornar-se a expressar en un format que en algun moment de la vida va ser important per nosaltres. Això amb tu ja ho tenim.

    ResponElimina
  5. Aquest espai de retrobada
    és com una herba remeiera,
    que quan te la prens
    et fa sentir bé.

    Salut i República.

    ResponElimina
  6. L'art és un tema de conversa que no té fi perquè, com la vida, hi ha moltes maneres d'encarar-lo. Per mi també és allò que ens fa ser més humans.
    Molt de gust de trobar-te, Jordi.

    ResponElimina
  7. Jordi, moltes gràcies per venir. Les teves paraules tenen una gran autenticitat i només per això ja val la pena que les hagis escrit, que nosaltres les haguem llegit. Ja veus n'hi ha que no hem sabut mai, què és l'art ni hem volgut entrar-hi, però seguim escrivint i seguim aquí. Qui sap si per addicció o per altres motius. Potser per companyia. M'alegro de llegir-te, Jordi!

    ResponElimina
  8. El problema de l'art és que penja d'un món institucionalitzat i, per tant, es dedica a repetir esquemes sense ànima. L'art s'autentifica quan és espontani, quan la creativitat neix de les coses noves, de societats noves que trenquen amb l'estau-quo. Cansats, però estem creant un nou espai social en el qual tornarà a haver-hi Art.

    ResponElimina
  9. Ui veig que comences l'any una mica pessimista...Posa-li ganes i alegria al dia a dia i segurament descubriràs què és què i qui busca què, ara que si parlem d'art, mai se sap...
    De totes maneres jo, encantada de llegir-te, Jordi.
    Que el Nou Any et regali petits moments feliços!

    ResponElimina
  10. L'art té moltes cares i totes tenen el seu sentit de ser. Malgrat alguns cops ens perdem en èstètiques buides -no sé si n'hi ha de realment buides- està clar que alguna cosa ens aporten, encara que sigui com a rebuig d'allò que no volem viure. O potser perquè ens ve de gust un "divertimento", com tu dius. D'altres cops l'art compromès amb la vida, amb l'ètica, esdevé necessari i fins i tot terapèutic. Clar que també pot convertir-se en una proclama i prou... No sé, potser m'he ficat "en un jardí" -com es diu ara- però això és el que les teves paraules m'han provocat. I això sol ja és bo, oi?
    Bon any, Jordi, gaudint de la música d'Arvo Pärt!

    ResponElimina
  11. És un plaer tornar a llegir-te, potser que amb tan sols això sigui suficient per a mi, sense arribar a aprofundir més.
    Bon any, Jordi.

    ResponElimina
  12. No es pot forçar pas, l'obligació d'escriure. Tinguem aquesta llibertat amb les lletres, que siguin les nostres aliades quan de debò les necessitem. Això, la gent dels blogs ho sabem bé... Salutacions, Jordi!

    ResponElimina