dijous, 15 de gener de 2015

LES FANTASIES DE LA RITA

LES FANTASIES DE LA RITA
(conte infantil)


Collage d'Olga Xirinacs
La Rita era una nena bonica i eixerida i, sobretot, molt somniadora. Es passava el dia explicant, a tothom qui la volgués escoltar, històries fantàstiques. La gent somreia i ella estava tant contenta que fins i tot se les creia.

Sempre deia que li agradaria ser molt remenuda per poder observar el món d’una manera diferent, com si fos una petita fada, viure al bosc i enfilar-se als arbres per jugar amb els esquirols, saltant de branca en branca. I tant ho va desitjar que, de sobte,  es va veure envoltada d’arbres gegants i animalons grans, i li havien sortit unes petites ales, perquè s’havia fet realitat el seu somni. Al principi es va endur un petit ensurt i estava una mica espantada, però de seguida es va adonar del que li passava i va estar tan contenta que va començar a jugar amb els animalets més petits, que estaven molt contents de tenir una companya de jocs tan eixerida.

Al cap d’una estona, quan ja estava molt cansada de saltar i córrer, es va enfilar a un d’aquells arbres tan alts, que ara eren els seus amics, i es  va asseure en un tany, la qual cosa li va ser fàcil, només va haver de fer una petita volada, i va pujar tan amunt, que fins i tot veia el mar allà lluny.

Tot baixant de l’arbre, va veure unes sabates molt boniques, de nena. Se les va posar, però li anaven molts números grans,  i  va ensopegar amb una maduixa gegant que gairebé la va fer caure. De fet, era una maduixa normal, però com que ella era petitona

Quan va voler tornar a casa va reunir a tots els seus amiguets del bosc i van fer una festa per acomiadar-se. Van ballar i  es  van cruspir la maduixa.

En  sortir del bosc es va tornar a emprovar les sabates i ja li anaven bé. Tornava a ser una nena d’estatura normal i, fent saltirons, se’n va tornar cap a casa, a buscar algú  disposat a escoltar la seva historia que, ves per on, en aquest cas li havia passat de veritat.

M. Roser Algué Vendrells

62 comentaris:

  1. I la lliçó moral quina es? Per què tots els contes tenen lliçó moral, no? Intenta passar-t'ho bé sempre encara que siguis petit e insignificant?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No, no...No cal pas que tinguin cap lliçó els contes, només n'hem de poder gaudir, que ja és important...Encara que m'agrada aquest suggerència teva, que la trobo molt positiva... Gràcies.

      Suprimeix
  2. Una fantasia feta realitat, no passa sempre això. :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Normalment les fantasies ens ajuden quan les coses no ens agraden com ens van i per això n'inventem d'altres més satisfactòries...

      Suprimeix
  3. Una fantasia de color de maduixa: "Je vois la vie en rose."

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Oh, la vida de color de rosa! deu ser una vida ideal aquesta Xavier, on totes et ponen...Cadascú se la pot imaginar del color que més li agradi, perquè potser algú la trobaria massa ensucrada...

      Suprimeix
  4. Fer realitat les fantasies... Quina sort!!! Una maduixa gegant!!! Quina olor, quin color deu tenir... Quina queixalada li donaria!!M

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tot es relatiu Carme, la nena veia la maduixa gegant, perquè ella era diminuta, un petit esquitx...Igual li passava amb les sabates. Avui he menjat les primeres maduixes de l'any, ves per on i eren molt bones!!!

      Suprimeix
  5. Volare oh oh! Cantare oh oh oh... i viure al món dels contes...
    Ser fada,
    ser maga,
    ser nina
    per l'aire...

    Preciós, M. Roser!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Isabel per aquest petit poema...A mi m'agraden molt els contes, i si són màgics, encara més.
      Una fada i una maga, jugaven amb una nina i la feien volar per l'aire!!!

      Suprimeix
  6. És una mica com Alícia al país de les meravelles!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser sí que hi té una lleugera retirada, però no es pot pas comparar...Ja m'agradaria que a la Rita li passessin les aventures de l'Alicia, podrien jugar juntes!

      Suprimeix
    2. Jo també ho he pensat. I també m'ha recordat molt a tu, M. Roser, que t'agrada grimpar en els arbres ;)

      M'ha agradat molt!!

      Suprimeix
  7. No deixem mai de viure il·lusionats com infants.

    Salut! amunt els somnis!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Totalment d'acord Montse...Que aquella innocència que conservem de quan érem infants ens acompanyi pels camins de la vida, il·lusionats i somniadors...

      Suprimeix
  8. Segur que li havia passat de veritat?? Quines coses et poden passar en un bosc encantat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Només cal que et tornis petit com el nen que un dia vas ser, t'endinsis en un bosc, encantat o no i segur que si tens imaginació podràs viure mil i una aventures, que potser seran fantasia, però per aquest tu nen, seran ben reals...

      Suprimeix
  9. no hi ha res més maco que la innocència d'un infant. :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo diria que la innocència d'un infant "innocent", noieta, que de vegades saben molt llatí...
      :)

      Suprimeix
  10. Hola roser, ja tenia ganes de llegir.te en aquesta casa de tots. Una nena que vol ser mes petita encara...i que ho aconsegueix! Per estrany que sembli un desig, sempre es pot aconseguir. Ens perdem per no demanar.lo, segur. Una abraçada, Roser.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Teresa, la Roser havia descriure un conte, perquè és com una nena gran...Suposo que és deformació professional, però també dóna una mica la imatge del meu tarannà, ja saps que a mi m'agraden les coses senzilles , d'aquí el títol de les meves Petiteses...
      Petonets per a tu.

      Suprimeix
  11. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per demanar un desig s'ha de pensar molt i molt, triar bé totes i cadascuna de les paraules, perquè els follets, els déus i les fades puguin entendre perfectament el que una desitja i no emportar-se sorpreses ...
      Un conte molt bonic per als que no hem perdut la innocència !! ;)

      Aferradetes ✿

      Suprimeix
    2. Suposo que els follets, les fades tenen molt bona comprensió, i encara que de vegades no encertem la paraula més adequada, ja intueixen el què volem, que per això són màgics...

      Que bonic que alguns encara podem dir que no hem perdut la innocència, és tot un privilegi!
      Petonets, màgics.

      Suprimeix
  12. McAbeu diu que és la fantasia feta realitat... m'ha semblat més una realitat que en algun moment s'ha fet fantasia. No hi entenc de fantasies, sóc massa realista, però m'ha agradat molt llegir-lo...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves amables paraules, Ignasi...Penso que es pot entendre de les dues maneres, perquè hi ha una mica de cada cosa i depèn del punt de vista de cadascú.
      Si em permets, jo et diria que posessis una mica de fantasia a la teva vida, veuràs que és molt gratificant. :)

      Suprimeix
    2. M'he passejat per casa teva i veig que estàs preocupat pel medi ambient(realista) i en la faceta de voluntari que jo comparteixo una mica, és més agradable si hi posem fantasia, imaginació il·lusió...Com li vulguis dir!

      Suprimeix
    3. Benvinguda a casa, doncs. Sóc conscient del que dius i sé que tens raó. La meva parella i els meus fills són els reis de la fantasia i amb ells n'aprenc constantment. Vaig aprenent petit à petit. La il.lusió és una altra cosa. D'aquesta miro sempre de tenir-ne al rebost... Gràcies pels comentaris i els consells! ;-)

      Suprimeix
  13. Com diu l'Helena, m'ha recordat Alícia en terra de meravelles, per allò de fer-se petita. Per aquell to fantàstic, el teu més tendre i innocent, aquell més surrealista… De veritat se t'ha acudit tot això a partir del collage de l'Olga Xirinacs? Enhorabona! Ho ensenyaré com a model d'imaginació als meus "Bojos Galàctics" de 6è, i ho aprofitaré com a idea… Gràcies, M Roser!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'autor ha suprimit aquest comentari.

      Suprimeix
    2. Caram quan veig que compareu la Rita amb l'Alícia, em quedo una mica astorada...N'estic tan lluny, però si vols que t'ho digui, hi ha coses del País de les meravelles, que no acabo d'entendre i me l'he de rellegir, em passa una mica com amb el Petit Príncep, que em sembla que molta gent té el mateix problema, però no vol que sigui dit...Jo és que sóc molt clara , per això he trobat encertat i m'ha fet molta gràcia, això que dius de la versió tendre i innocent...
      Doncs sí, l'Olga em va regalar aquest preciós collage i em va animar a escriure'n un conte...
      Estàs amb mainada de 6è? Jo un parell de dies la setmana els faig reforç de lectura i per Sant Jordi els ajudo amb les narracions i els poemes, perquè a l'escola es fa un concurs...La resta de dies ajudo a d'altres grups; faig voluntariat a l'escola que ha estat com casa meva!, Gràcies a tu, entre col·legues...

      Suprimeix
  14. Pobre de nosaltres quan ens falti les fantasies i la imaginació. Pot ser que la majoria de les fantasies no es realitzin, però ets tan feliç mentre t'imagines aquestes fantasies, que ja n'hi ha prou.
    Quina llàstima que els senzills contes escrits o comptats es perdin, sembla que no tenim temps a parar-nos a gaudir d'aquest estona fantàstic.
    Amb el teu escric has omplert d'il·lusió aquesta trobada.
    Petonets M. Roser

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Exacte Alfons i ens fa tanta falta buscar coses que ens donin una mica de felicitat... Tens raó, penso que darrerament els contes són sovint una mica surrealistes, però no voldria pas que es perdessin els contes senzills de sempre...
      Ui, aquesta frase és tot un regal per la meva autoestima, que de vegades està una mica en baixa forma...Moltes gràcies i més petonets per a tu.

      Suprimeix
  15. Quina sort que et surtin unes petites ales que et permetin volar! :-)
    Jo he somiat moltes vegades que volo, però ara fa temps que no tinc aquest son tan bonic... això sí, no m'aixeco gaire del terra, no vaig pels núvols ni res, tan sols uns dos o tres metres, però és divertit igualment hehehe

    A veure si avui, que hauré llegit aquest conte ten màgic poc abans d'anar a fer nones, torno a somiar que puc volar! :-))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És un somni bonic Assumpte, però per volar amb la imaginació, no et calen pas ales...
      Jo no sé si avui tindràs aquest tan volador, però jo et desitjo que tinguis bells somnis i perquè sigui així, et deixo una cançó de bressol antiga:
      Riu-te'n infant que jo et faci sopetes,
      riu com els àngels que juguen al cel;
      que la marona et farà unes sopetes,
      dolces més dolces que bresques de mel.
      :)

      Suprimeix
  16. Respostes
    1. Moltes gràcies, noieta, com ha dit l'August, tendre i innocent...Què hi farem, és l'estil senzill de la M. Roser. M'agrada que l'hagis trobat bonic :)

      Suprimeix
  17. Em fa pensar que quan ens sentim lliures i fruïm molt d'alguna cosa sembla que ens tornem nens. Potser la nena vol fer de nena sense restriccions.
    Molt bonic, M. Roser.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Consol, per sort molts/es encara conservem l'esperit del nen/a que fa uns quants anys vam ser( uns més anys que altres)...I com que no podem tornar a la infantesa, la gaudim en el record.
      Tens raó la nena vol fer de nena, que és el què ara li toca!!!
      Moltes gràcies :)

      Suprimeix
  18. Va tenir molta sort , la de aconseguir el seu somni i més encara, poder-lo explicar !! Una bonica história, M.Roser !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'autor ha suprimit aquest comentari.

      Suprimeix
    2. Moltes gràcies Artur, penso que els somnis dels infants es fan realitat més fàcilment, perquè són somnis petits...Però mecatxis, com que la nena era fantasiosa de mena, un dia que diu la veritat, no se la creu ningú :)

      Elimina

      Suprimeix
  19. Quan vaig demanar a la Roser si volia interpretar aquest collage, estava segura que ho faria, i molt bé, tal com es pot llegir. "Petiteses" havia de tenir una nena petita, i ara la nena ja té nom: Rita.
    A més, necessitem sentir-nos petits per entrar a qualsevol cel o paradís, i la Roser i jo habitem el cel de les meravelles menudes. ¿Oi que sí, Roser?
    Felicitats i molts bons lectors per a tu.
    Bona nit, avui amb mestral.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No saps pas la il·lusió que em va fer que m'ho demanessis, Olga, tot i que tenia una mica de pessigolles a la panxa, perquè no volia decebre't...Saps què passa , que jo com que escric d'una manera molt planera, de vegades penso que no estic a l'alçada( l'autoestima que, de tan en tan, coixeja). Però ara estic molt contenta, perquè veig que la gent la acollit molt bé i a tu també t'ha agradat...
      Tens raó unes "Petiteses" necessitaven una nena que hi fes joc i la Rita, és molt bufona. No sé per què, però el nom va sortir sol...
      Aquest cel nostre és molt acollidor Olga, ple d'il·lusions i somnis petits...
      Moltes gràcies per la teva confiança.
      També sento que bufa el vent, segurament el mateix mestral.
      Petonets de bona nit.

      Suprimeix
  20. :-) M'ha agradat molt, Roser. Imaginació de la bonica, fer-se menudeta menudeta, volar, ballar, jugar, sentir que no hi ha límits per a somiar, i després, ja sabent que els somnis poden fer-se realitat, continuar caminant.

    Un relat molt bonic, gràcies per compartir-lo.

    Un abraç

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Ximo...Vaig intentar que la imaginació fes joc amb el bonic collage! I és que la mainada ha de fer tot això, volar , ballar, jugar, somniar i pensar com dius tu, que els somnis de vegades, es fan realitat...En lloc de passar-se el dia amb les maquinetes!
      Gràcies a tos vosaltres per llegir-lo.
      Petonets, i somriures.

      Suprimeix
  21. provaré d'anar al bosc i a veure si em surt el sortilegi que tant meravellosament ens has descrit. I si a la sortida hi tenim una maduixa per a tots, santes gràcies... El magí treballa... si el que pensem fos fàcil de fer... quants déus hi haurien entre nosaltres... ens conformem en imaginar-ho. Gràcies per el moment plàcid que ens dones. Anton.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs mira Anton , és una bona idea, i si ens hi trobem uns quants,amb la maduixa podem fer un berenar de germanor...Segur que quan erets un nen, tenies molta imaginació, només cal llegir els teus poemes per intuir-ho...Però hem de ser humils i imaginar-nos sempre coses positives, que ens facin a tots una mica més feliços!
      Gràcies a tu pel teu amable comentari. Penso que em tan desgavell, que estem vivint, cal una mica de calma per reposar l'esperit. Bon diumenge.

      Suprimeix
  22. La meva filla fa poc va confessar-nos que ens havia enganyat perquè, realment, no és una fada. O si... M'ha encantat el conte!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ai quina nena tan dolça que tens, si ella us havia dit que era una fada,
      és perquè segurament es sentia com si ho fos...Però suposo que una fada bona! Els infants sensibles viuen molts moments màgics...
      Gràcies, Loreto.

      Suprimeix
  23. No importa tant si la fantasia esdevé realitat o no; cal tenir-la, cal somniar, fer que somniar forme part de la nostra realitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, Novesflors, què seria de la nostra vida sense els somnis, i si algun d'en tant en tant es fa realitat, fantàstic. A més és una de les poques coses, que ningú ens pot prendre ni prohibir...
      Bells somnis :)

      Suprimeix
  24. ¡¡¡Hola Mª Roser!!!

    ¡Que encanto de niña! Me ha enamorado este cuento de la Rita Soñadora.
    No entiendo muy bien el idioma pero fui intuyendo las andanzas de la pequeña y alegre soñadora por el bosque.
    Me ha gustado un montón he disfrutado de su aventura con sus amigos los árboles. Muy bueno.
    Ha sido un inmenso placer pasar por tus letras.
    Te dejo mi cálido abrazo mi gratitud y mi estima siempre.
    Se muy muy feliz.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Buenas tardes Marina!

      ¿Has visto que niña tan mona mi pequeña protagonista?
      Pienso que se parece un poco a la niña que fui y con la que sigo teniendo muy buena relación...A mi mé encantava subirme a los árboles para intentar ver las nubes más de cerca. Celebro que te haya gustado. Una amiga me regalo este "collage", tan bonito y me animó a escribir un pequeño cuento inspirándome en él.
      Muchas gràcias por tu estima, verte por aquí, ya me hace un poco más feliz!
      Besitos y sonrisas.

      Suprimeix
  25. Ostres, abans de llegir els altres comentaris, ja estava pensant en Alícia en terra de mervelles... que poc original que sóc! Un conte magnífic, M.Roser! I és veritat que els contes no necessiten moralines. Amb gaudir-ne n'hi ha ben bé prou!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo us asseguro que no hi vaig pensar gens ni mica, vaig escriure el què em va sortir, en el moment de posar-me a escriure, però veig que a més d'un us l'ha recordat...M'agrada molt que l'hagis trobat bonic,sempre és agradable que arribi als altres allò que escrius amb il·lusió...Moltes gràcies.

      Suprimeix
  26. Que bé, les fantasies de la Rita s'han fet realitat, i després ha tornat a ser la nena de sempre. Molt bonic el conte M. Roser.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Anna, però mecatxis ara no se la creuen, és una mica com aquell del llop...Quan l'Olga m'ho va proposar em va fer molta il·lusió!
      Petonets, Anna.

      Suprimeix
  27. somniar amb els ulls oberts...
    no ho hem fet tots alguna vegada ???
    que ningú ens tregui, o trenqui les il·lusions

    ResponSuprimeix
  28. Jo ho faig sovint, que després els somnis es facin realitat, ja és una altra història ( algun sempre en cau)...
    Per sort les il·lusions ningú ens les pot prendre i la vida és més agradable amb un xic de fantasia!
    Petonets.

    ResponSuprimeix
  29. Hola M Roser:

    Enhorabona per aquest nou blog.
    Jo li trovo l´ensenyança que ens hem de conformar i estimanse tal com som.Alts o baixets, tots tenim les nostres quaitats i ventatjes. M´agradat molt el conte.
    Petons, Montserrat

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Montserrat, aquest és un bloc conjunt...Fa uns anys( 3 o 4) vam quedar de trobar-nos-hi el gener del 2015, i gràcies a Déu, som molts els que hem pogut acudir a la cita...
      M'alegro que t'hagi agradat el conte...Si que després he vist que se'n podia treure alguna ensenyança, suposo que el subconscient actua encara que tu no vulguis, deu ser deformació professional...
      Molts petonets.

      Suprimeix