Sóc una estafa

Llac de Garda (Itàlia). Autor Frederic Mayol

Quan era jove pensava que amb el temps posaria seny, seria una persona "adulta", tindria la vida encarrilada i seria un expert en les coses que faig (feina, estudis...). Però ara que he arribat a una edat madura sento que no sóc res d'això, que continuo sent aquell noiet espantat de 18 anys que no tenia clar res. No he arribat a l'excel·lència, ni tan sols l'he fregat. No sóc expert en res, faig moltes coses, però cap de bé o, si més no, tan bé com jo voldria o crec que podria ser capaç. 

Tinc la feina per a la qual vaig estudiar i m'agrada, però m'adono que d'altres la farien cinquanta mil cops millor que jo i més eficientment. 

Escric i he publicat 6 llibres, però sé que no vaig més enllà de la mediocricitat i que potser el que vull explicar no interessa a gaire ningú.

Vaig a classes de dibuix i quan miro les obres dels companys veig que les meves no tenen cap estil personal.

Podria continuar posant exemples...

No obstant, quan la gent parla de mi i del que faig, ho fa amb bon concepte i jo penso que estan molt equivocats perquè tot és façana, un engany, i que en el fons els estic estafant.

Sí, ho sé, és falta d'autoestima. Part del la culpa és que sóc massa perfeccionista i aquesta recerca de la perfecció no la trobo en el que faig i sí en el que fan els altres. I en part també, és un afany per agradar i ser acceptat. En un psicoanàlisi, en Freud es fregaria les mans amb mi.

En el fons, però, aquest no és un post pessimista ni d'autoflagel·lació. Sé com sóc i ho accepto i procuro superar-ho dient-me allò de "nen, tú vals molt". A vegades funciona, i si no, m'espero a que ho faci. Mentrestant continuo experimentant i gaudint del procés i del camí i, potser, algun dia ho aconseguiré.

La vida és això, no? Caminar, tirar endavant, experimentar i procurar que els moments de felicitat superin els altres. En el meu cas, per sort, és així.

Si surt de dins, és bo

París, gener 2015. Photo by Deric

En una altra vida jo era ocell, per això ara em fa por volar, però volo perquè la meva necessitat de fugir és molt més gran que la por. I volo perquè vull viatjar, i viatjo perquè vull viure i visc perquè vull somiar i somio perquè vull escriure tot allò que he somiat, tot allò que no he viscut ni viuré mai.

Em vaig endinsar al món dels blogs fa poc més de 10 anys per aquesta mateixa necessitat i perquè llavors no podia viure si no era en els meus somnis perduts en la immensitat de la nit. La meva vida era gris, solitària, trista i, el pitjor de tot, anodina.

Quan més insubstancial era la meva vida, més necessitat d'escriure tenia i el blog va ser una via per treure els meus fantasmes interiors, una teràpia a la que la gent hi responia puntualment.

Avui tot això ha canviat. Fa cinc anys la meva vida va fer un gir de 180º, es va tornar apassionant, plena, i el blog va deixar de ser el substitut del psicoanalista per convertir-se en el recollidor dels altres escrits, els que m'omplen més: les novel·les. I les entrades es van anar espaiant en el temps, però mai han deixat d'estar presents, ni ho deixaran, li dec massa al blog, és com un amic que m'ha acompanyat en els moments més difícils.

Potser aquesta entrada no interessa a ningú, però mireu, què voleu que us digui, l'he tornat a fer servir per expressar el que sentia en aquest moment determinat. I era això. Un altre dia serà diferent. Ja m'ho va dir algú: el teu blog és molt heterogeni. Cert! Així sóc jo.

Deric