Estimats
bloguers,
Primer
de tot l’agraïment a la incansable Carme Rosanas , que amb les seves
iniciatives ens fa créixer a tots i no només com a bloguers. Ara mateix ens
apleguem aquí, crec que som vuitanta-u fins avui, una bona colla que tenim en
comú, a part de la bogeria d’escriure, la seva conseqüència més immediata, que
és despullar-nos generosament l’ànima, alguns més ràpid i d’altres més
lentament. Ja se sap que en tocant a despullar-se, cadascú té el seu ritme.
Segon.
Crec que la blogosfera és un terreny on s’hi aboca molt de talent “amagat” i
només som uns pocs privilegiats els que, cercant o de rebot, el trobem i en podem
gaudir.
Vaig
conèixer la Carme i alguns de vosaltres l’any 2013, a través del BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA , la via catalana dels bloguers, creat per poder fer la nostra
personal aportació al procés, a través dels posts que hi vam penjar. Sense
adonar-me’n m’he anat quedant amb uns quants que per mi ja sou imprescindibles:
els blogs, els bloguers i el que compartim. El temps em limita i no puc arribar
a tot arreu, però aprofitaré aquesta trobada, ja que ho tinc tan fàcil, per
ampliar la meva llista d’imprescindibles. Per cert, per quan una trobada no
virtual amb encaixades i abraçades? Me’n moro de ganes. És perillós? Ho dic pel
tòpic de les cites a cegues i aquesta és, a més, multitudinària. Però no ho
seria pas a cegues. No hi ha manera millor per conèixer l’anima (avui la tinc amb l'ànima) d’algú, que llegint els seus escrits, no un, sinó bastants, com és el
cas.
Bé,
jo a banda del blog Salsa-ficció, en tinc un altre que vaig obrir per
promocionar el llibre de relats que em vaig autopublicar. És el Viatges insòlits... i el vaig engegar fa dos anys, quatre mesos després d’obrir Salsa-ficció.
Riureu si us dic que vaig haver d’obrir un altre blog perquè no vaig ser capaç
de crear una pàgina nova en el que ja tenia? Ves, era una novata aleshores! No
gaire més que ara, però. Algú em va recomanar que m’obrís un blog per
promocionar el llibre i ara mateix, quina paradoxa! trobo més gratificant
escriure al blog que escriure un llibre. Amb tot, ho he tornat a provar amb una
novel·la que ja tinc enviada. Ara només falta que em contestin. Fàcil! Ja no hi
penjo res en el blog de Viatges... però no és un cadàver, Pons007, va per tu;
en tot cas va ser una mort anunciada. Un cop acomplerta la seva funció, s’ha
quedat en una pestanya del blog, ara sí, com a testimoni de les vicissituds que
pateix un escriptor novell des que comença a escriure fins que fa arribar el
llibre al lector, quan tot el procés passa per les seves mans. És divertit, no
us penseu!
També
participo en un altre blog d’un col·lectiu literari del qual formo part. El
col·lectiu ja té sis anys, però el blog és més jove i només fa mig any que ha
agafat embranzida. Es diu mots.en.cru. Amb els
companys de mots.en.cru fem lectures dramatitzades dels nostres escrits i també
hem fet algunes publicacions en paper. Fa tres anys que anem per la quarta, que
ja comença a ser un mite. De fet, fa honor al seu contingut, ja que d’això va:
mites clàssics actualitzats, disfressats i pervertits.
Aquesta
és la meva modesta activitat a la blogosfera. Comparada amb la d’alguns de
vosaltres és ínfima, però, com ja veieu, jo no m’hi poso per poc. Per exemple,
quan he començat aquest post – potser li hauria de dir postàs? – he escrit: “Ja sé
de quin peu coixejo, així que intentaré ser breu”. Evidentment, ho acabo de
suprimir. Dispenseu el rotllo, sóc incorregible. En el proper, intentaré
ajustar-me al cànon. Us ho prometo.
 |
| La trobada la podem fer aquí, entre castanyers centenaris |
 |
| O millor aquí, que estarem més amples. |
