Sembla mentida el temps que ha
passat des que es va gestar la idea i tot i que sabia que el dia arribaria no
estic preparada. D’inici em va semblar una molt bona idea i pensava
que potser m’hi apuntaria. El blog cada
vegada anava a menys i
potser seria una
manera de no perdre de tot el contacte. Tal i com em passa sempre, em despisto
i no em vaig apuntar.
Quan dic sempre,
és sempre. No sóc una persona despistada ( en 3D) però amb els blogs
perdo la noció del temps i els anys passen
molt ràpid. Us enrecordeu dels 365 contes de la Bajoqueta, vaig arribar a fer
difusió de la seva proposta- amb
un
post de 365 paraules justes-
i en
tot un any vaig ser incapaç de trobar el moment per escriure un relat!
Doncs amb això igual, ja m’apuntaré, un dia d’aquests....
i de cop i volta em trobo una actualització al lateral
on hi apareixo. Per sorpresa meva m’havia
apuntat! No ho recordava però si la Carme fa un post amb el meu nom és que ho
havia fet, oi?
 |
| Sota aquesta imatge us enllaço el meu post al qual es refereix la Mireia. (sóc la Carme) |
Doncs no, sort de la Carme. Ara
doncs, em passa el que era d’esperar: em
trobo que som dia 9, no tinc el post fet, ni pensat i tampoc sé si quedarà
espai per publicar als “tardons” que com jo la liem i tot hi acceptar la
invitació no ens decidim a escriure un post, ni a reservar dia. Un cop decidida a fer el post, el problema: de què
parlo? Ni la més remota idea! No pot ser un post normal, o si? No ho sé i en
Martí em proposa que parli dels blogs ,de com han canviat i com altres xarxes
socials han pres el relleu en popularitat. I l’hi dic: sí, m’agrada el tema! Però
no sé com posar-m’hi. Sé que en penso i que vull dir però pot ser un post llarg
i feixuc si no trobo l’enfocament adequat i
potser no sabre explicar que sí, que el twiter i el facebook i l’instagram
estan més de moda i altres xarxes que ni conec però que el blog té un no sé que
especial perquè és un híbrid. El twitter o l’instagram són noves maneres de
comunicar-se no només pel mitjà sinó també pel com ( pocs caràcters,
imatges...). El blog en canvi conserva el sabor de les cartes d’abans, t’hi
pots esplaiar, escrius sense tenir la resposta immediata, necessita el seu
temps i permet una comunicació més profunda . Aquells qui diuen que els blogs
són morts crec que s’equivoquen, que els queda molt per explicar i per compartir i aquesta trobada n’és
un exemple.
