dissabte, 31 de gener del 2015

Amistat en la distància


Deixar constància, mai és tard, de la importància que té en el món virtual aquesta dimensió que és la distància que t'apropa. L'efecte virtual fa que s'estableixi una sort de vincle que, tal vegada, es podria definir com una fília afectiva. L'amistat no abunda i els amics són comptats i pocs. Per això mateix, tinc en especial estima als companys de viatge que a través del Far han compartit, poc o molt, una determinada sensibilitat. No era l'objectiu, però els lligams hi són i, en aquest sentit, la seva fidelitat no deixa de ser una prova d'amor. Escoltar és un art, i el fet de mantenir un blog, al meu entendre, té molt a veure amb aquesta empatia que sovint permet la lectura reposada. Gràcies per ser-hi i, no cal dir, la meva fidelitat és recíproca.

Abraçades, des de El Far.

Un món petit i gran


Un món petit, ric, gentil, que espurneja entusiasme, ens ha convidat aquest gener a participar d'un món més gran, com si d'un ram de mimosa es tractés. Bell pom de moixaines grogues.



Cadascú amb el seu esclat particular, amb la llum agradable i acollidora, hem vingut a compartir el color i el viatge que vam iniciar ja fa una colla d'anys.
Tot just estrenat el periple del 2015 encara ens queda molt per rodar.
Estaria be poder asseure'ns en alguna branca per poder compartir, de nou, la riquesa de tons que ens regalem els uns els altres.
Qui s'anima?



Gràcies, col·leccionista, per fer aquest rodar el món i tornar-hi!

Un rere a un altre



Tindrem dies tristos o alegres.
Amb notícies boníssimes o dolentes.
Dies d' adeú o de noves arribades.
Però un dia anirà rere un altre i els nostres posts restaran en l'infinit...
Llarga vida als blogs!

Un dia volaré lluny...

Ara mateix  (les 14,41 del dia 26 de gener de 2015), he entrat a llegir comentaris, encara no estava preparada per escriure-us, i m'he trobat amb el darrer comentari de la Carme: s'acaba el mes! 

I, de cop, així, sense pensar-ho gaire, he sentit la necessitat d'escriure. Perquè s'acaba el mes i perquè avui és...

Vint-i-sis de gener, un dia emblemàtic per mi, ja que el meu nét gran, en Martí, el primer nét, ha fet set anys.

El set és un número màgic. O potser tots els números són màgics?

Set anys és el que diuen alguns psicòlegs que dura una relació amorosa: al cap de set anys - diuen- comencen a assecar-se les relacions; l'un ja coneix l'altra (o l'altre), gairebé de manera "total". Perquè també he sentit a dir, o he llegit, o m'han explicat (i no sé si m'ho he acabat de creure) al cap de set anys, ja ens han canviat totes les nostres cèl·lules. Ja som diferents, ja no conservem res del que vam ser ara fa set anys. És científic, aquest postulat? O només és l'excusa que necessitem per dir-nos a nosaltres mateixos que hem canviat?

Jo canvio, tu canvies, tots canviem! Canviem maneres de fer, maneres de pensar, fins i tot maneres de sentir, el que - diu la Psicologia- no canvia mai, és la nostra estructura de personalitat. És veritat? És mentida? És una excusa per continuar vivint i justificant el que fem (o el que no fem?)

M'alegra moltíssim poder participar en aquest blog comunitari, perquè em proporciona la possibilitat de tornar a comunicar, de tornar a veure, de tornar a llegir, de tornar a sentir, tantes i tantes emocions, tants i tants sentiments, tant i tant plaer com havia anat acumulant en els primers anys de "blogger", de blogaire, de blocaire!

Per això, Des Del Meu Mar  us dic: Benvinguts de nou, tots plegats, a la meva vida. Aquí estic. El meu blog, actualment, és una casa mig buida (o mig plena), la qual cosa no vol dir que no hi vagi de tant en tant, per endreçar, per treure la pols, per obrir les finestres i deixar-hi entrar una mica d'aire pur...

Em vaig "comprar" una altra caseta, en un indret que és diferent; que no és ni millor ni pitjor, però que no em resta tant de temps (d'aquest poc temps lliure que tinc- o que no tinc- per fer allò que m'agrada). No és que no faci el que m'agrada, sempre ho procuro, però molts cops, sense saber per què, acabo fent una obligació d'allò que, en un principi, pensava que havia de ser una devoció. No us passa? I llavors, el que em ve de gust, és deixar d'estar subjecte a tot: necessito espai, necessito volar, necessito aire. El nou vell indret es diu facebook. Pel que us dic: no em pren tant de temps, d'aquest temps que necessito cada vegada més, com l'aire que respiro. Temps per deslliurar-me de lligams, de compromisos, de tot...

Vull ser lliure!

En tots els sentits.

Malgrat tot el que dic, les meves relacions personals, hagin o no canviat les meves cèl·lules, són aquí, amb mi, al meu costat, per poder-vos dir a tots plegats que us desitjo que s'acompleixin els vostres desitjos, col·lectius o individuals. I per enviar-vos, virtualment, ja que entenc que personalment és molt difícil, una forta abraçada, i petons de tots els colors!

I una cançó que sempre m'ha agradat, que és un resum del que vull: volar lluny!


divendres, 30 de gener del 2015

I una dues i tres ....ge

Doncs sí hi torno .....fa tanta il·lusió ser a la roda del món que fa tornar al bloc que escric el meu tercer i últim post de planxar mots , ja que ens han dit que mínim un i màxim tres  .....i heus aquí el número tres .....

Au Elfreelang tant fer la xula i ara , de sobte, te n'adones que no saps què vols escriure.....d`enyors i nostàlgies de blocaires que no hi són perquè van eliminar el seu bloc .....ja no perquè ja ho he fet, de blocairades col·lectives tampoc .....i posar-se ara a enunciar i anunciar que el proper dia 2 de febrer el teu bloc farà sis anys .....no tampoc .....que això és una trobada virtual imponent i magnifica i ara no toca .......

Bé, faré servir la lletra ge de gener ......gruaré gabiejar gàbies , generant girs , gags, gafets, gafetes gaudint generant gener , gaubances generals , gaudis gaiament, gaiato gairebé gruixut gripau gras, gírgola i gàrgola, garjola  galàctica gens galana, geranis , gerds, galania gebrada, gotims, gotellada , galàpet gris, gec garrotada, girola giravolt gorg gorja gola, gegantina girafa , gelabror gelada, glaç, gel, gelat gelatina, gelós gelosa gelosia gemada, gemec gemegant gorgs, gúbies, grumolls gomosos, guals glamurs,  guants guanyadors , generals glacials galtes galtones gruant glatint guerrers guenyos ......guepards guerxos, garibaldina gavardina gràcil, graciosament grimpo grades, graderies , graelles graduades, gràfics grafismes  ....gralls, grallers , gramalla gramàtica.....gramòfon gramola   ...granada grana greal grec greala grega greda groguera gregoriana, groga grufant gruix guix gaig goig gall goll gruny , garbí gener gruta greu grau, gobelet godall godalla golafre, gojo gojant goges , gener generació ......ho sento m'he embalat , text sense sentit un pel dadà .....el gaudi ha estat especial i per quan la segona gran trobada ?

Necrològiques

Durant aquest mes s'han publicat en aquest blog moltíssimes entrades i s'han fet una bona pila de comentaris, així que ho consideraria un èxit, molts hi hem participat amb ganes per demostrar que els blogs no estan morts encara.

Tot això té una altra cara. La majoria de posts han estat fets per blogaires en actiu. També han aparegut blogaires intermitents i hem tingut oportunitat de tornar a llegir alguns de desapareguts del tot. Però en els 8 anys que porto per aquí he vist passar molta gent que m'hauria agradat que apareguessin a saludar i diguessin com els va, i que és altament improbable que apareguin. Alguns perquè ja eren molt lluny quan aquesta trobada va ser fixada, i d'altres perquè no hauran volgut. De totes maneres, vull tenir un record amb tots ells i m'he proposat com a mínim citar-los. Segur que me'n deixaré, així que espero que entre tots m'ajudareu a completar la llista de blogaire que un cop van ser molt actius però que van desaparèixer.

El meu record i afecte per tots.

iruNa, Tirai, Onyx, ^eMMa^, Llum, Perdedor, Candela, Alepsi, PD40, Efe, Anna Tarambana, Zinc Piritione, bluf, Boira, Musa, Clint, Trillina, Tals, Déjà Vie, Txell, Rosa, Yourwinterwish, SHADOW, Striper, Estrip, Esther, ÀnimaAlada, LluNa, NeoPoeta, Núria Aupí, Somiant la lluna, Petita Criatura, Núr, Fada, Sibereee, El tacte de les paraules, Xitus, Menta fresca, Eli, Cèlia, Guspira, Labruixoleta, Manuscrits, Nits, Menxu, Òscar, Myself, -assumpta-, Carina, Kweilan, _NuNs_, Met, Nimue, Sergi M. Rovira, Jordi Casanovas Angelet, Puji, P-CFACSBC2V, Sense caletre, Thera, Sànset i Utnoa, Cris, Ma-Poc, Angle, Luthien, Pluja, Plugim constant, Tu jo i l'Otis, Violette Moulin, Adbega, Filadora, Martulina Divina, Senyoreta Reykjavík, Maria (bestreta), Nona Mirona, Olguen Dalmasas, El Porquet, Leblansky, Ventafocs, Anna (color camaleó), Murga, Yáiza, Lalu, Marienkafer, MBosch, Finestreta, Formiga, Montse Lladó, Helena Arumi i Jordi Dorca.

La meva fada

Vicky de Clascà, "Bikimel". Foto: Sergi Palau

Vaig descobrir Bikimel, com la majoria de coses, per un seguit de casualitats (segur?) que em repetien el seu nom: ara una ressenya d'una revista, ara un programa de ràdio… Segurament jo ja estava especialment receptiu a una persona com ella, a la seva proposta artística. Em va acabar de decidir el fet de saber que havia tret un disc després d'una estada a Farrera, un petit llogarret de la Vall Ferrera que molts anys enrere ja havia visitat amb els pares. Llavors ja s'havia convertit en un poblet de "hippies neorurals", segons la gent de la contrada. Tenia una màgia especial, enlairat sobre uns vessants rocosos tallats damunt la vall.
En fi, que no m'ho vaig pensar dos cops i vaig comprar-me el cd: "Farrera. Can·Sons DO"
I vaig quedar meravellat per aquella veu tan especial, dolça i timbrada a voltes, més trencada d'altres, que, de tant en tant, s'enfilava en uns falsets delicadíssims. I aquelles músiques properes al pop més "indie", molt suggerents, gens previsibles. I unes lletres plenes de poesia, una poesia que jugava amb el cor i els sentiments, però també amarada de la contemplació del paisatge i dels sons d'aquelles muntanyes. Aquí teniu un petit tast: el video clip de la primera cançó que dóna també nom al disc: Farrera. Senzillament genial. No em digueu que -si només escolteu la música- no veieu el sol fonent-se rere les carenes, o que no trepitgeu les pedres vora el riu…



El disc està ple dels sons de la vall: el dels ocells, el repicar de les campanes, el so d'una tempesta o el de la pluja sobre les teulades, l'aigua del riu escolant-se, una mosca vironera… Són talls enmig de les cançons pròpiament dites, una mena de pausa on la veu de la Vicky recita mots i juga amb el seu so mentre descabdella pensaments, sensacions… Es pot sentir el disc saltant-se aquestes parts si voleu, però jo trobo que creen una atmosfera molt especial que li dóna un sentit complet. Trobareu cançons sobre un nen perdut, El nen del bosc, sobre el poder del riu, Llaurant la llera del Riu Vermell, sobre les llegendes ancestrals, Minairons. I també hi sentireu la complicitat dels habitants en una versió de taverna de l'Adéu clavell morenet. Fins i tot hi ha el meu estimat Roger Mas. En fi, un disc molt, molt especial.

Vaig quedar tan captivat que vaig buscar què més havia fet. Tenia un disc anterior: Stat Jònic (2010) . Deien que a Farrera…  havia optat per una modulació de la veu menys rockera i és veritat. A Stat Jònic apareix una Bikimel més dura, més contundent, de veu més estripada, que també m'agrada. Però ja hi ha l'embrió de Farrera en cançons com aquesta: L'espantaocells. Amb ella us deixo, esperant que us hagi captivat tant com a mi.

dijous, 29 de gener del 2015

Ja estan ací...





--No, em tem que no és un virus-- va dir-me, amb posat greu, l'informàtic --La cosa és molt més greu: em sembla que el que et passa és allò que anomenem un blogtergeist....

--Un blogtergeist!? Què dimonis és, això!?

Llavors, i sense dir res, l'informàtic va recitar una breu i incomprensible invocació, va polsar simultàniament tres tecles que no vaig encertar a veure, i la pantalla de l'ordinador es va transformar, de sobte, en una visió terrorífica que encara m'esgarrifa quan la recorde: embrions repugnants d'entrades a penes esbossades, títols ridículs sense text als qual encapçalar, raonaments absurds, frases prometedores però horriblement mutilades, imatges desenfocades, haikus --o alguna cosa semblant-- que gelaven la sang en les venes... Tots ells se succeïen en la pantalla, atropellant-se uns a altres, en una escena digna del pitjor malson d'una ment malalta. No vaig poder resistir tant d'horror, i tapant-me els ulls amb les mans, vaig cridar...

--Prou!! --vaig dir-li-- Pel que més vulgues, para això, siga el que siga!!

--Això --em va dir l'informàtic-- són els espectres de totes les entrades fallides que has anat acumulant d'ençà que vas obrir el blog.

--Entrades fallides? -- vaig dir-- Però... Això no pot ser! Jo les esborre...!

--No --va replicar-me sense vacil·lar-- N'esborres algunes. Però moltes altres les conserves com a esborranys. I desar-lo com esborrany és, per a un post fallit, la pitjor de les condemnes: una entrada eliminada troba, finalment, la pau, descansa quan tu l'oblides. Però els esborranys no tenen aquesta sort. I, ho meresquen o no, són condemnats a una mena de purgatori que sovint es prolonga fins molt després que el propi blog del qual podrien haver formar part haja deixat d'existir. Un esborrany sap que les seues probabilitats de reviure són pràcticament inexistents, però tampoc no pot assolir el descans que representa la paperera de reciclatge. I de tant en tant, i sense que sapiguem encara per què, es rebel·len...

De sobte, una llàgrima em va rodolar per la galta... Era cert: deixant-les en aquell limbe incert i inhòspit, havia estat extremadament cruel amb aquelles entrades, Al cap i a la fi, jo mateix les havia creades, jo era el responsable de les seues horribles imperfeccions, i havia d'assumir-ne les conseqüències.

--I què puc fer?-- vaig preguntar amb un fil de veu.

L'informàtic va recitar una nova invocació, va tornar a polsar no sé quines tecles, i llavors va passar: els esborranys van començar a esclatar com espurnes, entre un soroll aterrador. "Aneu cap a la llum", repetia com una lletania l'informàtic mentre les malaguanyades entrades anaven esvaint-se en la pantalla entre espurneigs i espetecs. Després d'uns minuts que se'm van fer eterns, la pantalla va començar a recuperar el seu aspecte habituals, i la familiar interfície del blog va tornar a ocupar-la com si mai no hagués desaparegut. L'informàtic, amb un posat solemne, em va allargar el ratolí, i va dir unes paraules que mai no oblidaré:

--Ja està. Aquesta vegada ho he pogut resoldre. Però no sé què passarà a la pròxima: quan un blog esdevé un cementeri d'esborranys, poden passar aquestes coses, així que el més prudent és evitar-ho. Fer blogs pot semblar divertit, però els blogaires heu de saber que teniu una gran responsabilitat. El teu blog, tots els blogs, estan bastits sobre centenars, milers d'idees que mai van arribar a complir la finalitat amb que van ser concebudes, però que mereixen també tot el respecte perquè, d'alguna forma, és el seu sacrifici el que fa possible els blogs. Recorda-ho sempre.

I hauria de recordar-ho. A vegades, però, ho oblide...



LLIGADA AL VOSTRE CALIU

Fot. Àlida Guasch

Lligada a tu
amb claror de matinada.
El cor silent.

Des de Transparència no us oblido i em sento encara lligada al vostre caliu. 

MiNiS

Foto de na  Francesca
Ara que estem a punt de posar fi a aquesta trobada tan esperada, que estem contents amb tot el que hem compartit i que hem pogut conèixer a altres blocaires desconeguts fins ara,  vos vull parlar de les altres trobades,  les trobades cara a cara. 

Abans que finalitzés el 2014 vaig tenir l'oportunitat de fer reals dues mini-trobades:
- La primera, la retrobada amb l'Àngels Sargantana, després de dos llargs anys de moments molt delicats. Feia temps que ho desitjava però no arribava l'instant adient. Vam compartir paraules, records, silencis, aferradetes, nous somnis... va ser molt desitjada, intensa i especialment emotiva.
- La segona amb dos amics blocaires, na Francesca i l'Alfons. Na Francesca fou tan amable que va fer de "guia-taxi", podent gaudir dels nostres magnífics paisatges mallorquins. Un d'ells és el que surt en aquesta foto que vos deixo, en què ens trobem tots tres, feta per na Francesca... ella va tenir millor ull i va immortalitzar als paparazzis   ‾‿⁀

No tinc moltes experiències de trobades, però sí que vos puc dir que m'agradaria participar en una en què ens puguem reunir tots, o gairebé tots, tot i que sé que és un desig una mica complicat. Segur que -si posem una mica d'il·lusió i voluntat- ens en sortirem!!
AFERRADETES  i  SALUT!!
Foto pròpia

dimecres, 28 de gener del 2015

Si surt de dins, és bo

París, gener 2015. Photo by Deric
En una altra vida jo era ocell, per això ara em fa por volar, però volo perquè la meva necessitat de fugir és molt més gran que la por. I volo perquè vull viatjar, i viatjo perquè vull viure i visc perquè vull somiar i somio perquè vull escriure tot allò que he somiat, tot allò que no he viscut ni viuré mai.

Em vaig endinsar al món dels blogs fa poc més de 10 anys per aquesta mateixa necessitat i perquè llavors no podia viure si no era en els meus somnis perduts en la immensitat de la nit. La meva vida era gris, solitària, trista i, el pitjor de tot, anodina.

Quan més insubstancial era la meva vida, més necessitat d'escriure tenia i el blog va ser una via per treure els meus fantasmes interiors, una teràpia a la que la gent hi responia puntualment.

Avui tot això ha canviat. Fa cinc anys la meva vida va fer un gir de 180º, es va tornar apassionant, plena, i el blog va deixar de ser el substitut del psicoanalista per convertir-se en el recollidor dels altres escrits, els que m'omplen més: les novel·les. I les entrades es van anar espaiant en el temps, però mai han deixat d'estar presents, ni ho deixaran, li dec massa al blog, és com un amic que m'ha acompanyat en els moments més difícils.

Potser aquesta entrada no interessa a ningú, però mireu, què voleu que us digui, l'he tornat a fer servir per expressar el que sentia en aquest moment determinat. I era això. Un altre dia serà diferent. Ja m'ho va dir algú: el teu blog és molt heterogeni. Cert! Així sóc jo.

M'HE REPENSAT



                                     

Màxim tres. I vaig decidir que dos posts era un bon número. El terme  mig és la mesura i ja que jo no la tinc amb les paraules... Però... però... m’he repensat. Sempre em quedaria la recança d’allò que no vaig dir i mai més en tindria l’oportunitat.

Ui, ui, uix! Què dirà aquesta ara?

No sé el perquè, aquest blog em recorda un congrés, però per comptes de ser monotemàtic, que t’acaba avorrint, aquest és divers, divertit i divergent. Tots els congressistes presenten una ponència, o dues, o tres, i tots comenten. El ponent de torn sempre té dret a rèplica per defensar les seves posicions. Algunes ponències són íntimes, d’altres de conya, tècniques, enginyoses, terapèutiques, positives, pessimistes. En algunes ens mengem el món de bonic que és, en d’altres de la ràbia que ens fa. No és només un congrés, és la vida mateixa. La vida dins del nostre blog.

Compartim vivències, idees, coneixements, històries tristes i esdeveniments feliços. És igual que hi estiguem o no d’acord, ho compartim. També compartim inquietuds comunes: Em llegeixen? S’entén el que vull dir? El meu blog persistirà en el temps? De veritat que tinc vuitanta-sis nous amics?

Compartir idees, pensaments i opinions i debatre-les era propi dels primers filòsofs, uns grecs d’esperit assossegat, que estimaven la saviesa.  Em sembla que mai se’n van arreplegar tants de junts  com aquí. És clar que allò que parlaven va transcendir fins avui. Qui sap si nosaltres potser... potser també!

Tot plegat, sil·labegeu amb mi, si us plau, en-ri-qui-do-rí-ssim! És un superlatiu que m’he inventat per descriure el que sento. Si us agrada, us el regalo, més ben dit, el compartim.

El cas és que jo he passat de no trobar temps per comentar en els vint blogs que segueixo, a buscar-lo per poder-ho fer en vuitanta-sis. Ja li he assignat un moment del dia, però durant la resta també hi penso. Si us plau, els veterans, digueu-me si és una droga, perquè de veritat que genera addicció i de veritat que no sé si sóc a temps de desenganxar-me’n.

I sí, encara que costi de creure, ja he acabat, ja he dit el que volia dir. No era tan greu, oi? Només resta el  comiat, que vull convertir en un Fins ara!,  però sobretot amb un Compartim!

Ens trobem en els comentaris!


Malgrat els barrots, busquen la llibertat. Així  també, nosaltres rescatem la nostra a través del blog.



Cas típic 2068: noi li agrada noia, noi li agrada acomiadar-se de la trobada 2015

Hola gent de la trobada virtual! Soc altre cop en Pons. Em coneixereu de.... Bé si a aquestes alçades de la meva carrera blocaire no em coneixeu vol dir que aneu molt despistats. La veritat es que no tenia previst fer un tercer post per la trobada, però la pressió social m'hi ha obligat, fins hi tot la gent m'aturava pel carrer demanant-me de genolls que ho fes.

Aprofito doncs el post per acomiadar aquesta trobada, com a mínim per part meva com a autor, ja que encara queden dies per altres autors i per tan per continuar comentant nous posts. Com a administrador del bloc podria adjudicar-me el privilegi de planificar el post per l'últim dia de la trobada, però fet i fet ser administrador d'aquest bloc no es tan especial com m'agradaria, gairebé hi ha més administradors que participants, que no tinc gaire clar què hi pinten perquè en el fons la feina bruta la fet pràcticament tota la Carme, i jo no he fet res més que un altre participant, si descomptem tranquil·litzar l'Assumpta que sempre és posa molt nerviosa quan es tracta d'esdeveniments col·laboratius entre varis bloggers, i arreglar alguna petita trencadissa provocada per un administrador sapastre; no vull criminalitzar a la persona en qüestió per tal que no la senyaleu pel carrer i ho passi malament la pobre Sílvia, upss...

No he controlat si al final els 87 apuntats han fet la seva feina i han escrit mínim un post per cap, però si algú ha fallat no passa res, que no es preocupi que no es despertarà amb un cap de cavall al llit, o en el seu defecte el cap de la seva mascota preferida.
El poster de la paret de la meva habitació

M'ha sorprès gratament veure que la planificació dels posts al llarg del mes ha estat prou bona i espaiada i que hi ha hagut pocs imprevists. Digueu-me malpensat però un parell de posts esborrats sense voler per algú que no es l'autor els esperava. Ja sabeu, son aquelles coses que passen sense mala fe, però acaben passant quan hi ha 83 parells de mans tocant el mateix (no tenim cap participant manc, no? Si el tenim, si us plau que no s'ofengui, prou mèrit que té escrivint amb una sola ma).

També m'ha fet il·lusió veure la elevada xifra de comentaris per post. Sobretot si tenim com a referència només el nombre de comentaris dels posts previs a la trobada que publicava la Carme on lo habitual era que hi haguessin pocs comentaris o directament una quantitat irrisòria que feia plorar al MEV. Per últim també m'ha alegrat apreciar com la qualitat dels posts escrits ha estat força alta. Com sempre, uns m’han agradat més que els altres, però en general son bons; tranquils, us estalviaré passar vergonya i no faré un rànquing ordenant els posts d'aquesta trobada segons el meu (encertat) criteri.

Va contra el meu tarannà (bonica e infrautilitzada paraula) fer un post fora del meu bloc sense fer-me publicitat, per tan aprofito per recordar a algun despistat que encara no sap quan fa anys Pons's Blog (fet força improbable per altra banda), que demà dia 29 de gener compleix 9 (nou, pels de lletres) anys. No vull que us sentiu obligats a passar demà a felicitar-me, però que sapigueu que passaré llista. No vull que us ho prengueu com un amenaça, més aviat seria com una extorsió, trobo que la paraula “extorsió” té més classe, serà per la “x”? Per tal que no us perdeu pel camí us deixo l'enllaç futur al Cas Típic del novè aniversari: CT2069. Recordeu que al ser un enllaç futur aquest no funcionarà fins el dia 29/01/2015 a les 06:00.

Acabo dient que ha estat un plaer participar en aquesta trobada. Per qualsevol cosa ja sabeu on em podeu trobar, i el més important, jo se on trobar-vos ;)

dimarts, 27 de gener del 2015

QUAN (allavontes a l'Urgell)


Quan vaig començar el bloc encara treballava a la Segarra. Els nens anaven a escola a Verdú. La crisi no ens havia afectat tant. No teníem gos. No sabia posar música al bloc. No coneixia el 75% de la gent que ara són amics/blocaires. Tampoc havia après a recitar a Sudanell, ni a escriure a Lo Càntich, ni a confegir qualitats de vida al Xercavins. Tenia un sofà blau ple de retrets. Una amiga encara era viva. Els meus veïns em saludaven perquè hi eren. No havia posat cap rètol reivindicatiu en què el missatge fos tan clar.

(....  unes quantes raons més....i cafès... i pastes....)

M'alegra haver començat un bloc. Conèixer gent. Escriure i buidar el pap. Servir d'inspiració. Ser la pera o la cantireta o ambdues. M'alegra haver-vos trobat.

Gràcies per ser-hi. I per ajudar-me a fer camí.

Ahir, avui, demà...

Vist al Blog  Bon dia, de les Escoles Vedruna de Girona
Semblava que mai havia d'arribar aquest dia, després d'haver-lo programat amb tant de temps, oi Carme?
I ja és aquí i a alguns ens ha agafat a contrapeu, com sempre.
No voldria pas que aquest blog esdevingués una trobada nostàlgica i per això, a través d'aforismes, refranys i altres frases figurades que tan m'agraden, he intentat  cercar un punt d'equilibri entre passat, present i futur.
I jo em postulo pel Carpe diem, pel viure el moment i no arrossegar llast del passat ni hipotecar-nos per un futur incert i encara invisible.

Voler fer història de 10 anys i no voler veure-hi més enllà ho trobo, com a mínim agosarat. Pensar que Google va néixer fa poc més de 15 anys, que Facebook no té encara ni 10 anys i que els primers blogs els hem de situar també en aquest segle XXI, em fa pensar que encara hi ha moltes coses que haurem de descobrir, a les quals ens haurem d'adaptar i que ens ajudaran a fer-nos grans d'una altra manera.

Vam arribar al món digital en bolquers i potser tot just ens acabem de posar drets. No vull ni pensar què podré fer a la xarxa quan em jubili i tingui el temps del qual ara no disposo! :)

I com diu el Dalai Lama, només hi ha dos dies a l'any que no podem fer res: ahir i demà. Però encara ens queda avui. Perquè la gramàtica ja ens ensenya que Ahir era, avui és i demà serà.
O també hi ha qui diu que ahir és història, demà és un misteri i avui és un regal i per això es diu present. O encara: No malbaratis l'avui amb les culpes d'ahir ni amb els dubtes de demà. I ho acabaré amb una altra citació molt recurrent: Avui és el demà pel qual et preocupaves ahir.

Conte de Nadal, veïnal


Conte de Nadal, veïnal


Aquella crida ho havia de canviar tot. Aquell dia el veidedalt va decidir sortir de casa i trencar voluntàriament l’ostracisme al qual s’havia sotmès des de feia prop de dos anys. En tot aquell temps no havia trepitjat el carrer. Vivia connectat al món, això sí. Seguia el dia a dia  per televisió o a internet. I el quefer quotidià del barri, de Blogville, des del terrat. Però sense donar mai senyals de vida. Molt havia plogut i molt havia de ploure encara. Feia setmanes que havia sentit dir la dita pel celobert de l’edifici: “Roda el born i torna alblog”. La veïna del tercer ho havia escampat arreu i un sobre anònim passat sota la porta ho explicava ben clar. Va pensar que aquella era una bona ocasió per trencar el seu silenci. Tot fos pels vells —i bells— temps.

Va creure que el millor era no fer gaire escarafalls, però. Va esperar que es fes de dia, es va vestir amb la millor camisa que va trobar i va obrir la porta. Va esbufegar fort abans de fer el darrer pas i creuar el llindar de la porta del pis.  Al replà es va trobar amb les veïnes del costat. Estaven esverades. “Vinga, anem! Ja tots deuen ser a baix!” feia una, picant nerviosa la porta de l‘ascensor. “Vostè baixa, també?” “No, vaig a peu, gràcies”. Ni l’una ni l’altra l`havien reconegut.  No era estrany. La manca de costum, la barba de feia mesos sense afaitar i el cansament dels ulls l’ajudaven a passar desapercebut.

Abans de sortir de l’edifici, la portera li ho va confirmar: “No volem propaganda comercial aquí! No sé com dir-ho.” Al carrer, va topar de sopols amb la veïna de sota. Seguia esplendorosa com sempre. “Passi, passi”, li va fer franquejant-li el pas. Tampoc ella el va reconèixer; tot i les nits intenses que havien compartit, parlant de llibres, bevent alcohol i encenent llençols. “Dec estar fatal”, va pensar per dins. En sortir al carrer va veure un grup de cinc veïns que s’atansaven corrents al xamfrà del davant. Allí ja s’agombolava força més gent. Va reconèixer alguns. Molts. D’altres, no sabria dir-ho... Li sonaven. Deurien haver arribat en el lapse de temps que ell era absent. Va somriure per dins. Està bé que nous veïns ocupin nous habitatges. En els darrers temps havia vist com des del terrat de casa s’havien apagat moltes llums rere els finestrals. I mai més s’havien encès de nou. Com el seu.

Va creuar el carrer, els punys tancats al fons de les butxaques. Feia un fred sec, però el sol lluïa esplendorós. Va pensar d’anar a fer un cafè al bar de sempre, al de xamfrà del davant, precisament on es veia més rebombori. Va veure clar que tota aquella munió de gent que s’agombolava al carrer feia cara de felicitat i esclatava en crits d’alegria histèrica. “No serà pas perquè m’hagin reconegut”, va pensar, falsament vanitós. La gent cridava, cert. I saltaven abraçats els uns amb els altres, corejant cançons i crits de festa. “Haurà guanyat el Barça la lliga i no m’he assabentat?” En arribar davant la gentada, una veïna que sempre havia estat poc comunicativa amb ell, va córrer a penjar-se-li del coll, petonejant-lo a les galtes. “Oe, oe, oe, oe...Oe!, oe....!” Era ben gata. L’alè a alcohol la delatava. Un cop bavejat a petons, la noia va anar a agafar-se del  braç d’un nouvingut a qui demostrà les mateixes amoretes. “És evident que tampoc m’ha reconegut.”

Va fer-se lloc entre la munió de veïns que eren a la vorera, davant el bar i va  entrar al local. El guirigall era encara més intens a dintre que a fora. Estava ple de gom a gom i allí sí que va adonar-se que estava tot Blogville en ple. Alguna cosa hauria passat de debò. Adonant-se que el Barça era impossible que fos el motiu –més perquè l’equip no pogués guanyar la lliga amb el nou entrenador, perquè en les dates que érem encara la lliga no hauria acabat—, va pensar en altres motius més prosaics. S’havia casat algú conegut del barri? En Rajoy hauria dimitit? O potser millor encara, s’hauria proclamat la independència del país i ell encara sense saber-ho? Va veure clar que caldria sortir d’osques i es va adreçar, no sense feina ni treballs, cap al taulell. Allí, l’amo del bar, el seu confident de tantes nits d’insomni, el trauria de dubtes. (En veritat, més que converses profundes, les converses amb l’amo del bar eren soliloquis del veí amb el vas de whisky al davant.)

—Hola, noi! Com va tot per aquí! Veig que esteu de festa...
—I tant! Que no ho veu? Ens ha tocat la grossa!
—Com?
—La grossa! La loteria... Hem venut el primer premi! Aquí! Tot sencer...! Què li sembla? I tots els dècims  a gent del barri! No el venia a ningú que no en fos, jo!
—Ah! La Loteria! No..., no n’estava al cas...
—Com? No és de la ràdio, vostè?
—No, no... Ni sabia això que us hagués tocat la loteria, la veritat...
—Com? D’on surt vostè?  Del fons del mar? Tot el matí que no es parla de res més, al barri. Ni al barri ni a la ciutat!
—Doncs no estava al cas, de debò... En fi..., felicitats! Escolti, em posa un cafè, sisplau?
—I tant...I cava, si vol...Per cert, ... Escolta, tu. Ara que em fixo... Et conec, oi? Tu no ets el...
—...el veidedalt...; sí.
—Hosti, nano! Quan de temps! Creia que estaves de viatge! O que t’havies mudat de barri..., no sé... Fa tant de temps!
—Doncs no, ja veus... Segueixo viu. I per aquí.
—Però on coi eres?
—Enclaustrat. Fent feina. Coses meves..., res de rellevant.

El veí apura ràpid el cafè perquè se sent incòmode entre tanta gatzara. Potser ha fet mal fet de sortir, així, de cop; sense un motiu aparent.

—Bé, mestre, me’n vaig. Què et dec?
—Vint-i-un euros.
—Collons! Com ha pujat l’IPC des que sóc fora...
—No, home, no! Són un euro del cafè i vint, d’això.

I mentre ho diu, li allarga un sobre vermell, amb el nom “veidedalt” escric en negre al damunt.

—I això?

Al veidedalt comencen a ennuvolar-se-li els ulls. Li passen pel cap moltes escenes futures que potser poden tenir raó de ser segons el que hi hagi dins el sobre. L’obre a poc a poc i n’extreu un dècim. El que imaginava! Es duu la mà a la boca per ofegar un sanglot, mentre sacseja les espatlles amunt i avall, tot trasbalsat. L’emoció l’embriaga.  No se’n pot estar de deixar caure una llàgrima.

—Ostres! Això sí que no m’ho pensava..., nano.
—Jo tampoc, noi. Va com va... Ei, gent! Un moment! Calleu! Calleu...!  Mireu qui hi ha per aquí! —va fer el barman, assenyalant l’aparició. 

Al principi ningú sent res ni s’està pels crits de l’amo del bar, altra feina tenen. Però de mica en mica, la gent s’adona que els reclama l’atenció. Les veus van callant a poc a poc, a força de cops de colze i xiuxiuejos, fins que es va fer un silenci momentani. El vei, d’esquena a tothom, nota com totes les mirades se li claven al clatell. Es gira a poc a poc i fent una llambregada ràpida, sense mirar enlloc, alça  la mà dreta i mou els dits a mode de salutació; mentre amb l’altra mostra, orgullós, el seu dècim.

—Hosti! No és possible! És el veí! El de dalt!

 Molts vénen a abraçar-lo tot seguit; a donar-li la mà o esclafar-li un parell de petons a cada galta.

—Veí! Quant de temps! On eres!

“Oè, oè, oè, oè...; Oè...! Oè!” La gent tornen altre cop a saltar, riure, a manifestar la seva alegria i la picossada de milions que els ha caigut al damunt.

El veidedalt és mira el número, el memoritza i fa per guarda-se’l a la butxaca de l’americana abans d’afegir-se a la corrua de veïns que estan fent una conga al llarg del bar, entre les taules. En fer-ho es fixa en la pissarra que hi ha penjada a la paret on se solen posar els menús del dia. “69696. La grossa. Venut íntegrament aquí”.

—Un moment...!

El veí ha tingut un calfred. Es treu de nou el dècim que acaba de guardar a la butxaca i l’encara al que està escrit a la pissarra. Repassa amb el dit número a número, mentre mira a l’hora els que estan escrits amb guix. “11714” Ni una sola xifra coincideix amb el seu. Com és possible? Es gira sobresaltat i fixa la mirada, inquisitiva, damunt els ulls del cambrer.

—Coi, nano! Que aquest dècim que m’has donat no és el de la pissarra! Que t’has equivocat, collons!
—No. No m’he equivocat, veí. Aquest és el dècim que et guardava des de l’any passat. Aquest any no t’he guardat cap perquè no sé on paraves ni em vas dir de fer-ho. Ho sento. Però els vint euros me’ls devies igual...Amb temes del joc, no s’hi juga, ja saps.
—Com? Aleshores..., no sóc ric?
—Depèn.
—De què collons depèn, cabronàs!
—Estàs sa?
—Sí. Estic com un toro.
—Tens feina?
—Sí. Penco com un cabró.
—Folles a gust?
—Sempre que em deixen.
—Ets feliç?
—Meridianament. No em queixo.

—Doncs què més vols, carallot? Un altre cop, no tardis tant en sortir del cau i podràs escollir número. Té, beu cava i celebra amb nosaltres que segueixes ben viu. La resta és subsidiari.

El veidedalt va prendre la copa de cava que li oferia el cambrer. Va estar a punt de llançar-li el contingut per la cara i esclafar-li l’ampolla de cava pel cap. Però es va deturar. Va girar sobre si mateix i va veure la munió de veïns i veïnes que seguien saltant, cantant i abraçant-se, ara més entusiastes perquè havien arribat els els mitjans de comunicació a entrevistar-los. Va apurar d’un glop la copa de cava. Va deixar-la suament damunt el taulell amb un bitllet de vint euros al costat. Va estendre el braç i amb la mà estesa damunt l’espatlla del cambrer, el va mirar fixament.

—D’acord. Som-hi. Sempre has sigut un filòsof de la vida, tu.
—Com tu veí, no ho dubtis.
—Tanca la barraca, agafa tot l’alcohol que guardes en aquest antro  i envia’m tota aquesta penya aquí al davant, a casa meva. Seguiré pobre com sempre, però la festa que farem no l’oblidaran mai.

El veidedalt va dirigir-se a la primera veïna que va trobar. Va abraçar-la efusivament. Fins i tot es va permetre fer-li bes candorós als llavis. Al seu costat, el veí del segon li va correspondre el gest. Es va abraçar després a la cintura a dues noies que estaven sent entrevistades per la televisió  aquell moment. “Un milió...”, deia una. “Dos i mig”, deia l’altra; sense amagar un riure histèric. Era les xifres que se sentien aquí i allà.

—Gent, la festa continua aquí al davant. Tothom cap amunt!

I mentre ho deia, acaronava les natges de la veïna del setè i agafava de la mà a un parell de nouvingudes que encara no coneixia.

—Sóc el veí, el veidedalt....  Tan de gust.
—Igualment. Havíem sentit parlar de tu. Crèiem que eres una llegenda...
—Em sembla que acabeu de ressuscitar un mort, nenes. Anem a dalt i ho comprovaré.
—I la festa? I tota aquesta gent?
—La festa continua a dalt. Fa temps que no hauria d’haver parat...
—I hi cabrem tots?
Tots. Sense excepció.