dimecres, 14 de gener del 2015

Cas típic 2058: noi li agrada noia, noi li agrada la trobada virtual (segona part)

Cas típic dos mil cinquanta-vuit: noi li agrada noia, noi li... Perdoneu, es la costum, millor que torni a començar. Hola soc Troy McClure i em recordareu d'altres posts educatius com "Dos menys tres: diversió negativa" o "Cereals transgènics, cada esmorzar una aventura". Perdoneu, ara si que si, tornem-hi. Hola soc en Pons, em recordareu del meu altre post de la trobada virtual o més possiblement del meu bloc. Com vaig dir en l'entrada anterior tots els que estem aquí ens uneix l'afició pels blocs. I perquè tenim un bloc? Perquè ho fem? Perquè no gastem el temps en altres coses com ara alimentar els coloms del parc? Bona pregunta, la resposta es perquè som altruistes. De debò? Ho som? Sí! Els bloggers tenim talent o per ser més exactes ens pensem que tenim talent, i com que som altruistes pensem que no està bé que només la gent del nostre voltant físic pugui apreciar aquest "talent especial" que tenim. Per això van aparèixer els blocs, per difondre aquest "talent" per tot Internet! Això es així, penseu-hi. Com veu començar vosaltres el vostre bloc? Un dia veu llegir el bloc d'algú i veu pensar "Això que ha dit aquest xitxarel·lo ho podria haver dit jo i més ben dit!", i això us va portar immediatament al pas següent "Si aquest baliga-balaga té un bloc jo també puc tenir-ne un i més interessant!". Sigueu sincers, el vostre inici va a ser així i no ho podeu negar. Després, a mesura que passava el temps ja us veu enganxar a això de postejar com qui s'enganxa a una droga dura, i veu deixar-vos de comparar amb el bloc del mindundi aquell. 
cat_blog1
Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans

Així son els inicis d'un blog, però resulta que els blogs també tenen final. Els inicis encara que siguin durs son alegres, i quan dic que son durs vull dir que es dur veure que no et llegeix ni deu. Com pot ser que un talent extraordinari com el teu no sigui apreciat per una ingent quantitat de gent? Falta de màrqueting aquest deu ser el problema, però com que al principis estàs il·lusionat no passa res i per tan els principis son alegres. Per altra banda els finals no son així, els finals son trists. Aquesta il·lusió del principi, s'esgota i porta inevitablement al final del bloc. Un bloc es mor perquè la vida del propietari ha patit un canvi. Hi ha blocs que moren quan el propietari es converteix en pare o mare, o avi o avia, quan s'acaba l'Erasmus, quan s'acaba la carrera, quan es canvia de feina, quan es canvia de residència, quan s'aparella i ha de fingir que es una persona normal, el que sigui, fins hi tot també quan el propietari es mor. Per tan, ho sento molt però la llegenda urbana que diu que ser blogger et converteix en immortal es falsa, la immortalitat només la pots aconseguir si te la concedeix el Monstre Espagueti Volador. Però el motiu principal pel qual un bloc mor no se sap. No se sap perquè al morir el bloc no en sabem res més del propietari que es l'únic que ens podria explicar el motiu veritable. Per tan m'agradaria que els propietaris dels blocs cadàvers, que durant aquesta trobada han tornat en forma de blogger-zombie, ens expliquessin perquè han deixat morir el seu bloc?. Una altra pregunta important seria a què dediquen tot aquest temps que abans era absorbit no solament pel bloc propi sinó pels altres blocs que visitaven i comentàvem? Contem que un bon blocaire dedica 2 hores diàries al seu bloc i a visitar altres blocs? Considereu que m'he passat? He comptat massa temps? Ui que mal blocaires sou...

86 comentaris:

  1. Hola, sóc l'AhSe i de manera excepcional em trobo aquí per donar-li suport al Pons, tal com ho havia promes fa anys - no recordo la data exacte.

    Aprofito l'oportunitat per a repetir una gran veritat, tal que tothom ho tingui clar i si encara té el cervell mig-dormit que es desperti:

    El Pons és un geni!! No li arribareu mai ni a la sola de la sabata! La majoria no teniu prou criteri per poder apreciar la magnificència dels seus escrits... La llum de la seva saviesa il·luminarà els racons més amagats dels ànimes durant segles!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies ahse, allà on vagi se que tindré el teu suport :D

      Elimina
  2. Bon dia a tothom! I al Pons, esclar! (i a l'Ahse, aquest admirador incondicional del Pons…).
    Res, que està bé això que expliques de la naixença i mort dels blogs fret d'uns coda: no és que ens creguem genials, amb un talent especial… és que ho som!! Si no, tot aquest altruisme com s'entendria?
    Estic segur que tots els que llegim això ens ho creiem (començant per tu mateix Pons, oi?)
    Digueu-hi la vostra o calleu per sempre!
    O renaixeu de les vostres cendres si sou bloguers-zombies, com diu Ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment cert, em crec que soc genial, i com que ho soc, se que tinc raó, i com que tinc raó se que soc genial. Es un raonament irrebatible.

      PD: l'ahse es femella.

      Elimina
  3. "fred d'uns coda" (traducció: Tret d'una cosa) Ai! els follets de la xarxa...

    ResponElimina
  4. No hauríem de caure el el cofoisme i en pensar que som genials, t'ho dic com rei dels enigmes de la catosfera que té el millor blog d'enigmes i endevinalles en català que s'ha fet mai. ^_^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Donem la benvinguda a aquest Genial Post Pons al McAbeu, l'etern equivocat!!

      Elimina
    2. La benvinguda te l'hauríem de donar a tu. Què fas comentant fora del Pons's Blog?... vols dir que no t'has equivocat?.
      (PD: Ara segurament em diràs que m'equivoco, quan dic que t'equivoques :-D)

      Elimina
    3. no només el millor que s'ha fet mai, sinó que es farà mai! ;)

      Elimina
    4. Amb referencia al comentari McAbeu_equivocat_numero_2:
      Estic aquí per donar-li suport al Pons ^^
      Et remeto al primer comentari que pots encontrar a aquest post, fet per l'AhSe mateixa :-P

      P.S.
      No sorprens a ningú equivocant-te.

      Elimina
  5. Jo abans de tenir els blogs tenia molts papers desendreçats per tots els racons de casa. Motxilla, butxaques, calaixos, prestatgeries, sobretaules, nevera... De fet, els blogs han esdevingut el meu arxiu, on m'és més fàcil d'endreçar i trobar les coses. M'agradaria tenir un cercador a casa, però de moment encara no ho han inventat. I per si fa servei a algú altre, ho comparteixo. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mes semblant a tenir un cercador a casa es una mare, ho solen trobar tot :P

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    3. Si tens una mare els inicis del bloc no són tan durs. Ta mare sempre et llegeix, i a més et fa propaganda. Gratis.

      Elimina
    4. Em referia als mortals, Pons. Des de quan tu necessites propaganda? ;)

      Elimina
    5. I a vegades, precisament el que no vols és que et llegeixi la mare!

      Elimina
    6. Deixeu entrar els menors d'edat?!? :O

      Elimina
  6. Ai Pons, qui tingués la teva saviesa i vitalitat ! No us manca energia a tots els blocaires.
    Doncs jo seré la primera en confessar el perquè el meu blog, està en "start/pause/button". :'( EM MANCA TEMPS. Si, si perquè aquestes dues hores que poses en tall informatiu, a mi em queden curtes. Sona trist, i a excusa de calderilla, però en aquests "moments de la meva vida"... és així.
    Ara mateix hauria de..... perquè d' aquí a no res ja hauria de ser a... Com us ho féu?
    En fi, que jo m'alegro molt que ha vosaltres NO US MANQUI EL TEMPS.

    Com ens coneixes eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. falta de temps? només cal que et moguis a velocitats properes a la de la llum perquè el temps passi més lent vist des dels sistemes de referència humans :P

      Elimina
  7. Cesare Pavese deia que "Els homes que tenen una tempestuosa vida interior i que no busquen desfogament en les seues paraules o en els seus escrits, son simplement homes que no tenen una tempestuosa vida interior". Jo, a banda d'un puntet pedant, sóc també una d'aquelles persones amb una tempestuosa vida interior --bé, el metge diu que és aerofàgia, però crec que s'equivoca-- i la línia de Wallace fa el seu paper com a desfogament oportú... Per cert, no em recomanarieu algun blog sobre trastorns digestius?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grans torna digestius? Aerofàgia? De que em sona a mi tot això? Mira si ets intolerant al blat. Jo no sóc celiaca, però des de que he allunyat el blat de la meva dieta aquest problema ha desaperagut. I no és cap tonteria, el doctor, especialista, em va dir que últimament es trobaven en casos de pacients que sense ser celiacs eren intolerant al blat. Jo de tu, si es que no ho has provat o faria.

      Elimina
    2. Digues-li com vulguis, digues-li talent, digues-li geni, digues-li tempestuosa vida interior, però el cas es que tots el bloggers autèntics compartit aquesta qualitat ^^

      Elimina
    3. Drapaire, en el meu cas crec que són més aviat els desficis, que se'm tiren a la panxa, però hauré de fer-m'ho mirar. Ara, i sense bromes, tinc celíacs a casa --amb diagnòstic tardà, a més-- i tens tota la raó: simplement amb deixar el gluten, la millora va ser espectacular...

      Elimina
    4. Pons, geni va bé. De fet, estic segur que si Pavese s'ho haguera repensat i haguera viscut el suficient, tindria un blog (i seria seguidor del de pons, tot s'ha de dir ;)

      Elimina
  8. Si el problema es la falta de temps es fàcil, deixa de fer coses superflues com ara estar amb els éssers estimats o dormir,

    ResponElimina
    Respostes
    1. sobre tot dormir... (aquest és el meu cas, per exemple, que ja he aconseguit destarotar-me totalment el ritme vital i no sé ni quan és de nit ni de dia... però tot sigui pels Blogs!!!)

      Elimina
    2. El concepte de coses superflues és relatiu! Però molt em sembla que això de deixar d'estar amb els éssers estimats o dormir no t'ho creus ni tu, Pons!

      Elimina
  9. Quin post més equivocat! Només dues hores dedicades a blogs al dia?? Però què és això? Li dones menys importància als blogs que a preparar bròquil amb beixamel?? Què? Que ningú fa bròquil amb beixamel? Doncs per alguna cosa serà! Un bon blogaire s'hi passa un mínim de 10 hores al dia, per menys ja no t'hi poses.

    A més, els meus incicis van ser diferents de com els descrius. Vam obrir un blog amb els amics i poc després em vaig independitzar, però no coneixia ningú que publiqués, els vaig haver de descobrir arran d'una coneguda que també tenia blog. I el que no sabia és que algun dia algú em llegiria i comentaria, per això al principi ho deia als coneguts.

    Però va, ho reconec, el post m'ha agradat, i tant de bo algun cadàver ens expliqui per què ha deixat el blog. Quan jo mori us expicaré per què. I recordeu, si desapareixo sense avisar, és perquè Mort m'ha passat a buscar sense avisar.

    Al meu gat probablement li farien por els ratolins, si en trobés algun. Això sí, fer-se el fatxenda al seu blog segur que ho faria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És incompatible fer blogs i bròquil amb beixamel?!?

      Elimina
    2. Espero que no ho sigui. A mi m'agrada el bròquil amb beixamel i m'agraden els blogs. A veure si em fareu triar, ara. :-D

      Elimina
    3. A mi, més que el bròquil amb beixamel m'agrada la coliflor amb beixamel... i uns dauets de carn magre, com ho fa la mama :-DD

      Elimina
    4. Per molt temptats que estiguem a fer bròquil amb beixamel, em de de resistir la malvada temptació i ser fidels als blocs.

      Lo de 2 hores era de mínim. Màxim no n'hi ha.

      Blog amb els amics? un vol col·laboratiu? On s'es vist això! On està la individualitat que ens caracterítza com a èssers egoistes?

      Elimina
    5. ara som egoistes? no érem altruistes? :-P :-P
      Però ho entenc... jo sóc així... individualment altruista.

      Elimina
    6. El bròquil, una de les plantes més mortíferes del planeta... ;)

      Elimina
    7. Perdoneu, heu provat de fer blogs amb beixamel?

      Elimina
    8. Us felicito fills! Vosaltres que heu respost el meu comentari sou la prova vivent que els blogs no es poden extingir. El que es perdria la humanitat sense nosaltres.

      De veritat us agrada el bròquil? Seriosament, no sou normals. Em pensava que només era per fer-vos els graciosos...

      Elimina
    9. Blogs amb beixamel? Doncs això no, però jo a la cuina ho barrejo tot... si puc barrejar primer i segon i fer una única combinació, em va genial :-DD

      Elimina
  10. "Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans"
    home, algú que ens reconeix la nostre feina!!!!!!! ahh per cert, soc el gat foll de la bruixeta que mentre ella fa no sé que coi, amb aquesta dona no se sap mai, aprofito per passar per aquí i deixar la meva empremta.
    Miauuuuu!!!!

    ResponElimina
  11. Els meus inicis van ser espontanis, com una rampellada que et desvetlla el son, i l'endemà vaig anunciar als de casa que havia pensat fer un bloc. El meu fill em va animar de seguida (potser era que recordava els contes que li explicava) ell en aquell moment en tenia un, jo n'era seguidora, i és així com hi vaig agafar afició. Sabia que la part mecànica la tenia resolta amb l'ajuda del meu home informàtic, només calia buscar un nom i sortir per la finestra fent volar somnis. Llavors, estava convençuda que fons d'armari no duraria massa i quedaria perdut, com em passa sempre amb els apunts.
    Per sort encara continuo i això és gràcies als blocs participatius que comparteixo amb molta il·lusió.

    Salut! gent blocaira.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que hi ha tants motius per començar un bloc com per acabar-lo

      Elimina
  12. A mi no se m'han mort, però de mica en mica dono més importància a uns que a d'altres blogs. I les visites se'n ressenten, sembla que els seguidors ho notin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mentre un dels blogs que li donis importància sigui el meu cap problema ^^

      Elimina
  13. Quan vaig obrir el primer blog no sabia el que feia. Ara que ho sé, n'he obert algun més i haig de fer moltes hores extres per no deixar-los morir afamats. Això m'ha dut a descobrir la vacuna que els omple de salut: El lliure albir, mentre fan grans migdiades. Jo faig el que vull, ells dormen, i es desperten noves inquietuts creatives.

    ResponElimina
  14. Totalment d'acord amb en Mc, que és el rei dels enigmes.
    El meu començament va ser una mica diferent. Visc en un poble petit, petit i quan intentava parlar amb algú dels llibres que llegia em miraven estrany... Llavors vaig deduir que devia ser una dels 5% de lectors del poble (hi ha uns 150 hab.), i que els altres lectors eren, a)desconeguts per mi, b) lectores de novel·la eròtica-romàntica. I vaig decidir fer un bloc on pogués parlar de llibres tant com volgués, jugar amb la gent, i compartir visites virtuals.
    Llegint el que dius dels blocs morts, estic pensant deixar un sobre a una persona de confiança, amb les contrasenyes del bloc, per què en cas de tancament per motius aliens a la meva voluntat posi un ultim post explicatiu. (uf. quin iuiu!), però francament, espero poder-lo deixar d'herència als meus descendents ;D
    Jo si que passo força temps amb el bloc. Que feia abans durant aquest temps...? Llegir. Ara llegeixo i ho comento, i viatjo pel món virtual.
    Crec que és molt millor que passar-se aquest temps veien culebrots, grans hermanos, mujeres i hombres i nosequé, salvame... O no?
    XeXu, jo faig bròquil amb beixamel i també passo hores al bloc, però encara no he arribat a les 10h (no ho descarto ;D)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo del sobre per quan et moris existeix en virtual. Hi ha alguna web que pots configurar que quan et moris (es a dir, quan estiguis X temps sense obrir el mail) envii un correu a una persona amb el contingut que hagis programat prèviament.

      Elimina
  15. Els meus inicis van ser experimentals totalment i el meu blog va ser començat i abandonat com si res durant mig any aproximadament... Tot i que no tenia cap dubte que el dia que m'hi posés seriosament triomfaria (i sense fer brams horripilants com en Cristiano Ronaldo... ai... no m'ho puc treure del cap... quins malsons!)

    En quant al temps dedicat, jo diria que dues hores és una misèria. Molts dels meus posts em costaven de fer ja prop de dues hores, després comentar, respondre comentaris... en els meus bons temps, com a mínim quatre hores... però podien ser sis o set sense problema :-DD

    D'altre banda jo no sóc un cadàver però sí que he baixat molt el ritme els dos darrers anys i, per tant, donaré una explicació: Em passo les hores barallant-me al Twitter amb gent que critica i insulta l'independentisme... darrerament ja no tan sols ens barallem amb els "nacionalistes hispans", ara ja -desgraciadament- ens barallem tots contra tots (que si la culpa és d'en Mas, que si d'en Junqueras...) Sort que, en general, tots som més intel·ligents que els polítics que ens toca aguantar i, per tant, a la menor senyal de recomposició del procés, tots tornarem a fer-nos amics i a treballar per la causa que ens omple el cor (part política)

    Si em morís demanaria a ma germana que deixés algun comentari (ella té perfil blogger i pot comentar) en algun dels blogs que més visito i suposo que amb això seria suficient per deixar constància de la meva defunció real. Bé, li demanaria abans de morir, clar... Potser que li digui aquest vespre, quan la truqui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, PONS, m'ha encantat el post! :-)))

      Elimina
    2. El Twitter ha fet molt mal. Jo el faig servir però només genero una mica de contingut, no em molesto a llegir a excepció que em citin.

      I si la teva germana morís abans que tu? El MEV no ho vulgui!

      Elimina
    3. Ostres!! No hi havia pensat!... És més jove i la lògica em feia pensar que el temps faria la seva feina ordenadament... caram, caram, hauré de pensar altres solucions...

      Elimina
  16. Pons, has fet un post molt interessant que parla de blogs, i de la seva desaparició. És l'eterna llei des dels principis del temps. Tot té un inici i un final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gràcia es intentar retraçar el final tan com sigui possible ;)

      Elimina
  17. Pons nostre Senyor que ens parles des dels altars de la blogeria. Dóna'm la força per seguir endavant amb els meus blogs tal i com tu ho fas. Amén.

    Feta la imprecació inicial, he de dir que vaig començar amb el blog sense saber ben bé què feia. De fet vaig trigar força en fer-lo públic. Només escrivia, preparava entrades, retocava la imatge, el format, però no m'atrevia a obrir-lo. Al final ho vaig fer perquè necessitava contactar una mica amb el món ja que, per qüestions bàsicament laborals, la meva vida social s'havia reduït considerablement. He de confessar que sovint em costa mantenir-lo (d'aquí la pregària inicial), i preveient-ho ja el vaig definir des d'un principi com a irregular, com un torrent. Reconec que la descoberta del teu blog va ser un punt d'inflexió important per la meva carrera blocaire perquè vaig veure que es podia parlar de qualsevol cosa, per irrellevant que sembli, amb total impunitat. I al damunt la gent fa comentaris! Encara que no t'ho creguis això m'ha ajudat a ser més espontani als meus posts i als meus comentaris, i és que fins aleshores perdia molt de temps intentant ser rigorosament curós amb les paraules. A banda dels insults que ens llencem -encara no ha corregut la sang- confesso que m'agrada passar-me pel teu blog tot i que no sempre hi fico cullarada. Amb l'AhSe i companyia (o era AsHe?) no et fa falta més claca... Salut, Pons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho heu sentit? El meu bloc es un punt d'inflexió a la vida blogaire de l'Ignasi! El que em faltava per acabar-me de pujar l'ego :P

      Gràcies Ignasi! Que coi! Gràcies a mi per tenir un bloc tan guai :P

      Elimina
    2. De tant en tant cal donar-te peixet...

      Elimina
  18. Jo estic d'acord amb la Pilar que quan vaog o rirbel primer blog no sabia el que em feia i segueixo obrint blogs, sense saber en quin embolic em ficaré cada vegada... Com aquest!

    Per això et vaig fer co-administrador, pons, perquè al menys algú sapigués que es fa...

    Sempre m'ha sorprès tot dels blogs... Des del primer comentari... Fins al temps que hi dedico... Fins i tot les ganes que hi poso... No ho hauria dit mai.

    Si plego sense avisar és que m'he mort... Segur. Si tinc ganes de plegar us avisaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig obrir el primer blog, volia dir...

      Elimina
    2. Si tinguessis ganes de plegar bastants intentarien convençet de que no ho fessis ;)

      Elimina
  19. El meu blog va néixer el 01/03/2008,. Ho he hagut de mirar pq no ho recordava. Aviat farà 7 anys!!! Hauré de fer una festa!!! Els meus motius els explico en la primera entrada (http://plomablava.blogspot.com.es/2008/03/1-de-mar.html) (No se posar un enllaç en els comentaris, ho sento, i ara no tinc temps de buscar com fer-ho). El vaig mantenint amb el ritme que em permeten les circumstàncies però espero que no mori abans que jo, mai se sap!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Normalment sol passar que els blocs moren abans que els propietaris, es lo habitual. I si t'hi pares a pensar-ho fins hi tot lo desitjable. Això no vol dir que no vulgueum que durin molts anys!

      Elimina
  20. Durant una temporada he deixat reposar el bloc perquè fer entrades és com llegir un llibre, no pot ser forçat, t'ha de venir de gust. Els blocs creen rutines
    (uns horaris, unes tasques...) i a vegades és bo trobar-ne de noves i canviar-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó! Imaginat com seria un bloc forçat a escriure segons un ritme pleestablert inalterat! Posem per cas 5 cops per setmana! Seria un infern...

      Elimina
  21. A mi tot plegat em sembla molt més senzill no he fet el bloc perquè pensi que tinc cap talent especial ni vull alliçonar ningú perquè pensi que sóc més sabia...Simplement si hi escric és perquè m'ho passo bé i també perquè és com una gimnàstica mental que m'obliga a fer treballar la imaginació, és com fer els deures i compartir-los i si de passada algú si sent identificat, fas nous amics i és molt gratificant...Jo diria que sí, un parell d'hores al dia, principalment al vespre, però no seguides, intento alternar-ho amb d'altres activitats, encara que alguna sigui badar, que és molt bo per la salut!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé que hi ha tants motius per escriure als blocs com motius per deixar de fer-ho. Ja sigui la gimnàstica mental, o sigui el primer pas per obtenir popularitat i acabar conquerint el mon....

      Elimina
    2. Potser si que acabaré guanyant un Oscar blocaire...Només cal que em nomineu!!!

      Elimina
  22. Encara que això no ho vaig explicar a "Estimats bloguers", amb totes les vostres histories em sento obligada a fer un pas més en el meu striptis, que deurà ser l'últim perquè no em queda res per treure'm ja. A maig de 2012 vaig començar a dissenyar al blog (sí, i em va costar molt, per això ara no li faig cap canvi perquè em fa por que es volatilitzi) i al mes de juny em van donar una monumental clatellada a la feina. No em van acomiadar, però va ser una clatellada global: moral, personal, tècnica, desplaçatòria, material, monetària, que feia que sortís de treballar amb ganes de... bé, no cal dir-ho. Després de desesperar-me una estona cada tarda/vespre preguntant-me el per què, seguia amb el blog, com si m'hagués de salvar la vida. Potser me la va salvar. Potser la situació, que jo considerava excepcional, i segur que n'hi ha de pitjors, va provocar que l'endemà de tenir-lo llest, fes la primera publicació, sense pensar-m'ho gens. Què hi podia perdre? Me l'estimo el meu blog. Com tots vosaltres suposo.
    La vanitat, Pons, no hi va tenir res a veure en aquell moment. És ara que m'he tornat com la rateta presumida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un bloc que et salva la vida! Uau! això no ho havia llegit mai encara!

      Elimina
    2. Sabia que l'havia de dir ben grossa per sorprendre't, Pons. Ja m'estava costant molt.

      Elimina
  23. Crec Pons que aquest cop ens has fet reflexionar a tots, no tot ha de ser flors i violes ;)
    Recordo que quan el blog va complir el primer aniversari, algú va vaticinar que no podria arribar al segon i ja va pel tercer ... mai vaig posar una data, ni la penso posar ara tampoc. El blog va fent al seu gust, sempre prioritzant altres facetes de la vida que no pots deixar aparcades i que moltes vegades són elles les que no et deixen triar.
    Però bé, aquí seguim de moment gaudint de tots els que som, fins i tot dels que no poden seguir el ritme d'altres temps ... i per molts anys!

    M'ha encantat que l'Ahse tragués el nas per aquí. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només per tocar els nassos m'encanta contradir a tots aquells que diuen "no aguantaràs fent tal cosa fins..."

      Qui sap, potser un dia l'ahse treu el cap per la casa de sa lluna, però ho veig bastant improbable, perquè enganyar-nos.

      Elimina
  24. Has aconseguit que els comentaris fossin tant interessants com el mateix post. Molt engrescador!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara t'has passat! No hi ha res més interessant que un post meu! A excepció de dos posts meus :P

      Elimina
  25. Tot el conjunt d'aquest post demostra que el blog és un ésser viu i com tots els éssers vius neixen, es reprodueixen i moren. No hi ha més explicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nèixer i morir esta ben clar. Però això de reproduir-se ja no ho veig tan clar. El que si podriem dir es que interactuen i modifiquen l'entorn, això segur ^^

      Elimina
    2. Molts van començar amb un bloc i tenen ja la tira, més uns blocs criden a altres. A això em refereixo.

      Elimina
  26. Nomino aquest post com un dels millors de l'any 2015 (ara q ens fas pensar en els best of...). Comptant que penso viure fins als 90 i pico (i la Sara més), el blog ja haurà mutat en alguna cosa tridimensional o ves a saber què. Si desapareixo abans... no sé, per "desaparèixer abans" no me viene nada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prenc nota de la teva nominació.
      A mi tampoc em ve res per "desaparèixer abans"

      Elimina
  27. Ai... què passarà si li dic a ma mare que em posi ordre als blogs? O era a la casa? Millor li dic al meu nét gran... però encara no toca, encara no escriu blogs!)

    I el temps? D'on podria treure temps, jo?

    De fet, estic d'acord amb la Gemma, en què aquest és un molt bon post (no sé si el millor del 205, però si dels millors!)

    I una altra cosa: el millor dels blogs, solen ser els comentaris!!!!

    ResponElimina
  28. Això de que el millor dels blogs son els comentaris depèn. De què? De quin blog parlem, de quin post parlem i de quins comentaristes parlem. Però en el blog de la trobada no hi ha dubte ;-)

    ResponElimina