diumenge, 7 de gener de 2018

Record en blanc i negre

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. I se'n va anar cap a la porta per baixar. Però potser es deia Florence. Entre el meu cansament i la textura de la seva veu no n'estic segur del nom. Tenia poc més de setze anys i la silueta de la samarreta blanca era l'únic que podia apreciar en la foscor de l'autobús, allà on el color de la pell es desdibuixava.

Sis hores abans havíem hagut de baixar per segon cop d'aquella espècie de cafetera amb rodes que ens havia, suposadament, d'ajudar a creuar el país. Acostumats, i a voltes conformats a viure en aquell entorn d'andròmines que deixen veure ferros rovellats i seients de panxes rebentades, la cinquantena de passatgers va agafar les bosses de mà i, arrossegant peus i ànima sota el sol del migdia tropical, va buscar refugi en l'exigua ombra d'un parell de palmeres per deixar que les hores s'escolessin, esperant que, qui sap com, l'autobús recuperés l'esma d'afrontar els tres-cents quilòmetres que tenia per davant. I jo intentant fondre'm en el grup, objectiu impossible amb aquella pell que em delatava. 


De tornada a l'autobús vaig recuperar el meu lloc, a tocar de finestra. Els seients, estrets, s'encabien en fileres de cinc; l'empresa de transport havia afegit una cinquena cadira plegable, a costa de reduir l'amplada de la resta. La Florencie, potser Florence però de fet encara no en sabia el nom, es va asseure al meu costat. Em va somriure i als pocs minuts m'explicava que anava a casa de la seva germana gran, a la capital, on totes dues estudiaven. Havia passat uns dies a veure els pares i tornava carregada del menjar que les mares preparen cada cop que les anem a veure, no sigui que passem gana o que les oblidem. Tenia la cara rodona, els ulls molt ametllats i un somriure contagiós. Entre l'acne de les galtes adolescents endevinava aquelles marques d'altres temps gravades a punta de ganivet, record de pertinença tribal, senyal permanent de la tradició que deixava enrere abans d'immergir-se de nou a la modernitat, en aquest país de contrastos infinits.

A estones se'ns tancaven els ulls i el cervell feia un mortal enrere. Les lentes hores de viatge, encaixonats i sense possibilitat d'estirar cames ni braços, ens arrossegaven al món de somnis breus i d'intensitat intermitent, que es fonien amb les sensacions del món que suposàvem real. 
Vaig obrir els ulls, o això crec. La Florencie, o Florence, que pel cas tampoc ens ha de neguitejar el dubte, estava adormida amb el cap recolzat sobre la meva espatlla. En veritat el contacte era molt més ampli, des del genoll fins al cap, cuixa contra cuixa, el seu braç sobre la meva cama, el seu son damunt el meu. Vaig flairar l'olor a camp que transpiraven el seu cabell, la pell i l'alè, barreja de menjars i espècies, de fums i suors. I em vaig saber feliç. L'escalfor del seu cos i l'amorosida cadència del seu descans m'oferiren la serenor que feia temps havia perdut i que, fins aquell moment, havia estat incapaç de retrobar. 

Va estar-se així, dormint, fins que vam entrar a la ciutat, ja nit tancada. Ella baixava a la primera parada, abans de la gare d'autobusos, i ho devia notar en l'aire, perquè es va despertar just quan tocava. Es va fregar els ulls i em va somriure. S'aixecà i s'allisà la samarreta blanca, introduint-ne la vora dins els texans, en algun moment passat també blancs.

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. Es van encendre els llums de dins just quan baixava els quatre graons que la separaven del carrer. Em vaig amorrar a la finestra per veure-la per darrer cop, per donar-li les gràcies amb un discret gest dels llavis, amb un subtil batec del cor. Però la negror de fora era tan fosca que ni intuïa les siluetes dels passatgers que acabaven d'arribar, ni les de pares, amigues i germans que els rebien. El conductor va tancar les portes per seguir ruta. Jo continuava enganxat a la finestra, mirant cap al buit, amb les mans fent caixeta al voltant dels ulls, com si amb aquell simple gest pogués destriar la claror del no-res. L'autobús va girar roda per retornar a la carretera i es van apagar els llums. Ara podia veure-hi. 

I allà estava, dreta, al costat d'un parell de bosses plenes de records i la petita motxilla vessant d'esperances a l'esquena, amb la seva samarreta blanca i aquells texans que algun cop també van ser blancs. Em mirava, em somreia i em deia adéu amb la mà. O així ho vull recordar. 

37 comentaris:

  1. Encontres que ens fan la vida més dolça i el seu record ens deixa un somriure als llavis. Un relat molt ben escrit. Felicitats.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. D'això es tracta, no? Quan la realitat ens prem de vegades va bé treure la carta dels records de dins la màniga per aconseguir el somriure. Gràcies per llegir-lo!

      Suprimeix
  2. Un record en blanc i negre que ens l'expliques amb tots els colors de la vida mateixa. M'ha agradat molt!.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Mac, l'home de la paraula justa! Me n'alegro que l'hagis gaudit i que l'hagis vist en colors!

      Suprimeix
  3. I aquest deu ser un dels milers de records i anècdotes destacables que deus tenir dels teus viatges, el més curiós de tot plegat és per què precisament aquest és el que ha guanyat la cursa per entrar en una trobada blogaire com aquesta. La ment fa el que vol, sempre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vés a saber què fa la ment, XeXu. L'anècdota i el record es van barrejar amb la ficció per donar cos a un curt relat i al final s'ha convertit en aquest mini-mini-relat... En fi, la culpa és de la Carme que m'ha picat el cuquet d'escriure de nou després de mig any de sequera absoluta. Gràcies per ser-hi!

      Suprimeix
  4. Si ho sents tan viu, és que quelcom va remoure dins teu. Moments màgics que perduren per sempre per la senzilla i la dolcesa!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quan el somni i la fantasia es barregen amb la il·lusió i els sentits, no saps mai cap a on et portaran. Tampoc no sé quina part va ser la que em va remoure, si la realitat o la ficció... Gràcies per les boniques paraules!

      Suprimeix
  5. És una història preciosa i molt ben explicada. Transmet perfectament els moments i les sensacions. M'alegro de llegir-te, Ignasi. Gràcies per venir.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme! Si no és per tu, aquesta sequera que ara s'ha interromput ni que sigui per un dia, vés a saber quan hauria acabat. Me n'alegro que t'agradi la història i la puguis recrear amb les sensacions transmeses. Un plaer ser aquí!

      Suprimeix
  6. Quin plaer, Ignasi, llegir el teu mini-mini-relat... Serà mini en extensió però és molt gran en la tria dels mots i la manera com combinar-los per a crear les imatges en la ment del lector. M'ha agradat molt l'expressió "fer caixeta" referint-se a com posem les mans al voltant dels ulls per a veure-hi sense reflexos. No sé si és teva o ja existia. En tot cas l'he trobada molt plàstica.
    Records a la Florence o Florencie!
    I gràcies a la Carme que sempre ens burxa per treure'ns dels nostres silencis. Bon any Ignasi, encantat de "retrobar-te"!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per cert, John Denver, també un dels meus amors guitarrístics!

      Suprimeix
    2. John Denver? Has anat a parar al meu bloc de nou? Em sembla que l'entrada que tenia d'ell és força antiga. Però en realitat deu tenir certa relació amb el mini-mini-relat. Quan aprens la guitarra tocant John Denver, els acords arriba un moment que surten sols i ja saps quin acord serà el següent abans de sentir-lo. Amb les paraules passa una mica semblant, després d'una sembla clar quina ha de ser la següent. La diferència és que només funciona de tant en tant... Bon any a tu també, August i me n'alegro de saber-te per aquí!

      Ah! I lo de "fer caixeta" no ho he llegit enlloc, crec, només que era la imatge que imaginava reproduïa millor el gest que feia.

      Suprimeix
  7. Interessant el teu relat, ple de sensacions, de la teva fnatàstica col·lecció d'experiències. Bon any, Ignasi!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sensacions i somnis, Laura, no t'oblidis. Gràcies pels teus desitjos que també t'envio de tornada!

      Suprimeix
  8. Com si l'haguéssim viscut. Molt ben expliacada aquesta història. Estimem una mica el respirar de la Florencia. O era Florence?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Me n'alegro si t'ha agradat i l'has "viscuda". Sens dubte era Florencie... o Florence... ara no ho sé ;-)

      Suprimeix
  9. Aquest record, amb aquesta mirada profunda fent capseta, interroga la nostra comoditat i conformisme.

    M'ha agradat molt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Montse! Deu n'hi do el suc que n'has tret! Em sembla que hauré de rellegir el mini-mini-relat!

      Suprimeix
  10. Un relat molt bonic, una història senzilla i entranyable. Viatjar no només vol dir anar d'un lloc a l'altre o veure paisatges, també inclou conèixer persones d'aquelles que quan les recordes, sempre somrius!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó. És la separació que es fa entre viatjar i fer turisme, tot i que la vida de ritmes trepidants que portem fan confondre l'un amb l'altre. De vegades volem córrer tant que els desplaçaments els volem immediats i si podem fer un trajecte de 700 km en 2 hores, el preferim a fer-lo en 13, malgrat que el segon ens enriqueixi molt més. Gràcies per passar-te!

      Suprimeix
  11. Realitat i ficció, on és la boirosa frontera? De vegades tot és ú. Relat molt visual i bonic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs no en tinc idea d'on es troba. Comparteixo amb tu que sovint no n'hi ha o és totalment borrosa. Gràcies per les teves paraules!

      Suprimeix
  12. Si voleu saber més no deixeu de comprar el nou Llibre de l’Ignasi Oliveras “Aventures a Togo”, ja a la venda a la teva llibreria!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vas ser tu? Quina il.lu! L'editor em va dir que ja n'havíem venut un!

      Suprimeix
    2. Hola Ignasi,
      Els meus agraiments al blog col·lectiu perquè així et podem tornar a llegir.
      Sempre que llegeixo aquestes històries inspirades en els teus viatges penso que tens una pedrera d'inspiració que la majoria dels bloguers no tenim. Tot el que hi expliques ens queda molt lluny i, per tant, almenys a mi, ens sembla exòtic. Ja entenc que amb les incomoditats dels viatges dins del país, l'exotisme deu quedar cobert per aquesta pols de la que parles, que no només cobreix els camins sinó també les persones. Però bé, jo si puc demanar en demano més. Una abraçada!

      Suprimeix
    3. Gràcies Teresa. Boniques paraules, les teves! La pols sobre els camins i les persones. Segur que ho veiem diferent perquè les maletes també ho són però, no ho sé, hi ha situacions, com aquesta, que bé podrien haver-se donat a casa nostra, no? I per demanar que no quedi! ;-)

      Suprimeix
  13. Ignasi, aprofito que ets per aquí per felicitar-te.

    Moltes felicitats en aquest dia d' aniversari que compartim. I una abraçada!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Carme! Jo també m'he recordat aquest matí de tu. Així que felicitats també per a tu!!

      Suprimeix
  14. Vinc del blog i et retrobo aquí. És un relat molt sensitiu, molt maco, felicitats!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma! Crec que és més sensitiu del que pensava inicialment, però suposo que l'entorn m'hi ha conduït...

      Suprimeix
  15. Vivències, ficció o somnis, o tot barrejat. Sigui com sigui m'ha encantat el teu relat. Quan traspassa la pell és quan el sents teu.
    Moltes gràcies, Ignasi.◠‿◠

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies sa lluna! Me n'alegro que t'hagi agradat (o encantat, com si jo fos un bruixot!). Aferradetes!

      Suprimeix
  16. No havia tingut ocasió de conèixer-te abans, Ignasi, però aquest aplec on ens ha convocat la Carme ho ha fet possible. Literatura de la bona, la teva. Recuperaré el temps perdut i passejaré pel teu blog.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Benvinguda Galionar! De fet vam tenir un intercanvi a la trobada de 2015 (em pots trobar als comentaris del teu post d'aleshores). Ets molt generosa per parlar de literatura en referència al meu post, no pretrenc tant, només un petit conte intentant que estigui ben escrit. Gràcies!

      Suprimeix