Ode to my family. The Cranberries.
El temps passa tan ràpid, tant, que costa de creure que ja torni a ser hora de trobar-nos aquí. De fet, aquest mes de gener s’ha volatitzat tan ràpid que quasi no us puc saludar. Desitjo que estigueu tots molt bé.
Ja fa un temps que la meva presencia a la blogosfera ha davallat. Ho intento, però reconec que no trobo les estones per passejar pels vostres blogs, saber de vosaltres i compartir la vida que vivim. Tot i així, a les estonetes que trobo, encara m’agrada clicar damunt finestres de la vostra vida.
El què passa és que ja no obro el portàtil només arribar a casa, ni després de sopar; ja no el tinc amb música sonant permanentment (torno a tenir la ràdio) ni bellugant-lo del sofà a l’estudi o al menjador. De fet, ara el tinc espatllat i encara no l’he portat a arreglar. El que abans era indispensable en el meu dia a dia ha quedat en un racó de la casa. I això que tinc moltes coses a explicar-vos i més d’un dia continuo pensant allò d’”això és un post” però després, no m’hi poso.
Però sapigueu que hi sóc. Que hi podeu comptar. Les xarxes que s‘instal•len al mòbil les visito més freqüentment, i el correu electrònic, també. Tot és més immediat. En deu anys, tot ha canviat tant!
Això sí, no són el mateix. Els blogs i en especial aquesta xarxa que vam teixir tenen alguna cosa d’especial. Quan blogueges, et retrobes. Et sents còmode, a gust, reconeixes un munt de persones. Et sents part d’aquí.
Moltes gràcies pel què hem compartit. I pel què compartirem! Ens trobem per aquí i pels carrers. Una abraçada i petonet ben gran.
Ps. Les flors, la mimosa, a casa fa un o dos anys. En breu, floriran de nou.
La veu, una que s’ha apagat recentment. Una de les primeres que vaig penjar al blog.






