 |
| Vicky de Clascà, "Bikimel". Foto: Sergi Palau |
Vaig descobrir Bikimel, com la majoria de coses, per un seguit de casualitats (segur?) que em repetien el seu nom: ara una ressenya d'una revista, ara un programa de ràdio… Segurament jo ja estava especialment receptiu a una persona com ella, a la seva proposta artística. Em va acabar de decidir el fet de saber que havia tret un disc després d'una estada a Farrera, un petit llogarret de la Vall Ferrera que molts anys enrere ja havia visitat amb els pares. Llavors ja s'havia convertit en un poblet de "hippies neorurals", segons la gent de la contrada. Tenia una màgia especial, enlairat sobre uns vessants rocosos tallats damunt la vall.
En fi, que no m'ho vaig pensar dos cops i vaig comprar-me el cd: "Farrera. Can·Sons DO"
I vaig quedar meravellat per aquella veu tan especial, dolça i timbrada a voltes, més trencada d'altres, que, de tant en tant, s'enfilava en uns falsets delicadíssims. I aquelles músiques properes al pop més "indie", molt suggerents, gens previsibles. I unes lletres plenes de poesia, una poesia que jugava amb el cor i els sentiments, però també amarada de la contemplació del paisatge i dels sons d'aquelles muntanyes. Aquí teniu un petit tast: el video clip de la primera cançó que dóna també nom al disc: Farrera. Senzillament genial. No em digueu que -si només escolteu la música- no veieu el sol fonent-se rere les carenes, o que no trepitgeu les pedres vora el riu…
El disc està ple dels sons de la vall: el dels ocells, el repicar de les campanes, el so d'una tempesta o el de la pluja sobre les teulades, l'aigua del riu escolant-se, una mosca vironera… Són talls enmig de les cançons pròpiament dites, una mena de pausa on la veu de la Vicky recita mots i juga amb el seu so mentre descabdella pensaments, sensacions… Es pot sentir el disc saltant-se aquestes parts si voleu, però jo trobo que creen una atmosfera molt especial que li dóna un sentit complet. Trobareu cançons sobre un nen perdut, El nen del bosc, sobre el poder del riu, Llaurant la llera del Riu Vermell, sobre les llegendes ancestrals, Minairons. I també hi sentireu la complicitat dels habitants en una versió de taverna de l'Adéu clavell morenet. Fins i tot hi ha el meu estimat Roger Mas. En fi, un disc molt, molt especial.
Vaig quedar tan captivat que vaig buscar què més havia fet. Tenia un disc anterior: Stat Jònic (2010) . Deien que a Farrera… havia optat per una modulació de la veu menys rockera i és veritat. A Stat Jònic apareix una Bikimel més dura, més contundent, de veu més estripada, que també m'agrada. Però ja hi ha l'embrió de Farrera en cançons com aquesta: L'espantaocells. Amb ella us deixo, esperant que us hagi captivat tant com a mi.
