ENLLAÇATS

Arriba el gran moment patint d'insomni per tot un any estrany que ens aixeca l'ànim deixant estela, mentre seguim com lluernes somiant que vindran el Reis Mags. 

Sense escarafalls recuperem el nostre passat *** republicà, tot cridant tornarem a sofrir tornarem a vèncer, amb un record en blanc i negre ens manifestem tossudament alçats dient que som aquí amb la promesa complida.

Dempeus, tuitejant com adolescents enamorats, cas típic 2742 noi li agrada noia, noi li agraden les trobades virtuals, cada dia que passa aquest procés engrescador creix, sé que em faré pesada però això il·lusiona i no pararé de repetir-ho, fent escenes plegats que són finestres al món ensenyant com avancem pacíficament. Els blocs són el futur units en la diversitat, on cadascú hi és per expressar els seus somnis i anhels, per avançar en el procés constituent.

Mirant enrere, ens preguntem què és el temps? La resposta la dóna l'eco dels nostres passos de tot aquest llarg camí que estem fent, tot recordant les arrels del nostre poble, rodo pel món i em salvo si puc, units en el cant ''els carrers seran sempre nostres''les veus ressonen com si fóssim l'autèntic Pete Seeger, sempre Pete Seeger! al ritme de cassolades, defensant que puguem decidir lliurement el nostre futur en un referèndum.

Encara hi som, l'1 d'octubre existeix, malgrat els cops de porra i l'article 155, el nostre aplec efímer ens manté ferms, cridant llibertat presos polítics i el retorn dels exiliats, mentre anem escampant llaços grocs arreu del país com a símbol solidari de protesta

Les urnes no ens fan por, tornarem a votar i passarà tot allò que avui sembla impossible, amb un toc d'equilibri entre seny i rauxa, la llavor de la República creixerà flairant el perfum del 18; mentre nosaltres seguirem persistint; convocats a la plaça el ball de diables esdevé fantasia de la foguera com un eixam de joventut i vellesa, on mai permetrem que res ni ningú desgasti el nostre somriure de revolta.

En la penombra, tancats amb pany i clau com a teràpia de xoc, busco el desllorigador per poder sortir i m'acuso d'un únic delicte: Haver permès que el poble pogués decidir lliurement el seu futur.

Ara no sé que pot passar? El temps s'allarga i estem cansats d'esperar, mentre afora la flor de l'ametller anuncia que la primavera s'apropa i ens desperta estats d'ànim.

Refent el camí torna el bell somni, on la pregunta no és d'on venim? sinó què fem plegats per posar en qüestió la llei vigent?

Tot aquesta moviment segueix creixent sense aturar-se, mitjançant la llarga vida a la blogosfera, on del tecleig rítmic de les síl·labes neixen paraules que defineixen la realitat que estem vivint.

Com si fos ahir, em presento, només vosaltres teniu el dret de fer-me fora. Ens volen aniquilar, el seu pla l'anomenen Operación triunfo. Hem de plantar cara i mantenir com sigui la flama de la nostra dignitat. Som el que som, no sóc una estafa.

Encara que sembli que estem ferits de mort sota l'ocupació i repressió; continuem il·lusionats i apassionats doncs qualque enamorament deixa solatge.

Davant la incomunicació del govern, la pugna judicial ens deixa amb buits legals que no tenen sortida; això torna a refer la nostra capacitat de resiliència; no volem passar 60 anys!! sent ignorats.

Sota teràpia de xoc pensant en la tornada, faci sol, vent o fred i encara que plogui, sortirem al carrer. Tot és ara i aquí, el meu balcó ha rodat el món i ha tornat al bloc, gràcies a la realitat virtual la meva absència es podrà fer present.

Atès que molts em tracten com si fos criminal o imbècil; encara puc triar i aparèixer al Parlament eludint tots els controls per terra mar i aire.

Tot recordant la salutació mítica "Ja sóc aquí". Ara tots som aquí esperant que comenci el ple d'investidura, quan tot d'una diuen que s'acaba d'ajornar. Sota l'efecte de la incredulitat, busquem mirades il·lusionades que ens transportin en el temps i les marees on la unitat era la nostra força.

BLOCAIRES PARTICIPANTS

Dilluns, 1 de Gener

Carme Rosanas Arriba el gran moment

Màrius Domingo Un any estrany

Dimarts, 2 de Gener

Xavier Pujol Deixant estela

Dimecres 3 de Gener

Mª Roser lluernes

rebaixes Vindran els Reis Mag

Dijous, 4 de Gener

Cantireta Sense escarafalls

Divendres, 5 de Gener

Jordi ***

Dissabte, 6 de Gener

Elfreelang Tornarem a sofrir tornarem a vèncer

Diumenge, 7 de Gener

Ignasi Record en blanc i negre

Dilluns, 8 de Gener

Consol Tossudament alçats

Dimarts, 9 de Gener

Xexu Promesa complida

Dimecres, 10 de Gener

Pons 007 Cas típic 2742 noi li agrada noia, 
noi li agraden les trobades virtuals

Dijous, 11 de Gener

Gemma Sara Sé que em faré pesada

Divendres, 12 de Gener

Cèlia Escenes

Dissabte, 13 de Gener

MacAbeu Els blocs són el futur

Diumenge, 14 de Gener

Joan Què és el temps?

Dilluns, 15 de Gener

Alba Rodo pel món i em salvo si puc

Dimarts, 16 de Gener

August Garcia Pete Seeger, sempre Pete Seeger!

Dimecres, 17 de Gener

Carme Rosanas Aplec efímer

Dijous, 18 de Gener

Joan gasull Passarà.

Divendres, 19 de Gener

Laura T. Marcel El perfum del 18

Dissabte, 20 de Gener

rebaixes fantasia de la foguera

M. Antònia Vellesa

Diumenge, 21 de Gener

Xavier Pujol M'acuso

Isabel Barriel Ara no sé

Dilluns, 22 de Gener

Montse Estats d'ànim

Mireia D'on venim?

Dimarts, 23 de Gener

Eduard Llarga vida a la blogosfera

Barbollaire Síl·labes

Dimecres, 24 de Gener

Teresa Ribera Em presento

Dijous, 25 de Gener

Assumpta Operación triunfo

Deric Sóc una estafa

Divendres, 26 de Gener

novesflors Qualque enamorament deixa solatge

Dissabte, 27 de Gener

sa lluna 60anys!!

Diumenge, 28 de Gener

Dafne Pensant en la tornada

Dilluns, 29 de Gener

Galionar El meu balcó ha rodat el món i ha tornat al bloc

rebaixes Criminal o imbècil

Dimarts, 30 de Gener

rits Som aquí

Dimecres, 31 de Gener

hypatia El temps i les marees

el temps i les marees

a diferencia de la lluna, sóc inconstant, i potser com la lluna, responc a marees… la lluna, ella, una lluna de paper

fa més de deu anys que rondo blocs, deu anys, sis mesos i vint-i-tres dies amb algunes hores en aquest instant precís en que escric; els primers van ser uns temps intensos, meravellosament còmplices, plens de nits i matinades teclejant rera pantalla, mimant el propi espai i visitant els aliens per deixar-hi petja de visita; l’elur, la violette, la fanal, el barbollaire, la novesflors, l‘espolsada, la viuillegeix,... i d’altres que ja no recordo o que oblido, tots amb sobrenom, alguns retrobats fora d’aquest món de zeros i uns, d’altres propers precisament per desconeguts i per misteri; llavors, mica en mica, es va imposar un parèntesi d’oblit, o de cansament, la vida, diuen; avui el bloc m’és només un bombonet, un jardinet cuidat on acumulo petites reflexions i on sempre penso que recolliré els grans textos que un dia pot ser que escrigui

durant tot aquest temps, incansables, la Carme i el XeXu, i a vegades en Pons, comentant-me les entrades, han estat el darrer fil que m’ha mantingut connectada en aquest món que em resisteixo a deixar enrere del tot; moltes gràcies per mantenir-me els lligams, reconec que no he sabut correspondre’ls com calia.... 

per això, quan la Carme ens va demanar de fer entrada en aquest espai, vaig pensar que volia correspondre-hi, donar un bocí de lluna, tot i que sé que això no serà ben bé un retornar sinó només una marea dolça, un hi vaig sent malgrat que no en sóc saba

el 30 de gener de 2014 anotava al lluna la que ha resultat ser la gran revelació del meu jo:

llegia contes perquè,

a diferència de la novel·la,

el conte li permetia (li demanava) ser infidel al llibre que els contenia...

com la poesia

el temps m’ha anat donant la raó: una vida feta d’etapes, d’històries que s’obren i es tanquen, o no es tanquen i només s’abandonen, o no del tot...

i el temps com a únic recurs finit no renovable

gràcies

Som aquí

Ode to my family. The Cranberries. 

El temps passa tan ràpid, tant, que costa de creure que ja torni a ser hora de trobar-nos aquí. De fet, aquest mes de gener s’ha volatitzat tan ràpid que quasi no us puc saludar. Desitjo que estigueu tots molt bé.

Ja fa un temps que la meva presencia a la blogosfera ha davallat. Ho intento, però reconec que no trobo les estones per passejar pels vostres blogs, saber de vosaltres i compartir la vida que vivim. Tot i així, a les estonetes que trobo, encara m’agrada clicar damunt finestres de la vostra vida.

El què passa és que ja no obro el portàtil només arribar a casa, ni després de sopar; ja no el tinc amb música sonant permanentment (torno a tenir la ràdio) ni bellugant-lo del sofà a l’estudi o al menjador. De fet, ara el tinc espatllat i encara no l’he portat a arreglar. El que abans era indispensable en el meu dia a dia ha quedat en un racó de la casa. I això que tinc moltes coses a explicar-vos i més d’un dia continuo pensant allò d’”això és un post” però després, no m’hi poso.

Però sapigueu que hi sóc. Que hi podeu comptar. Les xarxes que s‘instal•len al mòbil les visito més freqüentment, i el correu electrònic, també. Tot és més immediat. En deu anys, tot ha canviat tant!

Això sí, no són el mateix. Els blogs i en especial aquesta xarxa que vam teixir tenen alguna cosa d’especial. Quan blogueges, et retrobes. Et sents còmode, a gust, reconeixes un munt de persones. Et sents part d’aquí.

Moltes gràcies pel què hem compartit. I pel què compartirem! Ens trobem per aquí i pels carrers. Una abraçada i petonet ben gran.

Ps. Les flors, la mimosa, a casa fa un o dos anys. En breu, floriran de nou.

La veu, una que s’ha apagat recentment. Una de les primeres que vaig penjar al blog.

CRIMINAL O IMBÈCIL... aquarel·la

Amics, companys... el 6 –febrer- 2018 compliré 87 anys el que crec que em situa en el de més edat d’aquest meravellós grup. Vull dir-vos també que em faltaran deu anys més per arribar a la fita on va parar el seu camí la meva mare, o sigui 97anys, en canvi el meu pare... jo he estat per aquí fins ara dues vegades el que ell ( 44 anys)... Ells també somniaven com crec que vosaltres. La nit passada m’ha succeït... Aquí us ho poso... Què hi podeu dir, si us sembla ajudar-me, el que he de ser segons el somni en el nou pervindre? // —anton.

En somnis he vist:

- Vols ser criminal

O imbècil ...!!

Enjullat en la premissa

he quedat mut,

a punt de caure al pou

de les misèries de la vida.

He reflexionat...

El criminal és un imbècil

que lluita per escapar de si mateix

dintre de la seva carn...

I l’imbècil es criminalitza

a ell mateix, però ho sap ell ?

DE REBAIXES 18.-  ANTON.- T.E.-29-1-18

El meu balcó ha rodat el món i ha tornat al bloc

Hola, estimada família blocaire! Per a aquesta nova trobada virtual m'ha fet il·lusió recuperar un post del 2011, ben important per a mi i que també va ser publicat en un altre blog ja desaparegut de la Carme Rosanas, Maira la blocaire. I és que la història que hi explico fa realitat allò de “Volta el món i torna al Born”, o en el nostre cas, “Volta el món i torna al Bloc”, que és el que ara ens ocupa. L’he enllaçat  a l’entrada original del 2011 per si us voleu entretenir a llegir els interessants comentaris que alguns de vosaltres hi vàreu deixar, i que van enriquir considerablement el text original.  

EL MEU BALCÓ

El meu balcó d'infantesa (el de les plantes) 

El mateix balcó, a través de la mirada de la Carme Rosanas

Hi havia una vegada una noia molt jove i molt tímida, de 13 anys, que s’estava moltes hores asseguda al balcó de casa seva. Hi llegia, hi brodava, hi escrivia, però sobretot guaitava el carrer per si hi veia un xicot de 16 anys que cada dia hi passava, de vegades dalt d’una moto, de vegades caminant... Quan això esdevenia, el cor li bategava amb força i tots dos es creuaven les mirades. N’estava enamorada. Per a la noia era el xicot més atractiu del món...

Gairebé 40 anys després de no saber res l’un de l’altre, gràcies a una iniciativa blocaire (la publicació del llibre Poems&blogs poetes a la xarxa, el 2010), aquella noia i aquell noi han tornat a trobar-se. Durant aquest temps tots dos han esdevingut poetes sense saber que l'altre també n'era. No són els mateixos, ni en queda res dels sentiments d’antany... Però l’amistat, una mica de complicitat i un bri de tendresa són tresors molt importants que han germinat de nou i que ara conreen, i que no haurien estat possibles de no haver existit el món virtual dels blocs. A ell el coneixen com a Onatge, i ella es fa dir Galionar.

M’agradaria, amb aquestes paraules, fer un petit homenatge a les interessantíssimes reflexions a què la Carme Rosanas ens convida a través de l’espai de la Maira, sobre les relacions virtuals. Ja sé que no s’adiuen estrictament a cap dels temes que ella proposa, però potser en certa manera els engloba una mica a tots.

El poema me’l va escriure, 40 anys després, el xicot que als 16 anys passava caminant o en moto pel meu carrer i amb qui ens creuàvem les mirades...

ENTRE CEPS I VINYES

Entre ceps i vinyes

potser enyores

el teu mar i

la plaça de la Vila,

la rambla i els

noms dels carrers.

No serveix mirar enrere.

Vivim sempre endavant

amb el poema de viure

embarcat en el nostre

vaixell de paper...

Potser les hores de soledat

han fet un rosari de solitud.

Guardes records en almívar,

però sempre, massa o poc sucre...

Sota del teu cel de dona

sempre hi ha estrelles noves,

i galàxies per recordar...

Al capdavall potser

només som els records

a la nostra sang

amb el cor que

batega el pressent.

El teu balcó

d’infància i de naixença

ja no és el teu balcó.

Però el sant del teu carrer

sempre estarà en el

teu testament de present.

Potser no enyores res

de tot el què dic,

i ets pràctica, i tot

és l’ara i aquí.

És igual, el poema

del passat ja està escrit.

Però quan reposes

al cim de la muntanya

escoltes l’eco de la cançó

del passat, l’escoltes

i ressona dintre teu...

A la teva platja

-la que vas deixar-

encara hi ha testaments

sense promesa,

petxines obertes,

i un horitzó sense timó.

Potser les gavines

et duen la brisa

de la il·lusió,

potser...

Carles V. (Onatge)

PENSANT EN LA TORNADA

Tornar al blog malgrat no haver marxat mai del tot; compartir els anhels, les il·lusions, les decepcions, les alegries, els amors, les cançons, les absències, la solidaritat, la llibertat, la por, l'entusiasme.... i tantes i tantes històries que hem abocat en aquest món blogaire, on sense saber com, vaig anar trobant amics amb les seves particularitats, amb els seus recels, amb el seu anonimat, amb les ironies, amb els dibuixos, els poemes, els haikus...
Un món s'obria darrera la meva pantalla i a poc a poc, alguns de vosaltres vàreu ser part del meu dia a dia amb mots d'esperança, amb paraules plenes de llum que vam permetre omplir un buit emocional.

Em meravella tombar pel món blogaire i veure que alguns sou fidels al blog, i em sembla admirable; a mi m'agrada escriure, però en els darrers anys, el blog ha quedat força desemparat. De tant en tant hi escric, però moooolt de tant en tant.
Aprofito aquesta tornada per felicitar tots els que us manteniu actius; d'altres que seguia també han abandonat, i també n'he descobert de nous, és la vida que gira i ens porta per camins ben diferents.

Avui, diumenge 28 a Valls celebrem la GRAN FESTA DE LA CALÇOTADA, els carrers esdevindran riuades de gent; les flaires del calçot s'escamparan i trobarem una ciutat que festeja una menja hivernal, però mentre seguirem amb el cor encongit, veient un estat desafiant que vol trepitjar la voluntat d'un poble; per tant, la festa impera, però en el cor resideix l'amargor d'un despotisme que per molt que vulgui colpejar, no podrà perquè la força cada cop és més gran!

Així, que pensant en la tornada, també penso en el retorn del nostre govern, en el retorn dels nostres presos i exiliats; anhelo la unitat de tots i totes per esdevenir el que som: un poble lliure que batega amb intensitat per assolir la llibertat.

VISCA LA TERRA, ELS BLOGS I LA GENT DE BONA VOLUNTAT!!!!

60 ANYS!! 🎂

Els fets no deixen d'existir només perquè siguin ignorats
Thomas Henry Huxley

Se li va trencar el fil d'unió entre els sentiments i les paraules. Embolcallada en un món fosc que no la deixava expressar tot el que li estava passant. Des que van tancar l'empresa, els obstacles anaven apareixent un darrere l'altre com lloses aclaparadores. La seva situació va passar de suportable a ser crítica en molt poc temps.

De cop, totes les persones que tenia al seu voltant van desaparèixer. Ni de coneguts, ni d'amics, ni tan sols de la familia va obtenir comprensió ni ajuda ...

Cada vegada que iniciava la pujada pel carrer cap al menjador social, un tremolor recorria el seu cos i se li tancava l'estómac ... o era el cor que deixava de bategar? Van passar mesos i la sensació era la mateixa del primer dia. Es diluïen les idees, acceptava tot com venia, sense discutir res (ni si era poc, ni si no era bo, ni si...), per si li treien l'única ajuda que havia aconseguit. No entenia ni com, ni quan, ni el perquè del que vivia. Vella per trobar feina, massa jove per a jubilar-se.  Es trobava en aquests buits legals que no tenen sortida i que es perden entre la hipocresia i la deshumanització.

Els atemptats a Catalunya, la situació política, les injustícies judicials, anaven produint-li un gran dolor, enfonsant-la més en el silenci. Només li quedava la fotografia, l'únic mitjà per poder parlar sense paraules i així ho va fer, imatges que per si soles mostraven tot allò que no podia dir i que tant costava de trobar la llum.

Traspuava dolor i silenci.

Em fa molt feliç retrobar-vos un altre cop. Gràcies, Carme!

Qualque enamorament deixa solatge

No sé si els blogs són el futur, tal com deia McAbeu al seu post de l’altre dia.  I no sé si us passa a vosaltres però el meu sembla que està ferit.  Darrerament em costa realitzar qualsevol acció. Si vull publicar un comentari als vostres blogs he d’insistir almenys tres vegades, vinga fer clic damunt PUBLICA i res, ni cas, i ja que entre poc, si em decidesc a deixar qualque comentari em toca els nassos que s’hi resistesca tant. I vaja, sí, ja sé que “qualque” és un terme més aviat usat en català balear, que no s’adiu massa bé amb el meu català del sud, però tant em fa, malgrat que sóc amant de la pulcritud lingüística, i de la poètica –això de dir “haiku” a qualsevol poema de tres versos curtets curtets, sense respectar la mètrica, per exemple, em desplau considerablement–, però no sóc escrupulosa en qüestions com aquesta que us comentava, val que a cada zona del domini lingüístic català utilitzem la flexió verbal a la nostra manera, se’m faria estrany dir “gaudeixo” en lloc de “gaudesc”, posem per cas, però el lèxic és tota una altra cosa, és un pou comú de riquesa d’on m’agrada pouar paraules a cassons, què a cassons, a cabassos, de tota l’àrea lingüística, paraules que em convinguen en un escrit per evitar repeticions innecessàries, paraules que m’enriquesquen el text, o simplement paraules que m’agraden, perquè sí, perquè m’agraden, com deia M. Mercè Marçal “t’estimo perquè sí, perquè el cos m’ho demana...” –ah, quanta saviesa i quanta sensibilitat en aquesta dona. I quant que la trobe a faltar... – I tot açò venia perquè em preguntava a mi mateixa si la ferida del meu blog serà passatgera o més aviat serà una ferida de mort. D’ençà d’una temporada gran, si intente clicar damunt de qualsevol enllaç per recordar una publicació que vaig elaborar fa temps, no m’ho permet, em té esperant i esperant i esperant, eternament, fins que m’obliga a desistir. I ara, darrerament, els comentaris que us deixe, no hi ha manera, fins que a la de tres o quatre intents es publiquen. Potser està massa carregat ja, el blog vull dir, i pesa massa, potser tard o d’hora em tocarà imitar la Carme i obrir-ne un de nou, però em fa tanta peresa... Tanmateix, ja us dic, amb mandra o sense, si arriba el moment, ho faré, perquè tinc clar que el meu espai és el blog. No tinc twitter, ni facebook, ni instagram... no m’hi trobaria. Els blogs, en canvi, em van enamorar quan els vaig descobrir i, com qualsevol amor, s’ha moderat, però hi és. Si he de ser sincera, no crec que el futur siguen els blogs, però sí que crec, de debò, que no moriran tan fàcilment, encara hi ha gent enamorada.

Sóc una estafa

Llac de Garda (Itàlia). Autor Frederic Mayol

Quan era jove pensava que amb el temps posaria seny, seria una persona "adulta", tindria la vida encarrilada i seria un expert en les coses que faig (feina, estudis...). Però ara que he arribat a una edat madura sento que no sóc res d'això, que continuo sent aquell noiet espantat de 18 anys que no tenia clar res. No he arribat a l'excel·lència, ni tan sols l'he fregat. No sóc expert en res, faig moltes coses, però cap de bé o, si més no, tan bé com jo voldria o crec que podria ser capaç. 

Tinc la feina per a la qual vaig estudiar i m'agrada, però m'adono que d'altres la farien cinquanta mil cops millor que jo i més eficientment. 

Escric i he publicat 6 llibres, però sé que no vaig més enllà de la mediocricitat i que potser el que vull explicar no interessa a gaire ningú.

Vaig a classes de dibuix i quan miro les obres dels companys veig que les meves no tenen cap estil personal.

Podria continuar posant exemples...

No obstant, quan la gent parla de mi i del que faig, ho fa amb bon concepte i jo penso que estan molt equivocats perquè tot és façana, un engany, i que en el fons els estic estafant.

Sí, ho sé, és falta d'autoestima. Part del la culpa és que sóc massa perfeccionista i aquesta recerca de la perfecció no la trobo en el que faig i sí en el que fan els altres. I en part també, és un afany per agradar i ser acceptat. En un psicoanàlisi, en Freud es fregaria les mans amb mi.

En el fons, però, aquest no és un post pessimista ni d'autoflagel·lació. Sé com sóc i ho accepto i procuro superar-ho dient-me allò de "nen, tú vals molt". A vegades funciona, i si no, m'espero a que ho faci. Mentrestant continuo experimentant i gaudint del procés i del camí i, potser, algun dia ho aconseguiré.

La vida és això, no? Caminar, tirar endavant, experimentar i procurar que els moments de felicitat superin els altres. En el meu cas, per sort, és així.