el temps i les marees

a diferencia de la lluna, sóc inconstant, i potser com la lluna, responc a marees… la lluna, ella, una lluna de paper

fa més de deu anys que rondo blocs, deu anys, sis mesos i vint-i-tres dies amb algunes hores en aquest instant precís en que escric; els primers van ser uns temps intensos, meravellosament còmplices, plens de nits i matinades teclejant rera pantalla, mimant el propi espai i visitant els aliens per deixar-hi petja de visita; l’elur, la violette, la fanal, el barbollaire, la novesflors, l‘espolsada, la viuillegeix,... i d’altres que ja no recordo o que oblido, tots amb sobrenom, alguns retrobats fora d’aquest món de zeros i uns, d’altres propers precisament per desconeguts i per misteri; llavors, mica en mica, es va imposar un parèntesi d’oblit, o de cansament, la vida, diuen; avui el bloc m’és només un bombonet, un jardinet cuidat on acumulo petites reflexions i on sempre penso que recolliré els grans textos que un dia pot ser que escrigui

durant tot aquest temps, incansables, la Carme i el XeXu, i a vegades en Pons, comentant-me les entrades, han estat el darrer fil que m’ha mantingut connectada en aquest món que em resisteixo a deixar enrere del tot; moltes gràcies per mantenir-me els lligams, reconec que no he sabut correspondre’ls com calia.... 

per això, quan la Carme ens va demanar de fer entrada en aquest espai, vaig pensar que volia correspondre-hi, donar un bocí de lluna, tot i que sé que això no serà ben bé un retornar sinó només una marea dolça, un hi vaig sent malgrat que no en sóc saba

el 30 de gener de 2014 anotava al lluna la que ha resultat ser la gran revelació del meu jo:

llegia contes perquè,

a diferència de la novel·la,

el conte li permetia (li demanava) ser infidel al llibre que els contenia...

com la poesia

el temps m’ha anat donant la raó: una vida feta d’etapes, d’històries que s’obren i es tanquen, o no es tanquen i només s’abandonen, o no del tot...

i el temps com a únic recurs finit no renovable

gràcies