dijous, 25 de gener del 2018

OPERACIÓN TRIUNFO

Hehehe, segur que ningú s’imaginava que faria un post sobre aquest tema... Doncs, sí. Resulta que, en una barreja d’idees, en aquest “Roda el món...” he pensat que "tot va començar amb Operación Triunfo..."

Suposo que, encara que no el mireu, coneixeu el programa. Uns concursants, tancats en una Acadèmia on reben classes de tècnica vocal, teatre, història de la música pop, dansa, gimnàstica, etc. i que, cada setmana han de preparar una cançó, ajudats d’uns músics amb els que preparen els arranjaments de la peça, es fan assaigs, proves, etc. i cada setmana un d’ells queda eliminat fins que en queden tres (enguany cinc) i es fa una gran final.


La primera edició d’OT va ser l’octubre de 2001. Llavors jo no ho mirava. Havia sentit a parlar de Gran Hermano i era un format que em feia més fàstic que gràcia (jo sempre presumeixo de no haver vist mai ni un capítol de Gran Hermano... algun trosset fent zàping però pràcticament res de res... tan poquets “trossets” que ni tan sols arribaria a un per any de les edicions que es porten). Quan vaig sentir parlar d’OT vaig pensar que seria el mateix però cantant... i no em va interessar. Quan faltaven pocs dies pel Nadal del 2001, en un sopar amb companys de la feina d’en Josep Lluís, va sortir el tema... i en parlaven positivament, deien que treballaven de veritat, que s’esforçaven i que cantaven bé. Em va sorprendre i vaig decidir que en miraria un capítol. Així que la primera vegada que ho vaig veure deuria ser la darrera setmana de 2001 o la primera de 2002 i, com m’agrada molt la música, he de reconèixer que m’hi vaig aficionar. Ja, des de llavors, no em vaig perdre ni un programa.


A tot això, per aquestes èpoques, ma germana tenia Internet però jo no. Justament feia un any que havia entrat el primer ordinador a casa meva (l’havien portat els Reis de 2001)... Avui en dia, què estrany se'ns faria un ordinador sense Internet!

Al despatx d’en Josep Lluís tenien Internet, sí, una cosa sorollosa que quan el connectaves feia piiiiiiiii trrrrriiiiiiiiiiiiiii... i al cap d’uns minuts ja estaves connectat (hehehe que diferent d’avui en dia!)

La meva germana és una persona molt intel·ligent i, com tenia Internet i el volia saber fer funcionar bé, s’havia apuntat a cursets bons (també li interessava per la feina). Sabia coses generals de Windows i feia funcionar bé l’Office. Per a mi era un pou de saviesa, així que un cap de setmana, a Barcelona, li vaig dir que m’ensenyés alguna cosa... i, entre tot el que em va ensenyar, em va explicar que existien també els xats i els forums... i això em va encantar.

Gairebé recordo la conversa. Més o menys seria així:

ASSUMPTA.- Ostres, perquè no entrem en un xat i parlem?
MERCÈ.- No, ara no, va, que... tampoc sabem quin xat...
ASSUMPTA.- Vaaaa si... mira, un d’esports, va... entra en algun d’algun diari esportiu i diem quatre tonteries.
MERCÈ.- Vaaa... esperaaaaaaaaa
Passen uns minuts. La meva germana intenta entrar en un xat d’algun diari esportiu però no van gaire bé, no són àgils, es pengen. En alguns ens diuen que ens hem de registrar...
MERCÈ.- Mira, ara no van bé, va...
ASSUMPTA.- Noooooooo, no... espera, espera... Entra a Portalmix!
MERCÈ.- Portalmix?
ASSUMPTA.- Sí, sí... A Operación Triunfo diuen que hi ha un lloc que es diu Portalmix que hi ha xats i...
MERCÈ.- (amb cara de “pesada!!”, després diuen de les germanes petites! Les grans són molt pitjor!) No, no vull entrar a Portalmix, va, a més, vigila que aquestes coses enganxen.
ASSUMPTA.- Però jo no tinc Internet a casa... Només ho puc provar aquí... i com vols que m’enganxi?
MERCÈ.- Molt bé! Portalmix.

Però resulta que Portalmix també demanava registre i contrasenya. La meva germana va accedir a registrar-me (amb el SEU correu electrònic, pobre) i així va néixer MISSMARPLE tot junt i en majúscules. El nick que va ser la meva primera VIDA a Internet. Sense això... i tot el que va venir després potser jo no seria blogàire...


Han passat molts anys. Darrerament el nostre país viu situacions complicades. La tensió ha arribat a afectar-me en la salut. Es pot dir que conèixer, sense poder fer gran cosa, les injustícies que l’Estat veí ens regala, els empresonaments injustos, els exilis, la manipulació dels mitjans de comunicació, la negació de la realitat... tota aquesta impotència arriba un moment que la somatitzes i, com comentava un dia amb una amiga “no sé què em passa que per res em poso a plorar”... La meva germana em deia que a ella fins i tot li costava dormir (ella es súper regular en els seus horaris, s’ha d’aixecar d’hora per anar a treballar i és de les que a les onze ja és al llit... Siiiiiiiiii som germanes!!) doncs no dormia, es despertava nerviosa pensant en tot això.

Finalment vaig decidir que necessitava “desconnectar” una mica i que no podia ser estar tot el sant dia amb la ràdio (Catalunya Informació), amb la premsa digital, amb el tuiter discutint... que havia de trobar quelcom totalment DIFERENT per “submergir-me” una estona cada dia i “descansar el cervell”... Podria llegir, però el propi nerviosisme no em deixa concentrar-me bé en la lectura!!

Havia de ser “quelcom que em donessin fet”... i, patapam!!... Va i torna OPERACIÓN TRIUNFO!!


He de dir que aquest programa, la primera vegada que es va fer, després d'un parell o tres anys de fer-ho a TVE va passar a Tele5 i es va convertir en un "bodrio infumable" i vaig deixar de mirar-ho. Sembla ser que va durar dos o tres anys més fins que ho van haver de treure a mitja edició per falta d'audiència.

Ara semblava que es volia recuperar l'esperit d'OT-1, així que jo, encantada. Escoltar una estona cada dia aquest jovent com assaja les cançons em distreu, a més, jo sóc una Friki EUROFAN i ara estan repartint les cançons d’Eurovision... i, encara més, sóc una cursi de por... i a l’Acadèmia s’ha fet una parelleta (l’Alfred –català- i l’Amaia –navarresa)





Són tan tendres que me'ls menjaria! M'encanten. A part que, en aquesta edició tots els concursants tenen una formació musical molt bona i és un gust veure'ls cantar, tocar el piano, la guitarra o, fins i tot, el trombó!!

I... roda el món i torna TOT.. també torna el record dels meus orígens a Internet i em sento una mica com si MISSMARPLE aparegués de nou... Per cert... aquí us deixo un vídeo d’algunes coses que han passat a l’Acadèmia d’OT...

Bé... no us podeu imaginar quina polèmica i quines crítiques (cantar els Segadors!!)... i jo, clar, opinant... Si és que els temes em persegueixen :-)

dimecres, 24 de gener del 2018

Em presento

M'agrada escriure, encara que em sembla que ho faig poc, serà per aquesta tendència incontrolada de  comparar-me amb una colla d'escriptors de la xarxa d'allò més actius. I ara, ho aprofito per disculpar-me per no ser del grup dels que sempre saben que dir i són comentaristes de mena.
El món del blocs, el vaig descobrir a l'escola. Sóc mestra jubilada i ens els últims anys de treball, d'això en farà uns deu, era responsable de la biblioteca escolar i vam introduir els blocs a l'escola com un mitjà dinàmic d'expressió. A la biblioteca era d'expressió , de descoberta literària i també de mediateca. I us vaig trobar!
Vaig descobrir les paramies de Víctor Pàmies i Riudor i de retruc els homenatges a Salvador Espriu, a Montserrat Roig..., encapçalades  per un retrat pintat per una tal Carme Rosanas. Des de l'escola, em vaig fer seguidora dels blocs artístics i poètics de la Sàlvia de Cocentaina i les poetes una altra vegada (ara recordo l'Isabel Barriel). El món de les biblioteques és un gran tresor!
És el 2013, poc després de jubilar-me, que vaig crear el bloc poètic Sota la pamela i de mica en mica aquest club poètic se'm va fer gran : en Xavier, la Carme, la M.Roser, l'Helena, la Glòria, l'Anton, en Jordi, la Montse, l'Eduard... Recordo la Roda poètica del Juny de 2015, la meva primera roda, com vaig xalar! Amb vosaltres m'he fet gran, poèticament parlant.
Sigui de naixement, d'herència o de deformació professional, també sóc contista. Al dos mil  nou, vam editar el primer llibre de contes il·lustrat Caputxetes de tots colors (il·lustradors Gerard Bosch i  Emi Ribera).
Continuant l'aventura contista, dono vida a un altre bloc : La Bruixa de Perafita, un conte per capítols que sortia a la revista local el Full de Perafita i que acabà sent un conte de fil i canya, il·lustrat també pel meu fill Gerard. Amb ganes de que aquesta bruixa sigui molt vividora , ara editarem en paper el segon conte de fil i canya anomenat  "El secret de Can Barrina".
Ah, vaig sortir de l'armari com poetessa, oficialment per allà el 2006, amb un llibre titulat "Així com Penèlope" i   el 2012 vam publicar el segon recull poètic " A cops de mall". Ara m'estic plantejant un nou llibre amb alguns dels poemes del bloc i en aquest, vosaltres també m'heu inspirat.


dimarts, 23 de gener del 2018

Síl·labes.

Souvenir [CMLXII]

Em desconec, quan ningú em mira,
com un vell constructor
que mesura la soledat
pels colors del horitzons
que es reflecteixen en els silencis.

Escrivint dies d'insomni mineral
com qui cerca el refugi
d'un nom nu.

Ulls envidriats pels raigs
d'un sol núvol
que s'escapoleix, escales amunt,
creant-vos noves ombres llunyanes.

Síl·labes que no sabré pronunciar.

LLARGA VIDA A LA BLOGOSFERA

Fa tres anys de la darrera cita virtual en aquest blog de blogs, i ara veig amb goig que torna. Aquell 2015 va ser també l'any en què vaig posar un punt i apart que creia definitiu en l'activitat del blog Col·lectiu d'Antiartistes, posant fi així a una sostinguda activitat de més de vuit anys en la blogosfera. Embarcat en projectes editorials propis i en altres aventures, en el món real i també en el virtual, em veia massa enfarfegat de feina per continuar amb un projecte com aquell que requeria una dedicació constant i una atenció també permanent a l'actualització dels amics de la família bloguera.

Tanmateix, aquest 2017 va reclamar-me d'alguna manera que retornés al Col·lectiu, un col·lectiu certament limitat, com ho són les societats limitades unipersonals, però amb una clara vocació de presència social. Les contingències i atzars del que s'ha vingut a denominar procés em va fer rellançar aquest blog, que havia nascut bàsicament per fer agitació cultural, centrant-lo en l'estricta actualitat política, que anteriorment havia estat una part dels continguts, però no la fonamental ni la més important.

Ignoro el futur que tindrà l'actual versió del Col·lectiu d'Antiartistes, però en tot cas ha estat un plaer retrobar aquest blog que roda amb el món, i amb tots els bloguers que el fan rodar, alguns tenaços i infatigables en la tasca de mantenir la seva parcel·leta en l'ample i vast terreny de la blogosfera, d'aLtres més esporàdics.

En tot cas, estic bastant d'acord amb el que ha escrit un company que m'ha precedit: els blogs són el futur. O haurien de ser-ho. Potser no són ara el present de la xarxa, dominada per la brevetat i celeritat vertiginosa d'altres formats com Twitter i Facebook, però en definitiva, un espai més tranquil, reposat, més apropiat per la reflexió com és el dels blogs, pot tornar a ressuscitar i, no solament mantenir-se com diu McAbeu, sinó potser -potser- tornar a créixer. Crec que fóra una bona notícia que així passés. El món necessita que els keep calm and..., i tot el paradigma slow, siguin més que uns eslògans i acabin impregnant un estil de vida social que ens faci més pròxims els uns amb els altres, més comunicatius també, més aptes a enraonar que no a xerrar, més dialogants i menys falsament dialèctics (que el zasca deixi de ser paraula de moda i la substitueixen altres com entesos, ben observat, ben mirat, etc).

Crec que el procés que m'ha fet retornar a aquests paratges ha servit, sobretot en els darrers mesos, perquè molts sentíssim, portats per la gran intensitat de la vida política que ha pres els carrers, els nostres carrers, que el contacte amb els que ens envolten és primordial i que una comunitat sana i lliure el necessita. Els blogs, dins d'aquesta idea, poden ser un instrument eficaç, perquè poden recollir molt millor que altres mitjans els matisos, la profunditat fins i tot, que pot adquirir una comunicació directa.

Llarga vida, doncs, als blogs.

dilluns, 22 de gener del 2018

D'on venim?

Perquè tenim un blog? Aquesta trobada virtual m’ha fet pensar en un fet  que feia temps que no rumiava. Perquè tenim un blog? Tots i cadascun dels que aquest mes escrivim aquí ,en algun moment de la nostra vida ,vam decidir obrir un blog. Perquè ho vam fer? Què ens va impulsar a obrir un espai i compartir-lo amb estranys ? He anat llegint aquests dies algunes reflexions sobre la vida dels blogs i cap  a on anem.  Tinc curiositat per anar una mica més enrere : com vam començar? Hi ha blogs que sembla que van néixer amb una finalitat molt clara, com és aquest  en que ens trobem ,però la majoria no crec que fos així.

Cada vegada que visito un blog nou, ara no és tant habitual, de les primeres coses  que feia era anar al post inicial a veure si m’explicava perquè s’havia iniciat el blog.  Suposo que  per una mena de barreja entre curiositat morbosa i arqueologia blocaire. No sé si sóc la única que fa aquestes coses… 


Sigui com sigui, vinguem d’on vinguem i anem a on anem , seguirem aquí  fins la pròxima trobada,oi?

Estats d'ànim...

Els estats d'ànim canvien, veritat, amics i amigues blogaires?

Quan la Carme em va emplaçar per fer algun apunt en aquest blog i em va dir que "ja" havien passat tres anys, no m'ho podia creure. Per què? doncs perquè potser quan vaig votar i vaig decidir, com la majoria de vosaltres, que abans no tornéssim a trobar-nos havien de passar ben bé tres anys, no pensava que aquests tres anys passarien tan ràpid. I quantes, quantes coses hem arribat a viure, en tres anys...

Quan reflexiono sobre la meva vida - i també, com no podria ser d'una altra manera, sobre la vida dels que m'envolten i, cada vegada més, dels que m'envoltaven i que ja no hi són- no me'n sé avenir. Fa quatre dies "els grans" em deien "Tens tota la vida per endavant, aprofita-la". Ara sóc jo, que els dic als fills, als néts "Aprofita, tu que encara tens tota la vida al teu davant", perquè sé que jo, a hores d'ara, ja no la tinc tota, i podria dir sense por d'equivocar-me, que potser me'n queda un terç... amb sort!

Potser no hauria d'haver entrat "avui", amb aquest missatge de mitja desesperança, jo que des del meu mar sempre havia estat una persona positiva, que tirava endavant, que reia, que cantava... ho sento, amics, ho sento, amigues: els moments polítics i socials que ens està tocant viure i veure no són els més adients perquè el meu missatge pugui ser gaire positiu.

I malgrat tot... endavant les atxes i seguim! Els blogs no has mort, tot i que potser estan ferits. O, qui sap, potser han de canviar de format i no me n'havia adonat...o no ens n'havíem adonat. O potser, aquesta sensació només la tinc jo!

 Endavant, endavant i endavant!

Eppur si muove.

Una abraçada a tothom!

p.d.- Amics, amigues, acabo d'escriure el text d'una tirada i no crec que tingui ganes de retocar-lo. I també he de dir que he escrit sense llegir res del que heu anat ecrivint vosaltres abans, ni tan sols he obert cap text dels que hi ha programats. Així doncs, quan llegiu, sigueu indulgents!


El Pedraforca, vist des del monestir de Montgrony. La foto és meva i, per una vegada, no està feta des del meu mar...

diumenge, 21 de gener del 2018

Ara no sé...

Ara no sé si és el final,
ara no sé si és l’inici:
sigui com sigui,
seguirem caminant.

Amb l’esguard esgarriat,
mentre el desig ens esperona
i l’ametller res no es qüestiona...