He llegit els vostre escrits i comentaris fins el dia onze.
Em sento com peix fora de l’aigua amb tants escriptors. Però
sóc aquí perquè la primera trobada real em
va agradar molt, encara que sols és un dia, és una riquesa enorme haver-us
conegut.
Aquí parleu de democràcia, indignació, fermesa, protesta,
fortalesa, y del groc. Hi ha fotografies, dibuixos, poemes, relats de blanc i
negre... Il·lusió de fer un llibre i desànim per escriure, un aniversari que
recorda a la mort i sols amb quaranta anys. Cosa no comuna als que hem estat
educats en la nostra cultura. Això m’ha fet pensar.
Quan era jove, no tenia temps d’interioritzar massa. Ara
quasi deu anys d’estar jubilada tampoc en tinc massa de temps, però és diferent.
Puc deixar que el temps passi sense pensar-hi. Puc asseure’m
mentre camino, contemplar els colors del mar canviants pel sol i el vent. O també
si puc veure algun esquirol saltant pels arbres. El món pot caure... i no passaria
res. Quan estic amb gent que m’aporta riquesa passa el mateix. Em falten tantes
coses per aprendre!
Ja no podré admirar els cims i llacs de les nostres
muntanyes més altes, per això penso en el què ja he vist i viscut, i he tingut
sort. Estic contenta.
He conegut gent de diverses religions, amb costums molt
diferents de les nostres. També he lluitat amb molts entrebancs i els he
superat. Estic contenta.
Puc escriure, pintar, fotografiar, cuidar plantes, cuinar, i
fer un munt de coses més. Estic contenta.
Ara, quan em miro al mirall, el reflex em dóna uns pocs cabells,
quasi blancs i arrugues a la cara d’una persona gran. Miro més i veig que la
culpa és del reflex, no sóc jo. Encara puc fer moltes coses, no tantes ni tan
fortes com abans, però més enriquidores.
Estic contenta.
Per això estic aquí, o pot ser, hi sóc.
Jo també fa uns quants anys que m'he jubilat i també sóc ací. I també estic contenta. L'única cosa que em diferencia del teu escrit és el títol. No sóc jove, evidentment, però tampoc vella, encara hauran de passar anys per sentir-me inclosa en aquesta categoria. Però el teu escrit sí, el puc subscriure fil per randa. Jo també estic contenta.
ResponEliminaEl títol ve de que allà on busquis estadístiques, dietes, vagis al metge, estiguis amb altre gent, et diuen que ets vell. I jo dic NO.
EliminaGràcies Novesflors
La qüestió és tenir ganes de tirar endavant i, com dius, saber que encara es poden fer moltes coses tinguem els anys que tinguem. L'actitud d'encarar la vida amb l'afany d'aprendre i d'aprofitar-la tot el possible és una molt bona actitud que, tens raó, ajuda a ser més feliç.
ResponEliminaVeig que molts som optimistes i això sempre és bo.
EliminaLa vellesa és una part del cicle de la vida...A quina edat podem dir que som vells? Suposo que depen del tarannà i de l'estat físic de cadascú...Penso que es pot ser vell en anys, però jove d'esperit i gaudir de la vida mentre ens ho permetin les forces!
ResponEliminaTens raó
EliminaAquí estàs Antònia. Aquí hi som tots... i que duri!
ResponEliminaSi, i amb bona salut mental i la millor física
EliminaDoncs tal com ho exliques estic convençut que, com bé dius, és el mirall el que no funciona i et mostra un reflex d'arrugues que no sembla que en realitat hi siguin. Salut!
ResponEliminaSalut!
EliminaLa vida és una actitud i és emocionant llegir de persones com tu que, com a actitud, heu decidit viure.
ResponEliminaPenso que n'hi ha moltes més que pensen així. Les coses dolentes venen soles i tothom en té, millor superar-les i deixar-les enrera
Eliminaperquè el que es té és bellesa i no vellesa
ResponEliminaAra sols es mira la que té la b. És una llàstima.
EliminaDoncs, M Antònia, trobo que ser-hi és molt important, però encara més estar contenta. Enhorabona per les dues coses i a veure si aquest any en tornem a muntar una altra de presencial.
ResponEliminaEstem aquí perquè hi ha una Carme que treballa i sempre està pendent,gràcies
EliminaMº Antonia, és una reflexió molt bonica i encertada. Cal ser-hi i ser-hi feliç
ResponEliminaGràcies
EliminaAquest post es un cant ple de bellesa, que manté jove la vellesa.
ResponEliminaHo dius d'una manera plena d'encant. Gràcies
EliminaÉs el reflex del mirall, sens dubte. I potser també una miqueta el nostre estat d'ànim: de vegades, a la imatge que tenim al davant, l'estimem o l'odiem. Però no cal encaparrar-s'hi; com bé dius, ser-hi i estar contenta és l'únic que de debò importa.
ResponEliminaSi, els estats d'ànim a vegades negatius, et poden i no m'agraden, ja que et fan viure més llarg la negativitat. I crec que fins i tot no et deixen veure la porta de sortida.
Eliminaser-hi ja és molt i si estàs contenta millor que millor!
ResponEliminaals 87 anys firmo tot el que dius... una cosa...s'és jove mentre un vol ser-ho... la màquina està avariada però l'esperit camina...i és aquesta força, és el mirall que portem dins que ens diu : tira avant que encara és lluny el cim... Felicitats a tu i a tots per ser-hi amb ganes... anton.
ResponEliminaEt felicito, també, i vull seguir el teu esperit i la teva força. Amunt! Que diu una amiga
EliminaMolt bona visió aquesta. A més, per què hauries de voler fer coses que ja has fet, quan en pots fer d'altres que són les que t'interessen ara? Cada època té les seves coses. Jo sé que la majoria de gent que correu per aquí en teniu més de 40, que són els que acabo de complir i que van provocar el post que esmentes. Però bé que ens comuniquem per aquí sense importar-nos les nostres edats. Aquesta és una de les grandeses dels blogs també, que poc importa com som i qui som, que és un espai per a que tothom hi pugui dir la seva com vulgui. I que duri! Que per molt temps puguem seguir sent-hi.
ResponEliminaPodem fer altres coses, no tan difícils, però m'he proposat no anyorar-les, ens queden fotos i records compartits.
EliminaTens raó amb el què dius. No sé quants tenen menys de 40, però és igual.
Aquí no hi ha edats, només hi ha ganes de reflexionar, d'escriure, de comunicar... de ser-hi. I per això ens hi trobem. "l'esperit camina", com diu l'Anton. L'experiència també és un grau que ens pot ensenyar moltes coses.
ResponEliminaSi, però penso que ara els pensaments dels joves difereixen bastant dels que teniem nosaltres, ja que les circumstàncies són molt diferents de les viscudes pels que som més grans. Abans ser dona t'apartava de moltes coses, decidir, si és que podies triar, estava molt condicionat. Podies reflexionar, i moltes vegades no servia de res. Ara veig el què pensen i decideixen molts joves, i em fan aprendre coses noves, molt diferents del què havia jo rumiat. Tot ajuda.
ResponEliminaViure i sentir que val la pena fer-ho; emocionar-nos amb paraules, trobades, poemes, dibuixos, o amics virtuals!
ResponEliminaEnvellir és el repte, malament, qui no pot fer-ho!!
Una abraçada!
Tens tota la raó. Una abraçada
EliminaTrobar-nos, en que sigui de tant en tant, també m'ajuda en aquest aprenentatge del que parles. Fer anys és viure si saps gaudir de les coses, petites o grans, que ens arriben.
ResponEliminaMolta salut, nina!
Aferradetes.
Si, i trobar-nos com l'altra vegada. Una forta abraçada per a tu nina. Mediterrani... al costat.
EliminaEm sap greu que s'estimi poc la vellesa . Vellesa és una paraula bonica.
ResponEliminaAbans a cinquanta anys s'era vell. Ara a seixanta i fins i tot a setanta no gosem dir-la. Ens resistim i a vegades el pessimisme ens guanya. Els que ens acompanyen són el nostre mirall més fidel i els que ens fan dir, encara hi sóc i estic contenta. Sóc una vella de seixanta- cinc anys. Tenim una bella vellesa i que duri.
Així encara ets jove. Que hi hagi salut i ganes de fer coses i entusiasme, és el millor per seguir endevant. hi ha vells i vells. Alguns amb caràcter amarg i que fan difícil la vida dels que tenen al costat. Altres tot el contrari i altres que queden arreconats perquè no s'atreveixen a demanar el què els fa falta o no ho saben. Aquests són els que em fan més pena, ningú es recorda d'ells, ni la família si en tenen. I ara poca gent sabem qui viu al costat nostre.
Elimina