dijous, 25 de gener de 2018

Sóc una estafa

Llac de Garda (Itàlia). Autor Frederic Mayol

Quan era jove pensava que amb el temps posaria seny, seria una persona "adulta", tindria la vida encarrilada i seria un expert en les coses que faig (feina, estudis...). Però ara que he arribat a una edat madura sento que no sóc res d'això, que continuo sent aquell noiet espantat de 18 anys que no tenia clar res. No he arribat a l'excel·lència, ni tan sols l'he fregat. No sóc expert en res, faig moltes coses, però cap de bé o, si més no, tan bé com jo voldria o crec que podria ser capaç. 

Tinc la feina per a la qual vaig estudiar i m'agrada, però m'adono que d'altres la farien cinquanta mil cops millor que jo i més eficientment. 

Escric i he publicat 6 llibres, però sé que no vaig més enllà de la mediocricitat i que potser el que vull explicar no interessa a gaire ningú.

Vaig a classes de dibuix i quan miro les obres dels companys veig que les meves no tenen cap estil personal.

Podria continuar posant exemples...

No obstant, quan la gent parla de mi i del que faig, ho fa amb bon concepte i jo penso que estan molt equivocats perquè tot és façana, un engany, i que en el fons els estic estafant.

Sí, ho sé, és falta d'autoestima. Part del la culpa és que sóc massa perfeccionista i aquesta recerca de la perfecció no la trobo en el que faig i sí en el que fan els altres. I en part també, és un afany per agradar i ser acceptat. En un psicoanàlisi, en Freud es fregaria les mans amb mi.

En el fons, però, aquest no és un post pessimista ni d'autoflagel·lació. Sé com sóc i ho accepto i procuro superar-ho dient-me allò de "nen, tú vals molt". A vegades funciona, i si no, m'espero a que ho faci. Mentrestant continuo experimentant i gaudint del procés i del camí i, potser, algun dia ho aconseguiré.

La vida és això, no? Caminar, tirar endavant, experimentar i procurar que els moments de felicitat superin els altres. En el meu cas, per sort, és així.


34 comentaris:

  1. Com a tasta-olletes també tens avantatges. Gaudeixes de moltes variants de l'art.

    ResponElimina
  2. Com bé dius, hem de tirar endavant i procurar acceptar-nos tal com som.

    Salut!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha d'aprendre i costa, però s'aconsegueix

      Elimina
  3. Jo potser ho expressaria amb paraules diferents, però moltes vegades penso coses semblants de mi mateixa. I ara que dic això, em sona com si fa molt temps, al teu blog, ja n'haguéssim parlat una mica o d'alguna cosaxsemblant o relacionada. Potser parlant de dibuix. Jo sempre dic que soc una "xapusses". M'agrada fer moltes coses, però en cap m'he dedicat a aprendre a fons i les coses em surten com em surten. I al final me'n canso. Ara dibuixo una desena part del que dibuixava fa 4 o 5 anys...

    I mira, tu al menys has aconseguit construir, acabar i publicar novel·les. Jo en tins al menys d'abandonades. Fins que ja veig que no en sóc capaç. També hi ha coses que m'agradaria explicar, però no em crec que puguin interessar ningú.

    De tota manera m'agrada com ho expliques perquè el teu final és cert, esperançador i bonic. I la vida és així: continuar caminant i experimentant.

    Gràcies per venir, Deric!!! Un plaer llegir les teves reflexions!

    Sempre podem fer un club, dels tasta-olletes empedreïts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot teclejant soc xapusses. Sempre envio els comentaris plens d'errades.

      Volia dir que els meus intents fallits de novel·la són tres.

      Elimina
    2. De fet, el motiu d'escriure aquest post no és perquè jo em senti així ara mateix o estigui deprimit o no tingui prou autoestima, sinó perquè sé que aquesta sensació la té molta altra gent i vaig pensar que potser podria ajudar a algú que s'hi sentís identificat.

      Elimina
  4. Pensa que quan s'arriba a l'excel·lència ja no es pot avançar més, estic d'acord amb la teva conclusió gaudeixes molt més quan saps que sempre et queden coses per aprendre i camí encara per recórrer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, és que crec que l'excel·lència de debò no existeix...

      Elimina
  5. Aquest post es comenta sol, i de manera fàcil, però tu mateix has trobat la resposta, així que no ens cal psicoanalitzar-te. És cert que tens un defecte, d'aquells que costen de pair: baixa autoestima. Poca auto-acceptació.

    Si em permets, et donaré un consell de part d'algú que s'ha sentit així bona part de la seva vida, encara que tinc la impressió que sent reflexiu com ets no et vindrà de nou, de fet ja ho comentes en el post, i de vegades saber la diagnosi no ens permet assolir la solució, però igualment t'ho comento, per si et pot servir, perquè a mi m'ha acabat servint, i no tenim per què ser iguals, però el que m'expliques em sona molt. Si en una cosa ens diferenciem deu ser en que jo m'he acabat acceptant, segurament pel que ara t'explico, però també perquè flagelar-se tot el dia és molt cansat.

    No seràs mai objectiu amb tu mateix. Per més que facis, no serà prou, ni serà prou bo. En canvi, els altres sempre assoleixen allò que tu cobeges. Incís, t'has plantejat si és el cobegen ells i elles? Tanco parèntesi. Com que amb els teus ulls no et veuràs mai bé, mira't des dels ulls dels altres. Els altres et tracten bé? Et tenen en compte? Et demanen consell? Lloen la teva feina? Fins i tot, algú admira el que fas i com ho fas? Si la resposta a aquestes preguntes és sí, o almenys 'de vegades', és que alguna cosa fas bé. O moltes. Et cal ser el millor en tot? O el millor en alguna cosa concreta? Per què? Ser honest i pencaire et permet tenir èxit en moltes coses, els focus se'ls poden quedar uns altres que, senzillament, se saben vendre millor.

    Si em permets, et diria que aquí tens un admirador. D'entre totes les coses que fas, jo t'he conegut en la teva vessant blogaire, i ets dels més antics que conec. No hi ets tant, però no faltes i apareixes quan se't requereix, com aquí al Roda. Un goig llegir-te, i per molts anys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre tan encertat amb els teus comentaris! Però puntualitzar que això de la baixa autoestima va i bé, segons el dia i ja he arribat a una edat que l'autoflagel·lació, fins i tot a vegades la importància que li dono a l'opinió d'altri (segons qui), ha passat a millor vida.
      L'admiració és mútua!

      Elimina
  6. Em resonen molt les teves paraules. Veig que en som uns quants que ens passa això que expliques, més o menys. Sempre consola una mica no sentir-se sol. Però bé, veig que ho portes molt ben pait tot plegat així que només necessites el copet a l'espatlla i dir-te ànims i a seguir que tot va bé, sobretot quan dius que els moments de felicitat superen als altres.
    Jo fa temps que vull llegir un llibre teu, per curiositat, espero no em costi trobar-lo a les llibreries. A veure què tal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'aquí l'existència d'aquest post: sabia que molts ens sentiríem identificats.
      Arribo a una edat que si ja no ho porto bé, malament rai...

      Elimina
  7. quan alguna vegada algú afalaga la meva tasca, sempre penso en lo bé que l'he sabut enganyar, doncs penso que no n'hi ha per tant.....però al menys els sé enganyar bé, no? Alguna cosa fem bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo penso que m'està enganyant a mi, que m'afalaga per quedar bé.
      Vist així sí, sóc un excel·lent enganyador... :P

      Elimina
  8. Ja m'agradaria a mi tenir sis llibres publicats i acabar tot allò que començo! També sóc dels que els agrada fer moltes coses i s'acaben dispersant, però sempre hi ha alguna cosa que fem prou bé i això és el que compta.

    ResponElimina
  9. Has fet una pregunta i tu mateix l'has contestada...Però jo t'entenc molt bé, perquè hi ha un paràgraf amb el qual em sento totalment identificada! Malgrat tot la vida és caminar i fer les coses el millor possible i ser ben optimistes, que d'això si que en sóc!!!
    Ara aniré a treure el nas al teu blog, perquè jo no el coneixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És allò de "yo me lo guiso, yo me lo como", cert!
      Gràcies per visitar casa meva

      Elimina
  10. No ens coneixem però escrius fantàsticament bé i no crec que sigui una estafa. Inseguretats... em sembla que estan força repartides a totes les edats, pensem que pel camí aprenem (una mica).

    ResponElimina
    Respostes
    1. El camí (la vida) és un bon mestre.
      Gràcies!

      Elimina
  11. Molt interessant aquest autoreflexiu post que, com als meus companys, em fa veure que no caminem sols en aquesta vida d'estafadors competencials. Sensacions compartides en part. No tant en els resultats, que jo em quedo a un quart del camí. El XeXu te raó quan diu que ens hem de mirar amb el ulls dels altres, si més no a partir de la consideració que els generem. Pefeccionista? Sí, em sona molt la tonada d'aquesta melodia. Mai completament satisfets de la feina feta, sempre amb serrells per acabar. I veus els mediocres, els que en són més que nosaltres objectivament parlant, passant pel costat o per davant, satisfets d'ells mateixos, amb aquelles feines també mediocres, afalagats per la mediocritat que els acompanya en forma d'aplaudiments i reconeixements. Cap problema, seguim endavant. Jo també he de fer aquelles reflexions de primera hora del dia que proposa en Santandreu: faig bé les coses, la gent m'estima i somric a la vida. Sobre tot aquest "somric a la vida" de quan poso els peus a terra cada matí és la millor teràpia perquè em convida a somatitzar la frase i acabo fent un somriure que em transforma la cara i l'embelleix. Salut, company!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment els mediocres, em refereixo a aquells que ho són i es pensen que són excel·lents, no m'interessen gens ni mica i penso que el temps ja s'encarregarà de posar-los al lloc que els toca.

      Elimina
  12. Em sap greu Deric, no tothom pot ser un geni com jo xD De fet lo normal es ser mediocre. Mediocre no es dolent, simplement vol dir estar en la mitjana, el què passa que en la societat competitiva que vivim estar en la mitja s'identifica com no ser prou bo, com si tothom hagués d'estar per sobre de la mitjana, cosa impossible perquè només la meitat ho poden estar.

    I si l'altra gent no parla malament de tu es que tampoc ho fas tan malament, d'acord que els pots estar enganyant, però això vol dir que ets un crac aparentant, tampoc es fàcil això, se n'ha de saber per tal de fer-ho bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre em fas riure!
      Crec que és més aviat, primer de tot, en estar satisfet amb el que fas.

      Elimina
  13. Aquest sentiment deu ser més comú del que pensem. Per com el descrius i pels comentaris, al menys a mi no m'és gens desconegut. En Xavier en diu tasta-olletes i d'això jo també me'n considero. Com sempre, també depent de la nostra autoestima. Però em sembla que és una manera d'anar per la vida amb els ulls oberts i de ser-hi. Ens distreiem fàcilment i els altres solen ser el nostre interès principal. I quan la brillantor personal es manifesta ens sentim incòmodes. Timidesa potser? Precisament d'estafa, res de res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades és timidesa, d'altres falta d'autoestima i més sovint, la recerca de la perfecció pròpia.

      Elimina
  14. Hola Deric, jo no et coneixia abans de llegir aquest post, però m'identifico moltíssim en tot el que dius. Ja veus que en som una colla, amb anèmia d'autoestima... Però la vida és això, seguir caminant, conscients de poder valorar tot allò que ens fa feliç.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho identifiques, ja tens molt de guanyat!

      Elimina
  15. "Caminar, tirar endavant, experimentar i procurar que els moments de felicitat superin els altres. En el meu cas, per sort, és així."
    Doncs no ho fas gens malament, oi?
    Un plaer llegir-te.

    ResponElimina
  16. No sé si hauria de llegir dues vegades el què has escrit abans de dir res. Crec que l'exel·lència no existeix. Sols hi ha gent que fa coses que agraden i són reconeguts, altres ho són per amiguisme. Perdre tant el temps pensant el què et sembla no ets, no et deixa veure el què de veritat ets. Sort que gaudeixes. Què més vols? Ets lliure per fer moltes coses i tu ets únic.

    ResponElimina