dissabte, 3 de gener de 2015

Dinar de Nadal




El dia de Nadal manteníem la tradició de reunir la curta família al voltant de la taula. Al principi érem els de casa i alguns amics sense cap altre llar on passar aquest dia i la mare els convidava perquè no estesin sols. Eren tots grans i van anar morint.  Però la família anava creixent per una altra banda: jo em vaig casar i el meu germà també i de moment s’hi van afegir els marits i més tard els fills que van anar arribant.

Aquest dia sempre s’havia celebrat a casa de la mare però quan es va anar fent gran la vam jubilar d’aquesta feinada i vaig agafar-li el relleu. La família anava creixent i ara ja feia anys que érem els mateixos: el pares, el meu germà Josep i la seva família, els consogres del Josep, la cunyada i el company, nosaltres quatre i el Manel, un cosí germà de la meva mare, més sol que la una, que havíem recuperat feia uns anys i que sempre el fèiem venir a dinar.

El quadre era el mateix cada any. Després d’explicar-nos les quatre novetats que encara no coneixíem arribava el brindis i la Teresa, que feia anys que tenia a l’home delicat, sempre deia: "Ai, aquest any encara hi som tots, l’any que ve, Déu dirà”.

El Nadal passat, després del brindis, va caure una copa i es va trencar. Algú va dir: “Un que no brindarà l’any que ve”. I tots vam riure amb aquell to incrèdul que dona la distància en un tema.

Aquest Nadal d’entrada han faltat les ganes de brindar, perquè realment n’ha faltat un. Ha faltat el pare que va morir fa dos mesos. Els cors lluiten encara per a guanyar el dolor de la seva absència però la vida segueix i vam decidir no aturar la tradició i encara que no es pogués dir que ens reuníem per a celebrar res, ho volíem fer per estar junts.

Efectivament la vida segueix, i potser hi ha tres o quatre peces més sobre el taulell a punt de ser menjades per la dama negra. Llei de vida, diuen. La Teresa ja no va dir res en el brindis, el seu delicat marit encara hi era però. El més preocupant és que es va trencar una altra copa després del brindis. Tampoc es va fer cap comentari al respecte. Es va fer un silenci sepulcral. Sort de la canalla que van trencar innocentment el gel amb una tonteria. El relleu generacional.

50 comentaris:

  1. realment és dolorós sentir les absències un dia tant senyalat, esprem que aquest cop la copa trencada no esdevingui una pèrdua, gràcies per ser aquí i fer aquest escrit ....malgrat tot bon any Laura!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Elvira, malgrat tot, cal fer el cor fort. I aquí no hi podia faltar.

      Suprimeix
  2. Cada vegada una mica més aquestes festes em semblen més tristes. Et recordes més dels que ja no hi són i et toca celebrar alegries que en aquests dies concrets no sents. Pensa que aquesta copa trencada és una simple superstició i que si aquest any s'ha fet realitat ha estat la maleïda realitat.
    Una abraçada forta!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La vida és un conjunt de fets i circumstàncies contradictòries i/o complementàries. Entre elles ho són les penes i les alegries, així que més val fer que la balança no es desequilibri i passar els tràngols de la millor manera.

      Suprimeix
  3. Et llegeixo i llegeixo la història de la meva família, que quan hi som tots som més de trenta. Enguany, un mes abans de Nadal, va morir el meu sogre. Han estat unes festes amb absència, amb una cadira buida, però, al capdavall, és l'única cosa certa que sabem que passarà, per tant... seran els records filtrats qui ocuparan el seu lloc.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, així és. Els records i seran sempre però s'aniran posicionant on toca, amb serenitat i ben digerits.

      Suprimeix
  4. quan cauen pedres del marge ... Res som individualitats dintre d'un conjunt de cercles, aquest, del que en parles és els que ens toca directe... i sabem que ens hem trobar en el fracàs que no volem... A tots ens passa i no és pot evitar...A més hi ha records punyents que esgarrapen...però és la vida, l'existir nostre té això que un dia comencem i un dia finim, entrem en la coreografia i ens toca el que ens toca...Ànims, no et conto el meu per que també han caigut pedres del marge i totes, totes ens fan falta. Amb respecte us dic, entreu en la vida i viviu-la, la que teniu, la vostra, no és pot canviar per més que fem i ens lamentem...Si això pot ajudar-te,... Anton..

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Anton per les teves paraules dictades per l'experiència. Entrar en la vida i viure-la és un bon consell, però he hagut de fer una parèntesi que poc a poc estic tancant.

      Suprimeix
  5. És molt emotiu el teu escrit, Laura, gràcies per venir a compartir...

    Inevitablement aquestes festes, amb els anys es van omplint d'absències. Malgrat tot seguim fent el que tots creiem que hem de fer: reunir-nos, si no és per celebrar, al menys és per estar junts. El meu pare va morir precisament un dia de Sant Esteve i malgrat que el recordaríem igual, dons ens sembla que se'ns fa més evident l'absència. Però aprofitem la trobada per recordar alguna anècdota o alguna situació... I està bé, trobem el moment de recordar-los tots junts, perquè després del pare també recodem la mare, clar!

    Espero que l'any que ve, no falti ningú més malgrat la copa trencada... De copes se'n trenquen a munts...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Només el temps farà que els sentiments que ara són a flor de pell vagin baixant al cul de l'ampolla com el solatge del vi.

      Suprimeix
  6. Tots tenim familiars o amics propers que ja no estan entre nosaltres i que en aquestes dates sembla que els enyorem més. La teua pèrdua és massa recent, però la superaràs. No hi ha més remei, benvolguda amiga. Jo sé que eres una dona forta, molt forta.

    El teu relat aconsegueix transmetre el que molts de nosaltres sentim en aquestes dates de manera excel·lent.

    (Gràcies per tornar a animar-me, malgrat el teu estat, a que participara en aquest blog, al que finalment he arribat per la teua intercessió)

    Teu, en la distància...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per molt forta que una sigui o sembli ser, sempre hi ha coses que et fan trontollar i aquesta vivència m'ha remogut molt però està clar que ho superaré. Quin remei!
      El que els amics estiguin a prop (encara en la distància) també ajuda. Encantada de tenir-te aquí, ja ho saps.

      Suprimeix
  7. Com bé dius tu, ens reunim per estar junts.
    Aquest any també ens ha deixat la mare i, a més, dos amics entranyables. Des de que la mare va emmalaltir, semblava que la unió de la família s'havia perdut, paradoxalment ara que ens falta ens hem tornat a reunir...

    Una aferradeta ben grossa, nina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La vida es viu per etapes. Ara, en la nostra edat, ens va tocant l'etapa d'anar acomiadant als ancestres i això és durillo. Una lliçó que hem de superar, no podem suspendre. Una abraçada supertendra per a tu també.

      Suprimeix
  8. Quan el record és tendre, tot el dinar de Nadal queda impregnat d'olor d'absència.

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben cert això que dius, s'hi troba l'agredolç malgrat el vulguis camuflar: mastegar poc a poc i engolir amb un glop d'aigua.

      Suprimeix
  9. La teva aportació és plena de sentiments, que ens fan recordar els propis. Tinc algunes absències significatives, arribats aquests dies he arribat a no pensar en celebracions, més aviat en trobades, en la reunió de persones a les quals els uneix l'afecte, el carinyo i en què els que ens han deixat són molt presents, a més penso que si aquests éssers estimats ens poguessin veure sentirien gran satisfacció de veure'ns units. I portes tota la raó la vida segueix, i el mantenir aquesta tradició, aquests llaços afectius és la millor manera de homenatjar-los.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquestes coses no han d'aturar res, com no s'atura tampoc el curs d'un riu quan hi cau una pedra grossa al mig. L'aigua passa per sobre, o la voreja o canvia una mica el curs, però no s'atura. Cal trobar la via.

      Suprimeix
  10. A casa fa molts anys que es va trencar una copa. Va ser cruent. Jo tenia 18 anys i no recordo que el Nadal següent fos especialment trist, ni els que van arribar més tard. Crec que els germans vam fer costat la mare i vam seguir la festa com tocava. En fa ja 30 i segueix havent-hi una absència. Però no és dolorosa. Només és.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Conforme passen els dies es va assimilant, faltaria més. Aprendrem a enfocar-ho bé, n'estic segura.

      Suprimeix
  11. A casa des de finals de setembre, l'absència del meu sobre, també es ben present, la seva dependència total ens ha deixat un gran buit, malgrat els comentaris, sense mala fe de la gent que diuen que ja li tocava estan com estava. Doncs per a nosaltres podia continuar acompanyant-nos molt de temps doncs era un malalt molt agraït i de molt bon cuidar i el trobem a faltar molt. Aquest Nadal hem fet el que fèiem sempre i la seva presència ha estat entre nosaltres cada dia, com la de la mare encara que ja faci 3 anys que ja no hi és. Se'n van, però resten en el nostre cor d' on ja mai més marxaran.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sempre més hi seran, encara que sigui en estat eteri, impregnen l'espai, impregnen la nostra vida, corren pel pensament...

      Suprimeix
  12. Malgrat no les oblides mai, aquest dies de festa familiar és quan més present es fan les absències. Hem de fer el cor fort i tirar endavant, no hi ha altra solució.

    Ah!, i no t'hi capfiquis gens amb això de la copa trencada. Com t'ha dit la Carme, de copes se'n trenquen un munt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El citar la copa, forma part també d'una metàfora. No m'hi capfico.

      Suprimeix
  13. Ens fa bé una mica d'inconsciència per poder anar gaudint de la vida.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A vegades la inconsciència i la ignorància ens fa ser més feliços, si, però vaja, val més que siguin episodis puntuals només aquests.

      Suprimeix
  14. Ostres tu, potser no hi creiem, però és inevitable fer la relació d'idees amb la copa trencada. Quan ho he llegit he pensat 'quina mala sombra', perquè ja conec els recents esdeveniments de la teva família. Però bé, des d'aquí només ens queda enviar-te una forta abraçada i esperar que passin aquestes festes, que sempre fan pensar massa. I el que hagi de venir, ja vindrà.

    ResponSuprimeix
  15. Les copes es trenquen perquè son bones. Jo les tinc de mala qualitat i son pràcticament indestructibles xD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Malgrat la tristor sempre hi saps treure la punta tu. Gràcies Pons007 per les teves espurnes, m'has fet somriure.

      Suprimeix
  16. Abans a casa meua (de ma mare, vaja) a Nadal érem més de 30 persones les que ens reuníem. Però els anys passen i les absències augmenten. Tot i això, els que encara hi som, dinem tots plegats.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. S'ha d'anar entomant, la vida i la mort, les presències i les absències, les sorpreses de la vida, tot el que se'ns va presentant. Això és la vida, oi?

      Suprimeix
  17. Laura, una abraçada per tu i els teus. La llei de vida no alleuja la tristesa de perdre algú estimat i arriba un moment que, per l'edat, tens al voltant massa vides que s'estronquen i les reflexions i la pena són inevitables. Et desitjo que ho superis aviat, compensant-ho amb els bons records del teu pare. Ara bé, les copes, o bé les poses indestructibles com les del Pons o no en posis. Vist lo vist, et poden amargar el Nadal.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No pateixis, les copes no faran de més ni de menys. Si tot fos això...

      Suprimeix
  18. La cadira buida per Nadal.... fa poc vaig fer unes fotografies per un report que es titulava així. És dur, però com tu dius, la vida continua i de ben segur que la persona que falta no voldria pas que es deixés de fer el dinar/sopar o el que sigui solament perquè ell no hi és!
    Ptons!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí. Al cap i a la fi, ell és ara on feia temps que deia volia estar i nosaltres hem de saber respectar-ho i fer el que toca aquí.

      Suprimeix
  19. Laura, el teu post m'ha emocionat molt. No puc afegir gran cosa al que ja han dit els altres. Només esperar que d'aquest dolor, com deia Miquel Martí i Pol, puguis treure'n la força per tirar endavant:

    "Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
    sabent que tu creixes amb mi: projectes,
    il·lusions, desigs, prenen volada
    per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
    i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los."

    Jo he viscut el primer Nadal sense la mare. Bé, la mare és viva però ja no hi és. Un alzheimer galopant se l'enduu molt lluny i ja només en resten espurnes entre les escletxes que la malaltia deixa obrir de tant en tant.

    Hem de fer costal als que hi són. Els altres descansen, ja.
    I allò de la copa trencada… el vidre és molt fràgil, ja se sap.

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Déu ni do aquesta punyetera malaltia també. Hem de saber acompanyar als qui tenim al costat, ben cert. I tinc clara una cosa, l'estima i la tendresa són impagables i sigui l'estat el que sigui dels nostres ho reben amb el cor ben obert i ho hem de fer per ells fins on puguem.

      Suprimeix
  20. Són les històries de les famílies i de les vides. Sabem que tots hi passarem, tard o d'hora, però quan ens toca és difícil passar-ho. Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És una d'aquelles coses que no et poden explicar, que només les entens molt bé quan les passes tu. Gràcies.

      Suprimeix
  21. Aquestes festes, són molt alegres per alguns, però molt tristes per d'altres, quan hi falten persones que hem estimat i encara estimem en el record...
    Això de les copes, pura casualitat, només faltaria que restéssim tot l'any patint per una cosa tan quotidiana...
    Una abraçada per a tu i per tothom qui s'ha sentit sol, o trist.

    ResponSuprimeix
  22. És en els dies en que les emocions estan més a flor de pell que, lògicament, recordem més als que no hi són i que sempre hi eren... Com més grans ens fem, més persones ens falten i, per això, hi ha qui pensa que aquestes festes són tristes. No, les festes no són tristes... la tristesa és l'absència dels éssers estimats però, en realitat, si els recordem, també els tenim amb nosaltres :-)

    M'ha agradat el detall que, precisament, fossin els petits els que trenquessin el gel del silenci :-))

    ResponSuprimeix
  23. El més punyent de tot, quan van faltant els avis, oncles, ties... els pares, és que ens quedem sense referents, és que els referents esdevenim nosaltres! Quina responsabilitat! I un dia, els referents seran la canalla que ara juga innocentment i que trenca el gel. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  24. Jo crec que tota la nostra vida és plena d'absències i noves coneixences. Potser cal saber trobar l'equilibri, encara que jo sóc més de mirar endavant, més que enrere.

    ResponSuprimeix
  25. es ben cert que en aquets dies les absencies encara son mes sentides
    pero es bo que intentem que ...el que ens falta no ens privi de gaudir el que tenim !

    molta força !

    ResponSuprimeix
  26. Sempre hi ha absències, però hi ha records i els records han de ser alegres. Al capdavall, molts cops passa que no hi són perquè nosaltres també ens fem grans: el temps passa. Potser paga més la pena agrair els qui som.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  27. El primer any d'una absència és terrible. el segon Déu n'hi dó... etc.

    ResponSuprimeix
  28. Són dies molt durs quant falta algú.

    ResponSuprimeix